Orgull

Com ens agrada fer veure que som persones imponents. De ferro. Res no ens tomba. Res ens és impossible. Com ens agrada creure'ns que podem fer-ho tot. Que arribem a tot. Que sabem més que ningú (o que el que sabem està millor sabut que el que sap qualsevol altre).

Com ens costa acceptar la malaltia. Sentir-nos depenents. Necessitar ajuda. 

Què impotent que se sent la gent que orbita al nostre voltant amb les mans obertes per ajudar quan se n'adonen que no hi ha res a fer. 

L'orgull t'encega. 

Toc, toc, toc...

I, de sobte, l'Alepsi se'n va adonar que trobava a faltar escriure. I, va ser llavors, quan va començar a escriure uns correus llaaaaargs, llargs als seus amics* (i a gent que feia segles amb qui no parlava).

I, a mida que anava escrivint, se n'anava adonant que havia abandonat aquella teràpia lletraferida en algun lloc del món internàutic. I va recordar que, una vegada, havia estat vivint (a cops amb) la vida.

I, de sobte, va tenir ganes de reprendre-ho. Sense cap mena d'intenció predeterminada, només per veure si aquella teràpia continuava fent-li servei.


*posant aquest enllaç me n'he adonat que el blog aquest ha fet cinc anys fa ja dos mesos... què fort!