Tècniques terapèutiques

Des que vaig començar a anar a la psicòloga, ara ja fa tres setmanes, la meva vida no ha canviat. Em resulta curiós haver estat esperant que això passés, com fa qualsevol persona que no en té ni idea de què implica una teràpia psicològica.

Però precisament per això em resulta curiós haver-ho estat esperant, perquè jo SÍ que sé què és una teràpia, bé, de fet és que, de normal, sóc jo la que estic a l'altra banda. Ja és ben bé allò de "en casa del herrero, cuchillo de palo" (i ja sé que molts en dieu "cuchara", però a casa meva sempre s'ha dit així i trobo que té més sentit, però bé, que marxo de tema).

El cas és que, certament, la meva vida no ha canviat, no s'ha produït cap efecte màgic. Però sí que noto que s'ha iniciat un procés. Un procés que no sé on em portarà, però que segur que em fa crèixer, cap a un costat o cap a l'altre.

Gran part del meu procés terapèutic, tal i com em diu la psicòloga (a la que a partir d'ara podreu conèixer com a "Mireia"), és treballar per a calmar la meva ansietat.

Des que sóc petita em recordo bastant ansiosa, en gairebé tots els aspectes, però sempre de forma interna. És a dir, jo sempre m'he sentit ansiosa, però molt pocs dels que em coneixen ho saben, sempre he tingut una gran habilitat per mostrar-me segura de mi mateixa, optimista i tranquila davant els altres.

Només alguns molt observadors, hauran pogut veure com l'ansietat es manifesta en mi destrossant-me els dits... i no és que em mossegui les ungles, és que literalment em destrosso les pells del voltant. En fi, tot molt bonic, eh? xDDDDD

Així doncs, per treballar aquesta ansietat (que és en part la culpable dels meus atacs de gana i de menjar) estem fent un procés de "meditació guiada" o de "relaxació", cadascú que li posi el nom que vulgui.

Consisteix en visualitzar un lloc, un paisatge, un entorn, que et sigui agradable. Tanques els ulls i t'hi reclous, l'observes, escoltes els sorolls, sents les olors, el toques i sents les textures de cada petita cosa. És com si, realment, viatgéssis a un lloc tranquil on no hi ha ningú que et pugui molestar.

El meu paisatge és de mar i muntanya. Puc olorar la sal del mar, puc escoltar les gavines, però estic asseguda a la muntanya, amb els peus penjant i escoltant la meva respiració.

La tècnica és bona, realment surto de les sessions (hi dediquem uns deu minuts a fer-la) relaxada i tranquila. La qüestió és aplicar-la durant la setmana. La idea és que quan em sento nerviosa o ansiosa, pugui recloure'm una estona en aquest paisatge i així tranquilitzar-me. I, poc a poc, aniré aconseguint entrar més fàcilment. Ara, pràcticament m'hi estic 10 minuts per entrar-hi... i el cap sovint se me'n va a tot el que he de fer durant el dia....

Com us deia, no ha canviat la meva vida, per suposat, però sí que he entés que sóc jo qui ha de controlar l'ansietat, no ella a mi. Sí, tot allò que ja havia llegit als llibres i que aconseguia transmetre als meus pacients, ara ho puc experimentar, per fi.

Ja us diré si aconsegueixo controlarla o si em guanya la batalla.

Processos que comencen

Pels que em coneixeu i pels que no, heu de saber que l'Alepsi sempre ha estat grassa. "Grassoneta", en dirien alguns, intentant que l'eufemisme fos més suau.

Res, gràcies per les molèsties, però l'Alepsi sempre ha estat grassa. Així, amb totes les lletres i tota la seva sonoritat: grassa.

I és una cosa que sempre he assumit. He estat grassa des de petita, he crescut havent-me d'enfrontar a riures i comentaris diversos sobre el meu cos. Recordo especialment una vegada en que, amb 14 o 15 anys, estava amb uns amics asseguda en un banc en un parc. Havíem passat per una botiga de xuxes i m'estava menjant una bossa de "gusanitos".
De sobte, una dona gran va passar pel davant, se'm va quedar mirant, i em va dir: "no hauríes de menjar-te això. Que t'engreixes i després no podràs aprimar-te".

