El Cromosoma Y (o bacronià)

Aaai... "una de cal y otra de arena".
Després de la seriositat de les meves últimes entrades, la Laia m'ha tornat a contegiar la seva bogeria (maybe... autoinduïda?) i aquí em teniu per fer una dissertació sobre... "El Cromosoma Y".

Els esdeveniments de les darreres setmanes m'han portat a elaborar tota una teoria al voltant de la genètica del gènere humà. Diverses parts ja han sigut exposades i acceptades per persones d'ambdós sexes, tanmateix, no podia passar gaire més temps sense que en deixés constància escrita.

Aviam, per començar primer postulat de la teoria:

• Els homes i les dones som diferents. Aplastant, no? Doncs sí, ja sé que és una chorrada de postulat, però és bàsic per entendre el que segueix.

Acceptant això podreu entendre "el perquè de tot plegat". Perquè és tan difícil que ens entenguem? Perquè tot sembla tan complicat "when you are in love"? Bé, doncs precisament això intenta explicar el segon postulat:

• La única cosa que diferencia als homes i les dones NO és el cromosoma Y: ok, ok, també ho sabieu, oi? Sí, però no és tan fàcil d'entendre. Aquest postulat ve a refutar la idea de que els homes i les dones som només diferents genèticament.

Ja en tenim dos. Però estic d'acord en que no diuen gaire cosa i és que... en realitat, el postulat important és el tercer:

• El cromosoma Y canvia la fisiologia del cos i, per tant, la de la ment: és a dir, tots sabem que aquest "meravellós" cromosoma canvia la constitució física del fetus, fent que es converteixi en un mascle. Aquí no m'hi poso. Però... el postulat ve a dir que juntament amb aquests canvis, a la llarga, el cromosoma Y acaba prenent un paper decisiu en la formació de la ment d'aquests mascles (que quan neixen, i durant la seva infantesa són taaaaaaaaan monos....).

I aquí ve el problema, estimats meus. El problema és queel cromosoma Y afecta al cervell. De quina manera? Doncs depén de l'home:

• A alguns els dóna per enguarrir-se (nou verb; algun dia faré un diccionari propi): és a dir, alguns es refugien en la seva condició de mascles per proferir marranades, insults i vexacions vers les dones (o vers els àrbitres de fútbol / jugadors; depén del moment). També pot ser que els dóni per determinar que qualsevol lloc és bo per rascar-se els collons (perdoneu-me l'expressió). [Per sort aquests homes estan desapareixent i cada cop en queden menys, però els que queden... buf, es fan notar!].
• A d'altres els dóna per determinar que ells són més homes que els altres homes (i per suposat, que les dones): aquests especimens són aquells que es fiquen contínuament en baralles, que busquen brega. Sempre estan per sobre de tot. Serien... el típic mascle dominant (que també sol rascar-se els ous en públic per demostrar que els té). Aquest tipus sol ser comòrbid amb l'anterior.
• Un tercer tipus serien aquells que, directament, tenen la intel·ligència emocional afectada: aquesta característica, però és bastant comuna en tots els homes, però hi ha uns, en especial, en els que la seva és anormalment reduïda. Són aquells homes que no vigilen amb el que diuen. Que fan més mal amb les paraules que amb els punys. Que no se n'adonen de quan una dona té interés en ells (amb la conseqüent desesperació de la pobra fèmina, que sol ser idiota perduda [això és una altra teoria "la del doble cromosoma X" que ja desenvoluparé un altre dia]) i, per tant, solen estar desesperats perquè no troben a una dona (quan, molt probablement, més d'una ja li tingui l'ull posat a sobre, però ells no se n'adonaran mai de la vida, fins que la pobra noia que frega la follia ja, els hi diu clarament (i de vegades ni amb això s'ho creuen) o els hi posa una meta a la cara, directament).
• El quart tipus són aquells als que el cromosoma Y ha afectat tant al cervell com als seus òrgans sexuals: es solen denominar a ells mateixos "sex machine". Tenen un radar de dones fàcils que els permeten descarregar la energia que el seu cromosoma Y els brinda. Creuen que tenir-los penjant a l'entrecuix és el millor regal que els hi podrien haver fet mai. Aquest grup també es pot denominar "el grup fantasma" i no per què no se'n vegin (que per desgràcia se'n veuen molts) sinó per lo fantasmes que poden arribar a ser.

Sincerament, a mi els que més m'agraden són els tercers. Al cap i a la fi solen ser encantadors, una mena de "genis de l'amor despistats (despistadíssims)", que són bons amics i... No! Aviam, són macos com a amics... però són molt desesperants quan t'enamores d'ells!
En fi, l'últim postulat de la teoria, el que li dóna nom, bàsicament és:

• El magnífic cromosoma Y fa que els homes es converteixin en uns cabrons en potència. Tots, sense cap mena d'excepció. No, no, homes meus, no us indigneu, que ara va l'explicació: el cromosoma Y fa que no us entereu de la missa la meitat (si seguiu llegint entendreu què vull dir). Aquest fet fa que les dones ho tinguem moolt complicat per entendre-us i per comunicar-nos amb vosaltres amb la qual cosa arribem a uns graus de desesperació que no són normals. I és que sembla que realment volgueu fer-nos patir, quant més, millor (que sigui així o no és una cosa que ens haureu d'explicar algun dia).
  

Sonrisas

A veces la vida te sonríe. Sólo a veces. Pero cuando lo hace es cuando te das cuenta de que, sólo por esos instantes, valen la pena todos los demás, que de repente se te antojan insulsos y aburridos.
Y de repente parece que el Sol brilla más, que la gente se asombra de que pases por la calle, que el mundo, en general, se siente orgulloso de tenerte entre sus filas.

Y todo tiene color. Y el blanco y el negro se quedan atrás, y dejan paso a colores vivos que lo bañan todo con una calidez que abriga tu cuerpo, que todavía parece helado del invierno que acabas de dejar atrás.

Y las sombras desaparecen. Todo es claro, todo brilla, nada es confuso. La cabeza respira un aire nuevo, las cogniciones ya no son catastróficas, ahora todo son pensamientos positivos. De repente el pecho se ensancha como hacía tiempo que no lo hacía. El aire que llega a tus pulmones, incluso, parece que es más sano y sienta mejor que el que respirabas ayer.

Y, de repente, parece que nada vaya a parar el mundo. Te das cuenta de que estás vivo y de que lo único que quieres es seguir hacia adelante, superando baches como el que acabas de dejar atrás. Y de repente... das las gracias por estar vivo. Te miras al espejo. Sonríes.

Más poesia

Vuelvo a estar... rara. Esa es la palabra. De verdad que no me entiendo, pero nada! En fin, lucho contra mi yo interior que se quiere ir de viaje y dejarme sola en el plano sentimental, pero... creo que estoy consiguiendo retenerlo (espero que no se vaya, es mi ser racional... si se va... no sé qué puede pasar, pero creo que más vale no conocerlo).

En fin, para ir a tono con mi yo emocional (que ya digo, se está volviendo un rebelde e intenta sobreponerse al yo racional) dejo constancia de una poesia que tiene ya sus años (he calculado que unos 5 o 6) pero que me sigue pareciendo... pues no sé, valorádla vosotros. A mí me gusta.

Allí en la lejanía
donde la vida ya no es vida,
donde el mar se pierde de vista,
donde la veleta pierde el rumbo,
donde la razón pierde el sentido.

Allí en la lejanía
desde el punto más alto
desde la hora más larga,
desde el cielo más claro,
desde la soledad más amarga.

Allí en la lejanía,
en lo más hondo del corazón,
en el alma más perdida,
en lo más oscuro del amor,
en la historia jamás escrita.

Allí en la lejanía,
se cruza tu mirada con la mía.

