Un diumenge diferent

Aquest cap de setmana ha estat diferent. Ai, quina merda de començament d'entrada... de fet no m'agrada ni el títol.... uh.... a veure, tornem-hi. Anem a ser clars i concissos, escriuré el que vull escriure i no ho adornaré. Au.

-El divendres vaig sortir a sopar, i vaig tornar tard a casa. Val a dir que em van segrestar i em van obligar a quedar-me amb ells (xD)... fins l'hora de tancar el metro, gairebé. O no. No recordo ben bé quina hora era... vaig beure'm 4 clares i vaig donar una imatge tonta de borratxa incontrolada. Punt.

-El dissabte al matí, ben d'hora, per si de cas ens treien la muntanya del lloc, em vaig trobar carregant el meu "huevi" amb tot de maletes. Pobret "huevi", tot ple, de gent i d'andròmines, va pujar fins a Vic, on vam recolir a la cinquena passatgera del "huevi". Encara més ple, el tio va tenir els collons de pujar fins el càmping (l'últim tros en primera i cridant clemència, però va aguantar). Un aplaudiment pel meu cotxitu, que és molt monu!!!

-Al final, tot i fer-me mandra anar de càmping, ha resultat que m'ho he passat bastant bé. He conduit molt, he rigut molt, he dormit a l'aire lliure mirant les estrelles, he tingut converses filosòfiques amb una persona amb la que mai m'hagués imaginat parlant d'això...

-Avui hem fet un banyet a la piscina del càmping i després de recollir-ho tot hem parat a dinar a.... buf.... un poble que té un monestir. Ja ho sabeu els que em coneixeu, tinc problemes per recordar noms propis... I després una altra parada a Vic, una addicional a Taradell... i de tornada a Barcelona.

-En arribar a casa, deixo la motxilla i torno a sortir. He quedat amb la maduixeta per xerrar una estona.

-Ara estic escrivint aquest post i no estic inspirada, així que faig uns apunts finals que no sé on afegir en aquesta merda d'entrada:

• El divendres ho vaig passar realment bé.
• David, ja sé que t'he de dedicar una entrada. Ho faré. Algun dia.
• Laia, gràcies per entretenir-me més el cap de setmana.
• Nois del casal, merci pel cap de setmana. Sé que no he estat tot lo bé que podria haver estat. Però ho he passat molt bé, en sèrio.

Dia Casaleru

Últim dilluns de casal fins al setembre. Avui ens han vingut a visitar dues de les tres bessones. Sí, sí, només dues, la tercera s’ha perdut, l’hem de trobar durant la setmana.

He gaudit de valent, a mig matí, amb les mànegues del pati mullant a tots els petitons. Alguns es quedaven, porucs de l’aigua, a una cantonada estratègica on no hi arriba l’aigua. Altres, però venien contínuament a fer-me cops a les cuixes demanant-me més aigua (“una dutxa, Alepsi!!!” diuen).

Després de dinar, activitat tranquil·la que m’ha portat a reviure temps llunyans. Hem hagut de preparar unes màscares de les 3 bessones per disfressar-nos divendres! La tècnica era senzilla, simplement pintar amb “dacs” una cara d’una de les bessones. Jo n’he pintat dues, una per una nena que aquesta tarda no ha vingut, però que vindrà divendres, i una altra per a mi. He gaudit pintant amb aquella textura dels “dacs”, que empastifen lleugerament els dits i llisquen de meravella per sobre la cartolina....

Un cop hem tingut les caretes pintades les hem hagut de retallar. Com porto el grup dels més peques (P3) no hem pogut utilitzar tisores i hem repescat una tècnica que gairebé havia oblidat que existia: el punxó! Ooooooooooooooooooh! Quan he vist aquelles “catifetes” grises i tovetes m’he tornat ximple! N’he agafat una, m’he estirat a terra i m’he posat a fer punxadetes al voltant de la nena de cartolina.

