Resum del 2009

Adéu 2009 - Hola 2010

Doncs ja està. Un altre any més al sac dels anys acabats, tal i com vaig fer al 2006, el meu primer any d'activitat blocaire (mare meva, aviat el meu bloc farà 4 anys!), vull fer un petit resum del que ha estat el 2009 per mi (més que res és que he llegit el resum de 2006 i m'ha portat bons records i he pensat que és una bona pràctica això de tenir-ho per escrit...).

A veure, ho organitzarem per punts, perquè si per una cosa s'ha caracteritzat el meu 2009 ha estat per ser un any de canvis. Mil canvis!

• Ha estat el primer any a la meva vida (tret dels 4 o 5 primers) en el que no he fet CAP examen.
• Ha estat el meu primer any com a treballadora en una empresa, a temps complet (ooooooh! Sóc súper aduuuuulta! xDD)
• M'he independitzat!!! Síííííí! Aquesta ha estat la millor decisió, amb diferència, que he pres mai a la meva vida! Bé per mi!!!
• He viatjat als EEUU!
• He descobert una colla d'amics que valen un tresor i que tan de bo apareguin en els posts de final d'any dels propers 300 anys.
• La E. i l'A. segueixen al meu costat. I m'encanta. I les dues se'n van a viure amb les seves respectives parelles!!! Déu meu, m'estic fent gran!
• La N, una amiga meva, més jove que jo, m'anuncia fa uns dies que està parlant de matrimoni amb el seu xicot. Diossssss! El M. ahir em va dir que li havia comprat un anell de compromís a la seva xicota. Jajajajajaja!
• He retrobat gent que creia perduda. I els retrobaments han estat fantàstics!
• He descobert cares amagades d'algunes persones que no m'han acabat de fer el pes. I no he patit per això. Simplement he passat pàgina.
• M'he tornat a il·lusionar amb el blocaire invisible! Serveixi aquest post per a deixar-li una pista a la meva blocaire invisible (sí, és una noia)... però no crec, de fet, perquè jo diria que no em llegeix... i si ho fa, mai no m'ha deixat cap comentari. En fi... potser és que com li agraden tant les arts el meu bloc el troba... poc artístic... xDD

En definitiva, i com veureu, la meva valoració del 2009 és... excel·lent!
Clar que han passat coses dolentes, he plorat molt, he patit... però també m'he fet gran. He crescut interiorment, he après que, realment, el timó de la meva vida no el pot dirigir ningú més que jo (ja, la metàfora és bastant monya, però és tal qual).
I crec que el 2010 serà un GRAN any. Any de més canvis... el 30 de gener em quedo a l'atur (a no ser que trobi feina abans... cosa que dubto xDD). Ala, primer canvi de l'any.
Els meus caps de setmana tornaran a ser els d'una persona normal i corrent. És a dir, que podré viatjar... però no tindré diners... així que viatjaré a propet... però ben acompanyada, segur! xDD
I ara... i per no fallar a la meva tradició... els (bons) propòsits d'any nou:

• Trobar una bona feina en la que em senti realitzada (jajajajaja! Què catxonda sóc!)


• Fer més esport, apuntar-me a un club excursionista (per exemple) i patejar-me el món muntanya a muntanya


• Posar-me en sèrio a estudiar el temari del Màster.


• Formar-me en política, escoltar atentament a uns i a altres i fer-me una opinió consistent i sòlida.


• Intentar veure un partit de futbol. Del barça, a poder ser. Tanta gent no pot estar equivocada i potser m'estic perdent l'espectacle de la meva vida... xDDD


• Viatjar tot el que pugui (inclòs aquell viatge que ens vam prometre les cosines que ens regalariem a Cuba)


• Sortir de festa fins tard, gaudir de la bona companyia tot el que pugui (o em deixin :P)


• Deixar de cruspir-me les ungles (aquest ja l'he començat aquesta setmana!!! xD)


• Gaudir de cada moment.

Us desitjo una bona sortida i entrada d'any. Que ens poguem trobar el 2020 de nou i mirant enrere pensem: "quina passada haver viscut el 2010!"

Nadal

Tannnnn! Tannnnn! Tannnnn! Tannnnnn! Tannnnnn! Tannnnn! Tannnnn!

Els últims compradors van acabar de treure els bitllets de les respectives carteres. Tots ells tenien el nas vermell, com un d'aquells rens del pare Noël. De fet, el nas era, juntament amb els ulls, la única part del cos que es veia pels carrers.

Feia tot just un parell de setmanes que havia arribat el fred. Però havia arribat amb força, i ara a les 7 de la tarda ja era una hora intempestiva per estar caminant pel carrer.

La Júlia va acomiadar amb un alegre "feliç Nadal!" als seus dos últims clients. Una parella jove que havian anat a comprar el petit abet que guarniria el seu petit menjador. "És el nostre primer Nadal vivint junts.... volem un abet realment especial".

Els va mirar com marxaven, amb aquella brillantor als ulls que només pot tenir una parella d'il·lusionats de la vida. Agafats de la mà, coberta amb guants i manoples, s'allunyaven cap al seu pis on, probablement, els esperava la caloreta d'una estufa i un llit on treure's el fred estimant-se.

[Sospir de la Júlia]

Va tancar la paradeta amb el pestell per dins. De sobte es va quedar gairebé a les fosques, només il·luminada per les llumenetes que feien pampallugues, que li donaven a la caseta un toc entre fantasmal i discotequero. S'hi estava bé allà a dins, envoltada de foscor i coloraines. Ensumant a abet i molsa, sentint la mirada de totes les figuretes del pessebre i la calor del petit radiador.

[Sospir de la Júlia. Més profund que el primer

L'estimava. Molt. Profundament. D'acord, ja ho havia acceptat. I ara què?

[Sospir de la Júlia]

[Sospir de la Júlia...]

I si trucava per telèfon? No, segurament pensaria que està desesperada. I no era per tant, la cosa. O sí. Sí, de fet sí que ho era.

[Sospir de la Júlia]

D'acord. Trucaria. I què li diria? "Hola, mira, és que tenia ganes de parlar amb tu". Doncs no. Li semblava que era massa evident. I d'altra banda, què importava? Si seguia així acabaria ben boja...

[Més sospirs... un número indeterminat]

La verge Maria es va girar cap a ella.

-Anem a veure, Júlia, què et fa patir?

-Doncs... que crec que m'he enamorat

-I això és bo, no?

-Sí, clar, de fet sí però...

-Però res. Has de fer alguna cosa, portes ja massa dies així.

-Nah, de fet només des de fa una setmana.

-Ja, perquè ha estat ara que te n'has fet conscient, però portes sospirant un mes i mig!

-Sí??

-Sí. Llença-t'hi, Júlia, fes-ho!!!

-Escolta, però tu ets la Verge Maria, hauries d'estar en contra d'això!!!

-Mira, jo sóc una puta figureta del pessebre, crec que em va fer un pessebraire amb bastant mala hòstia, així que jo l'he heretada... així que no em diguis contra què he d'estar!

-Caram... d'acord. Així doncs... m'hi llenço?

-Si m'ho tornes a preguntar et fotré una cleca.

-I què en dirà, la gent del puto poble aquest?

-Doncs vés què n'ha de dir! Estaran encantats que, per fi, el mestre de l'escola tingui una dona amb qui compartir la vida... i amb qui poder acabar de pujar a la seva filla de 15 anys! Llença-t'hi!

-Però...

-Però res! Endavant! Som-hi! Tu pots!!!

[Sospir de la Júlia. Desaparició de la Verge

La Júlia va agafar el mòbil.

-Carme?

-Sí, digues, Júlia

-Que està ton pare, a casa?

-No, ha sortit a fer unes compres a la ciutat i no crec que pugui tornar perquè amb la nevada que cau...

-Fantàstic. Tinc ganes de parlar amb tu. Et fa res que passi per casa teva?

[Contenció de la respiració de la Júlia]

-Clar, Júlia. I si vols et pots quedar a dormir. No m'agrada dormir sola quan no hi és el pare.

[Bot del cor de la Júlia]

-Fantàstic, en mitja hora estic allà.

Va obrir la porta del darrere de la paradeta. Va sortir. Tot estava nevat. Va entrar en calor imaginant-se els seus pits al costat dels d'ella, les seves mans, la seva pell blanca d'adolescent, el seu cony per explorar...

---------

Una altra proposta de Relats Conjunts

A la merda!