Movida Madrileña

3:00 a.m. del dia 25 de Març de 2006: ens trobem davant de l'FNAC de Plaça Catalunya. Una munió de psicòlegs somnolents asseguts a terra esperen que arribi l'autocar que ens portarà a Madrid. En Víctor (altrament dit "el friki" [m'he permés la llicència de posar-ho aquí per què alguns lectors entenguin de qui parlo, donat que jo crec que fins a aquest cap de setmana el nom d'aquest noi era desconegut per tots]) passa llista, ja hi som tots! Increïble! Tots puntuals! Però... resulta que el botellón Gironí ens fa retardar-nos (dos dels presents a la Pç. Catalunya havien d'anar amb l'autocar que venia d'allà, i per tant calia esperar-los).

4:15 a.m. del mateix dia: per fi estem tots a l'autocar! Ens posem en camí cap a la "capital del reino" (sí, és lletja la expressió, però... em fa gràcia). De fet de l'autocar ja no puc escriure gaire cosa més, una parada per esmorzar mínimament i prou... tots ben adormits.

12:00 a.m (o p.m? Amb això mai m'aclareixo, vamos, les 12 del migdia) del mateix dia: arribem a Madrid! Ben justos, amb la hora enganxadeta al cul! Pugem pel "Paseo de la Castellana" (oi que si? Al llarg de la entrada confondré noms de carrers... prego em disculpeu) i ens trobem a la concentració de psicòlegs que estan proveïts de moooooolts globus verds i grocs i uns xiulets que feiem molt de xivarri.

[Ara vindria la descripció de la Manifestació dels Antílops... però no cal, una mani com totes les altres, crits, riures, balls i al final un comunicat]

Uhm... això de les hores no és gaire bona idea... diguéssim que jo no porto mai rellotge... així que, a partir d'ara, descripció i prou, em sap greu no concretar horaris!

Després de dinar (al Pan's, no us penseu) vam anar a buscar una pensió/hostal per poder deixar els trastos i dormir a la nit (de fet la idea inicial era no dormir en tota la nit, però nens, els anys pesen...). Total, que després de preguntar en molts llocs i sorprendre'ns de que una punyetera pensió d'una estrella costés 20 euros o més la nit, vam trobar la pensió ideal! 12€!!! Vale, potser molt ideal no era... vale, de fet lo únic que tenia d'ideal era el preu. Ei, però tenia llits! Doncs totes contentes! Vam pagar religiosament (mai millor dit, la porta d'entrada a l'hostal estava presidida per una imatge de "nostrusenyor") i, després d'haver deixat les coses a l'habitació, vam sortir a visitar la ciutat.

Sincerament, Madrid m'ha agradat molt, hem coincidit totes, crec, en que és una ciutat molt majestuosa i molt solemne. Ara, altra cosa diria jo dels "madrilenyus" (i em perdonin els pocs que crec que em poden entendre). La gent ens mirava malament (i no és cap deliri autorreferencial) per parlar català. No sé... algun dia escriuré sobre el tema, avui no en tinc ganes (de fet estic bastant cansada del viatge). El cas és que podem dir que hem conegut dos homes entranyables: el cambrer del bar on vam sopar, i el noi de la pensió. I que els altres... doncs... això, no sé, potser són prejudicis. Ai, no sé. Bé, tant és. M'estic liant ja....

Total, que després de sopar i recomenades pel noi de la pensió, vam anar a buscar algun pub on poguéssim ballar i prendre una copa. Conclusió de la nit: a Madrid et pots emborratxar gratis, com aquell qui diu. Per davant de cada pub que passavem, ens oferien copes gratis si hi entràvem (sort que només ho vam fer en un, del que vam sortir ben ràpid, ja que la mitjana d'edat estaria sobre els 35...). Finalment, quan pensàvem que ja no trobaríem res per ballar... vam trobar un pub anomenat: "ley seca". Quin revival session més chungo! Jajajaja! Bé, però vam moure'ns una estona, i vam quedar ben esgotades per anar a dormir a la pensió (sincerament, si no haguéssim estat cansades, no crec que haguéssim pogut dormir).

Hora de dormir. A la Sara i a mi, que ens ha tocat el llit de matrimoni, ens agafa el riure. Forrem el coixí amb els palestins (direu: neuròtiques i maniàtiques. Doncs sí, a parts iguals), i ens fiquem al llit (intentant que la nostra pell toqui el menys possible amb els llençols). Seguim rient. Quan apaguem el llum, òbviament, no podem deixar passar la oportunitat de revisar el dia les dues juntes i de pas, fer-nos confessions. "Momentazo regresión a la adolescencia".

9:00 a.m. del dia 26 de Març de 2006: bon dia! Sona el despertador i ens aixequem del llit. Dintre del que cap hem dormit prou bé (la Sara diu que ha passat fred... jo he dormit de conya, sincerament). Ens pentinem mínimament, ens rentem la cara, les dents, no ens vestim (òbviament vàrem dormir vestides), tornem les claus de l'habitació i marxem al mateix bar del sopar per esmorzar uns xurrets amb xocolata.

Després de l'esmorzar (car, per variar) que ens hem fotut, agafem carrer amunt i a buscar l'estació d'Atocha! En arribar, comprem els bitllets de tren que ens portaran fins a l'Autònoma de Madrid, que és on s'ha quedat, a les 12 per sortir amb l'autocar de nou.
Quan hem tingut comprats els bitllets, hem vist a uns companys d'autocar (que jo no havia vist mai per la facultat) i hem anat a agafar el tren tots junts.

M'ha agradat el campus de la UAM, molt verd, molt verd! Molta gespa per estirar-se (precisament hem fet això mentre esperàvem que sortís el bus).

Finalment, a dos quarts d'una el bus ha sortit. El viatge de tornada s'ha fet pesaaaaaaaaat! Maaaaaaare meva! A sobre, quan arribàvem a Barcelona (quedaven només uns 60 km) hem trobat una mega-retenció! I ja fins a dos quarts de 10 (això fan...9 hores de bus! Maaaare meva!) no hem arribat a Plaça Catalunya.

Òbviament m'he deixat molts detalls per explicar, però... no calen, no? Si en voleu, dons ho pregunteu, que mai em deixeu comentaris, jo! :(
En fi, me'n vai a fer nones, que el viatge cansa (encara que, com deia la Laia.... feia molt de temps que jo no dormia tant en un cap de setmana). És lo que ténen els viatges en bus... que t'agafa una nyonyaaaaaaaa..........

My pot has gone

My pot has gone, oh my God, what will I do?

"What shall we do with the drunkin' sailor, what shall we do with the drunkin' sailor? Early in the morning".

Jo i les meves reminiscències musicals de l'institut, diria que aquesta cançó (pels que tingueu el gran honor de conèixer-me en persona, algun dia us la cantaré) la vaig apendre a 1r d'ESO... diguéssim que jo no sóc una "autista musical".

Total, que això, que se m'ha anat la olla (pels menys versats en anglès macarrònic, és el que diu el títol de la entrada d'avui). Res més, volia fer-vos partíceps de la meva anada d'olla, potser provocada per l'ambient (que com podeu llegir al blog de la Laia, modifica la conducta), potser provocada, simplement per que aquesta nit, en unes 7 hores, estaré agafant un bus que em portarà a Madrid. Què fort! (How Heavy!)

Au, good wind and new boat, see you soon, I hope you were me... and you will understand how my feelins' are... uhm... deixarem l'anglès per quan el reprengui acadèmicament... que veig que no puc anar tirant de "frases semi-fetes traduïdes literal-macarrònicament".

Distàncies...

Ploro la teva absència. Ploro perquè és injustificada. Ploro perquè vas marxar sense motiu, sense donar explicacions. Ploro d'alegria quan penso que et podré tenir tan a prop, i justament ara és quan més lluny estàs de mi... i no ho entenc. Tot semblava que acabaria bé... i potser ho fa... però... qui ho sap?
De fet, suposo que ni em deus entendre. Tant me fa, necessito escriure't i no sóc valenta per parlar-te, perquè et noto a prop, i lluny, molt lluny, tant lluny com feia anys que no et sentia... i això em provoca buidor, desesperació, agonia, anhel...
Et necessito tant... parafrasejant un cantautor (i traduint al català) "si tu sapiguéssis quant paper tens a la meva vida no tindries més sortida que viure-la amb mi".
Bé, tant és, de fet.

Nueva Ubicación!!!

