És difícil d'entendre que, malgrat tot el que sé de tu, a vegades m'entri una por terrible a que desapareguis. Així, sense més. Que, de sobte un dia, obris els ulls i decideixis que marxes.
I sé que no és probable, de fet, fins i tot diria que és impossible que això passi. Però no puc evitar estar alerta. Atenta a qualsevol petit indici que confirmi que no et mereixo.
I d'això se'n diu inseguretat i ansietat. I sort que no apareix sempre.
17.9.19
15.9.19
Llibertat
Ara estava pensant que quest espai, de sobte, es pot convertir en un espai de llibertat per a mi. Poca gent em llegeix ja, i tot i que això, en la meva època daurada, era un drama (tenia ganes de triomfar i que tothom em coneguès, vés! xDD), ara és una tranquilitat.
Ara sóc coneguda per la meva vessant professional i moltes vegades això em suposa una limitació gran alhora d'escriure com em dona la gana. Aquí puc no preocupar-me per la "llegibilitat" dels articles, pel posicionament, pel contingut, per il·lustrar cada article amb una foto que tingui un sentit, que pugui ser compartida a xarxes... quina mandra!
Aquí vinc, vomito el que tinc al cap, sense ordre, sense massa sentit, potser. Però sentint-me més Alepsi que mai. Cervellet, fes la teva màgia! xD
Ara sóc coneguda per la meva vessant professional i moltes vegades això em suposa una limitació gran alhora d'escriure com em dona la gana. Aquí puc no preocupar-me per la "llegibilitat" dels articles, pel posicionament, pel contingut, per il·lustrar cada article amb una foto que tingui un sentit, que pugui ser compartida a xarxes... quina mandra!
Aquí vinc, vomito el que tinc al cap, sense ordre, sense massa sentit, potser. Però sentint-me més Alepsi que mai. Cervellet, fes la teva màgia! xD
14.9.19
Au fènix
Després de més de dos anys i mig... he resorgit. Literalment.
Estava morta, aquesta part de mi. La meva part juganera, fresca, divertida, feliç, estava morta. I enlloc de voler-la buscar em vaig resignar a que hagués desaparegut. La vaig matar virtualment.
Ara porto una temporada donant-li voltes. L'Alepsi ha tornat a la meva vida. Torno a ser jo en molts aspectes. Més madura, més vella, més experimentada, potser no tan divertida com abans. Però em sento jo, de nou.
Així que igual que la vaig matar, avui he decidit reviure-la. Perquè sí. Perquè aquest era un espai de deixar-me anar, d'escriure el que em passava pel cap, de ser lliure.
I perquè vull que l'Alepsi segueixi amb mi molts anys. I és possible que si estàs llegint aquesta entrada no entenguis res, però per a mi té tot el sentit del món.
Així que estic feliç. Avui l'Alepsi reneix.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)