Els nens estaven molt tranquils i he pogut deixar volar la meva ment a la meva escola, m’he vist a mi, de petita, tota impacient i “manazas” intentant retallar amb aquell pal amb un “pinxu”. Mira que havia arribat a odiar-lo.... i aquesta tarda m’ho he passat genial!

Mentre he estat pintant i retallant he tingut a un nen a sobre. Un nen molt carinyós, que m’ha estat acaronant les cames mentre jo pintava. Fins que ha arribat als peus i s’ha guanyat un crit per la meva part... “els peeeeeeeus!!! No!!!”. Se m’ha quedat mirant i ha decidit que jo devia tenir fred i se m’ha estirat a sobre d’un salt. Per poc em parteix l’esquena en dos, que animalot, pobre! xDDD

De conductors

Aquest cap de setmana he conduit. Molt, molt, molt. Bé, no tant, però més del que acostumo (tenint en compte que el viatge més llarg havia estat des de casa meva a la uni [20 minuts] i el més agosarat el de "travessar-me Barcelona de punta a punta").

El cas és que ahir al matí vaig agafar el cotxe aviat al matí, a les 10 estava a la Meridiana, esperant a la Alba, la meva companya de viatge. A les 10:20 sortíem de Barcelona a ritme de Gossos, o de Lax'n'busto, o de Platero y tu, o de vés a saber quin grup musical, però bona música, al cap i a la fi.

Total, que la ruta era senzilla: havíem d'arribar a Saldes. Barcelona-Terrassa-Manresa-Berga i d'aquí a Saldes, direcció Bagà. Fantàstic. Fins a Berga tot meravellòs, però com sóc una parres... ahir al matí vaig decidir que era un bon moment per entrar a fer una visita turística a Berga. Per equivocació vam estar 20 minuts intentant trobar la sortida del poble... i mira que és petit. Només jo em puc perdre d'aquesta forma....

En sortir de Berga dubte existencial: cap a Puigcerdà o cap a Solsona? "Alba, mira la Guía Michelain i busca-ho, jo tiro cap a Puigcerdà i si m'equivoco, doncs ja tirarem enrere". Entre que va buscar i no la pàgina, el poble i tal, i tal.... jo ja havia descobert que anàvem pel bon camí. En fi... hauré de contractar millors copilots (interessats envieu-me el CV).

Total, que després de 125 curves que "tela marinera", ens vam plantar a Saldes. 2 hores i mitja en total, de conducció semi-temerària! xD

El cap de setmana tranquilet, més o menys [ara no entraré a descriure'l perquè no em ve de gust...]. Sense cobertura, desconnectant bastant del món... en fi, un plaer per viure enmig de la muntanya, als peus del Pedraforca.

Avui, després de dinar, tornada a Barcelona. Incidents? Uh... gairebé moro d'un infart per culpa d'un cabró que ha decidit que a les corbes súper tancades i perilloses m'havia d'adelantar, anant tres cotxes per darrere del meu. En fi... a sobre, per suposat, me l'he carregada jo, els dos energúmens de dins del cotxe es deuen haver cagat en mi.... i tot perquè a ells se'ls devia estar covant l'arròs (si no no ho entenc...). Ara estic recordant que també per poc moro per culpa d'una L que s'ha saltat un ceda enmig de la nacional, el molt ----- s'incorporava i ni ha mirat qui venia, sort que darrere meu no venia ningú i he pogut frenar bé....

Total, que en arribar a casa, i trobar aparcament relativament amb facilitat, m'he dutxat i m'he connectat a llegir e-mails. Semblava que aquest cap de setmana, com a mínim el diumenge, seria millor que els precedents... però al final he acabat com sempre: cansada, amb son i sense res a fer... en fi... encara pot sortir algun plan, ja veurem.

No m'agraden els estius

Fa anys que dic que l'estiu no m'agrada. Fa calor, vas tot el dia xop de suor, agafes encostipats pels canvis de temperatura del metro, no hi ha ganes de fer res...