Últimament estic en un estat una mica... alterat. Però no com les dones de la Maizena, no, no, el meu estat alterat és una mica més... cafre.

Ja porto com dos o tres setmanes de mala hòstia. Crec que no m'havia passat mai una temporada tan llarga. Però TOT m'emprenya...

• M'emprenya que la gent que no va a votar es queixi de que "claro, porque no hemos ido a votar los del NO, porque sino, otro gallo cantaría". Doncs senyors "del NO"... aneu a la merda. Haver anat a votar i, si no ho heu fet, us calleu la boca!!! Que tots hi teníeu dret, a les votacions.
• M'emprenya, a sobre, que se li donin pàgines de "diari" (per dir-li d'alguna manera) a esperpentos com aquest.
• M'emprenya que hi hagi gent que es faci dir "periodista" i només tregui que merda pels dits i per la boca. Ja es podrien fotre la diarrea mental aquesta que tenen per on jo els diré (i no poso enlaços perquè buscant-ne n'he trobat tants d'exemplificadors que tinc gnes de vomitar).
• M'emprenya que la gent sigui una aprofitada. Odio a la gent cínica que va de bones maneres per la vida i quan et gires... patapúm! I sí, tinc un exemple, i bastant clar, però ja us l'explicaré en el seu moment.
• M'emprenya la gent que s'avorreix i es fot palles mentals intentant tenir una vida que realment no tenen. Hòstia puta! Desperteu, sou uns desgraciats, sí, però la cosa té solució!!! I si vosaltres no la trobeu... sempre podeu anar a un bon psicòleg! (sí, jo sempre escombrant cap a casa)
• Odio la gent que sota la bandera de "jo sóc súper sincer" es prenen la llicència de dir coses com "et queda fatal el cabell així" o "t'has engreixat un munt! Ja menges sa?". Mireu sincers del món: aneu a la merda!!!!

I la llista continuaria fins a l'infinit i més enllà.... ooooooooooh! Quina mala hòstia que porto! I a sobre... és Nadal!!!!

Dies ideals per a que la gent faci el monyes i t'escriguin missatgets de "oh, bon nadal, que ho passis molt bé amb tots els que t'estimes. Un petó". Gent que fa... un any (!) (des de l'últim nadal, concretament) que no et diu ni hola!

A la merda, home!

Fent estadístiques....

Ahir va ser un gran dia per als catalans. Sí, tant per als que "hi creuen" com per als que no. Que això de les consultes populars sembla ja una mena de religió (o secta satànica, depèn de per a qui... ¬¬).

-Ai, que vas a votar, nen?
-Clar, mare, coi, que s'ha de donar la nostra opinió!
-Ai, jo no hi crec, en aquestes consultades
-Consultes, mama, consultes
-Va, mandangues, són, man-dan-gues!!!!

Jo, com a bona friki que sóc, em considero i em consideren... i amb poca feina que tinc últimament (sí... jajajajaja!), doncs m'he dedicat a mirar-me la pàgina oficial de la coordinadora, i com que han fet un quadre moníssim... jo m'he dit... calla!!! Que et serveixi per algo el curs d'Excel que et van fer fer a la feina!!!!

I sí, senyors... allà que me n'he anat, he copypastejat la taula en un excel... i au, a mirar dades. M'encanta! Perquè no em vaig dedicar a l'estadística, us estareu preguntant.

Doncs perquè no m'agrada. I prou (ja, què passa, una no pot tenir la seva doble personalitat?).

Havia pensat en fer gràfics i tot però... em semblava massa... xDDD

Així que us escric aquí les conclusions a les que he arribat (que no són gaire diferents de les que posen a tots els diaris... però jo si no ho veig no m'ho crec, tu... ja hi tornem a ser amb la religió.. ai... xDDDD).

1. La localitat amb més padró que vaparticipar a la consulta d'ahir va ser Sant Cugat del Vallès (59042 persones empadronades), seguit de prop per Vilanva i la Geltrú (54322 persones).
2. La localitat amb menys padró que hi participava era Sant Jaume de Frontanyà, que, curiosament va ser, en percentatge, la localitat amb més participació [que no és per desmerèixer... però clar, tenen un padró de 21 persones... de les quals 19 van anar a votar.. (els altres dos estan en cerca i captura, ara mateix... nooooooooooo! Que estaven de vacances, coi! xDDD)].
3. En números absoluts, la localitat on més vots es van recollir va ser Sant Cugat del Vallès (14779 vots), seguida molt de prop per Vic (54322).
4. En números absoluts, la localitat on menys vots es va recollir va ser Sant Jaume de Frontanyà (oooooooooh! Veieu com és meravellosa l'estadística, ara estàs allà a dalt i acte seguit estàs pels terres!!! xDDDD), seguida per Sant Ferriol i Fulleda (que són dos pobles [hasta por saberlo... xD] que han quedat empatats a 38 vots). Aquestes dues localitats no tenen tanta excusa com Sant Jaume... que tenen 177 i 106 empadronats, respectivament... ejem!
5. La localitat amb més percentatge de participació ja l'hem dit al punt 2... la que queda en segona posició és Taradell (amb un 71,07%) seguida molt de prop per Alpens (amb un 69,57%).
6. Les localitats amb menys participació, percentatgement (toma ya!) parlant són: Les Franqueses del Vallès (amb només un 8,82% de participació) seguida per Roses (amb un 10,44%).
7. La localitat que va sumar més vots negatius (absolutament parlant) va ser Vilanova i la Geltrú, amb 416 vots en contra (gairebé un 5% dels votants). La que va fer un percentatge negatiu més alt va ser Gallifa, amb un 10,87% de votants en contra.

I dels resultats? Doncs no cal analitzar-los, el 99% de la gent que va anar a votar va dir que SÍ, clar, coi, per això hi anaven, no?

-Ja, però els que volien dir que NO podien anar a votar, no?
-Sí, clar, però amb allò de que no és vinculant i tal i qual... doncs... com que han preferit quedar-se mirant la Marató de TV3 a la tele.
-Ah... clar, deu ser això.

------------
P.S: veieu perquè no m'he dedicat a l'estadística? Perque seria una estadista de pacotilla... molts pensareu: per a això que has fet, petarda, no calia fer un excel.
I jo us contestaré que teniu raó. Però que si no us agrada ja sabeu on és la porta de sortida, tu! xDDDD

Perdent el Nord

Arribo a casa. Engego la música, la primera cançó que surt és, irònicament "Por el Boulevard de los Sueños Rotos".

Efectivament... alguna cosa s'ha trencat.

De sobte un dia et despertes... i veus que tot, al teu voltant, trontolla. I et fa trontollar. No arribes a caure, perquè saps que ets més forta que qualsevol sacsejada... però tremoles. T'estremeixes.

I no. Avui la lluna no està al cel per ajudar-me. Només m'ha alterat. Només m'ha fet enfebrir, posar-me nerviosa, tremolar més. El fred se m'ha ficat al cos.

I em trobo, de sobte, amb un gran oceà pel davant. Sembla que vaig sense rumb, he perdut el nord per un moment i no veig ni l'horitzó ni la platja que he deixat enrere (sembla increïble que l'hagi perdut de vista a tanta velocitat).

Però miro tot el que m'envolta i veig que tot el que tinc al meu voltant està per construïr. I ara escolliré materials de primera qualitat. Penso tenir els millors associats per aixecar un nou projecte, sigui quin sigui. Qui es vulgui sumar que es deixi veure d'alguna manera, i m'estengui la mà.

Ara sona I am a Rock. Què catxondo el random... xD

---------
P.S: és curiós el títol d'aquest post... és el títol d'una cançó que va composar un grup que tenia un amic meu quan jo tenia.... 15 o 16 anys. Com ha plogut... i quantes coses han passat....

CONVOCATÒRIA BLOCAIRE INVISIBLE 2009 (4a edició)

Doncs sí senyors, un altre any més ens hem plantat al mes de Desembre. I què passa al mes de Desembre de cada any? Doncs que és Nadal, que tenim vacances, que podem gaudir de la família i els amics en pau i harmonia (o no...).

Però a més, des de fa 3 anys el Desembre és una mica més especial per la blogosfera. Perquè? Perquè és el mes del... BLOCAIRE INVISIBLE!!!!

Aquest és el post de convocatòria per a tothom qui es vulgui apuntar a fer-ho. Si us passegeu per la blogosfera (o blocesfera, o catosfera o com colló es digui!) veureu que aquest post està exactament igual aquí , a casa del Veí i casa de la Anna Tarambana.

