Nit Bus dels collons...

Revetlla de Sant Joan. Anem a casa d'uns amics, a Cerdanyola, a celebrar-la. Vinet, riures, menjar, coques, més vinet, més riures....

Les 4 de la matinada. Decidim tornar a Barcelona, que ja és hora.

Anem a buscar el nit bus. Arribem a la parada i comprovem, contents, que queden cinc minuts per a que passi el següent i que hem tingut molta sort, ja que si el perdéssim, hauríem d'esperar mínim una hora a que passés el següent.

Arriba el nit bus.

-Hola, va cap a Barcelona, oi?
-Sí.
-Doncs dos bitllets.
-No.
-Perdó?
-Que no acceptem bitllets de 20€.
-Eing?

El conductor senyala un cartell que hi ha sobre el seu cap "no s'accepten bitllets més grans de 10€".

-Ja, però... escolti, és que no porto res més.

El conductor en silenci torna a assenyalar el cartell com a tota resposta.

-Però... què he de fer? Quedar-me aquí i esperar al següent?
-Si no tens una altra cosa sí.

Indignació absoluta i màxima. Em giro cap als passatgers del bus:

-Algú té canvi de vint??????

Per sort dues dones em somriuen i em diuen "sí, sí, tranquila, crec que entre les dues portem". Treuen els moneders i van sumant bitllets de cinc i monedes fins que arriben, entre les dues, als vint euros.

Paguem al conductor i podem fer el camí fins a Barcelona.

I ara la reflexió post-malahòstia màxima.

Anem a veure. Trobo lògic que els conductors de nit bus no acceptin bitllets grans. De 50€ trobaria normal que no acceptéssin, però de 20€ no té cap lògica. I és un raonament gairebé matemàtic:

Posem que una persona puja al bus i compra un bitllet (2,8€). Paga amb un bitllet de 5€ i se li tornen monedes. Ok.

Posem que la mateixa persona, puja al bus i compra un bitllet i paga amb un bitllet de 10€. Se li tornen monedes i un bitllet de 5€ (o tot monedes).

El bitllet de 10€ queda en possessió del conductor. I si no s'accepten bitllets més grans, vol dir, que el conductor fa col·lecció de bitllets de 10€, perquè MAI haurà de tornar-los com a canvi.

Amb la qual cosa, no acceptar un bitllet de 20€ quan jo li volia pagar dos bitllets (és a dir 5,6€) és una subnormalitat. Ja que si me'ls hagués acceptat, m'hagués hagut de donar un bitllet de 10€ de la seva col·lecció i algunes monedes.

Veieu que no té cap mena de sentit?

En fi, sort d'aquelles dues dones. Perquè us ho juro que si no hi hagués hagut canvi al bus, m'hagués negat rotundament a baixar-ne. I haurien d'haver trucat als mossos i tot, si hagués calgut. Us ho juro. Només la idea d'haver d'anar a pidolar canvi a les 4 de la matinada o de trobar un caixer que dongui bitllets de 10€ em posava de tan mala hòstia que no m'hagués importat muntar una escena d'aquelles que fan història.

Realitats

Tornar no ha estat fàcil. Ja us ho vaig dir que em sentia tancada a la ciutat... però a més, resulta que el fet de viure un mes sencer sense els meus pares, sense ningú a qui haver de donar explicacions (relativament, clar) m'ha fet adonar-me'n que necessito independència JA!!!

A més, tothom em pregunta: "Ai, nena, i què, et sents molt canviada???"... com si en comptes d'haver-me'n anat un mes a Hondures me n'hagués anat a "lluvia de estrellas" (recordeu la cortina aquella de fum? xDDD).
A veure, que sí, que la experiència, per suposat, no m'ha deixat indiferent, però que jo segueixo sent la mateixa. Que si t'hi pares a pensar, la qüestió és que són realitats diferents. M'explico.

