Es bien sabido que el género femenino es idiota. Sin faltar al respeto, pero lo es. Que nadie se asuste, no soy misógina (aunque alguna vez lo haya dicho, en broma, of course :P). A ver, me explico.
- Las mujeres siempre nos complicamos la vida. Siempre. Cuando una cosa es sencilla, le buscamos la explicación más difícil. ¿Por qué?¿Para qué? Quizá para poner a prueba nuestra propia integridad emocional, eso nadie lo sabe, pero es así.
- Las mujeres solemos cometer toda una serie de suicidios emocionales. Es cierto. No podemos evitarlo. Sabemos que si hablamos con nuestro ex el estómago se nos revolverá por dentro, pero da igual, nos gustan los retos. Hablas con él y, obvbiamente, el estómago revuelto. Sabemos que si decimos ciertas cosas, las consecuencias son previsiblemente malas para nosotras, pero es igual, nos siguen gustando los riesgos, y nos tiramos de cabeza. En conclusión nos gusta sufrir... si no, no lo entiendo. Será que tenemos algún gen masoquista?
- Las mujeres siempre nos enamoramos de la persona menos adecuada. Pues eso. Quizá es un hecho derivado de la teoría de los hombres plurimonguis, puede ser. Pero el caso es que siempre vamos a fijarnos en el hombre que menos nos conviene, es decir, en vez de fijarnos en los plurimonguis (que pobrecitos, son una monada, al fin y al cabo), nos fijamos en los idiotas emocionales que no nos entienden.
- Las mujeres nos dejamos engatusar fácilmente. ¿A quién de nosotras no se le cae la baba cuando la persona "deseada" nos dice cualquier sandez? "qué guapa estás" y ya está, el cerebro femenino se ha activado: "eso es que le gusto" "seguramente no deja de pensar en mi" "me sienta fantásticamente esta camiseta" "ya verás, pronto se me declara". De este postulado cuelga el siguiente:
- Las mujeres somos un poco paranoicas. En el sentido de que con las películas mentales que nos hacemos, podríamos darle mil vueltas a los mejores filmes de hollywood. "Hoy no estoy de humor, ya hablaremos" uuuuuuuuuf malo, malo, otra vez el cerebro activado (esta vez con mensajes catastróficos): "ya está, ya he hecho o he dicho algo que le ha molestado" "se ha enfadado conmigo" "me odia, no me quiere volver a ver" "seguro que jamás querrá volver a hablar conmigo"...
De momento... yo creo que ya está, ahora mismo no se me ocurre nada más, pero como en la otra entrada, supongo que se ampliará. Ah! Y espero que nadie se haya sentido ofendido/a. No busco crear conflictos, simplemente quería hacer hincapié en el hecho de que las mujeres también somos clasificables (aunque, of course, siempre está la excepción que confirma la regla). No todas somos iguales, pero seguro que más de una se ha sentido identificada con alguno de los postulados.
17 comentaris:
Fantàstic.
Hola, em dic Laia i sóc una dona(aplaudiments, gràcies). Bueno, trobo que la teoria és bastant encertada en alguns aspectes, tot i que en d'altres potser no m'hi veig tant... però en general està bé.
Crec que et faltaria comentar el tema "suïcidi emocional", que és quan fem o diem coses que sabem que tindran conseqüències catastròfiques o que quedarem malament, o que ens endurem una decepció, però tot i així ho fem o ho diem. Estaria entre el postulat primer i segon de la teva teoria. No sé ben bé com encaixar-lo...
També està el tema del neuroticisme, que sabem que és més prevalent entre nosaltres que entre els tios... directament relacionat amb els 2 últims postulats... mmm... aquella necessitat de saber en tot moment que caus bé a la gent o que "el teu home en concret" t'adora. Si t'ho fa saber, et sents com la reina, i si no t'ho fa saber, creus que ell creu que ets lletja o tonta, o que li fas fàstic o no li interesses, o algo pitjor. Els idiotes emocionals no ho saben, o no s'adonen de que pensem així i de que ens sentim així, i ens fan patir. Els cabrons ho saben, s'adonen de que pensem així i de que ens sentim així, i també ens fan patir.
jajajaja
Vaia tela!
Això no es compleix sempre, però almenys una d'aquestes coses ens ha passat un cop a la vida...
Quantes teories!
Veig q has modificat l'entrada i has afegit el suïcidi emocional. Molt bé. Hi ha feedback!
jejejej
Per suposat neni!
PEr que veieu que us tinc emn compte! (parlo en plural perquè penseu que sou milions de persones qui em llegiu... en realitat sé (i sabeu) que em llegeixen pocs...). Bé, els que no em llegeixen, ells s'ho perden! Jajajaj!