Aquesta és la novetat d'aquest any: som tres organitzadors. "Tres eren tres," i només dues eren bones...

Per a participar els passos a seguir són molt senzills:

1. Deixant un comentari en aquest post (tan se val a quina de les tres cases el deixeu) indicant que hi voleu participar.


2. Visiteu el nostre wiki on hi haurà la llista de participants i així els podreu anar coneixent


3. El dia 17 de Desembre de 2009 se us enviarà un mail dient-vos a qui li heu de fer el regal


4. Prepareu un bon regal personalitzat per a la persona que us ha tocat


5. Podeu anar deixant pistes als vostres blogs per a marejar la perdiu.


6. El dia 6 de gener de 2010, a partir de les 00.00 h podreu començar a penjar els regals

La data màxima per a inscriure-s'hi és el dia 15 de Desembre. El 16 farem el sorteig (tot legal, que som bones persones els tres) i el 17, com ja hem dit, se us enviarà el nom del vostre afortunat.

Podeu fer-ne tota la propaganda que vulgueu! Quants més serem, més riurem! I el Blocaire Invisible sempre és una gran oportunitat per a conèixer nous blocaires!!!

Òbviament, no cal dir, que tothom qui s'inscrigui té el deure moral de fer un regal. Que l'any passat algú es va quedar sense regal i és una putada!!!

Si voleu consultar alguns dels regals que s'han fet, podeu entrar al resum del primer any 2006 o, el del l'any 2007 o el de l'any passat 2008
Doncs queda inaugurat el Blocaire Invisible 2009!!!
--------------
PS El primer regal ja ens l'han fet... el Pd40 ha actualitzat la seva imatge original i ens l'ha cedit per a que il·lustrem la campanya!

Ara ve Nadal...

S’acosta el Nadal, gent.
Sí. No sé si heu tret el cap per la finestra… però des de casa meva ja es veu l’enllumenat nadalenc hortera. I aquest any dicen que l’han canviat i l’han volgut fer modern i cosmopolita.
Ja, com cada any. Al final posen una horterada allà i es queden tan amples i aplaudint-se els uns als altres les gràcies. En fi...

El Nadal és una època de germanor. Així ens el venen des que som petits. “Nen, que venen els cosins a dinar, porta’t bé amb ells i comparteix les joguines que és Nadal i els reis t’estan vigilant”.
I tu allà amb un moc penjant, perquè la Barbie i l’Action Man són teus i te la sua profundament el sentiment nadalenc... però coi, si vigilen els reis... au, a compartir.

I així ens va, amb la il·lusió aquesta de que els cosins ens deixen les joguines perquè són bones persones i perquè és Nadal i al Nadal tothom s’estima molt, i després te n’adones que, en realitat ens les deixen sota amenaça “reial”.

Una de les tradicions que més m’agrada del Nadal i, de fet, la que em fa esperar aquestes dates amb il·lusió és la de l’amic invisible. M’encanta. Trobo que és una idea genial, no sé qui la va tenir, però es mereixeria el Nobel del Nadal (sí, caldria crear-lo, però no passa res, jo mouré el papeleo necessari... xDDD).

Fa tres anys (marededéusenyó, com passa el teeeemps!) vaig iniciar el Blocaire Invisible, una còpia de l’amic invisible de tota la vida, però adaptat a la vida cibernètica que portava en aquell moment. La veritat és que va tenir un èxit rotund!!! Tant que a l’any següent ho vàrem repetir. Amb una participació una mica més baixa, però igualment fantàstica.
L’any passat donat que jo estava en fase d’aturada bloguística va agafar-ne el relleu el Veí. I pel que crec, també va ser un èxit.

I ara que s’acosta el Nadal... sembla que els astres s’han alineat d’alguna manera... i aquest esperit de compartir i de germanor s’ha fet extensiu als diaris de casa nostra.

I sí, tot aquest rollo nadalenc que us acabo de fotre és bàsicament degut a que m’ha emocionat que, per fi, d’una banda i altra s’hagin posat d’acord per defensar els interessos comuns (bé, comuns a uns quants... xD)

I he pensat... coi, què nadalenc, tot plegat.

[Enllaç de la iniciativa blocaire penjada a casa del Doommaster gràcies al qual me n'he enterat... que una es desinforma d'una manera escandalosa... xDDD]

-------
Buscant imatges per il·lustrar el post... se m'ha acudit posar "nadal" al google... què il·lusa...

Festassa!!!

-Mira, Alepsi, hem fet una instal·lació de micros i tot!
-Guau!!! Heu contractat algun grup famós i tot?? No heu reparat en gastos, nens!!!!
-Què va! Si és per a tu!!!
-Eing?
-Clar, dona, ja que cantes en un cor de gospel… doncs et marques aquí un peazo solo a lo Mahalia Jackson
-Sí hooooooooooooooome! No hi compteu pas!
-Com que no? Però si està anunciat al programa d’actes i tot!
-Bah! Com si algú se l’estigués mirant, el programa! Aquí la gent va ja tan borratxa que ni se n’enteren d’on són!
-Què dius, tia? Si està tothom la mar de lluït! Mira al Propde40 parlant amb la guitarrista (no saps qui és? És la Ònix! Però va de camuflatge!!!), i el Gatot i la Mireia al pis de dalt, goita’ls què bé s’ho passen!
I l’Avi! Que ha vingut amb pajarita i tot, mira com es mira a la Anna Tarambana, aaaai! Què en diria la María si el veiés.....
-Ja, ja, no, si ja els veig. Si tothom s’ho està passant d’allò més bé! Per això crec innecessari trencar el moment amb la meva veu...
-Què tonta, Alepsi! Si segur que ho fas de conya, vaaaaaa, un Happy Day!!!
-Calla, calla! Mira, faré una cosa millor. Sempre se m’ha donat millor ballar que cantar. Ja veuràs, enxufa la música.
-Alepsi, què fas! T’has grillat??? Ai que em pixo de riure!


-Ho veus? Acabo de fer l’estriptis de la meva vida.... i aquí està tothom. Impassible. Doncs saps què? Que em passejaré per la festa amb la manta marró aquesta a l’esquena. A veure si pillo a algun blocaire sexy que no vagi tan borratxo com per no veure’m.....

Felicitats RelatsConjunts!!!!

Sóc una infestada....

L'Alepsi és mortal, senyors. Per si no fos poc amb anar-se fent gran de sobte, sense gairebé adonar-se'n.... avui se n'ha adonat que és mortal.

I sí, se n'ha adonat perquè està a punt de morir. Perquè l'Alepsi està sota els temuts efectes de la Grip A. Perquè de sobte aquesta matinada s'ha sentit morir de fred, com si estigués al pol nord en bikini, tot i que estava tapada amb el nòrdic i una manta i vestida amb dues samarretes de pijama i una jaqueta de llana....

Perquè, a més, s'ha donat el cas que els seus dos companys de pis avui no estaran en tot el dia a casa... i això vol dir que porta tot el dia SOLA. Perquè ningú no vol anar a casa seva a contagiar-se, normal. Però això l'ha fet sentir més terrenal... se n'ha adonat que, vés qui ho diria, els troba a faltar si no hi són. I només porten un mes i mig vivint junts.... què maco! *^__^*

I, sí, l'Alepsi en aquest moment va a fer una confessió, de les més grans que li sentireu en sa vida... per uns moments, l'Alepsi ha desitjat estar encara vivint a casa de sons pares. Ha trobat a faltar els mimos de la seva mare (i això que la seva mare sol ser bastant seca... xDDDD), que li porti un suc de llimona amb mel... que li faci una sopeta casolana (l'Alepsi és molt bona cuinera... però el tema sopes el porta justet tirant a fatal... xDDDD)
Que la mimi i li pregunti "qué tal estás, hija?". I ella li respongui, amb veu expressament impostada "aaaaaaaai... me encuentro fataaaaaal". I que la mare respongués alguna cosa com "ves? Si te secaras el pelo al salir de la ducha... Si es que eres la casualidad ambulante!!!!", amb un to despreciatiu-amistós. Que és com sa mare li demostra la seva estima... (ja hem dit que sol ser bastant seca... xDDD).

Què dolent és ser una infestada. Què doleeeeeeeeent!!!! Ningú m'estima!!!!!! xDDDDD

----------
Sí, em va agradar tant lo dels enllaços que t'he copiat, carinyuuuu! xDDD

La Clau

Un dia algú em va dir: "el problema, Alepsi, és que no suportes la rutina".

