L'altre dia, navegant pels blogs, vaig topar-me amb el de la MiNiMaL, un altre cop. I em va fer enveja un post que havia escrit. Així que des de fa una setmana o més, tinc al cap la idea de fer-me un bany. He volgut esperar fins a avui. Tota la setmana que espero aquest moment.
Avui perque estic sola a casa, i ningú em pot molestar. Avui perque ahir vaig acabar els examens (me'n queda un de recuperació però encara tinc temps, i avui no penso estudiar). Avui perquè aquesta nit surto amb dues persones (espero) a les que m'estimo moltíssim, i a les que tinc moltes ganes de veure. Avui perque em venia de gust escoltar música i relaxar-me. Avui perque és l'últim dia que podré gaudir de la banyera, ja que dilluns comencen les obres per treure-la i posar un plat de dutxa. Avui perquè és el meu últim dia sense treballar (dilluns ja començo!). En fi, avui és el dia ideal per fer-se un bany.
Tinc, ara mateix, a les 9:38 del matí, la banyera omplint-se. Sí, ja sé que, potser és un malbaratament d'aigua... però no ho tornaré a fer en molt de temps. L'escuma s'ha acumulat sota l'aixeta. Hi he ficat la mà per repartir-la per tota la banyera. L'aigua té una temperatura alta. Suficientment alta com perque quan m'hi fiqui un calfred em recorri l'espinada i els pèls se'm posin de punta degut al canvi de temperatura.
Jo crec que és el moment.
--------------------------------------------------------------------
He arribat al bany, m'he despullat i he entrat a la banyera. L'aigua m'ha cobert fins a les espatlles, i efectivament, un calfred m'ha recorregut des dels peus fins al cap. Tanco els ulls. Submergeixo el cap, fins a les orelles, suficient com per sentir només el soroll de l'aigua, i aïllar-me de tot.
El cap ha anat per on ha volgut. He fet una repassada a aquest any, des de que va començar. N'he fet una valoració, i ningú ho diria (ni tan sols ho hagués dit jo mateixa) però ha sortit positiva. Aquests sis mesos m'han fet crèixer com a persona autònoma. I l'autonomia era una de les meves assignatures pendents. Crec que, per fi, he aprés a viure sola, m'ha costat, però ho he aconseguit.
He tret el cap de l'aigua, he connectat de nou amb el món real. Vés a saber quanta estona portava sota l'aigua. M'he girat, he adoptat la postura fetal, com si anés a dormir. M'he centrat en la meva respiració. L'aigua es mou lentament, al ritme dels meus sospirs.
L'escuma em cobreix per complet, si algú passés per davant meu, només veuria escuma. I una cara emergent. A les orelles sento els espetecs de les bombolletes de sabó, un soroll continu que em relaxa profundament.
Intento surar, deixo el cos mort. Les mans i els braços s'eleven fins a la superfície. Les cames, encongides ho intenten. Només sento la música que m'acompanya.
Gairebé tres quarts d'hora d'immersió. He tret el tap de la banyera i m'he tornat a estirar, deixant que el desaigüe s'emportés tota la brutícia i descobrís el meu cos, net de nou. El nivell de l'aigua ha anat baixant a poc a poc, com si evités deixar-me de sobte. De mica en mica, el meu cos ha anat quedant a l'aire, només cobert per l'escuma, que ha actuat com a vestit improvisat.
M'he incorporat i m'he quedat asseguda, reflexionant. He tornat a perdre el sentit del temps. El CD ha acabat fa estona.
Quan he sortit de la dutxa m'he mirat al mirall, semblo una altra. Les espatlles més relaxades, un somriure a la cara, els cabells mullats i despentinats lliurement...
Vés a saber quan podré tornar a començar un dia d'aquesta manera. Li somric al meu cos, als meus ulls, a la meva cara.
30.6.06
28.6.06
Somriures d'Infant
"... somriures d'infant que creia oblidats, estones plegats que m'han ajudat a veure la vida d'un altre color..."
I és que quan un infant somriu sembla que el món s'atura.
Venia per la Meridiana. Semàfor en vermell davant d'un pas de vianants. Creuaven una iaiona amb la seva néta d'uns 3 o 4 anys i amb un cotxet on anava un altre nen, més petit, d'un anyet, com a molt.
Han creuat justets i just quan trepitjaven la vorera el semàfor dels cotxes s'ha posat en verd. "Embrague, primera, accelerador...". A la nena de 3 anyets li ha volat el paper que duia a la mà. Un paper vermell on s'hi endevinava un dibuix fet per ella. "Fre".
La iaiona s'ha girat amb cara de preocupació, m'ha mirat i s'ha aventurat a posar-se enmig del pas de vianants per agafar el dibuix de la seva néta, que esperava impacient a la vorera. S'ha ajupit, ha agafat el paper i li ha tornat a la nena amb cara de "agafa bé les coses, que no pot ser que un petit cop de vent se te les enporti així". La nena m'ha mirat, i ha somrigut. Ha agafat a la iaia de la mà (sense adonar-se'n que havia fet un gran acte de valentia) i han continuat el seu camí.
Òbviament, el "pepecar" del darrere, tenia pressa. Així que fent un acte suicida i kamikaze a parts iguals, ha decidit adelantar-me (sense fer sonar la botzina, això sí). He mirat dins el cotxe que m'adelantava i he vist un home amb pinta d'executiu amargat. He pensat que, de vegades, sóc fantàstica: m'encanta que el simple somriure d'una nena petita em faci alegrar el dia.
Venia per la Meridiana. Semàfor en vermell davant d'un pas de vianants. Creuaven una iaiona amb la seva néta d'uns 3 o 4 anys i amb un cotxet on anava un altre nen, més petit, d'un anyet, com a molt.
Han creuat justets i just quan trepitjaven la vorera el semàfor dels cotxes s'ha posat en verd. "Embrague, primera, accelerador...". A la nena de 3 anyets li ha volat el paper que duia a la mà. Un paper vermell on s'hi endevinava un dibuix fet per ella. "Fre".
La iaiona s'ha girat amb cara de preocupació, m'ha mirat i s'ha aventurat a posar-se enmig del pas de vianants per agafar el dibuix de la seva néta, que esperava impacient a la vorera. S'ha ajupit, ha agafat el paper i li ha tornat a la nena amb cara de "agafa bé les coses, que no pot ser que un petit cop de vent se te les enporti així". La nena m'ha mirat, i ha somrigut. Ha agafat a la iaia de la mà (sense adonar-se'n que havia fet un gran acte de valentia) i han continuat el seu camí.
Òbviament, el "pepecar" del darrere, tenia pressa. Així que fent un acte suicida i kamikaze a parts iguals, ha decidit adelantar-me (sense fer sonar la botzina, això sí). He mirat dins el cotxe que m'adelantava i he vist un home amb pinta d'executiu amargat. He pensat que, de vegades, sóc fantàstica: m'encanta que el simple somriure d'una nena petita em faci alegrar el dia.
26.6.06
112
Quina gràcia. Avui publico l'entrada que porta el número que veieu al títol. I té gràcia. Té gràcia perquè és un número, que és divisible per 4, per 2 i per 7 (i no n'hi ha gaires d'aquests, o si?). Llàstima que sigui parell, sempre m'han agradat els números senars.
[Per cert, per als Romans que entrin, que sàpiguen que el títol de l'entrada seria l'equivalent a CXII, que és divisible per IV, per II i per VII].
I és que, no sé si mai ho havia dit, però em considero addicta als números. M'encanten. Ja veieu, tinc un bon munt d'addiccions, però crec que aquesta és la millor.
Els meus companys de classe us ho poden corroborar, quan m'avorreix taaaaaaaaant la profe, que ja la única cosa que se'm passa per la ment és llençar-me per la finestra, recordo que els números em relaxen. Llavors trec un full en blanc i demano a la gent del voltant (que sol no estar gaire concentrada a classe, tampoc) que em dictin equacions amb 2 o 3 incògnites. I quan en tinc 2 o 3 (depèn del número d'incògnites, clar) em munto un sistema d'equacions i la classe em passa volant. De vegades, fins i tot m'agradaria que durés més, perquè hi ha vegades que les munto tan complicades que he de tirar de calculadora, al final. I em surten unes fraccions irreductibles que fan por!
Bé, per variar, m'he sortit del fil del text que volia escriure. Bé, el reprenc, amb el vostre permís. Deia, que és graciós (diga-li graciós, diga-li casual*) que el número d'entrada d'avui sigui el 112. I és que, o molt m'equivoco, o és el d'emergències. Espereu. No, no m'equivocava (112), però crec que només és a Madrid, bé, tant és.
El cas és que avui, l'haguéssim necessitat a la facultat, i ara entendreu lo del destí i tal i qual... resulta que estavem dinant totes contentes, les 4 maries de sempre. I hem lligat. Bé, diga-li lligar, diga-li... bé, diga-li com vulguis. El cas és que ha vingut un maromo a demanar-nos un bolígraf (igual ha llegit les nostres recomanacions) i jo tota simpàtica li he deixat. Rarot, rarot el noi. Tant, que quan ha tornat, en comptes d'un simple "gràcies", m'ha dit: "te'l puc comprar?". Òbviament li he dit que "no, que el bolígraf és meu, i el necessito" (després he pensat que, fet i fet, li podia haver demanat 4 euros... total, per demanar que no quedi).