Vaig mirar al meu voltant, tots els meus amics estaven menjant xuxes, tots. Però a la única a la que s'havia dirigit era a mi.
Abans que li pogués contestar, però, la dona va marxar.

No sé què li hagués dit. He pensat en això moltes vegades i la resposta que he elaborat que més m'agrada és: "Senyora, no hauria de ficar-se en la vida dels altres. Que després es queda sola i ningú l'estima". xDDDD Quan hi penso no puc evitar somriure preveient la cara que se li hagués quedat.

Però bé, el cas, que me'n vaig del fil (hi ha coses que no canvien, eh? xD), és que sempre he estat grassa. He fet moltes, moltes, creieu-me, moltes dietes al llarg de la meva vida. He passat per 4 o 5 dietistes diferents que m'han dit més o menys el que ja sabia: que cal menjar sa.

Però és que jo, de sa, ja en menjo. De vegades sí que em faig algun caprici (bé, avui mateix m'he menjat un mini phoskito... Shame on me!), però en general acostumo a menjar d'una forma sana i equilibrada.

I ja feia setmanes que venia pensant-hi. "Alepsi, saps què has de fer, saps què has de menjar, tens milions de dietes que saps que et funcionen perquè en algun moment t'han fet aprimar... perquè no ho fas?".

Vaig arribar a la conclusió que m'estava boicotejant a mi mateixa. De forma inconscient estava treballant per a no aprimar-me. Si parléssim en termes de teràpia psicològica, me'n vaig adonar que tenia una resistència a la meva pròpia teràpia: la dieta.

I de sobte vaig entendre que no necessitava un dietista. No necessitava ja ningú que em digués què és el que he de menjar. Necessitava ajuda d'un altre tipus, una ajuda externa per a aconseguir vèncer la meva resistència a la dieta.

I avui mateix he començat un procés que, entre d'altres coses, m'ha impulsat a reprendre a l'Alepsi, així que només per això, ja considero que és un bon procés.

Un procés terapèutic, amb un equip de psicòlegs que em faran treballar per a entendre què està produïnt aquesta resistència inconscient i com puc superar-la.

En tinc ganes, estic molt motivada, i això ja és molt. No sé si conseguiré aprimar-me o no, però el que sí que sé és que en el procés aprendré a tenir cura de mi mateixa i creixeré com a persona. I si a més m'aprimo, doncs fantàstic.

I la idea és anar relatant el procés terapèutic aquí, així el comparteixo amb vosaltres (queda algú? xD) i em sentiré més acompanyada. :)

Un pas més en la meva vida...

Doncs ja me n'he cansat de cops. D'il·lusions i de decepcions. De buscar feina sense trobar-ne. De que em truquin per a una entrevista i mai no ser la candidata ideal.

Ja me n'he cansat de ser un personatge passiu i pacient... per fi he fet el pas. Per fi començo el meu camí com a el que sóc, com a psicòloga.

Sí. Ja tinc despatx, targetes de visita, una web (en construcció encara, s'accepten voluntaris per a ajudar-me amb el disseny... xD)...

Ara només falten els clients.

Si sabeu d'algú que busqui una psicòloga, poseu-vos en contacte amb mi i us donaré les meves referències "reals".

Sí, la meva "neura" amb l'anonimat de l'Alepsi segueix vigent (xDD), però si algú necessita visita, pot enviar-me un correu o un missatge directe per Twitter i jo em destapo i veiem què.

De la mateixa manera, si algú necessita consell o assessorament, ja sabeu on sóc.

Ara ja sóc tota una psicòloga. Ah, i no, abans que ho pregunteu, no tinc divà. No sóc psicoanalítica. Quedi clar. xDD

Atur

Quan et quedes a l'atur passen moltes coses. I no totes són dolentes, per suposat, però costa trobar les bones.