Quan era petita no m'agradava perquè un estiu significava tres mesos sense veure als meus amics de l'escola. Volia dir tres mesos escoltant els renecs de ma mare "niña, ¿pero es que eres tonta? Ahora que estás de vacaciones y que te podrías levantar a las 12, te levantas a las 7!". Hòstia tu, ma mare mai va entendre que jo només volia veure "Chicho Terremoto", "Las gemelas de Sweet Valley", "California Dreams", "Los Vigilantes de la Playa", i d'altres programes "infantils" amb els que amenitzava els meus matins estiuencs.

Després van venir els anys d'institut. Com que ja començava a tenir més autonomia, m'agradava més, però tot i així, seguia trobant a faltar els meus amics, ja que havia de passar un mes fora de Barcelona en la simple companyia dels meus pares i la meva germana. Quan estava per Barcelona, però, m'agradava estar de vacances, podia sortir a la tenda de "chuches" i atipar-me de gelats i "gominoles" tota la tarda mentre amb les meves amigues parlavem de nòvius, de roba o de qualsevol altra banalitat que feia més lleugera la calor.

L'estiu de segon de batxillerat va ser, sense dubte, un dels millors. A punt de fer els 18, sense preocupacions d'estudis [ja que havia tret la sele amb bona nota] i amb un xicot amb qui compartir totes les tardes del món, tot semblava diferent. De fet va ser diferent. Molt. Va ser maco. A més, els meus pares van marxar i jo em vaig quedar a Barcelona, durant una setmana, sola a casa. Increible. Un dels meus millors estius. A més, vaig culminar-lo fent el curset de monitors a La Ruca. Deu dies fantàstics dels que encara guardo amics (menys dels que hagués volgut, però aquestes coses passen).

L'estiu de primer de carrera va ser fabulós, també! A banda de repetir la meva solitud estiuenca de l'any anterior, vaig fer durant 11 dies un trosset del Camino de Santiago, amb uns grans amics. Sense agobios d'examens i gaudint de la llibertat d'un primer de carrera ben net.

L'estiu de segon de carrera, déu n'hi dó! Vaig començar a treballar al Casal, on hi vaig trobar la millor companyia, que al final han acabat esdevenint uns grans amics! Després, a l'agost, un altre trosset del Camino de Santiago, aquesta vegada només dones. Va ser curt però intens.

I aquest any... de moment la cosa no prova gaire. No tinc cap plan preparat. Cap escapada. I jo volia fer alguna cosa. Volia escapar-me amb el cotxe a algun paratge... però no puc. Aquest estiu estic obligada a no deixar de pensar en la psicopatologia. Aquest estiu estic convivint les poques hores que estic a casa amb uns paletes cridaners i "xafarderus" que em deixen sense dutxa. A més, com els meus pares conviuen més amb ells, estan més cremats, també, i amb qui ho paguen? Amb mi, per suposat, així que els crits van i venen a casa.
Aquest estiu, a més, estic notant, per primer cop a la vida què és trobar a faltar als amics. Necessito veure-les, necessito que em facin riure, i fer-les riure, necessito injeccions de bon rotllo... necessito tornar a veure que sóc especial per a elles i fer-lis saber que elles ho són (molt) per mi.

Espero que aquest estiu comenci a arreglar-se... perquè sino m'agafarà una depressió.

[Post dedicat a les meves grans amigues: Anna, Maduixeta, Trastu, Sara i Gemma. Sé que puc comptar amb vosaltres, encara que algunes no estigueu en els vostres millors moments. Però jo tampoc hi sóc, i malgrat tot, ja ho sabeu, podeu comptar amb mi].

Ja hi tornem

Avui torno a tenir ganes de plorar. Ha estat un dia de merda.

El casal normal, com sempre. En arribar a casa m'he enterat que la instal·lació de l'aigua encara no està acabada i que m'havia d'anar a dutxar a casa d'uns amics. Primer moment de mala hòstia.