Hola queridos lectores [pausa para los aplausos]. Gracias. Como veréis, permitidme que os trate de tú, he cambiado de emplazamiento de mi blog. A partir de ahora, el anterior dejará de estar actualizado, y al final acabará por desaparecer del mapa (creo yo, pero eso no depende de mí). Precisamente para eso, para sólo depender de mí, a partir de hoy queda inagurada mi nueva dirección de blog: http://alepsi.blogspot.com

He copiado todas las entradas del blog antiguo, para que, si queréis las podáis seguir leyendo. El sistema ha sido un poco "guarrichurri" pero al principio de cada entrada, entre corchetes ([]) está la fecha real en que se escribió (a la hora no le hagáis caso, se ve que el ordenador que la coordinaba no estaba muy decente...).

Pues nada más, espero que os guste el nuevo formato... y los contenidos.. pues volverán a ser variados!!!

Madrid!

[20 Mar 2006 10:45 pm]

Madrid, Madrid… la Puerta de Alcalá, el Oso y el Madroño, Cibeles, Torre España (pero al llegar agosto vaya, vaya…) Jajajajaja!

No, vamos a llevarnos bien, que me voy a Madrid el fin de semana que viene! A la manifestación contra la LOPS! (de hecho es sólo la excusa… nos vamos a ver la movida madrileña, of course).

Pues eso, la idea es, el sábado ir a la manifestación y después visitar Madrid por la tarde (todo lo que podamos, se aceptan guías turísticos). Luego, después de cenar… pues fiesta! Hay que buscar locales con música (a poder ser ochentera o del estilo, se aceptan sugerencias) para poder bailar hasta las tantas… hasta por la mañana, básicamente, porque a las 00.00h nos cierran la UAM, con lo cual, no tendremos sitio dónde dormir… así que… yo creo que lo suyo sería, el domingo, si el cuerpo aguanta, desayunar unas buenas porras con chocolate y… a aguantar hasta que el autobús salga de vuelta a Barcelona!

Plana

[16 Mar 2006 09:35 pm]

Això, estat planer… ni bé, ni malament. Punt. Au, tot bé, i tot malament, equilibri perfecte…. i el meu cor… doncs en equilibri. Encara sort, perquè vaja setmaneta que porto… comparat amb com he stat els últims dies això és la glòria, sincerament. Ara toca anar cap amunt, poc a poc… i arribar a l’èxtasi que tenia la setmana passada!

En fi… gràcies als (a les, més aviat) que heu fet possible aquest canvi! [per cert, aviat… canvi d’adreça del blog, ja aniré informant].

Nova BSO

[15 Mar 2006 04:26 pm]

Au, nova cançó! Una injecció de bon rollo per mi… Gràcies Laionaaaaa!!!

Pussycat Dolls - Don’t Cha

I know you like me
I know you do
That’s why whenever I come around
She’s all over you
And I know you want it
It’s easy to see
And in the back of your mind
I know you should be on with me

Don’t you wish your girlfriend was hot like me
Don’t you wish your girlfriend was a freak like me
Don’t cha
Don’t cha
Don’t you wish your girlfriend was raw like me
Don’t you wish your girlfriend was fun like me
Don’t cha
Don’t cha

Fight the feeling
Leave it alone
Cause if it ain’t love it just ain’t enough
To leave a happy home
Let’s keep it friendly
You have to play fair
See, I don’t care
But I know she ain’t gon’ wanna share
Huuu…

Don’t you wish your girlfriend was hot like me (oh)
Don’t you wish your girlfriend was a freak like me (like me)
Don’t cha - don’t cha baby
Don’t cha - alright, sing
Don’t you wish your girlfriend was raw like me (raw)
Don’t you wish your girlfriend was fun like me (big thrills)
Don’t cha (haah aah)
Don’t cha

I know I’m on your mind
I know we’ll have a good time
I’m your friend
I’m fun and I’m fine
I ain’t lying
Look at me (shh!)
You ain’t blind

I know I’m on your mind
And I know we’ll have a good time
I’m your friend
I’m fun and I’m fine
I ain’t lying
Look at me (shh!)
You ain’t blind

See, I know she loves you (I know she loves you)
I understand (I understand, heeey)
I’d probably be just as crazy about you
If you were my own man
Maybe next lifetime (maybe next lifetime)
Possibly (possibly)
Until then, oh, friend your secret is
Safe with me (shh!)
(Hot!)

Don’t you wish your girlfriend was hot like me (oh)
Don’t you wish your girlfriend was a freak like me (like me)
Don’t cha - don’t cha baby
Don’t cha - alright, sing
Don’t you wish your girlfriend was raw like me (raw)
Don’t you wish your girlfriend was fun like me (big thrills)

Falling

[15 Mar 2006 12:05 am]

Bé doncs… sembla que últimament tot s’hagi tornat en la meva contra. El meu estat primaveral, definitivament ha marxat per deixar pas a una tardor massa precoç.

Jo ja no sé què pensar. No sé perquè hi ha èpoques en que tot sembla posar-se cap per avall. En que quan més necessites a algú, més lluny el tens. En què quan tu tens problemes, tothom els te. I és que… et necessito. A ningú en especial. A tu. A qui sigui. Necessito… omplir-me amb somriures, llegir en alguns llavis alguna cosa més que un gest, sentir que unes mans són quelcom més que simples eines per escriure, saber que per a algú, per a tothom, potser, sóc indispensable.

I ara se’m planteja un dubte. Quan un psicòleg veu que està en situació de risc per a patir una patologia… què fa? Es fa fer una teràpia? O se la pot fer ell sol? I és que és molt dur combinar la meva situació personal actual amb la lectura del tema de Depressió. I… bé, suposo que deu ser allò dels hipocondríacs, però crec que tinc tots els números per que em costi molt sortir del forat en el que m’he ficat.

Ara mateix… la meva vida no porta rumb. No té direcció. I no és que no trobi motivació; simplement… no en tinc ganes. No sé. Espero demà pensar diferent… però ara mateix em ficaria al llit i desitjaria no despertar fins d’aquí a dos o tres mesos.

En fi, la vida segueix, que ningú es preocupi, segur que aviat estaré bé. De fet… no sé ni perquè escric tot això aquí (vés què li importa a ningú el que sento), però em va bé… és una mena de teràpia i… per a aquells qui ho volgueu, és una manera de conèixer-me una mica més.

Més BSO

[13 Mar 2006 07:54 pm]

Ya volvemos a estar con las BSO. Y es que… hoy venía escuchando esta canción… y… bueno, no es muy adecuada… pero sí, no sé si me explico. Supongo que no! Para variar. Pero bueno, el caso es que es preciosa.

The Kelly Family - I Can’t Help Myself

“If I would tell you
How much you mean to me
I think you wouldn’t understand it
so I wait, I wait
Until this day comes
When you will understand me

But I can’t help myself
I can’t stop myself
I am going crazy
And I can’t stop myself
I cannot control myself
I am going crazy

And I love you
I want you
I wanna talk to you
I wanna be with you
And I love you
And I want you
I wanna talk to you
I wanna be with you

I cannot change it
I’m sure not making it
One big hell of a fuss
I cannot turn my back
I’ve got to face the fact
Life without you is hazy

Kiss me thrill me don’t say goodbye
Hold me love me don’t say goodbye
Oh oh oh don’t say goodbye

But I can’t help myself
and I can’t stop myself
I am going crazy
I cannot turn my back
I’ve got to face the fact
Life without you is hazy

Kiss me goodbye

Depressions

[13 Mar 2006 05:00 pm]

Avui crido al vent… que no m’importa res. Que me n’he adonat que no sé viure… que les llàgrimes tornen a estar amb mi… Sé que demà, però, o potser demà passat, estaré millor… o no… o ja mai tornaré a ser la que era… de fet això últim és la única cosa que tinc clara: “que ja mai tornaré a ser la que era”. Mai no es pot tornar enrere, encara que necessitis, que desitjis amb totes les teves ganes, canviar alguna cosa. Mai pots trencar amb el qui eres abans… qui ets t’acompanya per sempre, per sort, o per desgràcia.

