Un dia més em llevo... i em trobo amb tot el dia per endavant. Tot el dia per a mi. Per a organitzar-me'l i fer el que he de fer. Que no és gaire i és massa, alhora.
Un dia més esmorzo davant de la pantalla de l'ordinador. Mirant Facebook i tots els portals de feina que conec. Repassant les mateixes ofertes que ja fa més de tres setmanes que estan penjades.
Les mateixes condicions (infrahumanes) laborals. Els mateixos sous de merda. El mateix horari fastigós. I, sí, els mateixos milions de candidats-contrincants apuntats.
Passejo per les xarxes socials amb l'esperança que, algun dels meus contactes de sobte aparegui i em digui: "Alepsi, tinc la feina per a tu". I s'acabi aquest malson.
Però no. Passa un dia més, una tarda més, una nit més, i tot segueix igual. No hi ha feina per a mi. Per a la que no estic sobrequalificada, em falta experiència, per a la que tinc experiència, em falten títols que la corroborin, per a la que tinc títols em sobra edat, per a la que tinc l'edat adequada, em falten idiomes... i per a la que encaixo... mai arriba la oportunitat.
I me les busco, les oportunitats, gran part del meu dia estic donant-li voltes a possibles projectes que sempre acaben en res. Perquè no tinc els coneixements, perquè no tinc diners o perquè, directament, no són viables.
I passa un altre dia i segueixo igual. I cada cop tinc menys forces per plantejar-me res. Sento que vaig caient en una deixadesa personal, laboral i relacional brutal. I quan me n'adono lluito contra mi mateixa i m'obligo a sortir, a fer coses, a crear. Però cada cop és més difícil.
Avui ja fa quatre mesos que estem així. I les perspectives no són massa bones. I em sento com una merda. I aquest post no li fa gaire favor a la meva persona, però com que encara sóc mig anònima, no crec que cap persona que pretengués contractar-me ho deixi de fer perquè asociï això amb la persona que sóc.
De fet, ho dissimulo bastant bé, tot plegat.....