Roques, calentors, explosions... en fi

Hi ha dies en els que m’agradaria ser una roca. O una illa. Tal i com deien Simon & Garfunkel en una de les seves millors cançons (sempre amb aquest optimisme vital que desprenien aquest parell... xD).


M’agradaria que res no m’afectés. No tenir sentiments i poder-li dir a tothom el que realment penso sense haver de patir pel “què diran”.

Però clar, és complicat dir el que un pensa. D’això, en psicologia, se’n diu assertivitat (sí, ja, és un concepte molt més complex, però, en essència ve a designar aquesta actitud cap a la vida). I la meva assertivitat diguéssim que no és la òptima.

I ara que estic escrivint això... em fa l’efecte que, en algun moment ja n’havia parlat d’això, aquí. O no. A saber.

Bé, tant és.

El cas és que últimament estic molt calenta. I no, no, no em refereixo a l’escalfament sexual (que també podria ser, però ens desviaríem del tema.. xD), ni a aquest escalfament, ni a aquest tipus de calentors. Em refereixo a que hi ha ja massa coses que em carreguen els ovaris.

I que, per por a enfrontar-me amb els conflictes que em generaria dir-li, per posar un exemple, a la meva responsable a la feina que és una gilipolles-inepta-capulla-pretenciosa-vull-i-no-puc (que és un exemple, eeeeeeeeh? Que jo l’aprecio molt a la tontalcul aquesta! xDDD), doncs em callo les coses.

I, al final, necessito explotar per algun lloc. I mira, encara estic tenint sort de que, l’explosió, de moment, s’està traduint en posts.

Vés quina cosa. Al final serà positiu estar cremada (per cert, això, en psicologia, té un nom: el síndrome del burn-out).