I… el tint depressiu que té el missatge parteix de les llàgrimes que ara mateix vessen dels meus ulls… però… sé que estaré bé, vull pensar-ho, vull creure-ho, ho sé.

.....

[12 Mar 2006 10:31 pm]

La melangia ha tornat. Au, així, tal com va marxar… s’ha instaurat dins meu. O potser no és melangia. És… un estat de nervis constant, de tenir ganes de plorar, però a la mateixa vegada sentir que ets feliç… què és això?

Odio no entendre’m i tanmateix… és fantàstica la incertesa de no saber per on tiraré demà.

Desahogarme

[12 Mar 2006 05:37 pm]

Necesito escribir algo, y no sé lo que es. Quizá simplemente necesite desahogarme… de qué? Tengo un estado nervioso desde hace un par de días, quizá sólo uno. Y me temo que sé a qué es debido… aunque por otro lado… nadie lo sabe. Quizá ni yo misma lo sé.

Mis hormonas están activadas, mi cabeza va sola de paseo y mi cuerpo no responde a mis indicaciones… tengo el cuerpo escindido de la mente… y eso es una esquizofrenia como una casa… pero en mi caso tiene factor precipitante, así que supongo que será pasajera (tiene mejor pronóstico, vamos).

Por otro lado, ya me he cambiado el tema… yo quería escribir algo profundo, que se correlacionara con mi estado de ánimo, pero mis manos van más rápido que mi cabeza, y, total, como el blog es mío, pues escribo las idas de olla que quiero.

Desde luego… qué obsesión más tonta con la psicopatología! Es… apasionante! Os recomiendo que leais alguna cosa (si quereis os dejo resúmenes amenos). Nada, nada, que voy a seguir con mi querido Vallejo, que es apasionantísimo!

Perles

[09 Mar 2006 11:01 pm]

Es veu que la classe de psicologia de les organitzacions m’inspira… òbviament no crec que aquesta inspiració vingui de la profe… encara que, tot s’ha de dir, s’ho curra bastant per fer que les classes siguin avorrides…. bé, pobra dona, jo crec que l’assignatura tampoc dóna per més… en fi, aquí va una altra perla pròpia:

“El teu alè un altre cop
calent al meu costat
em desperta

La brisa suau del matí
que frega els meus llençols
sorgeix del no res

Somio les teves mans
que tornen al meu cos
m’omplen de calor

La pell s’ha contret
el cor es desboca
el cervell ja no hi és

Només les teves mans
la teva llengua calent
el teu esperit suau
penetrant-me lentament“

Poesia a classe

[08 Mar 2006 11:48 pm]

Una altra perla… aquesta vegada “hand made”. No sé a qui va dedicada… potser algun dia trobi una persona adequada per a poder-li dedicar… de moment… li dedico a qui es senti identificat/da amb ella.

Són els teus ulls
el meu motiu.
Són les teves mans
la meva raó.
És el teu cos
el meu objectiu.

Ets tu, tot, ple, sencer…

És la teva pell
el meu somni.
Són els teus dits
el meu calfred.
És la teva veu
la meva cançó.

Ets tu, tot, ple, sencer

Cançó suicida

[07 Mar 2006 11:46 pm]

Més BSO… aquesta nit, tal i com he pronosticat… el món se m’ha vingut a sobre. Però sé que demà el Sol tornarà a il·luminar-me… Malgrat tot, no he pogut estar-me d’il·lustrar el meu estat d’ànim amb aquesta cançó de Bebe (que no va dedicada a ningú, i va dedicada a tothom).

“Te echo de menos, le digo al aire
te busco, te pienso, te siento y siento
que como tu no habrá nadie
y aquí te espero, con mi cajita de la vida
cansada, a oscuras, con miedo
y este frío, nadie me lo quita

Tengo razones, para buscarte
tengo necesidad de verte, de oirte, de hablarte
tengo razones, para esperarte
porque no creo que haya en el mundo nadie más a quien ame
tengo razones, razones de sobra
para pedirle al viento que vuelvas
aunque sea como una sombra
Tengo razones, para no quererte olvidar
porque el trocito de felicidad fuiste tú quien me lo dio a probar

El aire huele a tí, mi casa se cae porque no estas aquí
mis sábanas, mi pelo, mi ropa te buscan a ti
mis pies son como de cartón
que voy arrastrando por cada rincón
mi cama se hace fría y gigante
y en ella me pierdo yo
Mi casa se vuelve a caer
mis flores se mueren de pena
mis lágrimas son charquitos
que caen a mis pies

Te mando besos de agua
que hagan un hueco en tu calma
Te mando besos de agua
pa’ que bañen tu cuerpo y tu alma
Te mando besos de agua
para que curen tus heridas
Te mando besos de agua
de esos con los que tanto te reías”

El món és un mocador

[07 Mar 2006 09:47 pm]

Ja hi tornem a ser… de nou m’he vist embolicada en un dels meus cercles amorosos… i és que… el món és un mocador (i el paper de moc lleig, sempre ens toca als mateixos, però això és una altra anada d’olla que, potser, desenvolupo un altre dia )

D’altra banda, la vida segueix… com em va dir fa poc un bon amic “que paren el mundo, que yo me bajo un rato” i és que, al final, tantes coincidències fan venir una mica de mal de cap.

No us preocupeu si no enteneu aquesta entrada, de fet és normal, només una persona, pel moment, la pot entendre… però suposo que aviat la entendreu tots… o no.

Ho sé?

[06 Mar 2006 12:45 am]

No sé què escriure… no sé què vull… no sé què m’agrada… no sé què odio… algú va dir “només sé que no sé res”… doncs jo no sé ni tan sols això, potser sí que dec saber alguna cosa.

Ben mirat sí que en sé una… que sóc… que sóc persona, que sóc humana, que m’agrada viure i… que, de moment, sóc (més o menys) feliç

Poesia

[20 Feb 2006 10:22 pm]

Buscando por el ordenador he encontrado esto. Es posible que lo haya escrito yo… por otro lado no lo sé (y me gusta demasiado como para pensar que es mío, pero si nadie dice lo contrario, lo firmaré como propio).

De esta droga que es vivir
sólo quiero una cosa
cada día nuevos mundos me hacen sentir
que no soy otra cosa
y si sólo somos duendes
encadenados al poder del amor
que nos perjudica y lo aceptamos
pero a todo le da color
Sólo sabemos que lo necesitamos
cuando la vida ha perdido el sentido
elementos pan y agua
y alguna sonrisa escondida
A veces el dolor
nos mira a los ojos,
suspira en los labios
y muere dónde mueren los besos…
en el fondo del corazón
está mi alma
se fue de vacaciones al perderte…

3/5/05

*^__^*

[20 Feb 2006 05:45 pm]

Avui no sé què em passa. Francament. Resulta que em sento feliç, nerviosa, pletòrica… dec tenir una fase maníaca en tota la seva esplendor. Però feia temps que no em sentia tan plena per dins deu ser la meva frase: “semestre nou, vida nova”. Doncs res, que sapigueu que he decidit prendre’m la vida d’una altra manera. Vull aprendre a ser feliç amb el que tinc, amb el que desitjo, amb el que odio… en definitiva, vull aprendre a viure despreocupadament. Avui crec que la vida és un gran regal i, encara que em plantejo de què serveix viure, sento que la vida em somriu i que el temps em farà mirar enrere i pensar: “he aprofitat fins al màxim la meva vida”.

Reflexions

[17 Feb 2006 07:22 pm]

Les reflexions. Tornar a reflexionar. Donar-li voltes al mateix tema, anar passant el temps… i no arribar enlloc. Posar el cervell a netejar, escórre’l, donar-li un parell de voltes més. Tornar-lo a colocar al seu lloc. Més reflexions. Més voltes.

I de sobte una idea. Sorgeix de les reflexions, de la suma de totes elles, i et gira el cervell cap per vall… un trasbals… una inquietut… el cor s’accelera…. les cames sembla que fan figa i és que totes les parts del teu cos s’han adonat que has trobat la solució.