En realitat quedar-se a l'atur és iniciar un procès de dol, igual que quan se't mor algú proper (ja em permetreu la llicència metafòrica).

Passes per tot un seguit de fases. A saber:

1. Fase de fals positivisme. És aquella fase inicial en la que t'imbueixes a tu mateix de pensaments com: "cap problema, ara podré dedicar-me a estudiar" o "ara tindré temps lliure per fer el que vulgui" o "cap problema, les coses segur que no estan tan malament, en un mes torno a estar treballant". 
2. Fase de topada amb la realitat: sol arribar a la segona setmana. Quan te n'adones que, un altre dilluns et lleves i no has d'anar enlloc. Res ni ningú t'obliga a moure't de casa. I això que podria semblar un luxàs... comença a menjar-te per dins.
   De sobte et trobes amb el control absolut de la teva vida. Ningú et demana explicacions (o la teva parella, però si tens sort, la podràs enviar a cagar lluny si te'n demana moltes), no has de rendir comptes amb ningú.
3. Fase maníaca: arriba a meitats de la segona setmana o principis de la tercera. T'aixeques un dia i decideixes que no pot ser, que pots fer moltes coses i que aprofitaràs el dia al màxim. T'organitzes una agenda, planifiques un horari de tasques, el mires i et dius a tu mateix: "buah, sóc súperman (o súper woman, en el meu cas)". A més, durant aquesta fase t'apuntes a vint-i-cinc cursos on-line, busques voluntariat per fer, i, com et descuidis, t'enroles a l'excèrcit.
   I, per suposat, durant aquesta fase el terra de casa teva llueix brillant, els mobles no tenen ni un bri de pols a sobre, fins i tot les finestres de tota la casa vaig rentar, jo!
4. Fase depressiva: arriba al dia següent o al cap de dos dies de la fase maníaca. És una versió chunga de la fase de topada amb la realitat. De sobte te n'adones que sí, que tens un horari, però que no ets capç de seguir-lo. Et maleeixes a tu mateix per no tenir la auto-disciplina suficient per a fer tot el que t'havies proposat i et culpes. I aquesta culpa et porta a l'inmovilisme.
   I et passes tres dies sense voler ni sortir de casa, fent-te molta pena a tu mateix (i als que estan al teu voltant, que sempre et diran que "noooo, que això és normal", però els faràs peneta...). 
5. Fase d'acceptació: d'acord. Això és el que és, i és així. No hi ha cap oferta de treball en la que encaixi, no hi ha res ni ningú que em motivi a tirar endevant, però per alguna raó ho faig cada dia i encara no m'he tirat pel balcó, no? Doncs alguna cosa haurem de fer. Ok. No tens feina, però tens dignitat, oi? Doncs a intentar aprofitar el dia com millor puguem. 
6. Fase de recuperació: arriba en algun moment. Depèn de la persona, i depèn de moltes coses, però arriba. I respon a aquell dia en què, de sobte, obres els ulls i et dius a tu mateixa "reina... o agafes tu les regnes d'aquest caos que és ara mateix la teva vida, o ningú ho farà per tu". Te'n vas al lavabo, et mires al mirall, i t'ho tornes a dir. I, avui, t'ho creus. I surts de casa amb el cap ben alt, t'arregles, et pentines, et maquilles, te'n vas al gimnàs... i veus que la gent et mira d'una altra manera, de sobte el sol brilla més i sembla que visquis en un anunci de compreses. 

Jo, ara mateix estic a la fase 5. La vaig alternant amb petits episodis d'etapa 4. La etapa 3 va ser catxonda, em va fer gastar-me 4.800€ en un màster. No està mal, no? xDDDDD

Coses de la vida...

Resulta que ara m'ha tornat a agafar la febre blocaire. Trobo a faltar poder-me expressar per aquí, més o menys lliurement i tenir el privilegi de tenir els vostres comentaris a canvi!

