Processos que comencen

Pels que em coneixeu i pels que no, heu de saber que l'Alepsi sempre ha estat grassa. "Grassoneta", en dirien alguns, intentant que l'eufemisme fos més suau.

Res, gràcies per les molèsties, però l'Alepsi sempre ha estat grassa. Així, amb totes les lletres i tota la seva sonoritat: grassa.

I és una cosa que sempre he assumit. He estat grassa des de petita, he crescut havent-me d'enfrontar a riures i comentaris diversos sobre el meu cos. Recordo especialment una vegada en que, amb 14 o 15 anys, estava amb uns amics asseguda en un banc en un parc. Havíem passat per una botiga de xuxes i m'estava menjant una bossa de "gusanitos".
De sobte, una dona gran va passar pel davant, se'm va quedar mirant, i em va dir: "no hauríes de menjar-te això. Que t'engreixes i després no podràs aprimar-te".

Vaig mirar al meu voltant, tots els meus amics estaven menjant xuxes, tots. Però a la única a la que s'havia dirigit era a mi.
Abans que li pogués contestar, però, la dona va marxar.

No sé què li hagués dit. He pensat en això moltes vegades i la resposta que he elaborat que més m'agrada és: "Senyora, no hauria de ficar-se en la vida dels altres. Que després es queda sola i ningú l'estima". xDDDD Quan hi penso no puc evitar somriure preveient la cara que se li hagués quedat.

Però bé, el cas, que me'n vaig del fil (hi ha coses que no canvien, eh? xD), és que sempre he estat grassa. He fet moltes, moltes, creieu-me, moltes dietes al llarg de la meva vida. He passat per 4 o 5 dietistes diferents que m'han dit més o menys el que ja sabia: que cal menjar sa.

Però és que jo, de sa, ja en menjo. De vegades sí que em faig algun caprici (bé, avui mateix m'he menjat un mini phoskito... Shame on me!), però en general acostumo a menjar d'una forma sana i equilibrada.

I ja feia setmanes que venia pensant-hi. "Alepsi, saps què has de fer, saps què has de menjar, tens milions de dietes que saps que et funcionen perquè en algun moment t'han fet aprimar... perquè no ho fas?".

Vaig arribar a la conclusió que m'estava boicotejant a mi mateixa. De forma inconscient estava treballant per a no aprimar-me. Si parléssim en termes de teràpia psicològica, me'n vaig adonar que tenia una resistència a la meva pròpia teràpia: la dieta.

I de sobte vaig entendre que no necessitava un dietista. No necessitava ja ningú que em digués què és el que he de menjar. Necessitava ajuda d'un altre tipus, una ajuda externa per a aconseguir vèncer la meva resistència a la dieta.

I avui mateix he començat un procés que, entre d'altres coses, m'ha impulsat a reprendre a l'Alepsi, així que només per això, ja considero que és un bon procés.

Un procés terapèutic, amb un equip de psicòlegs que em faran treballar per a entendre què està produïnt aquesta resistència inconscient i com puc superar-la.

En tinc ganes, estic molt motivada, i això ja és molt. No sé si conseguiré aprimar-me o no, però el que sí que sé és que en el procés aprendré a tenir cura de mi mateixa i creixeré com a persona. I si a més m'aprimo, doncs fantàstic.

I la idea és anar relatant el procés terapèutic aquí, així el comparteixo amb vosaltres (queda algú? xD) i em sentiré més acompanyada. :)