Fesssta

[17 Feb 2006 02:55 pm]

Com catalogar-ho… bé, no? Sí, bé. Una gran nit! Bòveda, com sempre ens ha ofert la seva millor música i la companyia feia la resta. Gràcies per ser com sou!

Felicitat[s]

[15 Feb 2006 06:40 pm]

Avui sóc feliç. Bé, no del tot, una mai no és feliç del tot “…lo mismo te echo de menos que antes te echaba de más…” aquesta frase, tot i tenir connotació romàntica, si voleu, crec que il·lustra bé el que vull dir.

Quan tens una cosa, no la valores, quan no la tens, la necessites, quan plou, vols que faci calor, i quan fa calor, que l’aigua et refresqui. Total, que la ment humana està girada cap per vall… i la meva, crec, més que cap!

Total, jo estava explicant que sóc feliç (encara que només en part) perquè he acabat examens! Ole!!! I demà… demà serà un altre dia, i espero que prou interessant de moment els plans són: aixecar-me tard, dormir mirant la tele (silenci cognitiu), dinar, seguir dormint i finalment arreglar-me per sortir a celebrar que torno a ser una dona lliure d’examens!!!

Uf… espero no posar-me a pensar en l’11 de juliol… amb la calor que farà m’haurè de dedicar a estudiar psicopatologia… buuuuuuuuf!!! I jo estaré desitjant que plogui per refrescar-me!

Anada d'olla!

[13 Feb 2006 05:05 pm]

Avui estic fatal… fa pocs minuts he escrit l’anterior entrada plorant de ràbia per la merda dels exàmens… i ara escric aquesta, plorant de riure gràcies als meus profes! He fet una selecció de les millors frases dels profes de psicologia de l’autònoma que estan publicades a: http://www.patatabrava.com/mitiques/index.php?por=30&professor=&facultat=11

En fi, rieu una estona, a mi m’han anat bé… hi ha cada perla…! Jo crec que així entendreu perquè jo estic com estic… aquestes influències no poden ser bones.

“Por qué tenemos ojos? Antes había gente sin ojos. No podía ver mujer, no podía ver el río y FSSSHT! Desaparece. Ahora somos máquinas, somos super super eficientes!”
Andreas Wismeijer

“Porque ser católico es estadísticamente malo para tu salud”
Andreas Wismeijer

“[mirant unes diapositives] “Aquest home com podeu veure és de fa uns quants segles… [a una alumna:] “Havies nascut tu?? Jo no hi era…”
Enrique Verdú

“Aquí no hi ha gent de 300 kilos com a nord amèrica pq no cabriem x les portes del pisos de protecció oficial.”
Núria Ferrè

“Viure la vida en positiu, que no significa pasar-se la vida somrient com si ens haguéssim fumat dos canutos..”
Miquel Torregrossa

“A veces hay gente que la ves y te dan ganas de darle un bofetón. (posant un exemple) Mira, a esta chica no la conozco de nada pero le daria un guantazo en la cara…”
Diego Redolar Ripoll

“jo he perdut els meus fills dues vegades al supermercat. Una vegada, em vaig girar a mirar uns aparadors i després ja no hi era el meu fill petit [… ] el vaig trobar perque li vaig veure les sabates darrere unes caixes…”
Carrassumada Serrano

“Seguramente tendremos un cerebro…”
Andreas Wismeijer

“Els idiotes no s’estressen.” [igual aquesta és la solució…]
Núria Ferrè

“quan jo començo a sortir amb una noia no em paro a pensar: Ostres ara he de pagar mes sopas, tindre que conèixer a la tieta, desprès voldra tenir fills, i que faré amb aquests micos voltant per la casa!!!….. crec q per aixo em fare un par de pallas i ja estic llest”
Toni Acosta

“Ara podem implantar un òvul de la teva mare velleta a l’orella de la teva tieta, fecundar-lo amb l’esperma d’un llangardaix del jardí, per tenir un fill clònic del teu pare amb qui tenies una fixació freudiana i et vas trobar una mica de caspa seva al labavo.”
Núria Ferrè

“(analitzant un anunci de la Cosmopolitan, segons el qual la dona moderna i urbana és perfecta, etc) ¿Y la mujer no urbana? ¿Qué es? ¿Un orco?”
Francisco Tirado

“No he visto a muchos gatos que tengan escamas…”
Andreas Wismeijer

“Cuando eres pequeño t lo metes tdo en la boca: los juguetes, el dedo,… hasta la “cua” de tu perro!!”
Andreas Wismeijer

“L’Hipocamp és la Plaça Catalunya del cervell”
Núria Ferrè

“Per que aquí, entre nosaltres, ser un psicòtic és ser un xalat, i ser un psicòpata és ser un fill de puta…”
David Gallardo

“Cualquier persona puede ser un psico killer”
Francisco Tirado

“en un currículum se debe leer entre líneas para ser un buen evaluador fisiológico…hay fisiológico, estaba pensando en el suero fisiológico”
Núria De la Osa

“És el tipus de memòria que serveix per a recordar el futur, com si diguéssim… m’enteneu?”
Miquel Torregrossa

“Les opinions són com els culs: tothom en té un”
David Casulleras

“El treball que havíeu d’entregar, bé, que no sé per quin dia és, si és per la setmana que ve, o per ahir, per quan era? Suposo que vosaltres ho sabreu ja, perque és a vosaltres a qui interessa, no a mi… jo puc anar en un moment a mirar la data que tinc apuntada al despatx, però vosaltres no.”
jordi fauquet

N’hi ha més, però com que total, no crec que les llegiu (ooooh! Sí, entra tanta gent en aquest blog…) si us interessen més us remeto al link de dalt! [Ah, mentre escrivia això, m’han informat que he aprovat una assignatura que creia suspesa! Sóc taaaan feliç!!!]

Desaparèixer

[13 Feb 2006 03:40 pm]


Al final ha passat el que havia de passar… el semestre boig ha culminat amb la bogeria dels examens suspesos. Això em passa per idiota, de nou. De fet… últimament tot em passa per idiota… però bé, confio en que tot passarà. Però ara mateix… voldria desapàreixer una estona

Esperaré

[13 Feb 2006 01:28 am]

“…ojalá me hubiera dado cuenta antes: no siempre lo urgente es lo importante…”

“Ahora si, parece que ya empiezo a entender las cosas importantes aquí son las que están detrás de la piel y todo lo demás…. empieza donde acaban mis pies después de mucho tiempo aprendí que hay cosas que mejor no aprender…”

“…a perder el miedo a quedar como un idiota y a empezar la casa por el tejado a poder dormir cuando tú no estás a mi lado…”

En fin… más BSO para mi vida… estas se parecen un poco más a lo que ahora mismo siento, pero hay muchas lecciones que me faltan por aprender. Quizá algún día tenga la oportunidad de hacerlo mientras tanto “…esperaré…”

Hoy puede ser...

[11 Feb 2006 03:37 pm]

“…hoy puede ser un gran día…” Hombre… què vols que et digui? Per començar, matí de compres infructuoses (m’he provat 4? 5? 10? texans i tots em quedaven fatal…). Per seguir sopa de verdures per dinar, una desgràcia si tenim en compte que no m’agrada la sopa (això sí, hi ha hamburguesa de segon). Continuem amb una tarda d’esplai amb els meus estimats nens… i sense les meves estimades monitores (la qual cosa no deixa de tenir la seva gràcia comptant que estarem dues monitores per 20 nens…). Esperem que la nit arregli el dia aquest així com raro, per descomptat avui no toca “…hoy puede ser un gran día…” potser el que segueix és més adequat “aprovecharlo o no depende de tí”. Doncs res, ho aprofitarem. (Per començar a fer-ho… me’nvaig a veure Humor Amarillo. Vés quina cosa)

BSO

[09 Feb 2006 11:16 pm]

“me alegra tanto oir tu voz aunque dormida…” La cancioncilla me está rondando todo el día, yo como siempre poniéndole banda sonora a mi vida. Lástima que las canciones que escogen mis lóbulos cerebrales (sean cuáles sean los encargados de la tarea de DJ) no tengan nada que ver con lo que usualmente acontece en mi vida… sólo a veces coinciden y entonces la cosa tiene su gracia, la verdad.