Mentre vaig estar vivint allà me'n vaig adonar, realment del que és viure sense ingressos. Realment aquella gent només tenen una temporada de feina remunerada a l'any, quan recullen el cafè, cap als mesos de novembre-desembre. Però després estan tot l'any sense ingressos.
Bé, tot i així, el país és súper ric. No econòmicament, per suposat, però sí moltíssim en recursos naturals. Miris on miris hi ha camps de blat, de frijoles, de bananos.... jo els hi ho vaig dir, que fos com fos, ells no passarien gana mai.

A veure que les coses s'han d'agafar amb pinces. Que està clar que hi ha qui té més conreus i qui en té menys, que hi ha famílies que es poden permetre el luxe de comprar-se un pollastre o de criar-lo i n'hi ha d'altres que amb prou feines mengen frijoles... però menjar mengen tots. Al menys al camp. Òbviament, a les ciutats la cosa es posa lletja... allà sí que hi ha gent realment dormint al carrer... però com passa aquí...

El que vull dir és que, al cap i a la fi, no tot són els diners. Que aquesta gent no té ingressos, però jo no he vist lloc on es mengi més de tot... és que s'ho mengen tot!!! En sèrio... vas passejant amb els nens i de sobte comencen a còrrer, s'enfilen dalt d'un arbre enorme i comencen a caure maracuyas, nances, guama... qualsevol cosa... i et conviden, i mengen ells... i sí, la dieta no és molt variada, però us asseguro que jo no he vist en nens d'aquí distracció com aquella...

Com us deia, són realitats diferents i, per bé o per mal, aquí és on he nascut i m'he criat jo. En una societat marcada pel "tanto tienes, tanto vales"... i sí, jo he vist que hi ha més maneres de fer i de pensar... però tornes i no pots quedar-te en la realitat d'allà... no pots fer-la extensiva aquí... (per desgràcia... o no).

Alepsi a Hondures

Per fi tinc les fotografies. Ja us vaig dir que la cosa hondurenca donaria de sí... igual m'estanco aquí i tots els posts de l'Alepsi acaben agafant aires llatins... (igual li poso una mica de bachata o "requesón" al bloc per ambientar-ho del tot.. xDD).

Realment ha estat com aterrar definitivament, el veure-les. M'han fet recordar tot el que vaig passar. Tota la gent que vaig conèixer (i que es va deixar fotografiar). Totes les anècdotes que vaig viure en aquells 30 dies, que ara ja em semblen com irreals.... però les fotos en són testimoni, encara sort que vaig fer cas a la gent i me'n vaig endur càmera... (és que no m'agrada gaire fer fotos, però sí, la ocasió ho mereixia... xD).

La veritat és que, a banda d'aprendre moltíssimes coses (sabíeu que les pinyes creixen del terra? Sabíeu que els alvocats creixen en un arbre???), l'Alepsi també va ser Alepsi en moltes ocasions. M'explico.

Els que em coneixeu de fa temps sabreu que els millors episodis de l'Alepsi són aquells en els que deixa veure la seva vessant més... pato. xDD Oi? I sino, recordeu aquella santa hòstia als catalans de Sant Cugat... xDDDD

Vale, doncs ja us podeu mig imaginar de què va la cosa...

Resulta que els caps de setmana els teniem reservats per a visites una mica "turístiques". Ho poso entre cometes perquè la gràcia de fer aquests viatges amb ONG és que vulguis o no (que normalment vols, i si no, pa' qué te metes?), acabes fent "turisme responsable". I no és una utopia. És simplement que com que ens va estar acompanyant, tots els caps de setmana, un hondurenc amb el seu "busito" (una furgona d'aquelles rollo hippy, amb 15 places!!! Jajajaja!), doncs ens portava a llocs típics, però allunyats de lo més comercial-turístic.

Total, que m'enrollo com les persianes, el segon cap de setmana ens va portar a unes termes naturals. És a dir, un riuet, que per acció divina (o potser per la quantitat de sofre i reaccions químiques diverses que, òbviament, no us sé explicar) estava calent. Bé, més que un riuet, un bassalot.