No sé, avui sembla que tothom està en contra meu. La gent està rara amb mi (o potser estic jo rara, no ho descarto). Però sabeu aquells dies en que sembla que tothom t'odii i que no hi hagi ninigú al món en qui poder confiar lo suficient com per dir-li "siusplau, abraça'm"? Doncs avui és un dia d'aquests.

M'agradaria poder-li dir a tanta gent això, simplement, abraça'm.... però estan lluny.

Avui torno a plorar, avui torno a sentir-me sola, avui me n'he adonat de que torno a estar en una mena de fase bipolar (diagnòstic creat ad hoc per mi mateixa) que em porta a estar deprimidissima en uns minuts i en poca estona tornar a un estat més o menys normal.

Avui és un dia d'aquells en els que penses: "total, si desaparegués, ningú ho notaria excessivament". [No és la meva intenció alarmar a ningú, els qui em coneixeu sabeu de sobres que mai deixaré de donar la tabarra voluntariament, però sincerament, ara em sento així, poc important per al món.]

Cerca'm

Tot i que el títol pugui semblar suggerent, avui no vull fer apologia de la sexualitat, ni de l'amor platònic, ni de res semblant.

Avui tenia ganes d'escriure, com ahir, porto una estona pensant en alguna cosa interessant per posar-hi. Se m'han acudit diverses (la millor, sens dubte, "la solitud de la neurona", que ha estat una idea conjunta), però després del títol, o del tema, no sabia què posar-hi. [I sí, ja sé que no tinc cap obligació d'escriure cada dia, aquí, però què voleu que us digui, em venia de gust...]

I de sobte, he entrat en les estadístiques que m'ofereix el comptador de visites que tinc instal·lat. És graciós, puc mirar com ha arribat la gent al meu blog. És a dir, a través de quins blogs em visiten i, fins i tot, quines paraules utilitzen al google per buscar-me.

Això m'ha inspirat i he decidit fer un recull de les millors frases per les que m'han buscat. Ja sé, és tonto, però és graciós, si més no.

La que més em va sorprendre:

• "Fa temps que intento buscar-te però em fa por" [hòstia! Això és una declaració d'amor??? xDD]

La més intrigant:

• "Se sabes sabe" [perdó??? Què intentava trobar aquest?]

La més "sexual":

• "Humeda" [clar, escrivint poemes eròtics....]

La més "polèmica":

• "Canción Zidane" [ja veus, amb el que m'agrada el fútbol]

La més tendra:

• "Frases maques per a les mames" [sense comentaris... jejejeje]

La més festiva:

• "Locales de música ochentera" [sí senyor, gent amb gust! xDDD]

La més provocadora:

• "Ser catolico hoy" [d'aquesta a l'infern, definitivament, i amb catifa vermella, em reservaran una suite (ei, i la primera opció... la persona que va buscar això es devia cagar en mi i en tots els ateus...)]

La més "friki":

• "Los manolos "barcelona tiene poder"" [oleeeeeeeee!]

La més mèdica:

• "Gola inflamada" [buscaves cura, xato? xD]

I aquest post, ara que ho penso, em recorda a un que parlava més o menys d'això, i em va agradar (aquí el teniu). M'encanta perquè té un titular sensacionalista, i em va fer gràcia, vés per on.

[i no sé perquè uns enllaços surten en un blanc més brillant que d'altres... aquest editor de text de vegades és un pet]

Res a Dir

Això. Avui no molesto. Avui no tinc ganes d'escriure. Bé, de fet sí que en tinc. Un segon, torno a començar.

Això. Avui no sé què escriure. Tenia ganes d'escriure una entrada, però no sé què escriure. Així que us deixo amb una cançó molt maca, fa temps que no poso cançó. La dedico a tothom qui es senti identificat amb ella.

Més lluny de les muntanyes
jo vull trobar un racó
per viure sense pressa
i ser l'ombra del teu cos.