I jo, recordo que li vaig dir: "però què diuuuuuuus??? Si a mi el que més m'agrada del món és tenir-ho tot quadrat i saber què he de fer en cada momeeeeeeeeeent".

Això va ser... fa un parell d'anys o tres, com a molt (verge santa, com passa el temps... ains).

Fa poc, unes 4 o 5 setmanes, algú (amb estudis i aquestes coses de ben tenir) em va dir: "el problema, Alepsi, és que necessites emocions fortes contínuament"

A la que jo, em vaig imaginar fent puènting o llençant-me en paracaigudes i em va venir l'atac de riure.

I aquest algú em deia: "de debó, fixa-t'hi: contínuament estàs buscant ímputs emocionals. Necessites que et passin coses que t'alterin l'estat d'ànim i et facin saltar el cor. Oi que és llavors quan et sents viva?"

Què, què us sembla la reflexió?

Cal dir que la conversa entre aquest algú i jo va acabar en aquell moment (per coses que no vénen al cas, entre d'altres coses, perquè no me'n recordo.. xDD) i que jo li vaig estar donant voltes durant uns quants dies...

I em vaig estar fixant en mi mateixa. Que sembla una tonteria així dit, però quan un es fa conscient d'un mateix... descobreix coses que no s'hauria imaginat mai...

Em vaig fixar que, realment, aquest segon algú (i el primer també) tenen tota la raó del món.

Contínuament busco el que m'emociona.

Em fixo en un nen petit que juga amb el seu germà gran a llençar-se un tros de paper i m'ho faig venir bé per creuar una mirada i un somriure amb algun dels dos. I sentir-me una nena per uns mil·lisegons.

Veig un home atractiu pel carrer i li busco la mirada, per creuar-la amb ell una micro mil·lèsima de segon i sentir que el cor batega més fort (no, no, tranquils, que d'erotomania encara no pateixo, és només un joc... xDDD).

Sento una cançó en els auriculars de la noia que va al meu costat al bus, i em porta algun record. I em sento connectada amb la desoneguda que sent la música que en algun moment jo també he sentit....

Canto davant 600 persones un dissabte a la nit i... el cor batega fort. Molt fort. L'emoció d'estar sobre un escenari amb un micròfon al davant,sabent que tens la responsabilitat de transportar als espectadors a un món millor per un moment....

I llavors me n'adono de quin és el veritable problema.

El problema és que MAI tinc temps de fixar-me d'aquesta manera en mi mateixa. Que la vida em porta estressada amunt i avall, sempre pensant en el que hauré de fer mitja hora després: feina, casa, cuina, neteja, assaja, estudia, treballa, posa rentadora, estén, merda-plou, desestén....

I és llavors quan la vida se'm fa rutinària. Quan m'esgoto. Quan tinc ganes de plorar perquè res no m'emociona.

Però... ara tinc la clau.

--------
Em sembla raro acabar un post així tan seriosa... què poc Alepsi, no??? M'estaré fent vella?? Ai senyor....

Capullos....

Què capullos som els éssers humans.

Sí, com a veritat universal: "l'ésser humà és capullo".

Un dia estàs trist. D'aquells dies tontos que tenim tots de plantejar-te la teva pròpia existència com una mena de ruleta russa... apreto o no?
I trist com estàs, clar, perquè tens aquesta tristor tonta, que no és tristor, probablement, que és una mena de neguit que et fa tenir ganes de plorar per restablir les teves hormones i deixar-les on estaven abans de la catàstrofe mundial que has tingut (total, perquè has perdut el carnet del bicing de la manera més tonta i estaves esperant un mail que mai no ha arribat, i a més estàs avorrit a la feina).
Trist com estàs, dic, què se t'acut? Doooooncs.... en comptes de mirar per la finestra i observar la lluna, com fan alguns, o d'escriure el que et preocupa en clau d'humor, com fan d'altres, l'Alepsi decideix que el millor és... atenció....

AUTOMUTILAR-SE!!!!!

Sí, sí!!!

L'Alepsi és autocaníbal!

L'Alepsi, avui, que porta dos dies arrossegant la catàstrofe mundial sobre la seva esquena... avui ja no té dits! Oleeeee!!

Siusplau, un fort aplaudiment per a l'Alepsi!!!! Gràcies, gràcies, no es mereixen!

¬¬'

Resultat: a sobre de seguir amb la tristor rara aquesta.... a sobre estic de mala folla perquè em fan un mal els dits de la hòstia i mitja...

És capullo l'ésser humà, o no?*

Ahí ho deixo.

*Que a ningú, repeteixo: NINGÚ, se li acudeixi contestar a la última pregunta.
És una pregunta re-tò-ri-caaaaaaaaaa! Ok? Si algú té la brillant idea de deixar un comentari de l'estil: "Alepsi, potser no és capullo l'ésser humà, sinó tu", se'n recordarà de mi.

Queda clarito??

Les olors de Barcelona

M'encanta Barcelona. Ara que, per alguna raó que no acabo d'entendre, tinc més temps per a mi mateixa, estic dedicant-me a passejar molt per la meva ciutat. Sobretot pel meu nou barri.

Diumenge matí (digues-li matí, digues-li gairebé migdia... xDDD). Surto de casa.

Al replà de l'escala fa olor de sardines a la planxa. Hi ha algun veí de l'escala que les està passant putes amb la crisi i només pot donar-se el luxe de menjar sardines el diumenge a migdia (o, simplement, li agraden tant que les té com una exquisitesa cada diumenge....).

Surto al carrer. Les últimes pluges caigudes a Barcelona fan que la ciutat olori d'una forma peculiar. El carrer és una mescla d'olor d'humit, amb olor a sol de primavera. Ja, sembla una frase molt monyes, però jo m'entenc... És aquella olor que t'arriba fins al cervell directa i et fa tenir una mena de sensació a la panxa que no saps explicar, com si et carregués les piles de sobte, i et fa accelerar el ritme cardíac.

Començo a caminar. La botiga de plantes del final del carrer està oberta. Olora a una mescla vegetal composada per gessamí, geranis, liles... m'aturo davant de la botiga, com sempre. Penso "ai, què mona quedaria aquesta planta al meu menjador nou...". I acte seguit reprenc el camí endavant (no, no seré jo qui compri una planta per abocar-la a una mort segura... la meva mà amb els vegetals és més que qüestionable).

Giro la cantonada. Se sent olor de fregit (de "fritura" que dirien pel sud). El bar de tapes més famós del barri està treballant a tota màquina. Calamars, braves, “rabas”, olives, pinxos morunos, pop a la gallega.... tot es mescla en una olor penetrant i oliosa que es fixa als narius.

La olor de greix queda enrere i, de sobte, sento una olor dolça. Penetrant. Aixeco la vista del terra i veig a una parella a uns cent metres de mi. Ella porta "Esencia de Loewe" (si algú la ha olorat mai, sabrà reconèixer-la a cinc-cents km de distància!). Va vestida de diumenge. Arreglada amb els seus talons i amb un flamant maromo penjat del braç. S'aturen. Es miren i es fan un petó. Ooooooooooooooh, què maco (¬¬).

Aprofito per avançar-los ràpidament no fos cas que em pugés el sucre.

Decideixo entrar en un carreró petit. M'agraden els carrers petits, em fan sentir més còmoda que les grans avingudes. Aquest carrer em fa pensar en el meu poble. De sobte em ve al cap la meva àvia. El carrer fa olor de brou. De brou del bo, d'aquell que només saben fer les iaies, i que arriba al seu màxim esplendor el dia de Nadal....

Penso que ja va sent hora de trucar-la, a la pobra. Que la tinc abandonada i deu voler saber com em van les coses, ara que ja sóc "una persona adulta i independent".

Caminant, caminant, em planto en un parc. Un jardí infantil que, a aquella hora, ja està buit (miro el mòbil per saber la hora... sí, clar, la gent ja està dinant, el meu estómac es queixa), em passejo sota els arbres, gairebé sense fulles (s’ha avançat la tardor?), trepitjo un bassal sense adonar-me’n. Tot el parc fa olor de la pluja caiguda el dia anterior. Respiro fons. Fa olor de tardor.

Decideixo fer-li cas als meus instints més bàsics (al menys a un d’ells) i agafo el metro per tornar a casa ràpid i poder preparar-me un bon dinar de diumenge.