És per això pel que m'he embarcat en una nova aventura blocaire, orientada a la psicologia, que ja tocava, tu!

Us aniré donant informació tan aviat com el projecte (que no és només meu) vegi la llum. Mentre tant... potser m'animo a tornar a escriure per aquí.

Hi sereu per comentar-me? :)

Curiós

És curiós, com funciona la ment humana. Suposo que per això vaig decidir estudiar psicologia, clar...

El cas és que em resulta sorprenent com, sense massa complicacions passo un temps allunyada d'aquesta casa meva, de la meva casa verda, de la meva casa feta a mida i amb gent que entra i surt, de la vida virtual que tinc aquí... i, de sobte, la meva vida real té un entrebanc i.... trobo a faltar infinitament posar-me davant de la pantralla de "nova entrada" de Blogger i escriure tot el que penso.

I avui m'agradaria dir-vos que sóc feliç, que la meva vida va bé, que és perfecta. Però no és així. Sí que sóc feliç, molt, però la meva vida no és perfecta.

I, direu "és que la vida no ha de ser perfecta, Alepsi, sino seria molt avorrida" i jo us diré que teniu raó i que, a qualsevol persona que vingués a la meva consulta li diria exactament el mateix. :P

Però la qüestió no és exactament que no sigui perfecta... sinó que sóc jo mateixa la que la faig imperfecta. Ja, sí, vale, he descobert la sopa d'all...

Jo m'entenc. I, el que vull dir, és que quan te n'adones que ets tu mateixa la que et poses pals a les rodes... és desesperant.

I ja està. I sí, he tornat per buidar el pap i ja està. I a qui no li agradi, que no miri. Au.

Orgull

Com ens agrada fer veure que som persones imponents. De ferro. Res no ens tomba. Res ens és impossible. Com ens agrada creure'ns que podem fer-ho tot. Que arribem a tot. Que sabem més que ningú (o que el que sabem està millor sabut que el que sap qualsevol altre).

Com ens costa acceptar la malaltia. Sentir-nos depenents. Necessitar ajuda. 

Què impotent que se sent la gent que orbita al nostre voltant amb les mans obertes per ajudar quan se n'adonen que no hi ha res a fer. 

L'orgull t'encega. 

Toc, toc, toc...

I, de sobte, l'Alepsi se'n va adonar que trobava a faltar escriure. I, va ser llavors, quan va començar a escriure uns correus llaaaaargs, llargs als seus amics* (i a gent que feia segles amb qui no parlava).

I, a mida que anava escrivint, se n'anava adonant que havia abandonat aquella teràpia lletraferida en algun lloc del món internàutic. I va recordar que, una vegada, havia estat vivint (a cops amb) la vida.

I, de sobte, va tenir ganes de reprendre-ho. Sense cap mena d'intenció predeterminada, només per veure si aquella teràpia continuava fent-li servei.


*posant aquest enllaç me n'he adonat que el blog aquest ha fet cinc anys fa ja dos mesos... què fort!

Convencions socials

Ens ho fem tot tan complicat. Posem tantes barreres a les coses quan, en realitat, res és tan difícil...

Però costa. Costa dir "t'estimo" o "ho sento". I costa demanar "siusplau, vine a veure'm, et necessito". I s'agraeix tant que sempre hi hagi algú que et fa veure aquestes coses...

Encara que faci mal. Encara que et deixi pels terres... encara que remogui el més profund del teu ser... és necessari que algú, un dia, vingui i et digui "ja és hora de que deixis veure els teus sentiments. Arrisca't. Deixa de posar barreres entre tu i el món".

I te n'adones de lo complicat que és ser sincer amb tu mateix. I, llavors t'envalentones, i decideixes fer el pas.

No, dir "m'agrada estar al teu costat" sona massa profund. Un petó a la galta i un "gràcies" tímid. Gairebé inaudible. I un somriure de qui el rep. I la gratificació de saber que has fet un pas endavant.