El cas, que vam arribar allà a la nit. La idea ja era aquesta, anar a la nit i banyar-nos a la llum de les estrelles. Clar. Sense comptar que, d'estrelles ben poques en vam veure en tot el mes. Totes les nits plovia. Doncs aquella també.
En arribar a les termes, va començar a ploure. Molt. El nostre guia ens va dir:
-Treieu-vos la roba aquí dins (al busito) (coi, que portavem el banyador a sotaaaaaaaa, malpensats!!!) i agafeu la tovallola. Correu fins a la caseta aquella i allà deixeu-hi les tovalloles, i ja son quatre o cinc graons fins a les termes.

Vale, ara necessito un punt i apart. Resulta que a Hondures (i a la majoria dels països centre i sud americans, pel que m'han dit) la gent no usa bikini. La gent es banya vestida. Amb una samarreta, mínim.

Bé, doncs us podeu imaginar que a la caseta aquella de les termes érem el centre d'atenció. No?

Bé, resulta que l'Alepsi va baixar del busito, va agafar la tovallola se la va apretar contra el cos per a que es mullés el mínim possible, i va començar a còrrer, pel camí de sorra que baixava a la caseta.... en arribar just a la porta de la caseta, la xancleta de l'Alepsi va decidir que era el moment d'emancipar-se... va relliscar sota el peu..... i l'Alepsi va entrar de morros (literalment) a la caseta. Allà un hostión del quinze en bikini... es va sentir una exclamació general i la descollonamenta dels meus companys (lògic, d'altra banda).

Resultat de l'anècdota: una ferida considerable al genoll... que, a la setmana següent, es va infectar d'una forma mooooolt lletja...

En fi... hi ha un parell més d'hostions dignes d'explicar... però cap tan sonat com aquest. Probablement els hondurencs presents en l'acte encara em deuen recordar... quin espectacle pornogràfic més tonto, tu..... xDDDD

------------------------
La imatge correspon a la comunitat de "Las Delícias" on vaig passar la meva segona setmana. Aquest paisatge era el que vèiem des de la finestra de l'habitació... buah! Enteneu ara que em senti tancada en aquest món???

Aterrant

És complicat aterrar de nou al "nostre món". Molt. Massa. No em pensava que em costaria tant... Molts pensareu que, després d'un viatge de les característiques del que jo he fet (un mes fora de casa, amb una ONG, en un país del "3r món"...), la persona torna amb una escala de valors diferent, que fa que relativitzi tot el que li passa i tal, i tal... bé, jo també pensava així, fins que m'ha tocat a mi ser aquesta persona "relativitzadora"...

Desprès d'un mes de viure sense presses ("ahorita vengo" i podia passar tranquilament una o dues hores...), de no tenir cap mena de compromís amb ningú, de no arribar a veure on acabava el paisatge, perquè més enllà d'on arribaven els meus ulls, encara seguia.... tornar a casa s'ha convertit en un pal.
Tot m'afecta més... encara no m'he tret el Jet-Lag dels collons de sobre... estic especialment sensible (també s'hi suma que m'ha vingut la regla, així com de benvinguda, la molt puta...), tinc tot el dia ganes de plorar... clar que tenia ganes de tornar a la meva realitat i veure la meva gent... però no m'imaginava que em costaria tant...

Trobar-me tancada, ofegada a la gran ciutat. Ahir agafar el metro va ser.... pfffff... estació de Sagrada Família, a les 8 del matí... imagineu-vos... vaig alçar la vista del llibre que duia entre les mans i durant uns instants no vaig entendre què cony fotia tanta gent corrents....

Casa meva és més petita encara que abans... les parets se'm cauen a sobre... necessito veure nens pujant a dalt dels arbres més alts a buscar qualsevol fruit que menjar... vull que em tornin a convidar ("pruebe estas guayabas, las agarramos para usted que están dulcitas")... vull tornar a sentir els "vaya pues" de les famílies quan sorties de casa... vull tornar a respirar l'aire verge d'allà... vull llevar-me de matí sentint els "pollastres assassins" (que tenien obsessió especial amb els meus peus...) i els "chanchos hambrientos" (no us podeu imaginar l'escàndol que foten els putus porcs a les 5 del matí xDD).