L’andana de la línia vermella fa olor de tancat. Fa olor de calor de maquinària mesclada amb humanitat. És una olor molt comuna per tots els barcelonins a la que, normalment, no hi parem atenció. Arriba el metro, pujo al vagó. Com que la temporada d’estiu ha acabat, l’aire acondicionat brilla per la seva absència... i això que fa prou calor, avui....

Al metro m’assec al costat d’un home de mitjana edat. Sembla, pel seu color de pell i la seva indumentària, indi (no d’aquells amb plomes al cap, eh? xDD). La olor que fa em fascina. M’agrada molt poc, però em fascina. A més, és una olor tan peculiar de tots (tots, tots... és un generalisme, ho sé) els indis... em sorprèn que les persones que provenen del mateix lloc, tot i estar en un context completament diferent, facin la mateixa olor... olor a espècies mesclada amb... no ho sé. No sé què és aquesta olor dolça i penetrant....

Igual els catalans fem olor de botifarra amb seques! O de panellets! O de fricandó de vedella.... ecs!

Anarquisme i Sabates de taló

Quina tonteria.

Avui, divendres (per fi!!!).

M’he llevat (tard, per variar… els llençols se m’enganxen!), m’he fet un cafetó mentre em posava al dia per Internet (sí, tot i llevar-me tard, em permeto el luxàs de prendre’m el cafè en vint minuts llargs...), m’he vestit amb el primer que he pillat (el primer que he pillat de la part de l’armari que es titula “roba per anar a la feina i que si no hi hagués d’anar la cremaria”).

Com que és divendres (per fi!!! xDD) m’he permès el detall de posar-me una samarreta (mona i arregladeta, però una samarreta al cap i a la fi) en comptes d’una camisa.

Com que he d’anar disfressada a la feina (i això em puteja infinitament, però d’això ja en parlaré un altre dia) el meu esperit anarquista decideix, cada matí, que com a mostra de rebuig a aquesta política absurda, en comptes de sabates vagi amb bambes a treballar (unes bambes negres súper discretes, però bambes, al cap i a la fi).

He anat a la feina. Xino-xano. He baixat una parada abans de la que em tocava per anar caminant cinc minutets (sí, he decidit cuidar-me, però sense estrès, no fos cas que m’agafés cobriment de cor el primer dia… xDDDD). He arribat a la oficina, he encès l’ordinador.... etc, etc (no us explicaré pas per pas què he fet perquè no té cap mena d’interès, sincerament).

De sobte, a mig matí, s’obre la porta de la oficina (jo, com que estic d’esquenes a ella, ni idea de qui entra). Un segon de silenci. Acte seguit remor de cadires, gent aixecant-se i saludant molt efusivament al/la nouvingut/da. Em giro. Sí. Efectivament. És ella. La “jefa”.

Ve de Madrid, perquè en aquesta santa casa són molt centralistes, ells, i la gent important és tota madrilenya... I ve moníssima, com sempre. Amb el seu traje, les seves sabatetes de taló....

MERDA! Les meves bambes!

Mig atac d’ansietat. He de canviar-me les sabates! [Perquè, senyors, una té els seus “truquitos”... i un d’ells és tenir unes sabates de taló moníssimes al despatx. :D]

Em trec una bamba, em quedo en mitjons. De sobte la sento apropar-se! Merda! No hi ha temps de fer el canvi sense que se n’adoni.

“Hola Alepsi, què tal?”
“Hola! Molt bé! Què tal el viatge?” (amb el meu millor somriure, però asseguda i amb les cames ben amagades sota la taula...)

Per sort, ha vingut per a una reunió amb la meva jefa directa i, sense contestar-me (on vas a parar, no pot perdre el temps amb la plebe) se’n va directa a la sala de reunions.

M’ajupo. Em canvio les sabates. I... voilà!

L’Alepsi s’ha pujat en les seves millors sabates de taló... i li ha canviat la disposició del cos. Es sent més alta (òbviament), més important, més sexy, més elegant, més atractiva....

L’Alepsi es pregunta... coi, si tot això ho fan unes putes sabates.... perquè no te les poses sempre???

L’Alepsi, després de tot un matí passejant-se amunt i avall amb les seves flamants sabates, troba la resposta en forma de cremor a la planta del peu i una butllofa que li ha sortit al dit petit.

“Veus, l’anarquia és el futur! Lluita contra el sistema! No més sabates de taló!!!!” – li diu el petit monstre roig i negre que té instal·lat a dins del crani....

*Per si algú ho havia pensat... la foto que il·lustra el post, no correspon amb les meves sabates de taló. Per si de cas, eh?? xDDD

Parets

Quan comences a fer reformes en una casa saps quan i com comences. Però mai saps quan acabes.

"M'encanta aquest piset! Sí, sí, crec que és "la nostra llar", estic convençuda. Quedem-nos-el!"

I sí, és "la nostra llar", però per sota dels quilos de merda que has de treure. I no és una "merda" literal, probablement no estigui brut... simplement... té una "merda" particular enganxada a les parets.

Les parets s'empapen del que veuen. Tenen ulls i orelles (per sort no tenen ni mans ni boca... només faltava haver-les d'alimentar i deixar-nos acaronar per elles, també....).

I, quan arribes a una casa nova pots saber quin tipus de relació tenien les persones que hi vivien. Si les parets són més aviat fosques (i, recordem, no parlem del color de la pintura) probablement els nostres predecessors eren persones malhumorades, tot el dia discutint.

Pel contrari, si ens trobem amb unes parets amb tocs de color verd o groc, probablement hi vivien persones molt pacífiques... d'aquelles que mai no es barallen i que fumen i beuen herbetes de la muntanya.

Estaria bé poder treure-li capes a les parets. Poder arrencar un a un els diferents decorats que han viscut. Anar-li treient la pell a capes, poc a poc, assaborint què és el que ens explica amb els seus colors, les seves taques, la seva olor.

Arrencar-li el vestit a la casa, deixar-la nua, tota per nosaltres. Acaronar els colors originals, sabent que allò que queda és, simplement, un inici. És fer un "reset" (o dos ctrl+alt+supr) i imaginar com volem deixar les parets un cop marxem.


----
Una altra iniciativa per a relatsconjunts.

Lliure

L'Alepsi, des de dijous a la tarda, és, oficialment, arrendataria d'un pis.

Sí senyors, la petita Alepsi, aquella noia jove i innocent (... xDDD) que estudiava psicologia a l'Autònoma, que se n'anava de festa, que feia teories sobre els homes, que tenia els seus moments d'adolescent melàngica que parla en castellà, que començava tota innocent en un cor de gospel (i que no sabia que li aportaria tantííííííssimes coses... :D), que feia de cangur dels monstres dels petons ....

... que un dia es va plantejar com devia ser viure sol (i va ser gràcies a aquest post, o a partir d'ell, com volgueu, que l' "A cops amb la vida" va començar a ser una gran entrada i sortida de personal... :D)...

... aquella noia, deia, avui escriu l'últim post des de casa de sons pares.

I ara agafarà el huevi carregat fins a dalt de caixes i se n'anirà a descarregar-les en la que serà, la seva nova casa.

I l'Alepsi, avui, és feliç! :D

Trucades

"Buenos días, le atiende Alepsi"
"Hola, Alepsi, ¿me ha llamado?"
¬¬
"Pues en principio no he llamado a nadie, pero vamos..."
"No, es que tenía un teléfono aquí en el móvil y he pensado que igual..."
"Ya, pero... ¿usted quién es?"

Estic de mala folla, avui, i només em falta que la gent em vagi trucant per preguntar-me gilipollades... i a més donant per fet que tinc poders màgics i que sé qui em truca només despenjar el telèfon. Com si només rebés una trucada al dia. Toca't els collons.

Estic de mala folla perquè portem massa dies amb el cel ennuvolat. I això em posa de mala lluna. La pluja m'altera infinitament.

I a sobre, tinc un follon muntat... demà passat marxo de viatge, i no tinc temps de fer-me la maleta...

I, per a més INRI (d'on cony deu sortir aquesta expressió?), aquí la senyora Alepsi ahir a la nit va caure rodona al llit... sense connectar el despertador.

Sort que m'he despertat 3 minuts abans de l'hora en que havia d'estar atravessant la porta d'entrada de la feina.... i comptant que tinc mitja hora de trajecte en metro (ple de gent pudent).... doncs he hagut de venir a treballar sense dutxar-me ni res, i fent mitja hora tard......