I mires dins teu... i tot s'ha mogut. I, de sobte, veus clars els teus errors del passat. Tota la gent que t'has deixat perdre perquè, un dia, no vas ser capaç de dir "t'estimo" o "et necessito a prop".

Merda de convencions socials.

Skater Girl

No m’agrada l’estiu. Mai m’ha agradat.


De petita no m’agradava l’estiu perquè, tenir vacances significava estar gairebé tres mesos allunyada de tots els meus amics de l’escola. Perquè tots marxaven lluny, a jugar amb altres amics a altres ciutats i pobles i jo, normalment em quedava a casa amb ma mare i ma germana… o me n’anava a casa de la meva àvia (que me l’estimo molt però no és l’alegria de la huerta, ja m’enteneu).

Ara, de gran sí que m’agrada l’estiu. M’agrada quan tinc vacances. Però aquest any, per tercer any consecutiu… no en tinc. I això m’agobia. Més que pel fet de no poder marxar enlloc ni poder gaudir del sol a la platja mentre em rasco la panxa, pel simple fet de que, els meus amics, segueixen marxant fora a “jugar” amb altres amics…

I la meva rutina s’altera. I em sento sola i abandonada en una ciutat que, fet i fet, aquest any tampoc no ha perdut el bullici característic de les grans ciutats.

Odio sortir de la feina i saber que la meva companya de pis no m’espera a casa, que la meva amiga amb la que me’n vaig a fer un cafè a la tarda no hi és…

Però el que més odio és sentir que tot es descontrola. Que no hi ha un punt de referència… que al despatx arribes avui i han tornat dues persones de vacances i se n’han anat tres. I demà arribaran quatre i marxarà una… i em passo l’estiu acomiadant i rebent gent. I jo pringada al despatx.

Per això cada matí, quan em creuo amb la noia del monopatí – pèl-roja, sempre amb el barret al cap, seriosa, com si el viatge en monopatí fos una lectura d’una tesi doctoral –, li somric i li agraeixo amb la mirada que sigui ella la que posi el punt de rutina que li falta a l’agost.

Seriosa

Ahir mentre passejava pel carrer, cap a casa d’una amiga vaig creuar-me amb un noi jove, ben plantat (bé, del tipus de “ben plantats” que m’agraden a mi... xD). El noi venia mirant-me des que estava a l’altra punta del carrer... però quan va estar a la meva alçada, va abaixar la mirada amb un gest tímid i va passar de llarg.


Jo, molt digna, per suposat, em vaig girar cap a l’aparador que tenia just a la meva esquerra, que em va fer de mirall, i vaig mirar-me fixament. I, de sobte, vaig tenir una revelació.

Vaig fixar-me bé en l’expressió de la meva cara. Les celles tensionades empetitint-me els ulls. La boca contreta en un gest pensatiu-malhumorat. La mirada desafiant, dura.
Em va semblar que tenia al davant a una persona a la que, sincerament, no venia gaire de gust apropar-s’hi. No fos cas que em fotés una queixalada.

Vaig continuar caminant amb la meva imatge gravada al cap. De fet, normalment vaig passejant així pel carrer. Amb un posat seriós i auto-suficient que deu espantar. Quan em poso seriosa me’n poso molt.

I això em va portar a recordar un gran professor que vaig tenir a la facultat i que sempre deia: “en realitat, si somrius com si creguessis que ets feliç, acabes per ser-ne. Encara que, inicialment et sentis com un idiota”.

I, dit i fet, avui he anat caminant a la feina. I m’he esforçat en relaxar-me (encara que sembli una contradicció.. xD). He anat somrient a tort i a dret (val a dir que m’he creuat amb més aviat poques persones, com es nota l’estiu!!) i, efectivament, em sentia una idiota.
Sabeu aquell somriure tontorrón que se’t queda a la cara quan et lleves un matí i recordes que la nit anterior vas fotre el polvo de la teva vida? Doncs això intentava simular... i, la veritat, és que funciona. He arribat a la feina de millor humor que normalment (i això que és dilluns... bffffff) i, fins i tot, la meva companya m’ha dit: “cony, Alepsi, tens el guapo pujat, avui!”.