Bueno, he estat pensant en això del suïcidi emocional i no crec que sigui perquè siguem masoques, sino que és perquè les pelis de Hollywood ens han fet un mal irreversible al cervell. Seguint el teu exemple del ex: saps que parlar amb ell et farà mal i que t'explicarà lo feliç que és amb la seva nova nòvia. Doncs bé, tu hi parles igualment. Però no ho fas perquè siguis masoca o tinguis ganes de patir, sino que ho fas perquè en el fons creus que quan et vegi, s'adonarà de que tu ets molt millor que l'altra, de que està equivocat, que esteu fets l'un per l'altre, etc... Hollywood, babies! I al final, òbviament no passa res d'això.
Ara m'has agradat. Sí que tens raó, sí. Potser és això, suposo que al final esperem que la història es faci de nou un conte de fades... aaaaaaaai... però s'han d'afrontar les situacions tal com venen. Ei, i al final algun home ens farà veure que som úniques! Sí o no? ;)
Suposo que adonar-te de que el que estàs fent és un suïcidi emocional és el primer pas per evitar patir i anar millorant.
Jo sóc de la opinió que lo millor és viure el moment i que lo que hagi de passar, doncs ja passarà, i pel camí has de disfrutar i gaudir de la vida i de la joventut... i no sé, has de relaxar-te i mostrar-te tal com ets, i així l'altre s'adonarà de lo que vals com a persona, i de que realment ets única. El problema és que estem massa preocupades per com quedar bé, per com evitar que ens facin mal o que es riguin de nosaltres, etc etc, i ens mostrem amb una mena de mur per davant, o una màscara, o anomena-ho com vulguis, i no deixem que ens coneguin de veritat. Quan una és conscient de que té encant, probablement els altres comencin a percebre aquest encant.
Uau, parlo com la Sara! :) jejeje
Bueno, dir-ho és molt fàcil, dur-ho a la pràctica és una altra història, jo sóc la primera que no em deixo conèixer, i que em fa molta por que es riguin de mi, però bueno, cal afrontar-ho i millorar, ho hem de fer. És la única manera.
Molts petons, avui estic súper inspirada, com pots veure.
Ai senyor! Quines coses ens enganxa la Sara! Però, per suposat, hi estic d'acord. Només si un s'estima a si mateix, pot fer que els altres l'estimin! Ei, però no ens confonem, que jo m'estimo molt, molt, molt! Si no m'estimo jo, no m'estima ningú (DIY). Jajajajaja!
Vaya, veo que no es solo una percepción de los hombres, sino que también os veis vosotras así.Bueno asumamos ya, que aunque somos de la misma especie los cerebros masculino/femenino funcionan de diferente manera y por eso somos tan desiguales. Aunque yo creo que todo tiene su encanto
Por supuesto. Si ambas partes no tuvieran su encanto, la especie humana se iria al carajo. Gracias a Dios los hombres, que en muchas ocasiones sois inaguantables, teneis mucho encanto y a menudo sabéis cómo tratarnos para que caigamos como tontas a vuestros pies.
Pero eso también lo sabemos hacer las mujeres. Cuando sabemos explotar nuestras armas somos más peligrosas que un ejército junto! "Women Rule"
las mujeres siempre manejarán mejor a los hombres en general que a la inversa
jejeej... puestos a ser malas... lo divertit és quan ells creuen que tenen el poder i en realitat tu t'estàs fent la tonta i domines més la situació de lo que ell pugui pensar...
Acabo de comprovar per mi mateixa que, en el fons, les dones també som simples. Què fàcil és fer-nos felices! Un simple missatge al mòbil, simplement adonar-te que hi ha algú a l'altra banda que, ni que sigui de tant en tant pensa en tu... i ja ets la dona més feliç del món... hi ha dies en que tot sembla preciós! aaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaai... que figa que sóc!
A pesar de llegar tarde al blog...creo q falta el resumen mas importante a la teoria: las mujeres no sabeis lo que quereis aunque digais que si. Y cuando quereis algo y lo conseguis...entonces ya no lo quereis... Frase para la lista de frases: quien os entienda...que os compre!
(no puedo poner acentos! scottish power!)
UHmmm... casi estoy de acuerdo contigo. Pero creo que es algo común en el géneo humano, todos deseamos lo que no tenemos, desde pequeñitos: aunque tu tuvieras un juguete súper chulo si Pepito tenía una pelota roñosa a ti se te antojaba el tesoro del castillo... sí o no? ;)
jajajjaa... quanta raó tens alepsi!
Gràcies, gràcies! xDDD
Publica un comentari a l'entrada