Si et quedes, aah!, si et quedes amb mi.

No et puc donar riquesa
no puc donar-t'ho tot,
puc ser el teu llarg viatge,
puc ser la llum del sol.

Si et quedes, aah!, si et quedes amb mi.

Quan estiguis cansada
jo et dinaré repós.
Quan res no vulguis veure
t'ompliré els ulls de flors.

De dia quan despertis
vull estar al teu cantó,
vull tenir les mans buides
per prendre el teu amor.

Quan se't tanquin les portes
jo t'obriré el balcó,
quan creguis que estàs sola
podràs cridar el meu nom.

Si et quedes, aah!, si et quedes amb mi.

No vull guanyar cap guerra,
no vull ser el teu heroi,
no vull fer cap promesa,
no vull entendre el món.

Despinta les banderes
i fes-ne un gran llençol
per sobre les fronteres
podràs sentir-me a prop.

Més lluny de les muntanyes
hi haurà d'haver algun lloc
per viure sense pressa
i ser l'ombra del teu cos.

Menú Especial

Menú d'avui

Entrant
Matí fastigós amb salsa de xafogor

Primer Plat
Uno amanit amb riures estridents

Segon Plat
Metro a l'aroma de suat i salsa de mala hòstia aliena

Postre
Bones notícies amb flors aromàtiques

Entrant
Aquest matí m'he llevat més o menys animada. M'he pres el cafè, he agafat la motxilla i el petit llibre, he agafat el metro (primer m'he vestit, clar). He fet mig viatge amb ma mare, amb el llibre a la mà i xerrant amb ella. He baixat per fer transbord i mentre pujava per les mecàniques, he mirat la gent que venia darrera meu (és una mania tonta, pujar les mecàniques mirant avall, és a dir d'esquenes... ja veus...) i he vist a l'ex-director del meu institut. "Merda, que no em vegi, que no em vegi, que no em vegi....". He obert el llibret per una pàgina aleatòria: "tot això t'has d'estudiar?" (amb aquell accent de les terres de l'Ebre que té). "Merda, t'ha vist". "Ai, hola! No t'havia vist!" (¬¬). Total, que la segona part del trajecte també l'he fet acompanyada, parlant de coses que no m'importaven una merda, però és igual. Amb el llibret a la mà, això sí. He arribat al casal sentint-me tonta per haver carregat el quilo de llibre i no haver-lo pogut fer servir. Ja m'ha tocat els collons, la cosa, què voleu que us digui.
El matí, horrorós: xafogor horrorosa, nens espessos com els núvols que no deixaven sortir el cel, i jo... feta un nyap, tirada pel terra escoltant crius per tot arreu! Pfffffff.... quina son!

Primer Plat
Després de dinar a l'escola un menjar tan dolent com el matí, descansant de nens, això sí, hem anat al bar de sempre, a fer el café. Jo continuava amb el meu ànim fastigós, tirada per sobre la taula, com aquell que diu, fins que algú ha tret dues baralles de l'uno. Amb no moltes ganes m'he decidit a jugar.
Realment d'agrair, aquesta estoneta de descans (bé, lo de descans... és un dir, jugar amb certs personatges t'obliga a estar amb una alta activació per tal de descobrir quan agafen els "+4" d'entremig de la baralla) en la que hem rigut moltíssim.

Segon Plat
Després d'una tarda de tallers tranquileta i una reunió bastant amena, he agafat el metro de tornada a casa. Quan feia el transbordament, ens han tingut 5 minuts esperant al vestíbul de l'estació perque dos segurates s'estaven barallant amb uns nois d'uns 18 anys, sudamericans. "Oye, hermano, a ver quién no escucha, güey" "Mira tío, tu a mí no me grita', me'a entendío'???". En fi... per aquesta demostració subtil de valentía, que no ha arribat enlloc, he perdut el metro, fantàstic...