Bé, doncs resulta que mentre aquest noi captava la nostra atenció, un bon home "que passava per allà" ha decidit ficar la mà al bolso de la Sarona i treure-li el mòbil.
I au, allà que han passat unes 3 hores fins que ens n'hem adonat. Si ens haguéssim percatat en el moment, potser se'ns hagués acudit marcar el 112. Vés a saber.
P.D: si sumeu el resultat de dividir el 112 entre 2, entre 4 i entre 7 dóna 100. Exacte. Clavat. No és divertit? Llàstima que si sumes 2+4+7 dóni 13 i no quedi exacte la suma amb 100... si no encara seria més divertit.
[*Per a més informació sobre casualitats i... destí: una xarxa sota els peus ]
[Per cert, per als Romans que entrin, que sàpiguen que el títol de l'entrada seria l'equivalent a CXII, que és divisible per IV, per II i per VII].
I és que, no sé si mai ho havia dit, però em considero addicta als números. M'encanten. Ja veieu, tinc un bon munt d'addiccions, però crec que aquesta és la millor.
Els meus companys de classe us ho poden corroborar, quan m'avorreix taaaaaaaaant la profe, que ja la única cosa que se'm passa per la ment és llençar-me per la finestra, recordo que els números em relaxen. Llavors trec un full en blanc i demano a la gent del voltant (que sol no estar gaire concentrada a classe, tampoc) que em dictin equacions amb 2 o 3 incògnites. I quan en tinc 2 o 3 (depèn del número d'incògnites, clar) em munto un sistema d'equacions i la classe em passa volant. De vegades, fins i tot m'agradaria que durés més, perquè hi ha vegades que les munto tan complicades que he de tirar de calculadora, al final. I em surten unes fraccions irreductibles que fan por!
Bé, per variar, m'he sortit del fil del text que volia escriure. Bé, el reprenc, amb el vostre permís. Deia, que és graciós (diga-li graciós, diga-li casual*) que el número d'entrada d'avui sigui el 112. I és que, o molt m'equivoco, o és el d'emergències. Espereu. No, no m'equivocava (112), però crec que només és a Madrid, bé, tant és.
El cas és que avui, l'haguéssim necessitat a la facultat, i ara entendreu lo del destí i tal i qual... resulta que estavem dinant totes contentes, les 4 maries de sempre. I hem lligat. Bé, diga-li lligar, diga-li... bé, diga-li com vulguis. El cas és que ha vingut un maromo a demanar-nos un bolígraf (igual ha llegit les nostres recomanacions) i jo tota simpàtica li he deixat. Rarot, rarot el noi. Tant, que quan ha tornat, en comptes d'un simple "gràcies", m'ha dit: "te'l puc comprar?". Òbviament li he dit que "no, que el bolígraf és meu, i el necessito" (després he pensat que, fet i fet, li podia haver demanat 4 euros... total, per demanar que no quedi).
Bé, doncs resulta que mentre aquest noi captava la nostra atenció, un bon home "que passava per allà" ha decidit ficar la mà al bolso de la Sarona i treure-li el mòbil.
I au, allà que han passat unes 3 hores fins que ens n'hem adonat. Si ens haguéssim percatat en el moment, potser se'ns hagués acudit marcar el 112. Vés a saber.
P.D: si sumeu el resultat de dividir el 112 entre 2, entre 4 i entre 7 dóna 100. Exacte. Clavat. No és divertit? Llàstima que si sumes 2+4+7 dóni 13 i no quedi exacte la suma amb 100... si no encara seria més divertit.
[*Per a més informació sobre casualitats i... destí: una xarxa sota els peus ]
23.6.06
Coses Inútils (versió 5.0)
Amb en Marcus portem un tema entre mans. Així, tal com raja. Em confesso, de nou, addicta als blogs i a mantenir debats que, segurament, no portaran enlloc. I com que necessito airejar-me una mica, i deixar de refrescar compulsivament la pàgina del meu expedient acadèmic, a veure si surt la puta nota ja, doncs aprofito i ho comparteixo amb la resta del món.
La cosa és: coses inútils. Com en l'un dos tres: "per 3 gallifantes (sí, ja sé que això no era de l'un, dos, tres; però em venia de gust) coses inútils inventades per ments desestructurades com per exemple: les butxaques falses. Un dos tres, responda otra vez".
Però aquí s'ha d'explicar.
Les butxaques falses: hi ha alguna cosa més idiota? A veure, si no té butxaques, que no en tingui. Però no li posis una tira de roba cosida, simulant una butxaca perquè després la gent com jo anem a guardar-hi quelcom i ens trobem amb una farsa....
Els jerseis de màniga curta [proposat pel Marcus]: una altra cosa tonta. A mi no em quadra un jersei de llana que deixi els braços al descobert. Món boig....
Les samarretes sense mànigues i amb coll alt: oooooooooooooooh! Que pràctic. A l'estiu, el millor, és portar coll alt (si pot ser amb 3 o 4 voltes) que si no agafem angines....
Els sostenidors amb tira transparent [proposat per en Carles]: Clar, que sí, que és pq no es noti que les noies no en porteeeeeeu... si no fos pel continuu i potentíssim reflex que irradia la tireta dels collons, que fins i tot enlluerna...
Una cosa que algunes persones li posen al mòbil, que és com un colgant rectangular, que quan estàs parlant emet uns destells vermells [proposat pel Laprí]: i és ben cert, per a què serveix? Qui necessita que unes llumenetes de coloraines l'avisin de quan s'està a punt de rebre un sms, o de quan el mòbil pilla cobertura... ai, jo ho trobo ben inútil.
Enviar-li un e-mail al teu ex demanant-li un CD que li vas deixar: és inútil, saps que no te'l tornarà, perquè probablement ja no el tingui, o l'hagi perdut. Però l'esperança és l'últim que es perd, no?
Les cartulinetes quadrades que ens posen sota la beguda pq no regalimi [proposat pel Carles]: sempre acaben trencades, mullades, i la cervesa regalima igual.
[ara mateix no se m'acuden més coses inútils, a banda de estar-te tot un matí davant de l'ordinador augmentant els nivells d'ansietat perque la puta nota encara no ha sortit....; però l'entrada s'anirà ampliant]
La cosa és: coses inútils. Com en l'un dos tres: "per 3 gallifantes (sí, ja sé que això no era de l'un, dos, tres; però em venia de gust) coses inútils inventades per ments desestructurades com per exemple: les butxaques falses. Un dos tres, responda otra vez".
Però aquí s'ha d'explicar.
Les butxaques falses: hi ha alguna cosa més idiota? A veure, si no té butxaques, que no en tingui. Però no li posis una tira de roba cosida, simulant una butxaca perquè després la gent com jo anem a guardar-hi quelcom i ens trobem amb una farsa....
Els jerseis de màniga curta [proposat pel Marcus]: una altra cosa tonta. A mi no em quadra un jersei de llana que deixi els braços al descobert. Món boig....
Les samarretes sense mànigues i amb coll alt: oooooooooooooooh! Que pràctic. A l'estiu, el millor, és portar coll alt (si pot ser amb 3 o 4 voltes) que si no agafem angines....
Els sostenidors amb tira transparent [proposat per en Carles]: Clar, que sí, que és pq no es noti que les noies no en porteeeeeeu... si no fos pel continuu i potentíssim reflex que irradia la tireta dels collons, que fins i tot enlluerna...
Una cosa que algunes persones li posen al mòbil, que és com un colgant rectangular, que quan estàs parlant emet uns destells vermells [proposat pel Laprí]: i és ben cert, per a què serveix? Qui necessita que unes llumenetes de coloraines l'avisin de quan s'està a punt de rebre un sms, o de quan el mòbil pilla cobertura... ai, jo ho trobo ben inútil.
Enviar-li un e-mail al teu ex demanant-li un CD que li vas deixar: és inútil, saps que no te'l tornarà, perquè probablement ja no el tingui, o l'hagi perdut. Però l'esperança és l'últim que es perd, no?
Les cartulinetes quadrades que ens posen sota la beguda pq no regalimi [proposat pel Carles]: sempre acaben trencades, mullades, i la cervesa regalima igual.
[ara mateix no se m'acuden més coses inútils, a banda de estar-te tot un matí davant de l'ordinador augmentant els nivells d'ansietat perque la puta nota encara no ha sortit....; però l'entrada s'anirà ampliant]
22.6.06
Destí?
Ostres que pesada que estic amb les entrades. Al principi en feia una de tant en tant, ara ja faig una al dia... i perque em cfreno jo mateixa per no fer-ne dos o tres... i direu: "collons, tanta cosa interessant té a explicar aquesta sonada?". Doncs la resposta és que no. Que de fet, de coses interessants n'explico poques, però veig que algú les va llegint, i de debó que me n'alegro moltíssim.
Però el tema d'avui (i d'aquí el títol del post) és el destí. I és que, últimament, tot el que em passa, a qualsevol hora, ho trobo súper interessant per posar-ho al blog. Però és que avui ja ha sigut massa.
Aquesta tarda hem quedat per estudiar. Diguéssim que, menys estudiar, hem fet de tot. Ens hem fotut un sant tiberi (per cert "santiveri" reflexionem sobre el nom de la marca de productes per no menjar...). Bé, que ens hem atipat per berenar, deia. I després hem intentat estudiar. Bé, perquè mentir, ni tan sols ho hem intentat, ens hem posat a parlar sobre els blogs. Crec que lo nostre està anant ja massa lluny, o no. Però tant és, hem rigut una estona. No hem estudiat, però ens hem relaxat i així demà estudiarem més de gust, oi que sí?