Dòmino?

[08 Feb 2006 12:49 am]

Cares somrients. Ja me n’he cansat de cares tristes. Demà vull sortir de casa al matí i pensar que tinc la vida agafada pel mànec… que jo ho domino tot. Després arribaré a la uni… i veuré que, de fet, em dominen els examens. Al menys de moment. [Però confio en que la cosa canviarà i podré dominar-me a mi mateixa de nou!]

Idiota

[07 Feb 2006 02:08 am]

Jo sóc idiota… i si no… no ho entenc. Algú m’ho podria explicar?

Nova inquilina

[06 Feb 2006 06:52 pm]

Un altre cop, ja la torno a tenir amb mi… la buidor de l’altre dia s’ha tornat a instal·lar… i no sé si és la mescla de melangia, novetat, nervis, examens… o bé és que ara sí, definitivament, s’ha decidit a quedar-se a viure amb mi… tan de bo sigui la primera opció, i pugui desfer-me’n d’ella aviat… no m’agrada sentir que no hi ha res dins… i a la vegada que està tot ple… no sé si algú m’entén… suposo que alguna vegada tots ho heu experimentat, encara que suposo, que ho explicaríeu d’una altra manera… vés a saber…

En fi… endavant que són dos dies… i mai millor dit… aviam si quan em tregui la psicopatologia m’aclareixo la ment! (per a alguna cosa ha de servir ser mig psicòloga, no?)

Canvis

[04 Feb 2006 02:06 pm]

El món canvia… poc a poc, però ho fa. Jo canvio també, no al mateix ritme, vaig més accelerada. Però no només canvio jo… canvia tothom! I cada dia me n’adono més que aixecar-se al matí és estar disposat a acceptar que al teu voltant, tot són canvis.

Buidor

[22 Ene 2006 07:56 pm]

Dins meu ja no hi ha res… i sembla que ho tingui tot. És com si m’haguéssin buidat per dins i només m’hi quedéssin els pulmons per poder respirar. La nit es fa llarga en ocasions, i les tardes de diumenge són un malson… sort en tinc de vosaltres, amics, que em doneu alegria per saber que, dia rere dia, el meu cos tornarà a omplir-se per dins i que seré, de nou, una persona completa.

Així són les coses...

[18 Ene 2006 12:44 am]

Així són les petites coses que dónen sentit a la vida. A la meva i a la de tots. Són aquells somriures que veus quan al metro no hi cap ningú i ja no saps ni qui ets, perque el teu cos… s’ha confós entre la gentada.
És aquella paraula en aquell precís moment en que la necessites. És… aquell raig de sol que et toca a la cara i et fa pensar que, sempre, després d’un hivern (per molt dur que sigui) arriba una primavera disposada a donar-te tot el que necessites.
És aquell petit regal en forma de triomf que aconsegueixes cada dia… quan llevar-te i tirar endavant és un repte difícil de portar a terme.
És… tot allò que t’envolta… i si miro, de vegades veig racons de felicitat que estan esperant ser omplerts per algú que ho necessiti… però de mentres… així són les coses…

Poquito a poco...

[16 Ene 2006 07:09 pm]

Poquito a poco entendiendo que no vale la pena andar por andar que es mejor caminar pa’ ir creciendo….

Doncs això, tothom endavant, que la vida son tres dies i no tornem enrere!!!

Res més, avui estic inspirada… us volia donar un missatge d’ànims a tots aquells que, com jo, de vegades no veieu la sortida. Pero hi és, us ho juro!!! (ei, i si no he dit la veritat, us convido a deixar-me un comentari, o a fer una reclamació a la oficina del consumidor, com volgueu).

Fantasías

[16 Ene 2006 07:05 pm]

Y… de repente… todo se ha hecho luz. La oscuridad se queda atrás para dar paso a un nuevo día donde reluce el sol. Qué bonitooooo! Hoy estoy de buen humor, y escribo en castellano (para los poco hábiles con el idioma, lo digo). ¿Por qué? Porque “el mundo me ha hecho así”. Y ya está. Y todo pasa, y todo vuelve a llegar. ¿O no? Pues eso… ¿A qué se debe mi buen humor? No lo sé, quizá alguno de vosotros lo sepáis… quizá alguno de vosotros es el responsable de mi buen humor… o quizá me lo he autogenerado (las mentes enfermas ya lo tienen eso, que se crean cosas para ellas mismas, pero…¿y qué? Anda que no soy yo feliz con mis fantasías en el mundo de “mi vida perfecta”).

Porque luego abres los ojos y todo es…. otra cosa. Pero ya da igual, sabes que en tu mente hay un espacio donde tú eres tú y los demás son…. tú.

Tornar a començar

[07 Ene 2006 05:22 pm]

Només quan veus que tot està perdut, ho veus tot clar. I només pots deixar petites pistes per a que et segueixin. El llegir entre línies es torna el teu art més avançat. I comences a entendre el que abans et semblaven jeroglífics. I és que no és tan difícil. És qüestió, només, de saber passar la pàgina que s’ha acabat, i començar a escriure una de nova. Això sí, sense oblidar mai el que has escrit a l’anterior perque en base a ella faràs la següent.

Despedida

[31 Dic 2005 07:46 pm]

Adiós 2005. Quédate con tus muertos, quédate con tus desgracias, quédate con todo lo malo que has traído… porque, no nos vamos a engañar, muy bueno, muy bueno, no has sido. Así que los reyes no te van a traer nada, más que nada por que para cuando sus majestades vengan, tú ya habrás sido substituído por otro mejor (o eso espero). Esperemos que no se cumpla lo de “más vale malo conocido que bueno por conocer”. Por lo demás, os deseo a todos lo mejor para el nuevo año que entra: que encontréis a vuestra media naranja, que la familia os acoja, que todos vuestros amigos sean para siempre. En fin, otro mensaje absurdo que sólo pretendía decir (al fin y al cabo): feliz 2006!!!

Per Fi!

[01 Dic 2005 01:45 pm]

Au, “ya tengo el carné” (com deia aquell odiós anunci de la tele que ara no recordo ni què volia vendre). Però és cert, per fi tinc el carnet i ara ja sóc una persona una mica més lliure! O no… per que amb tot el que hauria de pagar d’assegurança, benzina… buuuuuuuuuuf! Ja ho he dit bé, hauria, per que no ho pagaré, això segur! No sé com ho faria… així que, com a molt, m’hauré d’acontentar en conduir la carraca de ma mare de tant en tant això si, amb assegurança, eh?

Gente

[14 Nov 2005 06:56 pm]

Hay gente de muchos tipos, pero todos somos iguales. Es constitucional. ¿Si? Alguien importante (al menos para mí) se cuestiona cómo es la gente… y yo no le sé responder. Francamente, no sé cómo somos. Ni siquiera sé cómo soy yo. ¿Alguien sabe realmente cómo es? La idea es que somos tal y como nos vemos, idealmente la gente pretende hacer las cosas bien, sin intención de herir a nadie… pero a veces no se consigue. Quizás es egoísmo… quizá es, simplemente, que, al final, para ser feliz, necesitas pensar primero en tí. Alguien dijo una vez que primero tienes que ser tú, y después los otros. Pero no siempre es fácil conseguirlo sin hacer daño, y a veces metemos más la pata de lo que desearíamos. Somos cobardes. Sencillamente, cobardes. Nos da miedo innovar, dar pasos en falso, equivocarnos. Pero, ¿qué tiene de malo equivocarnos? El ensayo y error no es más que una técnica de aprendizaje, pero parece que para nuestra vida cotidiana sale más a cuenta una simple racionalización. Incluso un condicionamiento de lo más clásico sirve en muchas ocasiones para aprender qué tenemos o qué no tenemos que hacer. Pero en el fondo nadie arriesga, y al final siempre acaban sufriendo los mismos, los que pretenden hacer de su vida un viaje, en el que puedes equivocarte de camino, pero en el que nunca te pierdes.