M'he quedat enamorada d'Hondures. I sí, ja ho sé, us dec una crònica més exhaustiva (i respostes als vostres comentaris en el post anterior), però poc a poc us aniré explicant... ara no em vull estressar encara més. Ja em perdonareu.

De nou!

Gent... ja he arribat!!!

Què complicat que és posar-se a escriure després d'un mes desconnectada del món, sense telèfons, sense internet, sense televisió... però bé, el cas és que ja he arribat, que tot ha anat molt i molt bé i que estic súper contenta d'haver-me'n anat!!! :D

Ara faré una volteta per la blogueria, a veure si s'ha cuinat res de nou... suposo que sí, no? M'agradaria poder llegir tots els posts que heu anat fent, però no puc prometre res...

Avui encara estic aterrant (i això que vaig arribar ahir a la tarda...)... el tema "jet lag" deixa el cap una mica atabalat... però a banda és que encara no em crec que m'hagi passat un mes allà... ha estat increible... m'hi hagués quedat un mes més encantada de la vida...

Prometo que, aviat, faré una crònica com Déu mana... perquè això que faig avui, en sóc conscient, és un pet com una gla! xDDD

Doncs això, que si mai podeu, visiteu Hondures.... és una passada!

----------
P.D: l'Alepsi "de debó" tornarà aviat... ara encara està reflexionant una mica sobre tot el que ha vist/viscut aquest mes... espero que la sapigueu perdonar... xDD

Marxo lluuuuuuny

D'aquí a uns dies, a aquestes hores, ja estaré viatjant. Estaré nerviosa, encara em quedaran moltes hores de viatge, crec. Perquè amb el lio d'horaris... serà complicat saber-ho.

Jo estaré, llavors, amb una gent que he conegut fa dos o tres mesos. Fantàstics tots.
Una gent que encara no conec prou, però que tindré temps de conèixer. Potser durant les hores de viatge (26) fins a arribar al nostre destí. Més probablement, durant el mes sencer que passarem junts.

Me'n vaig, marxo, lluuuuuuuny. A l'altra punta del món, gairebé. Al centre del continent americà. A Hondures (viva Honduras! xDDD). Allà enmig del món. Per sobre de l'equador (hi haurà la línia dibuixada a terra??? xDDD). Diria que tenim 8 hores menys allà que aquí, així quan aquí estigueu esmorzant a les 10 del matí, jo estaré dormint i encara em quedaran hores de repòs...

Tot un mes compartint vivències amb famílies hondurenques que viuen en petits poblats. No vaig a fer-hi cap tasca humanitària, simplement, a compartir la seva vida. Bé, més aviat, crec, a compartir la meva vida amb ells. Bé, no, anem a compartir tots amb tots.

De fet, hi vaig a aprendre. Punt. Estic oberta a aprendre el que sigui, el que em vulguin ensenyar, a captar totes les petites coses (i les grans, també, i no sigueu malpensaaaaaaaats, joer, que no vaig a buscar "mi chico latino" [uala, faig uns revivals que... xDDD]), les petites coses, deia, que fan moure el món per aquelles contrades.

Tot un mes. Fins el dia 31 no em torneu a tenir per aquí. No patiu. Si passés alguna història (rollo pluges inquietants, que segur que en pillem, però vaja), jo em posaria en contacte (indirecte, clar) amb la maduixot i ella us informaria del meu estat, ok? [sí, maduixot, t'obligo a que postegis si passa res inquietant! xDDD]

Doncs per primer cop en gairebé dos anys de bloc que porto...... A Cops amb la Vida, queda tancat durant tot un mes.

Us trobaré molt a faltar. Però penseu que tornaré amb un munt d'experiències per a compartir amb tots vosaltres...