Vale, doncs al que anava (joder, quins descarrilaments més tontos). Quan he arribat a casa mon pare estava jugant al dominó per internet (vés, lo de les obsessions-addiccions tontes ho he heretat d'ell). El cas és que l'home ha aprofitat per buscar pel·lícules recentment estrenades per baixar-se-les i ha apuntat els títols en un paper que deu haver trobat per sobre l'escriptori.
I ara ve el "quid" de la qüestió (collons, quantes voltes que li dono a les coses, últimament): quan m'he assegut davant de la pantalla m'he fixat en el paper que l'home ha utilitzat per escriure. Hi deia això:
"Hi ha símptomes que detecten aquest groupthink:
Sobreestimació del grup:
.Il·lusió de invulnerabilitat: els grups es pensen que són invulnerables i que res del que passa a fora els pot afectar.
.Creença en la moralitat intrínseca del grup: la manera de pensar del grup és la correcta, la veritat.
Tancament mental o fixació d'idees o valors:
.Racionalització col·lectiva: racionalitzem sense contrastar amb el que passa a fora mitjançant com racionalitza el grup
.Estereotips dels altres grups: en generen molts
Pressió a la uniformitat:
.Autocensura
.Il·lusió d'unanimitat (tots pensem igual)
.Pressió directa sobre els dissidents
.Guardians del grup: persones que vigilen que tothom pensi igual
Aquests símptomes no tenen perquè donar-se tots. Quan hi ha un símptoma del tercer grup segur que és un groupthink, però si és dels altres dos tipus, cal investigar més."
Serà que no hi ha fulls en brut per casa meva, no.... gairebé estic convençuda que una càmera oculta (o no) em segueix allà on vaig... i que tots em podeu veure (rollo "El Show de Truman" [de fet és una de les meves grans paranoies, em consta que compartida per centenars de persones... xD]). O això o existeix el destí.
Però el tema d'avui (i d'aquí el títol del post) és el destí. I és que, últimament, tot el que em passa, a qualsevol hora, ho trobo súper interessant per posar-ho al blog. Però és que avui ja ha sigut massa.
Aquesta tarda hem quedat per estudiar. Diguéssim que, menys estudiar, hem fet de tot. Ens hem fotut un sant tiberi (per cert "santiveri" reflexionem sobre el nom de la marca de productes per no menjar...). Bé, que ens hem atipat per berenar, deia. I després hem intentat estudiar. Bé, perquè mentir, ni tan sols ho hem intentat, ens hem posat a parlar sobre els blogs. Crec que lo nostre està anant ja massa lluny, o no. Però tant és, hem rigut una estona. No hem estudiat, però ens hem relaxat i així demà estudiarem més de gust, oi que sí?
Vale, doncs al que anava (joder, quins descarrilaments més tontos). Quan he arribat a casa mon pare estava jugant al dominó per internet (vés, lo de les obsessions-addiccions tontes ho he heretat d'ell). El cas és que l'home ha aprofitat per buscar pel·lícules recentment estrenades per baixar-se-les i ha apuntat els títols en un paper que deu haver trobat per sobre l'escriptori.
I ara ve el "quid" de la qüestió (collons, quantes voltes que li dono a les coses, últimament): quan m'he assegut davant de la pantalla m'he fixat en el paper que l'home ha utilitzat per escriure. Hi deia això:
"Hi ha símptomes que detecten aquest groupthink:
Sobreestimació del grup:
.Il·lusió de invulnerabilitat: els grups es pensen que són invulnerables i que res del que passa a fora els pot afectar.
.Creença en la moralitat intrínseca del grup: la manera de pensar del grup és la correcta, la veritat.
Tancament mental o fixació d'idees o valors:
.Racionalització col·lectiva: racionalitzem sense contrastar amb el que passa a fora mitjançant com racionalitza el grup
.Estereotips dels altres grups: en generen molts
Pressió a la uniformitat:
.Autocensura
.Il·lusió d'unanimitat (tots pensem igual)
.Pressió directa sobre els dissidents
.Guardians del grup: persones que vigilen que tothom pensi igual
Aquests símptomes no tenen perquè donar-se tots. Quan hi ha un símptoma del tercer grup segur que és un groupthink, però si és dels altres dos tipus, cal investigar més."
Serà que no hi ha fulls en brut per casa meva, no.... gairebé estic convençuda que una càmera oculta (o no) em segueix allà on vaig... i que tots em podeu veure (rollo "El Show de Truman" [de fet és una de les meves grans paranoies, em consta que compartida per centenars de persones... xD]). O això o existeix el destí.
21.6.06
L'estel i el Pi
Avui retorn a la normalitat. Si és que, de la meva vida, se'n pot dir "normalitat". Aquest matí a acabar un parell de tasques a la universitat, i després de compres amb les meves nenes.
Aquesta tarda a estudiar.
Però clar, per variar, no em venia de gust estudiar. La veritat és que, de sobte me n'he adonat que estava compartint habitació amb una guitarra enfundada que estava cridant que la despulléssin... L'he agafada i he tret d'un calaix un dels meus cançoners gairebé oblidats.
Quan era petita i anava a l'esplai, cada any, després de passar-nos 10 dies de colònies, ens donaven un cançoner que firmàvem tots, els uns als altres, per després, durant el llarg estiu que ens quedava fins a tornar a començar les classes, ens poguéssim recordar els uns dels altres.
Avui he tornat als meus 12 anys. De sobte m'he tornat a sentir enmig de la natura, escrivint als cançoners dels meus companys amb els que havia compartit jocs i festes durant gairebé dues setmanes.
Entre tots aquells gargots, molts inintel·ligibles, he trobat una de les meves cançons preferides: L'estel i el Pi. M'agradava moltíssim. Recordo que ens la solien cantar abans d'anar a dormir, era una petita tradició que m'encantava. Avui, que estic de més bon humor, la vull compartir amb vosaltres. No sé, em ve de gust dedicar-vos una cançó:
Aquesta tarda a estudiar.
Però clar, per variar, no em venia de gust estudiar. La veritat és que, de sobte me n'he adonat que estava compartint habitació amb una guitarra enfundada que estava cridant que la despulléssin... L'he agafada i he tret d'un calaix un dels meus cançoners gairebé oblidats.
Quan era petita i anava a l'esplai, cada any, després de passar-nos 10 dies de colònies, ens donaven un cançoner que firmàvem tots, els uns als altres, per després, durant el llarg estiu que ens quedava fins a tornar a començar les classes, ens poguéssim recordar els uns dels altres.
Avui he tornat als meus 12 anys. De sobte m'he tornat a sentir enmig de la natura, escrivint als cançoners dels meus companys amb els que havia compartit jocs i festes durant gairebé dues setmanes.
Entre tots aquells gargots, molts inintel·ligibles, he trobat una de les meves cançons preferides: L'estel i el Pi. M'agradava moltíssim. Recordo que ens la solien cantar abans d'anar a dormir, era una petita tradició que m'encantava. Avui, que estic de més bon humor, la vull compartir amb vosaltres. No sé, em ve de gust dedicar-vos una cançó:
Un estel hi havia al cel que quan era de nit
s'apropava a la terra per jugar amb el seu amic
De les punxes de l'estel s'hi penjava un bell pi
i jugaven entre ombra i nit fent d'allò un moment feliç.
L'estel reia joiós
feliç cantava el pi
tot esperant que de nou
el sol sortís
"Fins aviat" li diu l'estel "ja hi seré" diu el pi
fruiré d'aquest moment feliç fins que tornis a venir.
I és que el temps és un instant: ara hi ets, ara no
sort en tinc del teu record amic, que duc sempre dins el cor
s'apropava a la terra per jugar amb el seu amic
De les punxes de l'estel s'hi penjava un bell pi
i jugaven entre ombra i nit fent d'allò un moment feliç.
L'estel reia joiós
feliç cantava el pi
tot esperant que de nou
el sol sortís
"Fins aviat" li diu l'estel "ja hi seré" diu el pi
fruiré d'aquest moment feliç fins que tornis a venir.
I és que el temps és un instant: ara hi ets, ara no
sort en tinc del teu record amic, que duc sempre dins el cor
20.6.06
Només
Odio estar així. Torno a estar igual. I ja no sé perquè és. No sé si té raó o no. Potser només necessito estar així, de tant en tant.
La tristor em puja panxa amunt. M'arriba a la gola. L'estreny amb les seves urpes suaus i violentes alhora. La tensió puja galtes amunt fins arribar als ulls. Vessen llàgrimes. I no tenen raó. No haurien d'estar aquí. Però hi són.
Odio aquesta situació. I no l'entenc. No puc entendre perquè un altre cop torno a estar així. Em pregunto si mai tornaré a ser jo...
Busco una manera de poder fer-me feliç
no trobo sortida, ni entrada, ni un camí
És el vent que em bufa en contra
és que no et vull veure avui
és que no puc, no puc, ser feliç.
(...)
No sé com dir-te,
no sé plorar,
no puc somriure
només puc cantar.
La tristor em puja panxa amunt. M'arriba a la gola. L'estreny amb les seves urpes suaus i violentes alhora. La tensió puja galtes amunt fins arribar als ulls. Vessen llàgrimes. I no tenen raó. No haurien d'estar aquí. Però hi són.