Soledat

[25 Oct 2005 01:58 pm]

Per molt que el títol de l’escrit convidi a pensar en la profunditat de les relacions, o la seva superficialitat, depén de com… no va per aquí la cosa… avui estic poc profunda, les meves neurones estan per complet dedicades a tot el que he d’estudiar. Jo diria que fins i tot deuen estar espantades, pobretes!
Total, que la soledat es refereix a l’estat en el que ens han deixat els meus pares… han marxat de vacances i ara estem, ma germana i jo, en plan… pis d’estudiants! I mai millor dit lo d’estudiants ja que ma germana està en plens examens de segon de batxillerat i jo estic… en formació contínua, a la universitat.
Ara pensava que potser és perillós dir que estem soles (encara que soles, soles, no estem)… ma mare sempre m’ha dit que aquestes coses es guarden en secret per evitar desgràcies (no vull donar idees, així que cadascú que pensi el que vulgui), i jo no tinc res millor a fer que penjar-ho a la web, a la vista de tothom: “és lo que té el gilipollisme”.
Però vaja, tampoc no em preocupa en excés, us adoneu que estic pensant com si aquesta pàgina se l’hagués de llegir tot el món mundial?? Jajajajaja! En fi… c’est la vie

Imagina

[13 Oct 2005 12:12 pm]

Imagínate un mundo nuevo… un mundo en el que los sueños se hicieran realidad, pero sólo los buenos. Un mundo de color en el que nadie pudiera hacer daño, un mundo en el que las palabras sobraran, en el que las miradas fueran más importantes que los gustos.
Imagínate que algún día todo cambia, que la gente, de repente, parece que te acepta sin más. Que al mundo le da igual tu color de piel, tus quilos de más, tu orientación sexual… y que de repente todo son sonrisas. Pero sonrisas sinceras, de aquellas que alegran el día.
Imagínate que un día a la gente le da igual cómo vistas, qué comas o qué idioma hables, por que todo es indiferente, porque todo es respeto… Imagina que, quizás, cada uno podemos construir ese nuevo mundo… qué más da si alguien pesa 90 quilos? A mi qué me importa que a tí te gusten los hombres siendo uno de ellos? Quién soy yo para decidir qué religion es la verdadera o en qué Dios debes creer? Qué me molesta a mi que vistas diferente, que te guste que la gente te mire, que mires diferente el mundo?
Todo cambia, todo evoluciona…. imagina un mundo DE VERDAD

Des de la uni amb amor

[13 Oct 2005 11:31 am]

Malgrat la horterada de títol, aquest missatge no ha de per què tenir un punt romàntic… simplement ha vingut, au, tal com raja. Sabeu, no? Total, que acabo d’acabar una pràctica de la uni en la que havia d’introduir unes dades a l’ordinador i aquí estic, passant l’estona amb una maquinota que…. no us ho creureu! Va amb Windows!!! Qué fuerte Jorge Javier! Aiiiiiii… quan aprendrem a no gastar-nos les peles en licències tontes per comprar sistemes operatius que fallen més que un preservatiu foradat (carai, quina comparació més lletja, no? Però vaia… els virus entren iguals… i a més es reprodueixen… collons, si és que al final resulta que la comparació és la millor que podia fer! Jajajaja!) Maaaaaaaaare de Déu… quina pena (tenir el cul a l’esquena, oi?).
Jo no sé d’on he sortit, no és una pregunta retòrica, ni molt menys… ni tan sols un dubte existencial… simplement… que no sé d’on pot haver sortit una paranoia amb potes com sóc jo… per que mira que se me’n va la olla quan em poso davant d’un teclat i d’una pantalla en blanc… encara que sigui Windows, si, no ens posarem tan tontos, tampoc.

Roma

[07 Oct 2005 06:17 pm]

Quina passada! Estic encantadíssima d’haver viatjat tan lluny per veure una ciutat taaaaaan preciosa!!! En sèrio, Roma desborda art per allà on la miris, ja sigui en forma de runes, en forma d’esglèsies, catedrals o monuments. Increible! Vam tornar molt cansats per que vam caminar molt, ho vam veure gairebé tot, crec que es pot veure lo més important en un parell de dies, i nosaltres, el tercer el vam utilitzar per presenciar in situ el simulacre d’atemptat terrorista que es van montar els romans. I és que, com diria l’Astèrix: “Están locos estos romanos”.

Algún día...

[26 Sep 2005 10:48 pm]

Algún día seré mayor… algún día creceré de nuevo y las puertas se abrirán delante de mi… y ese día… ese día sabré si lo he aprovechado, si realmente habrá merecido la pena vivir lo vivido.
Algún día alguien vendrá y me pondrá los puntos sobre las íes, haciéndome saber qué es lo que había que hacer, en qué he fallado, qué no ha ido bien, por qué las cosas habrán ido de esa manera…
Algún día lo veré claro… pero ese día será demasiado tarde.

Entrebancs

[22 Sep 2005 12:52 am]

De vegades les coses no són fàcils… no pas. Però, qui va dir que a la vida tot eren flors i violes? Si algú ho ha dit mai… és ben burro… si no hi haguéssin entrebancs en el camí tot seria molt avorrit. De vegades em dona per donar-li voltes al cap… i llavors tot, tot, tot es converteix en impediments, a tot li trobo un “però” suficient com per fer-me enrere. I no sé quin sentit té tot això… suposo que no ho acabarà llegint ningú… o potser alguna persona que caigui per casualitat aquí a la que segurament se li’n fotran les paranoies d’una noia… però només volia que aquest “algú” sàpiga que és difícil que la vida et somrigui les 24 hores del dia. Que la felicitat plena, si existeix està molt amagada i, en tot cas, és un privilegi a l’abast de molt pocs. Que és fàcil mirar enrere i veure en què has fallat, que el que és realment difícil és mirar endevant i procurar aprendre del que vas fer malament i d’això fer-ne un fruit.
Potser algun dia canvio de parer i llavors veuré clar quin és el camí que he de seguir, però dubto bastant que mai se m’encengui la llumeneta que em digui: “aaaaaara, ara ho fas bé, segeuix així” (tal i com em va dir algú). Però el món dels sentiments és ben difícil, ben complex, potser massa per uns mecanismes tan “simples” com som els humans… vés a saber.

Viajando voy, viajando vengo

[21 Sep 2005 10:59 pm]

Quería que esta fuera una página multilingüe, y de momento todo es catalán, que es mi lengua, pero de vez en cuando también me gusta escribir en castellano, que si no luego se me olvida y tengo que hacer traducciones simultáneas y quedan paridas muy raras…

Total, al título que es a lo que íbamos… que me voy! Me voy! Me voy!!! Dónde? De paseo! Jajajaja! No, caray, que me voy a Roma! Sí, sí… tiene cojones la cosa… un día resulta que encuentro una oferta de vuelos baratos y cojo y reservo uno para Roma, ala, como las locas! En fin… que ahí no acaba la cosa, no contenta con salir por primera vez de España (bueno, fui a Perpignà un día, pero no sé si cuenta mucho…), con visitar la ciudad de los monumentos y con visitar por vez primera Italia, que cojo y me compro un billete para el puente de la Purísima para irme a Milán!!! Oleeeeeee!!!

En fin… en dos meses haré lo que no he hecho nunca en 20 años que tengo… tiene cojones como sube la juventud

La Rutina es deixa Veure

[20 Sep 2005 02:43 pm]

Ja tornem a ser aquí. Avui connectada a l’amsn m’he trobat amb la Natàlia, companya de la uni amb la que no he parlat en tot l’estiu. Déu meu! Això què vol dir? Jo us ho dic… que la Rutina ja té mig cos amb nosaltres… l’altre mig arriba dilluns, amb l’inici de les classes. No sé si en tinc ganes o no… Però aquest any serà genial, m’ho diuen les cartes, de debó. Tercer de carrera… això vol dir la tranquilitat de mitja carrera ja acabada. Atenció a les festes que ens podem fer aquest any, oi que si noies i noi? Per cert, aprofito l’avinentesa per fer un reclutament massiu d’homes per la facultat de Psicologia!! Que estem més soles que la una! La proporció homes-dones està en 10-100, en sèrio, imagineu que feliços serieu envoltats de dones súper intel·ligents!!!

