Tècniques terapèutiques

Des que vaig començar a anar a la psicòloga, ara ja fa tres setmanes, la meva vida no ha canviat. Em resulta curiós haver estat esperant que això passés, com fa qualsevol persona que no en té ni idea de què implica una teràpia psicològica.

Però precisament per això em resulta curiós haver-ho estat esperant, perquè jo SÍ que sé què és una teràpia, bé, de fet és que, de normal, sóc jo la que estic a l'altra banda. Ja és ben bé allò de "en casa del herrero, cuchillo de palo" (i ja sé que molts en dieu "cuchara", però a casa meva sempre s'ha dit així i trobo que té més sentit, però bé, que marxo de tema).

El cas és que, certament, la meva vida no ha canviat, no s'ha produït cap efecte màgic. Però sí que noto que s'ha iniciat un procés. Un procés que no sé on em portarà, però que segur que em fa crèixer, cap a un costat o cap a l'altre.

Gran part del meu procés terapèutic, tal i com em diu la psicòloga (a la que a partir d'ara podreu conèixer com a "Mireia"), és treballar per a calmar la meva ansietat.

Des que sóc petita em recordo bastant ansiosa, en gairebé tots els aspectes, però sempre de forma interna. És a dir, jo sempre m'he sentit ansiosa, però molt pocs dels que em coneixen ho saben, sempre he tingut una gran habilitat per mostrar-me segura de mi mateixa, optimista i tranquila davant els altres.

Només alguns molt observadors, hauran pogut veure com l'ansietat es manifesta en mi destrossant-me els dits... i no és que em mossegui les ungles, és que literalment em destrosso les pells del voltant. En fi, tot molt bonic, eh? xDDDDD

Així doncs, per treballar aquesta ansietat (que és en part la culpable dels meus atacs de gana i de menjar) estem fent un procés de "meditació guiada" o de "relaxació", cadascú que li posi el nom que vulgui.

Consisteix en visualitzar un lloc, un paisatge, un entorn, que et sigui agradable. Tanques els ulls i t'hi reclous, l'observes, escoltes els sorolls, sents les olors, el toques i sents les textures de cada petita cosa. És com si, realment, viatgéssis a un lloc tranquil on no hi ha ningú que et pugui molestar.

El meu paisatge és de mar i muntanya. Puc olorar la sal del mar, puc escoltar les gavines, però estic asseguda a la muntanya, amb els peus penjant i escoltant la meva respiració.

La tècnica és bona, realment surto de les sessions (hi dediquem uns deu minuts a fer-la) relaxada i tranquila. La qüestió és aplicar-la durant la setmana. La idea és que quan em sento nerviosa o ansiosa, pugui recloure'm una estona en aquest paisatge i així tranquilitzar-me. I, poc a poc, aniré aconseguint entrar més fàcilment. Ara, pràcticament m'hi estic 10 minuts per entrar-hi... i el cap sovint se me'n va a tot el que he de fer durant el dia....

Com us deia, no ha canviat la meva vida, per suposat, però sí que he entés que sóc jo qui ha de controlar l'ansietat, no ella a mi. Sí, tot allò que ja havia llegit als llibres i que aconseguia transmetre als meus pacients, ara ho puc experimentar, per fi.

Ja us diré si aconsegueixo controlarla o si em guanya la batalla.