Postres
Arribo a casa. Cansada. Molt cansada. Però amb molt millor ànim que ahir. Em poso a l'ordinador, miro els correus (2 comentaris al blog!) i parlo amb la Sareta!!! Li dic que estic millor i se n'alegra (i jo me n'alegro que es preocupi per mi, [us trobo a faltar...]). Em dutxo amb aigua ben calenta, em rento dos cops el cap, sense cap mena de remordiment, ho sento, necessitava relaxar-me. Surto de la dutxa, em poso crema amb olor a coco... mmmmmmmm! Em sento súper relaxada i neta!
Torno a l'ordinador, miro a veure si han penjat la nota d'ahir a l'Expedient per veure més clarament l'abast de la catàstrofe. Miro: "Introducció a la Psicopatologia de Nens i Adults : Aprovat (5.0)".
Quèèèèèè? Després de la plorera d'ahir resulta que m'ho han aprovat??? No tenen vergonya, home! Fer-me malgastar així les meves llàgrimes!
La veritat és que encara estic en estat de xoc... per cert, la flor que acompanya aquest plat és extreta d'algun cul, encara no sé ben bé de quin....


[Espero que els hagi agradat l'àpat, bona cuina!]

Culminació d'un curs de merda

3r de carrera. Oh! Què bé! Per fi puc escollir itinerari! Per fi podré fer les assignatures que m'interessin de debó! Per fi podré dir que tinc una formació acord amb els meus desitjos laborals.

"UNA MERDA!"

Bé, no et passis, és cert que 3r té unes quantes troncals, encara, que són un pal, però et deixen triar assignatures d'entre moltíssima oferta, no és fantàstic!

"Fantàstic, sí. És fantàstic triar 3 optatives i haver de fer 7 troncals, encara, UNA MERDA!"

Bé, però les troncals les has aprovat, no et pots queixar.

"UNA MERDA!"

És veritat, que la d'avui era troncal... ups! Però les optatives sí, no? Hi hauràs posat ganes per allò de que te les han deixades triar i tal....

"UNA MERDA! De les optatives només n'he aprovat ni una. I té gràcia haver aprovat només aquella que menys m'interessava".

.....

"I de les troncals, el mateix, una merda... he aprovat aquelles a les que ni tan sols he anat a classe.... i la única que m'he currat durant tot l'any, la única a la que de debó li veia aplicació per al meu futur professional, la única que era realment interessant.... aquesta la suspenc".

No ho entenc, noia...

"UNA MERDA! Això és el que és..."


[Per cert, des d'aquí, felicitats a tots els meus companys i companyes que s'ho han tret tot... als altres... ens veiem al setembre, o l'any que ve al mateix grup, eh?]

A qué esperas?

Te estoy esperando. Pacientemente. Sé que vendrás. Sé que no tardaré en percibir esa sensación extraña en el estómago que siento cada vez que me hablas.

Sé que no podrás aguantar mucho rato más sin venir a preguntarme qué tal estoy. Quizás, incluso, insinúes con esas palabras que sólo tú sabes utilizar de “esa” manera, que necesitas tenerme más cerca.

Quizás hasta me confieses que quieres estar conmigo. Que necesitas mi cuerpo, igual que yo necesito el tuyo. Que ya no importan las distancias, que el tiempo se ha desvanecido y ahora sólo estamos tú y yo.

Sigo esperando. Sé que en una hora estará todo perdido. Que ya será inútil esperarte por hoy. Que tendré que esperar hasta mañana, hasta pasado, hasta…vete tu a saber cuándo. Pero no tengo prisa. Sé que me necesitas.