I és que... potser no cal pendre's la vida tan seriosament, no? :)

Roques, calentors, explosions... en fi

Hi ha dies en els que m’agradaria ser una roca. O una illa. Tal i com deien Simon & Garfunkel en una de les seves millors cançons (sempre amb aquest optimisme vital que desprenien aquest parell... xD).


M’agradaria que res no m’afectés. No tenir sentiments i poder-li dir a tothom el que realment penso sense haver de patir pel “què diran”.

Però clar, és complicat dir el que un pensa. D’això, en psicologia, se’n diu assertivitat (sí, ja, és un concepte molt més complex, però, en essència ve a designar aquesta actitud cap a la vida). I la meva assertivitat diguéssim que no és la òptima.

I ara que estic escrivint això... em fa l’efecte que, en algun moment ja n’havia parlat d’això, aquí. O no. A saber.

Bé, tant és.

El cas és que últimament estic molt calenta. I no, no, no em refereixo a l’escalfament sexual (que també podria ser, però ens desviaríem del tema.. xD), ni a aquest escalfament, ni a aquest tipus de calentors. Em refereixo a que hi ha ja massa coses que em carreguen els ovaris.

I que, per por a enfrontar-me amb els conflictes que em generaria dir-li, per posar un exemple, a la meva responsable a la feina que és una gilipolles-inepta-capulla-pretenciosa-vull-i-no-puc (que és un exemple, eeeeeeeeh? Que jo l’aprecio molt a la tontalcul aquesta! xDDD), doncs em callo les coses.

I, al final, necessito explotar per algun lloc. I mira, encara estic tenint sort de que, l’explosió, de moment, s’està traduint en posts.

Vés quina cosa. Al final serà positiu estar cremada (per cert, això, en psicologia, té un nom: el síndrome del burn-out).

Marxar

Vull marxar lluny. Molt lluny.

Oblidar-me de tot. Passejar per la muntanya quan el sol encara no hagi arribat al seu punt màxim. I descansar en una piscina, o a un riu, amb una cerveseta a prop quan el sol ja sigui insuportable.

I posar-me morena, i respirar aire pur, i oblidar-me de la puta merda de feina que m’espera a Barcelona, quan torni. I desconnectar el cervell. I deixar de donar-li voltes. I trobar el meu punt “zen” on res em preocupi, on les meves neurones estiguin relaxades i felices.

I respirar la natura i l’estiu de muntanya. I no fer res. I no haver de fer res més que preocupar-me per la meva felicitat, per estar bé. Per gaudir.

Refregit

Avui... estic inspirada.

Porto uns dies pensarosa, així com profunda (que dirien les meves amigues xDDD). Li estic donant voltes al sentit de tot plegat.

Ahir parlava amb una amiga que em costa, de vegades, entendre què fem aquí, perquè cal lluitar si, total, de sobte un dia et despertes i tens 90 anys... i la vida ha passat.

I sí, la cosa és viure a tope i gaudir de cada segon i bla, bla, bla. Si ja ho sé. La teoria és molt maca... la pràctica ja és més complicada.

En fi, us deixo amb un text que vaig publicar el 13 d'Octubre de 2005, quan feia no res que l'Alepsi existia... però que avui l'he llegit i m'he tornat a sentir tan identificada... que em sorpren, sincerament, que fos escrit per l'Alepsi de fa 5 anys (i en castellà!!). En fi.



Imagina

[13 Oct 2005 12:12 pm]

Imagínate un mundo nuevo… un mundo en el que los sueños se hicieran realidad, pero sólo los buenos. Un mundo de color en el que nadie pudiera hacer daño, un mundo en el que las palabras sobraran, en el que las miradas fueran más importantes que los gustos.

Imagínate que algún día todo cambia, que la gente, de repente, parece que te acepta sin más. Que al mundo le da igual tu color de piel, tus quilos de más, tu orientación sexual… y que de repente todo son sonrisas. Pero sonrisas sinceras, de aquellas que alegran el día.

