Aquest matí a la feina he convidat a esmorzar. És una llarga història el perquè m'ha tocat pagar a mi avui... i no ve al cas del post, així que quedeu-vos amb això, que he convidat.
Total, que hem anat a la cuina a menjar i entre croissantets, palmeretes, sucs i demés... el meu company de sobte diu: "bé, ara que estem tots reunits (veieu com el paio és un teatrero?) us vull comunicar que... (en aquest moment m'he imaginat que ens diria que estava embarassat o algo...) el divendres m'acaba el contracte i no em renoven".
Plof!
Llavors típiques paraules de "hòstia, quina putada" "què farem sense tu" i tots aquests formalismes dels collons (als quals jo m'hi he sumat, clar.. xDD).
Hora de dinar, al menjador amb un alre company:
-Què, Alepsi, estaràs contenta, no? (somriu picant-me l'ullet)
Jo:
-Uh... doncs... pa' què mentir-te... llàstima no me n'ha fet, no.
I és cert. El primer que he pensat quan ho ha dit ha estat "visca!".
Si és que sóc dolenta. Ja ho diuen molts.
8 comentaris:
Descansaràs una temporada no? fins que arribi el suplent perquè si no seria la glòria!
Una mica dolentota si que ho ets :)
Vinga molta sort wapa!
Què va! No ets dolenta. Si el paio et queia com el cul, normal que t'alegris. Segurament molts ens hem alegrat per coses així, encara que siguin una putada per a qui els toca, i més ara com estan les coses.
Bé, ara doncs a descansar una mica més a la feina ;)
T'asseguro que no ets la primera que sent com si es treiés un pes de sobre quan un company o companya que et cau com l'ojete diu que desapareix.
No ets dolenta, és natural, tothom prefereix estar en pau entre gent amb la que s'hi porta bé. I a la feina, malhauradament, hi passem tantes hores, que és tant important portar-se bé amb els companys com que la feina en sí t'agradi.
Molts dies passem més estona amb els companys de feina que amb les nostres parelles, o sigui, que si et toca estar a la feina amb segons qui, et pot amargar molt la vida, i hem de ser més egoistes i que la vida se t'hagi arreglat (encara que només sigui una miqueta) no és ser dolent, es dir les coses com son, tots som egoistes i no és que tu siguis dolenta, és que la resta de gent son uns falsos
ei, que a la feina hi passem molta estona i cal estar-hi bé. de dolenta res.
He tingut que llegir el post de sota per saber el motiu que t'alegressis de la marxa del teu "compi".... Tens una manera molt graciosa de relatar situacion quotidianes.... M'has arrancat un somriure amb la pagofobia (els "cubitus") :) Torno per aquí, salutacions per a tu !
Joana... no crec que hi hagi suplent... reestructuració... ains! Jejejeje!
Jajajaja! Gràcies, Laprí. La veritat és que és humà sentir-nos contents, de vegades, amb la "desgràcia" aliena.. però et fa sentir taaaaan miserable... xDDDD
Anònim... efectivament. Lo ideal seria portar-se a les mil meravelles amb tots els companys de feina, la cosa seria molt més senzilla... jejejeje!
Efectivament, Martí, aquesta és la cosa... hi passo tantes hores a la feina que... trobar-me amb algú que em cau malament m'estressa... però vaja, de moment encara he tingut sort... xDDDD
Gràcies pels ànims, Mireia... xDDDD
Cris, gràcies per venir per aquí! Sempre és maco trobar nous lectors! ;) Espero que els següents posts també t'agradin! :D
Mmm... és fàcil que pensem que ets dolenta quan t'alegres de la desgràcia aliena, però em sembla que t'entenc bé. Hi ha gent insuportable, i quan te'n trobes a la feina no hi pots fer res, perquè dia rere dia te'ls has de trobar. A la llarga, la situació es torna insostenible, perquè genera molt malestar, sobretot quan és un que no pot suportar-ho i l'altre és feliç de la vida pensant que tothom l'estima. Només hi ha una solució, que un dels dos marxi. L'altra solució és tragar, però és altament contraproduent. Per tant, s'ha donat una de les opcions que seran bones a la llarga, és millor per tots en realitat. A més, fer l'hipòcrita i dir que et sap greu quan no és així, és una bajanada. Si te n'alegres, no tens per què amagar-ho. Davant d'ell potser no, perquè està afectat de perdre la feina, però amb els altres no cal, i ja veig que coneixien la teva fòbia. A més, segur que li desitges el millor, però això sí, ben lluny, oi?
Publica un comentari a l'entrada