Nou

[19 Sep 2005 07:45 pm]

Avui ha sigut un dia de coses noves:
Més pràctiques de cotxe! La cosa nova és que la profe m’ha recomanat marxar tots els dies de cap de setmana “has vuelto muy inspirada”, i que, a més, avui no he atropellat ningú… però se m’ha calat el cotxe tres cops, quina pena!!!
Avui he tret de nou la bici del trastero! He anat fins a les Glòries i m’he mort de mal de cul… hauré de començar a treure-la més pobreta, que estava més plena de pols… i jo estava més encarcarada… en fi, demà més, aviam si em poso una mica en forma que ja toca. [Aquest any m’he proposat fermament aprimar-me uns quants quilos, però això és un altre tema, aniré informant dels que perdo… i si algú els troba, que se’ls quedi per a ell, que jo no els vull de tornada].
Avui he començat les classes amb el Pau. És moooooolt monu… però una mica despistat pobret. Hauré de treballar amb força i ganes, però crec que avançarem bastant (per cert si algú té algun llibre sobre com treballar amb nens d’educació primària, amb exercicis i tal que me’l recomani, siusplau!).
En fi… dia de novetats, aviam què passa demà!

Cap de Setmana a Taradell

[19 Sep 2005 07:25 pm]

Dissabte 10:00 a.m. Una motxilla amb potes arriba a l’estació de tren, mullada i cansada, la persona que va a sota, encara més. Salutació al Pau, què vens? No, vinc a acomiadar-vos. Genial… jo volia que vingués, però tenia reunió de caps (potser si que en té més d’un) a Gualba. Ens dona la seva ànima per que ens acompanyi el cap de setmana (l’ha feta ràpid, diu ell, però és maca (hi deu haver fotos, no?)). Les 10:10 a.m. ja hi som tots, el Pau ens acomiada, carreguem el cotxe (pobret… mira que anava ple) i cap a Taradell hi falta gent!
Ens trobem amb l’altre cotxe al Bonpreu i ja tots set fem la compra del cap de setmana: pa, tomàquets, enciam, patates, Vodka… en fi, tot lo indispensable.
Arribem a Taradell, ara no plou, però el cel amenaça més aiguats. Pengem l’ànima del Pau al llum que presideix la taula del menjador, per que ens acompanyi en tots els àpats. Distribuïm habitacions, em toca dormir amb la Sira al llit de matrimoni. Repasso la llista de la compra… collons! Ens hem gastat 6€ en una pinya! Acollonant del tot! De qui coi deu haver sigut la idea! Tots em miren… recordo que ha estat meva… només reso per que la puta pinya estigui boníssima com a mínim…
Per berenar tenim….. coca amb xocolata i lacasitos! Que bona! Les cuineres són felicitades com cal, si senyor, tot un detall, una sorpresa que no esperàvem!
Tot i la pluja, a la tarda encara tenim ganes d’anar a fer un passeig en un moment de calma que ens concedeix el cel. Anem al bosc i arribem a unes roques. És preciós poder estar en silenci a la natura… però envoltada de gent és difícil… diferents factors m’alteren, i com a producte tenim un manat d’emocions massa fortes per aguantar-les a soles. La Laia em consola… quin descans poder abraçar algú quan et sents desequilibrada emocionalment. Gràcies.
En tornar fem el sopar, deu n’hi dó la jornada gastronòmica que estem fent! Una bona truita de patates (rectifico, boníssima) amb pa amb tomàquet i embotits (un bull magnífic, del mateix preu que la pinya). Tot molt bo. De postre iogurt i cubates pels que no condueixen, no fotem!
Molt tard, massa i tot, potser, marxem a Vic, al Mercat de Música Viva. Volíem veure Gossos, però ja ha acabat (potser quan vam arribar a Vic encara tocàven, però vam estar fent rotondes…) així que veiem el final de Garmarna (un grup Suec… estrany, però recomanable, a mi em va agradar) i l’inici de “Los de Abajo” un grup mexicà una mica… comercial, diria jo. Després de que tothom ens hagi mirat a la plaça (deu n’hi dó la de parides que es poden arribar a fer en un moment) marxem a fer un tomb… oooooh!!! Una cafeteria! La una de la matinada! Hora genial per fer un cafè. Doncs si.
Quina gran festa! Ens separem per anar a buscar els cotxes, el David, la Laia i jo posem rumb al nostre quan de sobte…. se sent de lluny una cançó de Lax’n'busto! Una orquestra moooooolt perrera està tocant cançons de Rock Català… i de sobte a la noia que canta li agafa una mena d’atac… hosti, no, és que està ballant… té collons la cosa, ni és guapa, ni canta bé, ni balla bé… sospitós, si més no.
Arribem de nou a Taradell, un parell de cubates, un parell de partides a l’uno i cap a dormir… o intentar-ho… la presència de la Jessy en un dels llits de matrimoni (òbviament, no el que vam triar per dormir) va esvalotar la casa (d’això sí que hi ha fotos), en sèrio, Chuky el muñeco diabólico no té res a veure amb aquell bitxo!
Cap a les 5 per fi, el silenci de la nit i del son profund.

Diumenge matí, em llevo, faig el cafè (de fet ho intento, no sé trobar la clau del gas…) preparo les cosetes per esmorzar. Es lleven tots, es vesteixen, esmorzem ja a les 12. Matí esportiu, fútbol i bàsquet. El David aprèn a fer beixamel sota les meves ordres, queda molt bona, malgrat les expectatives que hi havia. Preparem el dinar i… gairebé se’ns ajunta amb el berenar. Per coronar l’àpat mengem la pinya… al final era bona i tot… més li valia per que si no cremo el Bonpreu (aquests atacs de piromania me’ls haurè de fer mirar).
Acabem de dinar a les 5, el David i la Laia marxen, que són pericos i avui juguen contra el Madrid!! MAaaaaaaaaaaaare meva, que bé!
Recollim la casa, fem les motxilles, repartim el jalar que ha sobrat i carreguem el cotxe. Pobret, se’n va encara més ple del que va venir! Apretadetes a la part del darrere del cotxe arribem a Barcelona, triguem més en travessar-la per dins que en venir de Taradell… però ja se sap… la circulació per Barcelona és un merder!

Terror a les carreteres

[16 Sep 2005 03:37 pm]

Doncs això. Des d’aquest dimarts estic fent pràctiques de cotxe. Buuuuuuuuf!!! No us volgueu imaginar el que m’estressa! De debó, és una cosa… buf… quaaaaaaaaantes coses s’han de fer si has de canviar de carrril: primer de tot treu el peu de l’accelerador (vale, per què si no me la foto amb el de devant), mira per tots els retrovisors (lògic, per que si no se’m mengen amb patates i no mola tenir accidents), si no ve ningú senyalitza, amb l’intermintent, la teva intenció (clar, per que si no al igual et deixen passar) i quan n’estiguis segura… canvi de carril. Treu l’intermitent. Mira els retrovisors. Torna a la dreta si pots. Aaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaargh! I tot això en menys d’un minut… per que la carretera ja ho té això… que és ràpida… què hi farem

Hola Món!

[16 Sep 2005 11:27 am]

Tal i com va dir algú… havia de passar. Per fi tinc el meu blog! De moment està en construcció… s’ha de decorar una miqueta al meu gust i tal… com si fos una casa nova ja que, de fet, m’hi penso tirar estona per aquí dins. Al menys cal posar-hi coloraines, però no sé si es podrà fer, s’haurà de consultar a l’enginyer informàtic que està rere aquesta pàgina.

En fi, que per fi podré donar “rienda suelta” a la meva necessitat escriptora sense haver d’enviar e-mails quilomètrics a la gent. És possible que se us en foti el que em passi, normal, pot ser avorrit llegir-ho tot. Però ja sabeu, si voleu aqui estic, podeu fer-me preguntes de temes diversos, o suggerències, o… el que se us acudeixi, m’és igual: aquesta pàgina és tan vostre com meva.

Au, ja està dit: “QUEDA INAUGURAT EL MEU BLOG“