Odio aquesta situació. I no l'entenc. No puc entendre perquè un altre cop torno a estar així. Em pregunto si mai tornaré a ser jo...
Busco una manera de poder fer-me feliç
no trobo sortida, ni entrada, ni un camí
És el vent que em bufa en contra
és que no et vull veure avui
és que no puc, no puc, ser feliç.
(...)
No sé com dir-te,
no sé plorar,
no puc somriure
només puc cantar.
Panoràmica
Ara estava mirant les fotos que he rescatat de l'ordinador vell (fa ja més de mig any que vam comprar el nou i encara no he acabat de buidar l'antic...) i he trobat aquesta panoràmica de Barcelona.La va fer ma germana fa un any. Anàvem caminant cap a Montserrat. Aquí deviem portar una horeta i mitja caminant (encara ens en faltaven 9 o 10...). Estavem pujant a Collserola per després baixar fins a St. Cugat, on fariem la primera parada de la nit, per sopar.
19.6.06
Més o menys LLIUREEEE
Aiiiii!! Que bé! Ja està fet l'examen de psicopatologia!!! Oleeeee!!! Ja només (només....) queda esperar a divendres perquè em donin les notes i sortir a celebrar-ho o sortir a ofegar les penes (la qüestió, tant és, és sortir de festa!)
Ara ja sóc més o menys lliure (encara em queden 3 examens) per fer el que vulgui!!! Aquesta tarda em dedicaré a endreçar l'habitació (que ja toca!) i l'escriptori (que encara no l'he utilitzat per estudiar, de la merda que hi té a sobre). Si em queda temps faré manualitats! Oooooooooh! Quin descans! I ja demà, tornarem a començar a estudiar.
Ara em queda planejar què faré el cap de setmana:
Divendres nit: festa
Dissabte matí: dormir
Dissabte tarda: cap pla (alguna suggerència?)
Diumenge matí: dormir
Diumenge tarda: cap pla (més suggerències?)
Ooooooooooooooooooooooooooooh! M'encanta! Buf! Que bé, quina alliberació!!!
Ara ja sóc més o menys lliure (encara em queden 3 examens) per fer el que vulgui!!! Aquesta tarda em dedicaré a endreçar l'habitació (que ja toca!) i l'escriptori (que encara no l'he utilitzat per estudiar, de la merda que hi té a sobre). Si em queda temps faré manualitats! Oooooooooh! Quin descans! I ja demà, tornarem a començar a estudiar.
Ara em queda planejar què faré el cap de setmana:
Divendres nit: festa
Dissabte matí: dormir
Dissabte tarda: cap pla (alguna suggerència?)
Diumenge matí: dormir
Diumenge tarda: cap pla (més suggerències?)
Ooooooooooooooooooooooooooooh! M'encanta! Buf! Que bé, quina alliberació!!!
18.6.06
L'aventura del Vot
Diumenge 18 de Juny. 18:25.
Arribo al col·legi electoral. El meu antic col·legi. Feia temps que no hi entrava i m'ha fet il·lusió veure les classes, els passadissos, la consergeria... Arribo a l'alçada de la taula on estaven les paperetes. M'hi planto davant. Tres blocs: Sí, No, --. Merda. Hauria d'haver-ho portat pensat de casa.
Em retiro de la taula, deixant pas a uns nois que semblen tenir-ho clar. Em passa per la ment mirar quina papereta agafen, per curiositat, però penso que és arriscat... decideixo fer temps mentre regiro el bolso a la cerca del meu DNI. Així m'ho vaig pensant. Sí, No, --. No, Sí, --. --, No, Sí...
Trobo el DNI. Hi ha un paio amb un identificador d'ERC que em mira. Deu pensar que vull robar les paperetes. Tanco el bolso. Veig que m'he de decidir ja. Em passa pel cap girar cua i enviar l'Estatut (i el meu vot) a la merda. Però no ho faig. Sóc una bona ciutadana, al cap i a la fi.
Em torno a plantar davant de la taula. L'home d'ERC em ronda per darrere. Li llenço una mirada asassina de mig mil·lisegon que sembla no captar. Em giro cap a l'altra banda i hi ha un altre home, del PSC. Merda! Perquè no em puc decidir?
Em miro els tres bloc de papeletes. Se m'escapa el riure per lo trist de la situació. N'agafo un (em permetreu que no digui quin, encara no n'estic del tot segura...), el fico dins del sobre. Ja està. Primera fase conclosa!
Miro la papereta del cens, on em diu la secció a la que m'he de dirigir per tal d'efectuar el meu vot. Secció 59. Totes les taules són buides, menys una. Decideixo que aquella és la 59. Quan els nois (que són els que abans estaven a la taula) acaben de votar i la taula queda buida m'hi apropo. Giro cua. És la secció 57 (m'hauré de graduar la vista de nou...¬¬).
Torno a mirar les taules. La disposició d'aquestes és en semicercle, així que tots els que estan allà, avorrits de portar-hi tot el dia, veuen perfectament la meva cerca. Trobo la secció 59. Fantàstic. Segona fase conclosa!
Li dono el DNI a la dona. Crida ben fort el meu nom i els meus cognoms (meravellós, ara tots els "tauleros" saben com em dic...). Automàticament el noi de la seva esquerra (i per tant la meva dreta) comença a buscar-me en una mega-llista. Aixeca la vista i diu: Sí. Me'l quedo mirant. Collons, perquè no m'haurà tocat compartir taula amb ell? És guapíssim. Em giro cap a la dona que fa mig minut que m'està intentant tornar el meu DNI.
Encara en estat de xoc, agafo el DNI amb la mateixa mà que tinc el sobre. La dona retira el paper que cobreix la ranura de la urna i em disposo a posar-hi el meu sobre. "Vigila! No hi tiris el DNI!!!". De sobte descobreixo que tinc una altra ma, que també serveix per agafar coses! La faig servir per agafar el DNI mentre amb la primera introdueixo el vot. Com a comiat de la taula els hi he ofert el meu millor riure idiota. Fantàstic, ara que el noi sabia el meu nom complet i que em podia perseguir... després de l'espectacle que li he ofert estarà rient de mi tres dies.
He sortit de l'escola avergonyida de mi mateixa. Perquè sempre l'he de liar? Perquè sempre he de donar la nota? Bé, ara ja tens història per posar al blog. Sí, és veritat, i llavors he vingut fins a casa rient per sota el nas... òbviament, la gent del carrer em mirava. Però és igual, jo tenia història pel blog!
Arribo al col·legi electoral. El meu antic col·legi. Feia temps que no hi entrava i m'ha fet il·lusió veure les classes, els passadissos, la consergeria... Arribo a l'alçada de la taula on estaven les paperetes. M'hi planto davant. Tres blocs: Sí, No, --. Merda. Hauria d'haver-ho portat pensat de casa.
Em retiro de la taula, deixant pas a uns nois que semblen tenir-ho clar. Em passa per la ment mirar quina papereta agafen, per curiositat, però penso que és arriscat... decideixo fer temps mentre regiro el bolso a la cerca del meu DNI. Així m'ho vaig pensant. Sí, No, --. No, Sí, --. --, No, Sí...
Trobo el DNI. Hi ha un paio amb un identificador d'ERC que em mira. Deu pensar que vull robar les paperetes. Tanco el bolso. Veig que m'he de decidir ja. Em passa pel cap girar cua i enviar l'Estatut (i el meu vot) a la merda. Però no ho faig. Sóc una bona ciutadana, al cap i a la fi.
Em torno a plantar davant de la taula. L'home d'ERC em ronda per darrere. Li llenço una mirada asassina de mig mil·lisegon que sembla no captar. Em giro cap a l'altra banda i hi ha un altre home, del PSC. Merda! Perquè no em puc decidir?
Em miro els tres bloc de papeletes. Se m'escapa el riure per lo trist de la situació. N'agafo un (em permetreu que no digui quin, encara no n'estic del tot segura...), el fico dins del sobre. Ja està. Primera fase conclosa!
Miro la papereta del cens, on em diu la secció a la que m'he de dirigir per tal d'efectuar el meu vot. Secció 59. Totes les taules són buides, menys una. Decideixo que aquella és la 59. Quan els nois (que són els que abans estaven a la taula) acaben de votar i la taula queda buida m'hi apropo. Giro cua. És la secció 57 (m'hauré de graduar la vista de nou...¬¬).
Torno a mirar les taules. La disposició d'aquestes és en semicercle, així que tots els que estan allà, avorrits de portar-hi tot el dia, veuen perfectament la meva cerca. Trobo la secció 59. Fantàstic. Segona fase conclosa!
Li dono el DNI a la dona. Crida ben fort el meu nom i els meus cognoms (meravellós, ara tots els "tauleros" saben com em dic...). Automàticament el noi de la seva esquerra (i per tant la meva dreta) comença a buscar-me en una mega-llista. Aixeca la vista i diu: Sí. Me'l quedo mirant. Collons, perquè no m'haurà tocat compartir taula amb ell? És guapíssim. Em giro cap a la dona que fa mig minut que m'està intentant tornar el meu DNI.
Encara en estat de xoc, agafo el DNI amb la mateixa mà que tinc el sobre. La dona retira el paper que cobreix la ranura de la urna i em disposo a posar-hi el meu sobre. "Vigila! No hi tiris el DNI!!!". De sobte descobreixo que tinc una altra ma, que també serveix per agafar coses! La faig servir per agafar el DNI mentre amb la primera introdueixo el vot. Com a comiat de la taula els hi he ofert el meu millor riure idiota. Fantàstic, ara que el noi sabia el meu nom complet i que em podia perseguir... després de l'espectacle que li he ofert estarà rient de mi tres dies.
