Ahir vaig quedar amb una amiga. Feia, i no exagero, com 3 o 4 mesos que no ens veiem i gairebé ni parlavem (ja se sap quan una persona (jo, en aquest cas) és important i interessant, doncs no té temps per banalitats com aquesta... xDDDD).
Així que imagineu la de coses que teníem per explicar-nos.
-Segueixes a la productora?
-No, nena, ara estic treballant per una altra, fent un programa per TV3!
-Uaaaaala!!! Nena, ets mega importaaaaaaaaaaaaant!!!
-Jajajaja! I tu segueixes treballant al mateix lloc?
-Sí, sí, fent el mateix... amb ganes de marxar, però.
-No tens vacances?
-Ja les he fet...
Sí, sí. Les meves vacances ja han acabat. I ara torno a estar tancada a una oficina lletja des de la que no veig el carrer... ains... com enyoro la vida de campus universitari i dos mesos de vacances!!!
Total, que quan ja marxavem cap a casa va sortir a la conversa, no sé ben bé perquè, una amiga en comú de la que, cap de nosaltres dues, en sabia res des de feia tranquil·lament 1 o 2 anys (tot i que ella la té afegida al carallibre i jo al messenger).
-Què se n'haurà fet de la Pepa?
-Ni idea... fa mil anys que no en sé res
-Jo lo últim que sé és que treballava a la botiga aquella... i que encara no havia acabat la carrera...
-A saber...
L'Alepsi arriba a casa. Encèn l'ordinador. Inicia la sessió de messenger.
I sí. Efectivament. Als dos segons s'obre un quadre de diàleg "Hola Alepsi! Quant de temps! Què n'és de la teva vida???"
I sí, efectivament, era la Pepa! Què fort. Per poc no caic a terra de l'ensurt. Òbviament, li vaig comentar la "coincidència" de que feia menys de mitja hora que havia estat parlant d'ella amb l'altra noia. I ella, en comptes de trobar-li la gràcia a la qüestió, em diu:
"Ja... és que estic llegint un llibre sobre les sincronicitats"
Vés quina cosa. Això té fonament científic!
3 comentaris:
Hola Alepsi,
Et trobo a faltar molt! catxis l'oficina sense finestra...
Per coincidir podia ser amb en Brat Pit, posem-hi!:)
Cuida't molt!
Caram, sortosos els ulls!
Jo no sé si aquestes coses tenen base científica o no, però la veritat és que passen. Jo moltes vegades m'ha semblat veure algú de lluny, i en acostar-me la persona no se semblava de res, però després, al cap de poc temps, em trobo aquella persona en la que havia pensat. No sé si és un exemple vàlid, però no diràs que no és una bona casualitat!
Ui, de casualitats n'hi ha moltes, jo te'n podria contar alguna que altra, però ara no me'n recordo.
I sí, és un horror treballar en un lloc tancat sense veure la llum del dia, ja ho vaig patir jo, però mira, ara no m'importaria tornar a una oficina d'aquestes.
Espero que et vagi bé l'estiu, un petó guapa :)
Publica un comentari a l'entrada