Oleeeeee!! He estat a punt d'aplaudir-me i tot, tu!

I és un d'aquells dies en què sembla que a ningú li importa una merda la teva vida.... ains.... crec que fotré el cap sota l'escriptori de la feina i m'hi quedaré una bona estona. Fins que m'avorreixi de sentir el meu estimat cervellet... xDDD

RelatsConjunts

Sempre que veig una pintura d'aquest tipus em pregunto: què cony li devia estar passant pel cap al paio/paia aquest(a) per pintar això?

I els de RelatsConjunts no només em presenten la imatge així, sinó que a sobre pretenen que m'inspiri alguna cosa com per a escriure'n un relat.

Doncs no. No m'inspira. Vés quina cosa. Porto tres dies mirant-me-la i no m'inspira. No hi veig res. De fet, si no fos pel títol, ni tan sols veuria una mena de puro allà, com si algú estigués fumant (i no us enganyeu, vosaltres tampoc no ho teniu del tot clar, mentiders!).

Però d'acord. Voleu un relat? No us val amb les meves anades d'olla, no? Ok, ok....

"Hi havia una vegada un home que fumava molt. Fumava tant que s'encenia un puro amb la burilla de l'anterior. Fumava tantíssim que casa seva era un gran submarí pudent. Les parets eren grogues, com les seves dents.

Aquest "senyor" (si se li pot dir així) regentava un comerç. Un comerç que anava molt bé. Massa bé. Tan bé que, directament, no li feia falta sortir de casa, tenia un parell de "sensepapers" treballant-hi per ell. I a ell només li calia estirar la mà i arreplegar el feix de bitllets que, a la tancada de caixa, li donaven els seus dos "negrets simpàtics". Ell els anomenava així, tot i que només eren morenos... Morenos de Cuba. Com el Dinio, però més intel·ligents (tot i que no cal gaire per a això).

Un dia, els "negrets" van portar un regal a l'home. Van travessar la cortina de fum que era l'habitació i li van oferir un "puro especial mi hermano".

Tan especial que li va fer ballar el cap durant tres dies seguits. I com que els negrets es van quedar a veure l'efecte del "puro especial" en l'home... van acabar pintant un retrat.

I rient. Rient molt."

[Què, un pet, no? Doncs això... que m'inspira poc, la cosa....]

Em queden 20 anys

Crec que ja havia escrit en algun moment sobre la mort. Segur que sí, perquè és un tema sobre el que sempre he reflexionat molt i que, sincerament, em fascina.

Tothom té por a morir. A ningú li agradaria morir jove tenint "tantíssimes coses a fer" (coses que, després, mai no fem, però això és igual, nosaltres ho posem d'excusa davant la mort quan la sentim més a prop...).

Però tothom, també, en algun moment o altre hi pensa.

Hi ha gent que li dona per reflexionar sobre el que trobarem després de morts. Un cop els ulls es tanquin i el cor deixi de bategar per sempre.... què se'n fa de la nostra ànima? Bé, per a gustos els colors, sobradament conegudes són les teories del cel i de l'infern, que tota la vida ens han anat ficant a dins del tarro (jo, sincerament, no entenc les ganes que té la gent d'anar-se'n "allà a dalt" rodejat de beatos, amb lo divertit que deu ser estar entre tots els pecadors de la història a les terres del dimoni....).

Hi ha gent que, directament, diu que l'ànima, un cop morim, se separa del cos. Se'n va a una mena de "cua del paro" d'ànimes que hi ha vés a saber on, esperant a que li assignin un nou cos per a tornar a la terra dels mortals. I torna a començar. Reencarnat en un home amb barba, o en una dona obsessionada amb les operacions de cirurgia estètica. Pel que es veu va per sorteig, com lo de les boles de la lliga (ja, el meu nivell de futbol és pèssim, però m'agradava la comparació, així que us la feu ben feta vosaltres al cap....), així que no tens dret a la queixa.

Segons aquesta teoria, el que visquis en la següent vida, dependrà del que facis en aquesta. La cosa és, diuen, que totes les ànimes han d'arribar a un punt equivalent de "coneixement", han d'arribar a col·leccionar i aprendre un cúmul d'experiències que els serveixin per a ascendir i convertir-se, per exemple, en directora de RRHH (que dic jo que es deu dedicar a fer les nòmines de les ànimes que li donen voltes al bombo) o, si has après molt, a Director General del Més Enllà (i qui sap si desbancar a nostru-senyó?).

Jo, durant molt de temps (tot el que va durar la meva adolescència), vaig creure en aquesta teoría. Pensava que, total, era igual morir-se, perquè em podria reencarnar i tornar a la terra. La única cosa que em tocava els ovaris era allò de que, quan tornes no recordes res de la vida anterior... crec que és un fallo del sistema, sincerament.

I ara... doncs ara, simplement, crec que, de sobte, un dia el cor et diu "fins aquí hem arribat, reina". Et fa dos petons, s'acomiada del fetge, dels pulmons i de l'estòmac. I deixa de bategar. I ja està. Punt i final. Bé, punt i final no, perquè a la gent que es queda li toca arranjar enterraments, crematoris, vetlloris i demés. Però això ja no ens ha de preocupar.

Si és que és la felicitat eterna, tu! xDDDD



*Aclariment del títol del post: hi ha un aplicatiu tontorrón d'aquests del CaraLlibre que et diu quan has de morir. M'ha dit que cap al 2029. Així que res, em queden 20 anys per fer totes les malifetes que vulgui.... xDDDD

Piiiiiiri piripipi piripipipi piri pipiiiiii

Hi ha cançons que et canvien l'estat d'ànim. I cada època té la seva banda sonora. Fins i tot, el meu estimat cervellet, de tant en tant, m'ofereix una BSO per a cada moment (i el molt puta l'encerta, de vegades, més que la consciència...).

Ahir vaig renovar la música que va amb mi a tot arreu. Vaig aprofitar un moment d'inspiració per remenar i baixar-me un munt de música nova. Bé, nova, no. Perquè jo crec que si sumem els anys que tenen tots els temes... en deuen fer uns... 3 milions. xDDDD

Hi ha cançons que m'inspiren. M'ha donat per sentir les cúmbies** de'n Juan Luis Guerra (... eran las sinco'e la mañana... santo domingo ocho de enerooooo...). M'encanta. Em donen molt bon rotllo. De fet avui he vingut escoltant-les al metro... i quan me n'he adonat estava cantant (baixet) i mig ballant.

I hi havia un paio que em mirava divertit. I d'altres que em miraven espantats. I he pensat: "que us donin pel cul". I quan he arribat a casa m'he posat a remenar el cul i a cantar ben fort. Ala, que em sentin els veïns.

Se m'està anant la castanya... qualsevol dia actualitzo el blog desde el loquero. xDDD

*El títol del post respon a l'inici d'això

**Vale, Robertinhos, prometo no tornar a escriure sense informar-me bé.... canviem "cúmbies" per "merengues", ok? xDD

Coleccionando vooooy, coleccionando vengooo

Ja està. Ja ho tenim. A prendre pel cul l'Agost. Una cosa menys per fer.

I aquí tenim el setembre. Ple de novetats. De retrobaments. D'inicis.

I... amb el setembre... tachán, tachán... les col·leccions!!!! Oleeeeeeeeeeeeeeeeee!!!! Jajajajajajaja!

Cada any espero amb ànsies "la vuelta al cole", perquè sempre porta novetats editorials en forma de col·leccionables absurds que em fan plantejar-me quin tipus de ments malaltes dissenyen (i compren, Déu meu, c-o-m-p-r-e-n!!!) aquest tipus de col·leccions.

Que jo hagi descobert, aquest any tenim:

-Construye el Titanic (a sobre que et costa una pasta, t'has de quedar cec muntant peces com un capullo)
-Zippo - el encendedor que siempre tiene la llama a punto - s'ha de ser molt friki per fer-se una col·lecció d'encenedors... visca la piromanía!!!!
-Instrumentos musicales en miniatura - oleeeeeeeee!!! Visca el síndrome de Diògenes! Qui cony té els diners, l'espai i el mal gust per a fer-se aquesta col·lecció???
-Dibuja Manga y Anime - vaaaaale... que volem engrosar la llista de nens-amb-el-cap-ple-de-pardals-que-es-pensen-que-es-guanaran-la-vida-dibuixant-còpies-del-Son-Goku. Ok...
-Biblioteca Star Wars - jurl... si algú és tan friki com per comprar-se això... potser val la pena conèixer-lo... xDDDDD
-La Casa de la Pradera - vinga, va! Això sí que no m'ho crec... una sèrie que et deus poder descarregar GRATIS.... la pagues? A més... AQUESTA sèrie???
-Curso práctico de dibujo y pintura - juntament amb el curso de bailes de salón estarien catalogats dintre dels cursos expecíficament dissenyats per a associals... cony! Apunta't a una acadèmia i coneix gent!