He sortit de l'escola avergonyida de mi mateixa. Perquè sempre l'he de liar? Perquè sempre he de donar la nota? Bé, ara ja tens història per posar al blog. Sí, és veritat, i llavors he vingut fins a casa rient per sota el nas... òbviament, la gent del carrer em mirava. Però és igual, jo tenia història pel blog!
17.6.06
Comunicació No Verbal???
Acabo de tornar de la universitat. 11 hores d'estudi gairebé ininterromput. Ole per mi! Ara, tinc el cap com un timbal, totes les psicopatologies van amunt i avall fent-se un embolic entre elles i dificultant-me el diagnòstic diferencial.
En un dels comments dels posts anteriors (no recordo quin, no m'ho pregunteu), deia que tenia pensat, de fa temps, fer una entrada sobre la comunicació no verbal. Ara l'anava a fer, però la veritat és que penso que no estic gaire inspirada.
Total, que em fa mandra esborrar el que ja està escrit, però també em fa mandra continuar.... buf... vaia merdot de post!
En un dels comments dels posts anteriors (no recordo quin, no m'ho pregunteu), deia que tenia pensat, de fa temps, fer una entrada sobre la comunicació no verbal. Ara l'anava a fer, però la veritat és que penso que no estic gaire inspirada.
Total, que em fa mandra esborrar el que ja està escrit, però també em fa mandra continuar.... buf... vaia merdot de post!
16.6.06
Meme
Ja he tornat de la universitat. Estic davant de l'ordinador menjant-me un gran bol de gelat de galeta maria (collons, quines coses s'inventen, eh?). Uhm... entre cullerada i cullerada llegeixo els blogs als que sóc asidua (digues-li asidua, digues-li enganxada). Al blog de'n Marcus he llegit la seva nova entrada. Diu que és un "meme" que va trobar per la web. Bé, he fet, primer de tot una cerca per assabentar-me'n de què coi és això d'un "meme". Això ha estat el que he trobat, si algú ho entén (i/o hi veu la relació amb el que en Marcus diu "meme") que m'ho expliqui, em farà un gran favor:
Per què vas crear la teva bitàcora?
Perquè... hòstia, bona pregunta! Doncs la veritat és que aquesta és la segona que tinc, i va ser creada perquè la primera va desaparèixer, bé, la van fer desaparèixer. Així que vaig agafar totes les entrades del blog antic, i les vaig passar aquí.
El primer blog... me'l van fer, jo amb prou feines sabia què coi era allò dels "blogs".
- http://biblioweb.sindominio.net/memetica/memes.html
- http://es.wikipedia.org/wiki/Meme
Per què vas crear la teva bitàcora?
Perquè... hòstia, bona pregunta! Doncs la veritat és que aquesta és la segona que tinc, i va ser creada perquè la primera va desaparèixer, bé, la van fer desaparèixer. Així que vaig agafar totes les entrades del blog antic, i les vaig passar aquí.
El primer blog... me'l van fer, jo amb prou feines sabia què coi era allò dels "blogs".
Quantes bitàcores llegeixes al dia a part de la teva?
Pffffffff... infinites. Totes les que trobo. Com que durant el curs no puc llegir llibres perquè m'hi enganxo fàcilment i després no faig res de bo, doncs llegeixo totes les bitàcores que cauen a les meves mans (i deixo comments en moltíssimes, algun dia em fotran una bronca per pesada xD)
Saps què és un lector d'RSS? Si la resposta és sí, quin utilitzes?
Doncs en tinc una vaga idea, però no n'utilitzo cap... de fet, prefereixo descobrir jo soleta si els propietaris dels blogs que freqüento han tingut una estoneta per escriure coses noves.
Has banejat alguna vegada gent pels seus comentaris?
Mai. De fet mai no he rebut comentaris obscens, ni insultants, ni res. En aquest aspecte he tingut sort!
Quin és el benefici i el perjudici que t'ocasiona aquest món de les bitàcoles?
Beneficis: tema de conversa llaaaaaarg amb la Maduixeta (xD); bon rollo; nous coneguts (aquest és el tercer post consecutiu en el que menciono a gent que no he vist en la meva vida, això té la seva gràcia); bon ambient; diversió...
Perjudicis: buf... que perdo (potser massa) el temps...
Au, Marcus, feina feta. T'agrada com ha quedat? ;)
14.6.06
J.d. Al otro lado del charco
Hace días que no escribo en castellano, pero hoy la oportunidad me la ha servido J.d. Para los que llevais menos tiempo por aquí, J.d es un hombre misterioso que estudia en nuestra facultad (con Maduixeta y conmigo) pero que todavía no hemos visto nunca (y no porque ninguno de los tres seamos seamos unos campaneros, sinó porque no coincidimos en clase). Total, que después de un tiempo haciéndonos comentarios mútuos, se fue. Un día dijo "adiós" y se fue muy lejos. Hoy me he encontrado con un comentario suyo, pero me parecía suficientemente destacado como para dejarlo en un simple comentario, así que he decidido crear una entrada donde lo engancharé (espero que no se moleste.... no, no?)
Además, creo que de esta manera podré (y podremos) reflexionar sobre la importancia de las labores humanitarias... bien, leed y ya me contaréis.
"Hola! Que tal todo? Supongo que de examenes, y estresada,no? Bueno paciencia, que todo llega a su fin.
Llevo 4 semanas aquí, y me nota que esto me está cambiando la vida; me he sentido tan rídiculo conmigo mismo al ver lo que pasa más allá de mis ojos y mis supuestos problemas. Estoy sacando muchas reflexiones de aquí, cuando tengo tiempo voy apuntandolas en una libreta, noto que cada día estoy cambiando, espero que para mejor, siento como dentro de mí surgiera otra piel.
El trabajao es muy duro, apenas dormimos 6 horas, el dia que más, y el resto del día sin parar ni un momento; el trabajo que más me llena es el estar con los niños, aunque también cuando realizamos labores de constructores de pequeños habitáculos para la gente mayor ( aquí una persona mayor es de 60 y pocos años) y poderles ayudar a que duerman bajo cubierto. El tiempo es extremadamente húmedo, mucho calor, pero de vez en cuando tormentas enromes que hacen peligrar la reconstrucción después de las inundaciones.
Hoy hemos venido a la capital de la región en busca de material ( ropa, libros, cemento, ladrillos..) en un camión que no pasaría la ITV del año 80. Paseando mientras nos cargan todo esto he encontrado una empresa con conexión a internet, me dejan usarlo 30 minutos. Luego vuelta a la incomunicación, excepto por un telefonazo semanal.
Saludos a Laia también, me ha sido más fácil tu dirección.
Hasta pronto! Suerte"
J.d: Si lees esto... que sepas que nos ha hecho mucha ilusión tu visita! Esperamos noticias tuyas!!! (por cierto, es cosa mía o se te ha enganchado el acento de por allí hasta al escribir??? xD)
Además, creo que de esta manera podré (y podremos) reflexionar sobre la importancia de las labores humanitarias... bien, leed y ya me contaréis.
"Hola! Que tal todo? Supongo que de examenes, y estresada,no? Bueno paciencia, que todo llega a su fin.
Llevo 4 semanas aquí, y me nota que esto me está cambiando la vida; me he sentido tan rídiculo conmigo mismo al ver lo que pasa más allá de mis ojos y mis supuestos problemas. Estoy sacando muchas reflexiones de aquí, cuando tengo tiempo voy apuntandolas en una libreta, noto que cada día estoy cambiando, espero que para mejor, siento como dentro de mí surgiera otra piel.
El trabajao es muy duro, apenas dormimos 6 horas, el dia que más, y el resto del día sin parar ni un momento; el trabajo que más me llena es el estar con los niños, aunque también cuando realizamos labores de constructores de pequeños habitáculos para la gente mayor ( aquí una persona mayor es de 60 y pocos años) y poderles ayudar a que duerman bajo cubierto. El tiempo es extremadamente húmedo, mucho calor, pero de vez en cuando tormentas enromes que hacen peligrar la reconstrucción después de las inundaciones.
Hoy hemos venido a la capital de la región en busca de material ( ropa, libros, cemento, ladrillos..) en un camión que no pasaría la ITV del año 80. Paseando mientras nos cargan todo esto he encontrado una empresa con conexión a internet, me dejan usarlo 30 minutos. Luego vuelta a la incomunicación, excepto por un telefonazo semanal.
Saludos a Laia también, me ha sido más fácil tu dirección.
Hasta pronto! Suerte"
J.d: Si lees esto... que sepas que nos ha hecho mucha ilusión tu visita! Esperamos noticias tuyas!!! (por cierto, es cosa mía o se te ha enganchado el acento de por allí hasta al escribir??? xD)
12.6.06
Aquest matí
Avui m'he llevat de bon humor. He agafat el cotxe i m'he plantat a la universitat. M'he ficat a la biblioteca i m'he posat a estudiar. Tot això d'una tirada, gairebé sense adonar-me'n. Au. Punt. Ja estava davant dels apunts.
Un matí profitós. He acabat treballs pendents i m'he acabat de llegir (i gairebé resumir) una assignatura. Ara acabo de recordar que no he comprat el subrallador blau.