Cansament (versió 3.0)

• Estic fins els collons de ser la que més matina a casa, sempre.
• Estic fins els nassos de trobar-me sense paper higiènic de bon matí.
• Estic farta d'haver-me de preparar el café.
• Estic fins els collons de ser la única que paga al metro (i quedar-me mirant, amb cara de tonta com els atletes salten les valles i els segurates resten impassibles).
• Estic cansada de preocupar-me per que tothom estigui bé (i que de mi no es preocupi ningú).
• Estic fins els pebrots de ser la tonta que carrega amb més feina i que cobra igual que la resta.
• Estic cansada del meu sentit de la responsabilitat hiperdesenvolupat.
• Estic fins els ovaris de posar bones cares a gent que no vull veure.
• Estic farta de ser la única que m'aixeco al metro per deixar seure a gent que ho necessita (mentre el subnormal del meu costat juga amb la PSP).
• Estic fins els ous d'enviar missatges o e-mails que ningú es digna a contestar.
  

• Estic cansada de: "ui, estudies psicologia? Quina por! Sabràs el que penso!"
• Estic fins els collons de que la gent es pensi que tots els psicòlegs som deixebles de Freud
  

• Estic fins els nassos de tenir aquest neguit a la panxa i no poder-me'l treure de sobre.
  
• Estic molt esgotada de tant donar-li voltes al cap.
  
• Estic fins al capdamunt de voler i no poder.

En resum, estic cansada de ser una pringada.

Evolution

Avui ha estat un dia esgotador. El meu tercer dia de casal, i ja no puc més. Els 32 nens m'estan matant a poc a poc. Són encantadors. Però imagineu el que és estar amb 32 nens de 3 anys. Que quan a un no li cau un moc, és que s'ha fet pipi, i l'altre plora perquè l'altre li ha fet una pessigada. Buf... sort que comparteixo responsabilitats amb 4 monitors més!!!

Avui la reunió s'ha allargat, haviem de preparar l'activitat de divendres i decidir on aniriem a sopar demà. Mentre tots discutien i parlaven, jo només m'he dedicat a deixar la ment en blanc, arrepenjada a la cadira mentre dos companys em tiraven boletes de paper... M'estava adormint, i només he connectat al final quan han fet les votacions pel sopar de demà. He votat. Minoria. No anem on jo volia. M'enfado i no respiro. Me n'adono que la gent passa de mi. Després de tenir la cara lila, torno a respirar. Agafo la motxilla, m'acomiado i me'n vaig al metro.

Baixo les escales mecàniques corrents, el metro està a punt de marxar i no tinc ganes d'esperar 4 minuts (sí, ja sé que no em venia de 4 minuts, però necessitava arribar a casa, ja!). Entro en un vagó tot ple de gent, quin horror. Sort que en dues parades arriba la meva. Canvio de línia de metro.
Mentre espero el segon metro de la tarda m'arrepenjo a la paret. Veig passar tot de gent estressada amb cara de fatiga. I de sobte, començo a fixar-me en una cosa molt curiosa: les barbes dels homes.
I direu: aquesta tia s'ha grillat del tot. Doncs sí. Us dono la raó. Resulta que m'he fixat en que, en les cares masculines hi ha tot d'ombra de pèl rasurat, excepte en una part. Aquella que va des de sota mateix dels ulls fins allà on començaria "la patilla".

I tot això on m'ha portat? Doncs a pensar que la natura és molt catxonda. A sant de què ha deixat pèl en la cara dels homes? Per decorar? Perquè ha seleccionat aquella part, específicament, per no tenir-hi pèls? La veritat és que ho va fer molt bé, l'evolució, queda bé aquesta ombreta que us recobreix la cara i, sincerament, amb pèl que cobrís tota la cara per complet estaríeu molt desmillorats.

[Déu meu, que friki sóc... el que fa el cansament...]

Inspiraciones

Se acerca ya la noche
caliente, húmeda,
se mete en mi cuerpo
y lo llena con sus claroscuros sensuales.

Te espío entre las sábanas
caliente, húmeda,
haces estallar mi mente
y me ayudas a seguir viva lentamente.

Desearía tenerte cerca
caliente, húmeda,
adueñarme de tu cuerpo
ser la reina de las palabras que besan tu boca.

Despierto entre las sombras
caliente, húmeda,
la temperatura es sofocante.
Más lo ha sido el sueño.