En fi... estic mirant pàgines web i el número de col·leccions és inimaginable... i cadascuna més friki que l'anterior!!!

Viscaaaaaaaa!!!!

Un altre curs ple de consumisme innecessari!!!! Ole!

Sóc dolenta

Aquest matí a la feina he convidat a esmorzar. És una llarga història el perquè m'ha tocat pagar a mi avui... i no ve al cas del post, així que quedeu-vos amb això, que he convidat.

Total, que hem anat a la cuina a menjar i entre croissantets, palmeretes, sucs i demés... el meu company de sobte diu: "bé, ara que estem tots reunits (veieu com el paio és un teatrero?) us vull comunicar que... (en aquest moment m'he imaginat que ens diria que estava embarassat o algo...) el divendres m'acaba el contracte i no em renoven".

Plof!

Llavors típiques paraules de "hòstia, quina putada" "què farem sense tu" i tots aquests formalismes dels collons (als quals jo m'hi he sumat, clar.. xDD).

Hora de dinar, al menjador amb un alre company:
-Què, Alepsi, estaràs contenta, no? (somriu picant-me l'ullet)

Jo:
-Uh... doncs... pa' què mentir-te... llàstima no me n'ha fet, no.

I és cert. El primer que he pensat quan ho ha dit ha estat "visca!".

Si és que sóc dolenta. Ja ho diuen molts.

Companys

No puc. No el suporto.

El meu company de feina és un capullo integral. Però molt.

No era suficient amb haver de treballar tot l'agost, cosa que ja em posa de mala llet... perquè a mi, això d'estar tancada a una oficina sense tenir res a fer sabent que podria estar a casa rascant-me la panxa o a la platgeta prenent el sol, em fot de mala lluna. Vés què vols que et digui.

Doncs no contents amb això... m'ha tocat suportar a un company de feina que és imbècil, el pobre. I, per desgràcia, sembla que jo li caic bé.

És el tipic gay que va pel món amb posat de "mira'm, sóc gay i com que sóc gay sóc súper graciós i ditxaratxeru". Pffffff...

D'aquesta manera excusa les pitjors bromes del món i els comentaris retorçats que normalment sempre estan a destemps.

-Ai, mira el mongolito este de la limpieza. Qué mono... pero le podría poner un poco más de su parte que parece que no tenga ni interés en el trabajo.....

I em mira somrient per trobar la meva complicitat. Què capullo!

A més, és d'aquelles persones que quan interactuen socialment ho fan amb un "ala! Què guay, no?" com si totes les coses del món, per molt banals que fóssin, els despertéssin una sorpresa magnànima.

De vegades enviaria a tot i tothom a prendre pel cul. I em muntaria un garito per no haver de patir companys de feina que demostren que la feina dels seleccionadors de RRHH tampoc no és tan bona i acurada.....

Casualitats?

Ahir vaig quedar amb una amiga. Feia, i no exagero, com 3 o 4 mesos que no ens veiem i gairebé ni parlavem (ja se sap quan una persona (jo, en aquest cas) és important i interessant, doncs no té temps per banalitats com aquesta... xDDDD).

Així que imagineu la de coses que teníem per explicar-nos.

-Segueixes a la productora?
-No, nena, ara estic treballant per una altra, fent un programa per TV3!
-Uaaaaala!!! Nena, ets mega importaaaaaaaaaaaaant!!!
-Jajajaja! I tu segueixes treballant al mateix lloc?
-Sí, sí, fent el mateix... amb ganes de marxar, però.
-No tens vacances?
-Ja les he fet...

Sí, sí. Les meves vacances ja han acabat. I ara torno a estar tancada a una oficina lletja des de la que no veig el carrer... ains... com enyoro la vida de campus universitari i dos mesos de vacances!!!

Total, que quan ja marxavem cap a casa va sortir a la conversa, no sé ben bé perquè, una amiga en comú de la que, cap de nosaltres dues, en sabia res des de feia tranquil·lament 1 o 2 anys (tot i que ella la té afegida al carallibre i jo al messenger).

-Què se n'haurà fet de la Pepa?
-Ni idea... fa mil anys que no en sé res
-Jo lo últim que sé és que treballava a la botiga aquella... i que encara no havia acabat la carrera...
-A saber...

L'Alepsi arriba a casa. Encèn l'ordinador. Inicia la sessió de messenger.

I sí. Efectivament. Als dos segons s'obre un quadre de diàleg "Hola Alepsi! Quant de temps! Què n'és de la teva vida???"

I sí, efectivament, era la Pepa! Què fort. Per poc no caic a terra de l'ensurt. Òbviament, li vaig comentar la "coincidència" de que feia menys de mitja hora que havia estat parlant d'ella amb l'altra noia. I ella, en comptes de trobar-li la gràcia a la qüestió, em diu:

"Ja... és que estic llegint un llibre sobre les sincronicitats"

Vés quina cosa. Això té fonament científic!

Coses curioses...

Buscant informació sobre psicopatologies (sí, què passa, una és friki i encara que hagi acabat la carrera segueix formant-se...) i m'he sorprès al trobar molta "informació" (que ho poso amb cometes, perquè.... bé, ara quan us posi els links potser m'entendreu... xDDD) sobre una en concret.

L'altre dia estava en un bar amb una amiga. Jo m'havia demanat una coca-cola light (sí, sí, s'ha de mantenir la línia nens!), amb gel. Sempre amb gel. Ella... doncs no recordo què va demanar, però tampoc és que tingui gaire importància.

El cas és que quan ja portavem una bona estona despellejant a vés a saber qui, o parlant de vés a saber què (sí, ja no us estic donant cap tipus d'informació... xDDD) va ella i em diu: "Alepsi, puc menjar-me el teu gel?".

Xorrada de pregunta, també. Perquè jo, un cop la Coca-Cola s'ha acabat, el gel, normalment deixo que vagi fent ell solet....

Total, que la tia se'l va ficar a la boca... i el va mastegar!

No us explico la... "tirícia" en diria ma mare... "dentera" en dirien altres... que em va fer...

"Saps que hi ha un trastorn que es caracteritza per menjar gel???"

"Ah, sí? I com es diu?" (va dir ella mirant-me amb cara de "oh, no, Déu meu, ara ve un discurs sobre psicopatologia...)

"........... doncs no me'n recordo...."

Total, que fins al dia d'avui no m'he dedicat a buscar-ho... i ja ho podria haver fet abans. Perquè lo que he rigut no té preu.... els foros d'internet són una mina... xDDDD

El trastorn, en concret, es diu "pagofagia". No em pregunteu què cony significa el prefix pago-... per lògica aplastant hauria de voler dir gel, no?

Resulta que té a veure amb un tipus d'anèmia. No en sé treure l'entrellat de si és causa o conseqüència. Però es veu que hi ha gent que té unes ganes boges de menjar gel i de sobte van al metge i els diagnostiquen una anèmia de cavall i mig.... fins i tot hi ha gent que assegura que li han dit que això pot arribar a fer una leucèmia..... uh...

La veritat és que no he trobat cap pàgina "seriosa" on parlin del tema.... així que seguiré investigant. Quan arribi a casa miraré els meus llibres de psicopatologia, a veure si trobo quelcom.... (com m'agrada aquesta paraula... jajajaja)

Us poso un link del foro sobre Pagofàgia que he trobat.... resulta curiós i divertit (sí, ho reconec, sóc mala persona i m'he partit la caixa llegint alguns dels testimonis... però és que no tenen preu, en sèrio).

Hi ha gent que es menja "la escarcha de la nevera y el congelador". Diosssssssss!!! Si allò ha de tenir gust a "tupper"... però per la part de fora! I a molles de pa! I a peix congelat! Aaaaaai, ecs!

I com no.... tot el que tingui a veure amb menjar coses rares...... serveix per a aprimar!!! Joer... atenció al càlcul que fa....

Gent! Si voleu que una llauna de coca-cola normal no engreixi..... només cal que li afegiu 148 glaçons de gel! Viscaaaaaaa!