Ara, però no penseu que m'he passat tot el matí capficada amb els apunts, no, no, això seria massa demanar. La veritat és que m'he fixat en la gent, tal i com em va recomanar en desgraciat. Però potser el moment d'estudiar no seria el més adequat per entretenir-se mirant gent, no us dic que no. Però... és inevitable.
La vista se me n'anava: ara a aquell noi guapo de les ulleres que primer m'ha mirat per després passar-me per la cara que estava feliçment ennoviat; ara a aquella noia pija que xiuxiueja massa fort pel meu gust (i pel de tots els presents) i riu amb la seva companya més pija encara; ara a aquells estudiants d'alguna carrera de números que han vingut a parar a la biblioteca d'humanitats; ara a aquell noi guapíssim que se li cau el cap, ai, ai, uf, que el cap li queda a un centímetre de la taula, els ulls tancats. No puc evitar riure.
De fet, al final no sé què he fet aquest matí. Però segueixo de bon humor, així que suposo que, al menys, no he perdut el temps (quan ho faig em poso de mala hòstia, vés quina cosa)
Un matí profitós. He acabat treballs pendents i m'he acabat de llegir (i gairebé resumir) una assignatura. Ara acabo de recordar que no he comprat el subrallador blau.
Ara, però no penseu que m'he passat tot el matí capficada amb els apunts, no, no, això seria massa demanar. La veritat és que m'he fixat en la gent, tal i com em va recomanar en desgraciat. Però potser el moment d'estudiar no seria el més adequat per entretenir-se mirant gent, no us dic que no. Però... és inevitable.
La vista se me n'anava: ara a aquell noi guapo de les ulleres que primer m'ha mirat per després passar-me per la cara que estava feliçment ennoviat; ara a aquella noia pija que xiuxiueja massa fort pel meu gust (i pel de tots els presents) i riu amb la seva companya més pija encara; ara a aquells estudiants d'alguna carrera de números que han vingut a parar a la biblioteca d'humanitats; ara a aquell noi guapíssim que se li cau el cap, ai, ai, uf, que el cap li queda a un centímetre de la taula, els ulls tancats. No puc evitar riure.
De fet, al final no sé què he fet aquest matí. Però segueixo de bon humor, així que suposo que, al menys, no he perdut el temps (quan ho faig em poso de mala hòstia, vés quina cosa)
11.6.06
Merda de Diumenge
Després de tot el dia estudiant, arribo a casa i no sé què fer. Doncs seguint enllaços he arribat a blogs interessants, en alguns hi he deixat comentaris. En d'altres no. He pensat que al final em pendran per una boja addicta als comments als blogs... i no ho sóc! Ho juro! Simplement... m'avorreixo extremament (i, perquè no dir-ho, és l'excusa per no haver-me de posar a estudiar...)
Vale, ara, si heu llegit això, obvieu-ho, i passeu al següent post, que és més maco, no?
Vale, ara, si heu llegit això, obvieu-ho, i passeu al següent post, que és més maco, no?
10.6.06
Aquells Ulls
Aquells ulls em miraven des de lluny. Encesos, repassaven el meu cos, un i altre cop, de dalt a baix. S'aturaven llargament sobre els meus ulls. Arrivaben gairebé sense voler, i s'hi posaven a sobre. S'aclucaven una mica i s'omplien de llàgrimes. Estaven humits mentre miraven els meus ulls. Preguntaven el perquè d'aquella situació.
Aquells ulls s'aturaven també als meus pits. Els notava intensos sobre ells, gairebé com si em creméssin i notava el despreci del disgust. En aquells ulls que miraven els meus pits hi veia, hi intuïa, un odi que no arrivaba a compendre. Sabia que no li agradaven els meus pits, ho veia en aquells ulls, però tanmateix no podia apartar la mirada d'ells, li eren hipnòtics, ho sé.
Llavors tornaven als meus ulls, desafiant-me a mantenir-me quieta davant aquell interrogatori silenciós. No li podia mantenir la mirada gaire estona, no m'agradava com em miraven amb aquella mescla de despreci i llàstima que es té pels vençuts.
Poc a poc tornaven a passejar-se pels meus pits, els deixava enrere i seguien fins als malucs. Allà també s'hi detengueren. Anava examinant-los de dreta a esquerra, passant els ulls, fugaçment, pel meu sexe. En la seva cara s'havia dibuixat una expressió de fàstic continguda, una mescla de rialla a punt d'esclafir i plor per la llàstima que li feien els meus malucs, amples, rodons, plens.
Llavors, quan em tenien avergonyida, tornaven a fixar-se en els meus ulls. Des d'allà se'n reien de les meves llàgrimes que ja corrien galta avall i que es perdien entre els meus pits, que pujaven i baixaven acompanyant rítmicament els sanglots que sorgien dins meu. Però ells seguien allà, desafiants, tossuts, impertinents. Tant els feia que jo plorés, només volien demostrar-me que jo no era digna de res, que el meu cos mai seria desitjat, que ells em despreciaven més que ningú sobre la Terra.
El mirall em tornava la meva imatge, però sé que aquells ulls que em van fer tan mal, no eren meus.
Aquells ulls s'aturaven també als meus pits. Els notava intensos sobre ells, gairebé com si em creméssin i notava el despreci del disgust. En aquells ulls que miraven els meus pits hi veia, hi intuïa, un odi que no arrivaba a compendre. Sabia que no li agradaven els meus pits, ho veia en aquells ulls, però tanmateix no podia apartar la mirada d'ells, li eren hipnòtics, ho sé.
Llavors tornaven als meus ulls, desafiant-me a mantenir-me quieta davant aquell interrogatori silenciós. No li podia mantenir la mirada gaire estona, no m'agradava com em miraven amb aquella mescla de despreci i llàstima que es té pels vençuts.
Poc a poc tornaven a passejar-se pels meus pits, els deixava enrere i seguien fins als malucs. Allà també s'hi detengueren. Anava examinant-los de dreta a esquerra, passant els ulls, fugaçment, pel meu sexe. En la seva cara s'havia dibuixat una expressió de fàstic continguda, una mescla de rialla a punt d'esclafir i plor per la llàstima que li feien els meus malucs, amples, rodons, plens.
Llavors, quan em tenien avergonyida, tornaven a fixar-se en els meus ulls. Des d'allà se'n reien de les meves llàgrimes que ja corrien galta avall i que es perdien entre els meus pits, que pujaven i baixaven acompanyant rítmicament els sanglots que sorgien dins meu. Però ells seguien allà, desafiants, tossuts, impertinents. Tant els feia que jo plorés, només volien demostrar-me que jo no era digna de res, que el meu cos mai seria desitjat, que ells em despreciaven més que ningú sobre la Terra.
El mirall em tornava la meva imatge, però sé que aquells ulls que em van fer tan mal, no eren meus.
9.6.06
Riure descontrolat
Aquesta nit tinc un sopar. Un sopar de feina. Però com que som uns "kumbas" doncs el sopar el fem entre tots (com ho ha batejat el jefe? ... ah! Sí: "tulprimer-jolsegon"). Doncs aquesta és la cosa.
A mi m'ha tocat fer el segon plat. Té collons. Per començar he hagut de preguntar què s'entén per segon plat. Perque clar, si el menú sencer el fas tu, doncs és més senzill pensar en una cosa que combini amb el primer plat que tu també hauràs preparat. Però, preparar un segon plat a cegues????
Ho he preguntat al jefe: "escolta, una truita no és un segon plat, no?" "a casa meva sí". Té collons, les diferències inter-familiars, el que són les coses. Bé, arribats a un punt de no enteniment, he decidit fer un experiment culinari, que no combinés amb res i combinés amb tot a la vegada; que tant pot ser un primer, com un segon, com un aperitiu (i si tens per costum menjar salat per postres, doncs també).
He decidit fer un pastís de pasta de full farcit de "surimi" i salmó amb beixamel (i uns ingredients secrets que no revel·laré que en això del món culinari hi ha molta competència... després ve el Ferran Adrià i ho ven per 300€...).
Total, que ma mare ha vingut en la meva ajuda cap a la meitat de l'experiment. Com no, ha estat àmpliament criticat: "¿Pero tu te crees? ¡Eso no combina!" "Ai, mama, déjame" "Ai, chica, a mí esto no me gusta". Bé, ma mare és una mica conservadora, de tant en tant. El cas és que la dona, entre crítica i crítica, ha acabat de muntar-me ella soleta el pastís. Que té collons. Un dia que no li demano ajuda i ve ella soleta. Aaaaai!
Quan ha tingut el pastís muntat, m'ha dit: "saca un huevo y lo bates". M'ha fet gràcia. De fet m'ha fet molta gràcia. De fet tal qual ho ha dit he esclafit en riure descontrolat. Com les boges, sí. I clar, la pobra dona se m'ha quedat mirant amb cara d'estar pensant "al final tendremos que internarla, pobre mujer...".
He anat a la nevera i, intentant obviar la imatge mental d'un home batent un ou (sí, què passa, estava rient d'això, digueu-me bàsica), l'he agafat i l'he batut. Però no he parat de riure. Mentre el batia ma mare m'anava mirant i al final m'ha dit: "bueno, cuando pares me cuentas el chiste, y esta noche se lo cuentas a la gente, mientras se comen el pastel". Tot això ja m'ho ha dit rient ella també. Al final li he contagiat i hem acabat les dues rient.