Sort

Odio els diumenges. Avui ho he acabat de decidir (fa cosa d'un mes ja ho començava a veure, això...) . Me n'he adonat que, els diumenges, per a mi, són sinònim d'avorriment, de solitud, de no fer res. I això hi ha gent que troba que és una meravella. No fer res. Rascar-se la panxa. Estirar-se al sofà i no pensar en res.

Però això no va amb mi. Tot i que sóc i em considero, una persona tranquila, no sé estar tot un dia "tumbada a la bartola". I és que, abans els diumenges els tenia sempre ocupats. I ara... ara ja no sé què fer-ne d'ells. I me n'adono que realment, costa tirar endevant.

Sort que avui he tingut una bona notícia: he aprovat un examen que creia impossible. Amb un 7! Increïble. I això m'ha alegrat una mica. Però quan ha passat l'estat d'euforia... tot a tornat a la normalitat dels diumenges.
Sort que he quedat, d'aquí a una estona amb una amiga a qui tinc moltes ganes de veure. Sort que sé que ens animarem mútuament, que riurem una estona i, a sobre, anirem a un concert de piano. Sort.

Sort que, a més, demà començo a treballar. I el cansament que acumularé durant la setmana no em permetrà "des-gaudir" del diumenge vinent. Sort que el diumenge vinent me l'hauré de passar estudiant i no tindré temps d'avorrir-me. Sí, molta sort.

Ni quatre, ni tres, ni dos...

Un nou "meme" que m'envia el Marcus. Ell l'ha titulat "quatre" jo ho he titulat com veieu perquè no he aconseguit, en gairebé cap de les preguntes, arribar a les 4 respostes. M'hi he esforçat, eh?

Quatre treballs que he tingut:

- Cangur de dos monstres
- Monitora de casal d'estiu
- Enquestadora de la RENFE

Quatre pel·lícules per veure un cop i altre:

- Grease

- Amelie

- La Vita è Bella

Quatre sèries que m’encanten:

-7 vidas
-Hospital Central

Quatre sèries populars i molt recomanades i de les que no he vist ni un minut:

- Mujeres desesperadas [coincideixo amb tu, Marcus]

- Friends (sí, ja ho sé, és un pecat mortal, està súper bé i tal, i tal...)

-...

Quatre llocs on he estat de vacances:

-Cartagena
-Roma
-Milà
-Escòcia
[ei, pleno! xD]

Quatre llocs on t'agradaria anar:
-Japó [coincidim de nou]
-Noruega (els fiords...)
-Granada
-Alemanya (no en època de mundial, siusplau...)
[ei, pleno de nou! Estic en ratxa...]

Quatre dels meus plats preferits:

-Canelons
-Croquetes de la meva iaia (les millors del món)
-Amanida amb... tot (cada dia innovo)
-Crèpe amb qualsevol cosa

Quatre pàgines web que visito diàriament:

[Pàgines web... no són blogs, no? xD]
-Catapings
-Barrapunto
-Patatabrava

Quatre treballs que m’agradaria tenir:

-Escriptora [coincidència, un altre cop]
-Actriu
-Coreògrafa (sí, què passa, és un somni d'infància)
-Neurocirurgiana (toma ya! En sèrio, això ho he d'aconseguir...)

Quatre llibres vaig gaudir llegint:

- Esfera de Michael Crichton (increïble! No el recordava, però és cert, una passada)
- Els Pilars de la Terrra de Ken Follet
- Mecanoscrit del segon orígen de Manuel de Pedrolo (és el que més vegades m'he llegit, unes 8 o 9...)
- El Juego de Ender d'Orson Scott Card (i tota la saga que l'acompanya)

Quatre bloggers a qui els hi passes el marrón (si en tenen ganes):

-Trastu

-Carles (tot i que estant a Eivissa... no crec que es dediqui a això! xD)

-Laprí (encara que també està de viatge)

-MiNiMaL (t'ha tocat! xD)