Ara ja sabem com fan la Coca-Cola light.... xDDDDD

En fi... cada dia està més clar que la gent és rara de collons.... amb lo bons que estan els gelats... menjar-se un glaçó de gel ho trobo absurd a més no poder.

Però cascú lo seu, tu.

*Per cert: la meva amiga no és pagofàgica.... simplement li agrada menjar-se un glaçó de tant en tant....

De pedra

I així s'han quedat els treballadors quan han sabut la notícia.

Mai la expressió "m'he quedat de pedra" va tenir tant de sentit.

Hottia que te crió!

M'acabo de fotre una tonya monumental. Un hostiot com feia segles que no em fotia... i en el terreny més ridícul (alhora que mortal) en què una persona humana pot caure..... la dutxa.

Mira que és escandalós caure a la dutxa. De sobte perds el control dels peus, del cos... intentes agafar-te amb les mans relliscoses de sabó en algun lloc... però només trobes a una banda la mampara i a l'altra les rajoles molles i, per suposat, sense cap mena de cosa per a subjectar-se.... i quan te'n vols adonar el teu cul fot un cop a terra, el cap rebota contra la paret i el colze t'ha quedat d'una forma molt poc artística ficat sota l'esquena.....

I sents: "Alepsiiiiiiii!!! Estàs bé?"

I l'Alepsi que s'està refent de l'impacte està només intentant respirar....

I de nou: "Cony!! Obre la porta"

I a l'Alepsi només li surt dir: "Un moment collons!!!" amb tota la mala hòstia que pot en un moment tan delicat... que és poca i li surt una veu de mig morta....

Augmenta la preocupació a la família.... s'han reunit tots davant de la porta del lavabo.

"Estàs bé?" (sí, de puta mare, ho faig com a entreteniment, això, cada dia....¬¬')
"On t'has fet mal?"
"Et surt sang?"

I l'Alepsi allà, de la forma més ridícula al terra de la dutxa, encara plena de sabó.... (i no, no us ho penseu, que la cosa no té gens d'erotisme, us ho asseguro) s'ha posat a riure. Molt. De debó que la situació s'ho mereixia... no us en donaré detalls que després em direu que si és que vaig provocant pel món.... però us asseguro que, d'eròtic, en tenia ben poc....

En el moment que he pogut tornar a respirar d'una forma més o menys normal m'he embolicat amb la tovallola i he fet entrar a ma germana (que pels que no ho sapigueu, que més o menys calculo que deveu ser tots (xDDD), és infermera). M'ha explorat el cap... "No hi tens res"

"Joder, això ja ho sabia jo, ja t'ho he dit!!!! El que em fa mal és el colze"
"Hottia.... vaya nyanyo t'ha sortit, col·lega!!!"

Doncs final de la història. L'Alepsi avui, últim dia de vacances de la seva vida fins a vés a saber quan, està marejada encara pel cop de cap que s'ha fotut, i té el colze decorat amb un blau en forma de muntanya que li limita lleugerament el moviment...

En fi, algun dia havia de passar.... ja m'ho havien dit que caure a la dutxa és del pitjoret que et pot passar, però fins que no ho experimentes per tu mateix..... buaaaaaaaah!!!!

Curiós

He caigut. Com una capulla. Pam! De nassos. Pfffff....

Sí, sí. No us ho creureu... estic llegint-me "Crepúsculo". Pfffff....

La cosa, més o menys, ha anat així:

• Ma germana li regala a ma mare pel seu aniversari (després de portar mesos parlant de la novel·la...)
• Ma mare se la llegeix. Li agrada. "Juvenil, però maca", diu.
• Ma germana se la llegeix. Déu meu... ma germana que té icterícia només de veure més de dues pàgines seguides escrites!!! Li encanta. Li posa tot de post-its en diferents pàgines per marcar els punts clau.
• Les dues: "Alepsi, perquè no te'l llegeixes??" i jo... "perquè és novel·la juvenil, coi... i fa mil anys que jo no gasto d'això...".

I ara.... aquí em teniu. Reactivant el bloc per culpa del llibre. Que me'l vaig començar dilluns al matí i em queden... 50 pàgines. I ara porto una hora i mitja llegint a la feina. Dissimulant quan passa algú pel meu costat, llançant el llibre lluny.....
I... estic tonta!!!
No recordava el que era llegir una novel·la d'amor juvenil.... ains... em passo el dia suspirant i envejant a la Bella per aquest amor tan profund que sent per l'Edward i viceversa..... ai.... què monyes que m'està tornant el puto llibre dels collons!!!
I això em fa pensar... la relació entre el llibre aquest i el bloc, vull dir. Que és més aviat entre els sentiments que em provoca i el fet d'escriure.... i me n'acabo d'adonar que no he escrit perquè l'Alepsi, o al menys gran part d'ella, ha mort. O no, potser només l'he enterrada fondo.
I ara que, de sobte, tinc sentiments "juvenils" de nou... l'Alepsi reapareix. Curiós, si més no. No?

Glub Glub... arf!!

Ma mare és molt sabia. Molt. Ja vaig començar el que pretenia ser un post dinàmic sobre les seves expressions i dites... que va acabar en un no-res, però consti en acta que la intenció hi era... xD

Entre les coses que ma mare m'ha dit sempre m'han quedat especialment marcades dues...

• No se puede estar en misa y repicando
• Tu es que quieres estar en el plato y en las tajás'

I és que, realment, aquestes dues frases em retraten molt bé... si li pregunteu a algú "com és l'Alepsi?" segurament molts us diran: és fantàstica, és molt guapa, súper divertida, magnífica, intel·ligent.... (xDD)

Però el que us diran tots és, de ben segur: "es fot en tots els merders possibles. No para".

I sí, així és una servidora... un cul inquiet (tot i que ma mare rebatria això dient que sóc una gandula i que no moc mai un dit... bé, para gustos, los colores... que això també ho diu ella...). I això és positiu. Bé, a mi m'encanta.

M'encanta tenir sempre coses a fer, i si no en tinc liar-me i inventar-me-les! El problema ve quan... ho vull fer tot al 100%. Si sumem la feina, el gospel, el màster, els amics i la família... tenim un 500%. I això no és humà. Lògic.

I aquí ve el problema. A què li he de dedicar més temps? Núria em deia l'altre dia que no es tractava de marcar les prioritats... sinó d'anar fent segons el que em vingui de gust.

I sí, té raó. Però quan tinc un concert de gospel, i és l'aniversari d'un amic, i la meva família decideix que ha arribat el moment de veure'm per fi.... doncs la cosa no té molta solució. Més que triar.

I les decisions...

Mira, les decisions són això. Decisions. I no n'hi ha de bones ni de dolentes. En funció del que triis faràs una cosa o una altra. Però no s'acabarà el món.

Doncs també és veritat. Sovint m'ofego en una gota d'aigua* (això també us ho podrien corroborar els que em coneixen bé.... xDDD).

*Ara enteneu el títol del post?? xDDDD

Any nou...

Ja, el tòpic de sempre: "Any nou, vida nova".
Doncs no. Per a mi: "any nou... faré el que em roti". Aquest vull que sigui el meu lema... no només pel 2009 que tot just acaba de començar (i que aprofito per felicitar-vos a tots... xDD) sino ja "pa' los restos".

I és per això que escric aquí. Perquè em venia de gust. Perquè he tingut una baralla interna:
"Ai, trobo a faltar el bloc"
"I perquè no hi tornes?"
"Doncs perquè clar, fa tant que no li faig cas... que la gent pensarà que sóc..."
"I què t'importa el que et pensi la gent?"
"Uh... quan no m'ha importat?"
"En tot cas... què pot passar si escrius?"
"Doncs que vingui algú i em digui: ai, Alepsi, ja no ets el que eres..."
"I?"
"Com que I?"
"Que no és cert que ja no ets el que eres....???"
"Uh...."
"En tot cas... no rallis més, ja.... no et ve degust?"
"Sí"
"Doncs tira milles, i que la gent digu el que li roti, que també són liures, no?"
"D'acord, d'acord.... però si després la gent em critica te'n penediràs, que seràs tu mateix qui m'hauràs de suportar....."

Total... que he decidit tornar. I canviar-li el nom al bloc. Ja no m'he de barallar amb la vida... ara vull fer-me amb ella i viure-la!!!

Us sembla queco el nou títol??

I?

xDDDDDD