Estic fatal, senyora psicòloga, ajudi'm. Aquests atacs no deuen ser normals... vull pensar que són deguts als nervis que vaig portant, però.... algun diagnòstic, siusplau???
A mi m'ha tocat fer el segon plat. Té collons. Per començar he hagut de preguntar què s'entén per segon plat. Perque clar, si el menú sencer el fas tu, doncs és més senzill pensar en una cosa que combini amb el primer plat que tu també hauràs preparat. Però, preparar un segon plat a cegues????
Ho he preguntat al jefe: "escolta, una truita no és un segon plat, no?" "a casa meva sí". Té collons, les diferències inter-familiars, el que són les coses. Bé, arribats a un punt de no enteniment, he decidit fer un experiment culinari, que no combinés amb res i combinés amb tot a la vegada; que tant pot ser un primer, com un segon, com un aperitiu (i si tens per costum menjar salat per postres, doncs també).
He decidit fer un pastís de pasta de full farcit de "surimi" i salmó amb beixamel (i uns ingredients secrets que no revel·laré que en això del món culinari hi ha molta competència... després ve el Ferran Adrià i ho ven per 300€...).
Total, que ma mare ha vingut en la meva ajuda cap a la meitat de l'experiment. Com no, ha estat àmpliament criticat: "¿Pero tu te crees? ¡Eso no combina!" "Ai, mama, déjame" "Ai, chica, a mí esto no me gusta". Bé, ma mare és una mica conservadora, de tant en tant. El cas és que la dona, entre crítica i crítica, ha acabat de muntar-me ella soleta el pastís. Que té collons. Un dia que no li demano ajuda i ve ella soleta. Aaaaai!
Quan ha tingut el pastís muntat, m'ha dit: "saca un huevo y lo bates". M'ha fet gràcia. De fet m'ha fet molta gràcia. De fet tal qual ho ha dit he esclafit en riure descontrolat. Com les boges, sí. I clar, la pobra dona se m'ha quedat mirant amb cara d'estar pensant "al final tendremos que internarla, pobre mujer...".
He anat a la nevera i, intentant obviar la imatge mental d'un home batent un ou (sí, què passa, estava rient d'això, digueu-me bàsica), l'he agafat i l'he batut. Però no he parat de riure. Mentre el batia ma mare m'anava mirant i al final m'ha dit: "bueno, cuando pares me cuentas el chiste, y esta noche se lo cuentas a la gente, mientras se comen el pastel". Tot això ja m'ho ha dit rient ella també. Al final li he contagiat i hem acabat les dues rient.
Estic fatal, senyora psicòloga, ajudi'm. Aquests atacs no deuen ser normals... vull pensar que són deguts als nervis que vaig portant, però.... algun diagnòstic, siusplau???
6.6.06
Converses internes
Són les tres de la tarda. Més o menys. Acabo de quedar-me sola, les meves companyes han marxat, n'han tingut prou amb l'intensiu de matí. Jo he preferit quedar-me una estona més i aprofitar el lloc trobat a la biblioteca.
Miro al meu voltant. De fet està clar que no estic sola. Davant meu hi ha uns apunts oblidats, algú els ha deixat plantats sobre la taula i ha marxat, probablement a fer un cafè. Estiro una mica el coll, dissimuladament, per veure si aconsegueixo saber de què són els apunts. Res, recerca infructuosa, només arribo a veure que a la persona a la qual pertanyen els apunts li agrada dibuixar, i s'avorreix mentre estudia. Té uns dibuixos esquemàtics bastant divertits. Penso que si aquelles no haguéssin marxat ara estariem rient... ai... quin avorriment més silenciós....
Miro a la dreta, crec que he estirat massa el coll, hi ha un noi que em mira "raro". Em poso vermella però ell no ho veu (sensació subjectiva de vermellor que no es tradueix en un indici visual).
Passo la mirada per sobre els meus apunts. Llegeixo tres línies i noto una presència al meu costat. Una samarreta groga. S'asseu a la cadira que queda lliure al meu costat. Em mira. El miro. És un noi que s'amaga darrere d'una barba de quatre o cinc dies, potser més. Les nostres mirades es creuen una mil·lèsima de segon. Sensació subjectiva de vermellor, un altre cop.
Torno a mirar els apunts. Però el meu cap ja no em fa cas. Ja torna a imaginar... ja torna a inventar. "T'imagines que es gira i et parla?". No me n'he adonat i l'estic mirant de reüll... i ell fa el mateix. Ens n'adonem tots dos i fixem la mirada en els nostres respectius apunts.
Tres línies més. Noto una mirada que mira on jo: m'està llegint els apunts! "T'imagines que et diu que li encanta la teva carrera?" "Pensaries, goita'l, vol lligar amb mi". Somric. Penso que el meu cervell està molt avorrit.
Canvio d'assignatura. Mentre faig el canvi d'apunts noto que ell es belluga a la seva cadira "t'imagines que es pensa que marxes i en un "arrebato de pasión" et diu: no marxis, ets la dona de la meva vida?". A veure, així no podem seguir, hòstia. Calla ja, collons! Centra't en els apunts.
Sembla que el canvi d'apunts ha anat prou bé, he aconseguit estar una horeta concentrada en la matèria. Aixeco el cap. Sé que m'està mirant, ho sé. I si em giro i el miro directament? Va. Som-hi. Recopilo valor (ja em diràs tu...) i... vés, ara s'ha girat del tot, ho veig pel "rabillo del ojo". Vale, oportunitat de creuar mirades perduda.
Tornem als apunts, va. Alguna cosa vibra... el miro de reüll, es toca la butxaca ["t'imagines que..." calla!!!!] i es treu el mòbil. S'aixeca i marxa, però deixa totes les seves pertinences. "Què et sembla si li deixes un missatge escrit amb el teu número de mòbil i marxes corrents?". Siusplau, cervell meu, creia que estaves una mica més desenvolupat... on vas? Creus que faria una bogeria així? No! Em moriria de la vergonya!
Ja ha tornat. No el miro, per si de cas m'endevina el pensament i riu de mi. Segueixo amb els meus apunts. "T'imagines que et demana si el pots ajudar amb el problema de circuits elèctrics que està fent?". ¬¬ (aquesta cara he posat). Clar, segurament es girarà a demanar-li ajuda en matèries de física a una estudiant de... d'alguna cosa no relacionada (directament) amb els números! Va, siusplau, deixa'm estudiar, connecta les àrees que hagis de connectar i deixa la líbido i la imaginació per un altre moment.
Sembla que m'ha fet cas. Finalment he aprofitat dues hores i mitja. Me'n sento prou orgullosa, certament. Quan he decidit que era hora de marxar he pensat: "valor y al toro". Mentre recollia les mil andròmines que tenia per la taula m'he girat descaradament en un moment que sabia que ell m'estava mirant i.... no m'estava mirant. "Què esperaves, que s'hagués enamorat bojament de tu?" Collons! Si portes tota la tarda intentant-m'ho fer creure! Vés a cagar!
He conduït emprenyada amb el meu cervell. He posat la música a tope i l'he desconnectat. I per poc la lio en la incorporació. Ok, he baixat la música i li he concedit una treva al cervell. Però no et penso tornar a creure!
"T'imagines que ara el noi de groc entra en el teu blog es reconeix i et diu que..." Macagunlaputa! Que callis ja!
[me'n vaig a mirar la tele, a veure si hi ha sort i les neurones que deixo morir són les que s'encarreguen de "parlar-me"]
Miro al meu voltant. De fet està clar que no estic sola. Davant meu hi ha uns apunts oblidats, algú els ha deixat plantats sobre la taula i ha marxat, probablement a fer un cafè. Estiro una mica el coll, dissimuladament, per veure si aconsegueixo saber de què són els apunts. Res, recerca infructuosa, només arribo a veure que a la persona a la qual pertanyen els apunts li agrada dibuixar, i s'avorreix mentre estudia. Té uns dibuixos esquemàtics bastant divertits. Penso que si aquelles no haguéssin marxat ara estariem rient... ai... quin avorriment més silenciós....
Miro a la dreta, crec que he estirat massa el coll, hi ha un noi que em mira "raro". Em poso vermella però ell no ho veu (sensació subjectiva de vermellor que no es tradueix en un indici visual).
Passo la mirada per sobre els meus apunts. Llegeixo tres línies i noto una presència al meu costat. Una samarreta groga. S'asseu a la cadira que queda lliure al meu costat. Em mira. El miro. És un noi que s'amaga darrere d'una barba de quatre o cinc dies, potser més. Les nostres mirades es creuen una mil·lèsima de segon. Sensació subjectiva de vermellor, un altre cop.
Torno a mirar els apunts. Però el meu cap ja no em fa cas. Ja torna a imaginar... ja torna a inventar. "T'imagines que es gira i et parla?". No me n'he adonat i l'estic mirant de reüll... i ell fa el mateix. Ens n'adonem tots dos i fixem la mirada en els nostres respectius apunts.
Tres línies més. Noto una mirada que mira on jo: m'està llegint els apunts! "T'imagines que et diu que li encanta la teva carrera?" "Pensaries, goita'l, vol lligar amb mi". Somric. Penso que el meu cervell està molt avorrit.
Canvio d'assignatura. Mentre faig el canvi d'apunts noto que ell es belluga a la seva cadira "t'imagines que es pensa que marxes i en un "arrebato de pasión" et diu: no marxis, ets la dona de la meva vida?". A veure, així no podem seguir, hòstia. Calla ja, collons! Centra't en els apunts.
