17.2.14

Comercials de carrer

Aquesta tarda sortia de la meva segona "sessió de canvi personal" (utilitzaré aquest eufemisme per referir-me a la ajuda psicològica que em fa la meva meravellosa i fantàstica psicòloga). Ha estat una sessió maca, repassant la família i la relació familiar amb el menjar. Sembla una tonteria però hem tret moltes coses sobre el tema, i és interessant veure com van lligant-se ja algunes coses en les que jo sola no hagués caigut...

Però bé, el cas és que en un moment, la sessió s'ha posat emotiva i he acabat deixant caure un parell de llàgrimes. Res greu, simplement, quan una se n'adona de certes coses, doncs....

Bé, que no, que jo m'havia dit a mi mateixa "Alepsi, escriuràs una entrada sobre el capullo del comercial de carrer i un altre dia amb més objectivitat ja escriuràs sobre la segona sessió", però no hi ha manera, el meu estimat cervell, ja sabeu, sempre va per on li peta...

Total, que he sortit una mica alterada de la consulta, reflexionant sobre les coses que hem parlat i tal i qual... i de sobte, a punt ja d'entrar al metro, veig a uns tres metres un noi de, com a molt, 23 anys, vestit amb trajo i corbata que va perseguint una noia "disculpa, disculpa, tens un moment?". La noia ha passat d'ell i, tal qual s'ha girat, ha decidit que el seu següent objectiu era jo.

He apartat la mirada, disposada a no fotre-li ni puto cas. "Tssst! Perdona, se te ha caído eso".

I sí, he picat. M'he girat, he mirat a terra, m'he cagat en sa puta mare i de retruc en la meva i he girat la cara amb la cella dreta aixecada.

Ell: "Ríete, cariño! Es una bromita!"

L'Alepsi, obedient, fa un somriure forçat, pretesament forçat.

Ell: "Mira, cariño es que quería..."

La meva cara d'odi devia ser un poema:

Jo: "No, mira es que... no..."

Ell: "Que no qué?" el cabrón, tot s'ha de dir amb un somriure permanent.

Jo: "Nada, nada......... nada...."

Ell: "Verás, cariño, es que mi compañero quería comentarte una cosa. Estamos buscando gente que trabaje, ¿es el caso?".

Jo: "Pues no. No lo es". He mentit el millor que sé, posant cara de "m'està tocant els collons sobremanera que em preguntis sobre això".

Ell: "Ah, pues lo siento, cariño". I m'ha posat una mà condescendent sobre el braç (!!!), com si intentés consolar-me de vés a saber quin drama.

A tot això jo ja havia reprès la marxa. Amb la meva millor cara d'odi m'he girat "Adiós. Y deja de llamar a la gente desconocida cariño. Da mucha rabia".

I m'he allunyat, entrant en el metro, mentre sentia com m'explicava que "es una forma de hablar, hija...".


5 comentaris:

XeXu ha dit...

Bravo, has aconseguit que odii el noi només llegir els comentaris que et feia. No suporto que em parin i em vulguin vendre coses, sempre els defujo, però veig que n'hi ha de persistents. Hauré de treure'm la pols i recuperar part del mal geni adormit per si me'n trobo algun...

DooMMasteR ha dit...

Espero que puguis curar aquestes coses que et remouen. Una abraçada!!

pons007 ha dit...

Per si no era suficient comercials per telefon i porta a porta ara també hi ha comercials de carrer, aneu a pendre pel....!

Alepsi ha dit...

Aquesta era la intenció, Xexu! xDDDD Jo tampoc no ho aguanto, i mai paro, però ahir em van agafar amb les defenses baixes... (i creu-me, quan és necessari, el mal geni es desperta sol... ;)

Gràcies, DooMMasteR, guapo! ;) No es tracta de "curar", en realitat, jo visc bastant bé com estic. Es tracta més aviat de millorar i d'avançar... i estic encantada de que en sigueu partíceps! ;)

pons007 ¡¡nos invaden!! xDDD

Athaelion ha dit...

Aish... fan molta ràbia si... jo els defujo a no ser que siguin de greenpeace, llavors sempre pregunto que s'ha de fer per anar al barco... que jo diners no en tinc... però al barco a ajudar si que hi vull anar!! xDDDD