Sembla que el canvi d'apunts ha anat prou bé, he aconseguit estar una horeta concentrada en la matèria. Aixeco el cap. Sé que m'està mirant, ho sé. I si em giro i el miro directament? Va. Som-hi. Recopilo valor (ja em diràs tu...) i... vés, ara s'ha girat del tot, ho veig pel "rabillo del ojo". Vale, oportunitat de creuar mirades perduda.
Tornem als apunts, va. Alguna cosa vibra... el miro de reüll, es toca la butxaca ["t'imagines que..." calla!!!!] i es treu el mòbil. S'aixeca i marxa, però deixa totes les seves pertinences. "Què et sembla si li deixes un missatge escrit amb el teu número de mòbil i marxes corrents?". Siusplau, cervell meu, creia que estaves una mica més desenvolupat... on vas? Creus que faria una bogeria així? No! Em moriria de la vergonya!
Ja ha tornat. No el miro, per si de cas m'endevina el pensament i riu de mi. Segueixo amb els meus apunts. "T'imagines que et demana si el pots ajudar amb el problema de circuits elèctrics que està fent?". ¬¬ (aquesta cara he posat). Clar, segurament es girarà a demanar-li ajuda en matèries de física a una estudiant de... d'alguna cosa no relacionada (directament) amb els números! Va, siusplau, deixa'm estudiar, connecta les àrees que hagis de connectar i deixa la líbido i la imaginació per un altre moment.
Sembla que m'ha fet cas. Finalment he aprofitat dues hores i mitja. Me'n sento prou orgullosa, certament. Quan he decidit que era hora de marxar he pensat: "valor y al toro". Mentre recollia les mil andròmines que tenia per la taula m'he girat descaradament en un moment que sabia que ell m'estava mirant i.... no m'estava mirant. "Què esperaves, que s'hagués enamorat bojament de tu?" Collons! Si portes tota la tarda intentant-m'ho fer creure! Vés a cagar!
He conduït emprenyada amb el meu cervell. He posat la música a tope i l'he desconnectat. I per poc la lio en la incorporació. Ok, he baixat la música i li he concedit una treva al cervell. Però no et penso tornar a creure!
"T'imagines que ara el noi de groc entra en el teu blog es reconeix i et diu que..." Macagunlaputa! Que callis ja!
[me'n vaig a mirar la tele, a veure si hi ha sort i les neurones que deixo morir són les que s'encarreguen de "parlar-me"]
5.6.06
Estudiant...
7.30 am: pip pip pip pip... obro un ull. Aixeco la mà, agafo el mòbil, apreto qualsevol botó. Silenci. Tanco l'ull, intento reprendre el somni... no puc...
7.40 am: pip pip pip pip... obro un ull (el mateix d'abans). Aixeco la mà, agafo el mòbil, apreto qualsevol botó. Silenci. Tanco l'ull, maleeixo el moment en que vaig decidir-me a estudiar una carrera...
7.50 am: pip pip pip pip... obro un ull (el mateix, l'altre prefereixo reservar-lo). Aixeco la mà, agafo el mòbil, apreto qualsevol botó. Silenci. Intento obrir l'altre ull. Es resisteix. Tanco l'ull, total, no vindrà de mitja hora d'estudi...
8.00 am: pip pip pip pip... obro un ull (per quart cop torno a obrir el mateix). Aixeco la mà, agafo el mòbil, apreto qualsevol botó. Silenci. Em remeno al llit. Em poso panxa amunt, amb un ull obert i l'altre intentant desenganxar-se... per fi ho aconsegueixo. Els armaris de l'habitació, en la foscor prenen les seves tres dimensions. Ara el món és real. No... no vull... vull tornar a dormir!!! Perquè?? Perquè??? Ai... quina forma més tonta de despertar-se...
8.15 am: per fi m'aixeco. Vaig a la cuina, poso la cafetera i faig la visita d'obligació al lavabo. Em miro al mirall. Quins péls! Em faig una cua. El mirall em diu "bé, no estàs tan malament, fas bona cara". Li somric i li agraeixo l'acompliment.
8.20 am: m'assec al sofà. Encenc la tele. En una mà el comandament a distància, en l'altra una súper tassa de cafè amb llet. Em relaxo mentre escolto les notícies del dia de la boca del senyor Cuní (que no m'agrada excessivament, però parla bé).
8.30 am: ja estic asseguda a la cadira. Davant meu s'extenen tres milions de fulls plens d'apunts que he d'estudiar. Per on començo?? Decideixo començar per l'assignatura que més m'agrada, les altres... les deixaré per quan ja hagi començat a habituar-me a treballar.
10.00 am: aixeco la vista. Miro el rellotge. Caram! Una hora i mitja embotida dins dels apunts! 1000 punts per mi! Somric. Decideixo esmorzar i connectar-me a veure què ha passat al món cibernètic en el que, paral·lelament al real, visc.
10.15 am: torno a la taula. Em poso davant els apunts de la pitjor assignatura del semestre. S'ha de fer el cor fort.
10.25 am: ja no puc més. Miro el rellotge. Només 10 minuts? Una pàgina només... buaj! Quin fàstic d'assignatura, collons.
10.30 am: merda d'assignatura, merda d'assignatura, merda d'assignatura...
10.40 am: merda d'assignatura... bé, començarem per l'altra meitat de la mateixa assignatura... a veure si és més distreta...
10.55 am: merda d'assignatura, merda d'assignatura... vull morir! Snif!
11.00 am: torno a l'assignatura d'abans. L'examen és més tard, però sóc incapaç d'estudiar per l'altre
7.40 am: pip pip pip pip... obro un ull (el mateix d'abans). Aixeco la mà, agafo el mòbil, apreto qualsevol botó. Silenci. Tanco l'ull, maleeixo el moment en que vaig decidir-me a estudiar una carrera...
7.50 am: pip pip pip pip... obro un ull (el mateix, l'altre prefereixo reservar-lo). Aixeco la mà, agafo el mòbil, apreto qualsevol botó. Silenci. Intento obrir l'altre ull. Es resisteix. Tanco l'ull, total, no vindrà de mitja hora d'estudi...
8.00 am: pip pip pip pip... obro un ull (per quart cop torno a obrir el mateix). Aixeco la mà, agafo el mòbil, apreto qualsevol botó. Silenci. Em remeno al llit. Em poso panxa amunt, amb un ull obert i l'altre intentant desenganxar-se... per fi ho aconsegueixo. Els armaris de l'habitació, en la foscor prenen les seves tres dimensions. Ara el món és real. No... no vull... vull tornar a dormir!!! Perquè?? Perquè??? Ai... quina forma més tonta de despertar-se...
8.15 am: per fi m'aixeco. Vaig a la cuina, poso la cafetera i faig la visita d'obligació al lavabo. Em miro al mirall. Quins péls! Em faig una cua. El mirall em diu "bé, no estàs tan malament, fas bona cara". Li somric i li agraeixo l'acompliment.
8.20 am: m'assec al sofà. Encenc la tele. En una mà el comandament a distància, en l'altra una súper tassa de cafè amb llet. Em relaxo mentre escolto les notícies del dia de la boca del senyor Cuní (que no m'agrada excessivament, però parla bé).
8.30 am: ja estic asseguda a la cadira. Davant meu s'extenen tres milions de fulls plens d'apunts que he d'estudiar. Per on començo?? Decideixo començar per l'assignatura que més m'agrada, les altres... les deixaré per quan ja hagi començat a habituar-me a treballar.
10.00 am: aixeco la vista. Miro el rellotge. Caram! Una hora i mitja embotida dins dels apunts! 1000 punts per mi! Somric. Decideixo esmorzar i connectar-me a veure què ha passat al món cibernètic en el que, paral·lelament al real, visc.
10.15 am: torno a la taula. Em poso davant els apunts de la pitjor assignatura del semestre. S'ha de fer el cor fort.
10.25 am: ja no puc més. Miro el rellotge. Només 10 minuts? Una pàgina només... buaj! Quin fàstic d'assignatura, collons.
10.30 am: merda d'assignatura, merda d'assignatura, merda d'assignatura...
10.40 am: merda d'assignatura... bé, començarem per l'altra meitat de la mateixa assignatura... a veure si és més distreta...
10.55 am: merda d'assignatura, merda d'assignatura... vull morir! Snif!
11.00 am: torno a l'assignatura d'abans. L'examen és més tard, però sóc incapaç d'estudiar per l'altre
2.6.06
Poder
¿Has soñado alguna vez? ¿Has imaginado que todo puede ser, por un momento, tuyo? ¡Despierta! Sabes que, de vez en cuando, sólo tú tienes el poder.
Déjame que juegue contigo
Hoy voy a soñar lo que quiera
Haré contigo lo que me apetezca.
No te acerques mucho, así, quédate cerca
Déjame que te dirija
Hoy serás lo que quiero que seas
Haré que tus miradas sean sólo mías
No digas nada, sólo escúchame.
Déjame volar a tu lado
Hoy podemos llegar más arriba
Haré que tus deseos sean fruto de luz
No me esperes aquí, sígueme.
Déjame desearte en la distancia
Hoy te necesito más que nunca
Haré cualquier cosa por tenerte cerca
No voy a esperar a que llegues. Iré a buscarte.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)