Imagínate que un día a la gente le da igual cómo vistas, qué comas o qué idioma hables, por que todo es indiferente, porque todo es respeto… Imagina que, quizás, cada uno podemos construir ese nuevo mundo… qué más da si alguien pesa 90 quilos? A mi qué me importa que a tí te gusten los hombres siendo uno de ellos? Quién soy yo para decidir qué religion es la verdadera o en qué Dios debes creer? Qué me molesta a mi que vistas diferente, que te guste que la gente te mire, que mires diferente el mundo?

Todo cambia, todo evoluciona…. imagina un mundo DE VERDAD

Vagància

Últimament no he escrit gaire per aquí... però és que necessitava reflexionar sobre la meva vida. Sí. Això que sembla així “tan profund” en realitat és el que fem tots de tant en tant... però m’agrada donar-me-les d’interessant, ja ho sabeu.. xDDD

El cas és que des de fa 6 mesos o cosa així portava donant-li voltes al fet d’haver estudiat psicologia.

La carrera em va encantar. Els lectors fidels (ai, com us estimo! xD) recordaran, potser, que hi va haver una temporada en la que escrivia bastant sobre temes de psicologia que m’encantaven...

Quan vaig acabar la carrera em va passar el que em consta que ens passa a gairebé tots quan acabem els estudis... de sobte et trobes sense una fita clara. La única cosa que has fet fins aleshores és estudiar i centrar-te en aprovar els exàmens i quan acabes... què fas?

Doncs comences a treballar (si tens sort, perquè les coses... bé, què us he de dir de com està el món laboral?) i vas fent. I vas treballant en una feina en la que (santa sort) t’han agafat perquè ets psicòloga... però que, poc a poc, te n’adones que, fet i fet, la podria fer un mico ensinistrat, sense necessitat d’haver passat 4 anys per la facultat....

I, un bon dia, et despertes i penses: “porto dos anys i mig treballant a la mateixa empresa”. I reflexiones... “on ha quedat tot el que vaig aprendre a la facultat?” de fet, et planteges “vaig aprendre alguna cosa a la universitat? Perquè ara ja no recordo res... i total pel que m’ha servit.....”

I llavors decideixes que la teva vida no t’agrada. Però clar... no pots decidir així a la “buena de Dios” agafar la teva vida, girar-la i portar-la per un altre camí.

Perquè no? Doncs pel que dèiem... a nivell laboral la cosa està molt chunga... si tinc una feina m’hi agafaré a ella amb dits i ungles... així que ja començant per aquí, la cosa era complicada.

I llavors... va començar “la devacle”. No passava dia sense que em preguntés perquè collons havia decidit estudiar psicologia en comptes de la carrera que volia fer realment. I llavors me n’adonava que sabia perfectament la resposta: “per vagància”.

Sí, així de trist. Vaig decidir fer psicologia perquè vaig seguir la reflexió següent: “és fàcil”. I sí. Realment és una carrera senzilla. Té assignatures chungues, clar, però, en general és senzilleta. I a mi no em venia de gust, amb 17 anys (que va ser quan vaig fer la preinscripció a la facultat), complicar-me la vida.

Per que jo, realment, el que volia era fer una enginyeria. Però clar, això representava un esforç cerebral magnànim comparat amb el que em suposava la psicologia. Així que res, tirant per la via fàcil.

Total, que m’enrollo com les persianes i jo no venia a explicar-vos les meves penes. Però m’ha sortit així el post. I sí, ara em fa mandra rellegir-me’l i escriure el que realment volia escriure (un altre cop la vagància... xDDD).

Però no hi ha problema, el que volia escriure és “atemporal”. Vull dir que si m’inspiro igual demà o demà passat us ho explico. xD

Exposicions

Advertència: post llarg.... molt llarg. Si arribeu fins al final teniu premi! xDD

*

Divendres al vespre. L'Alepsi queda amb una amiga (que és farmacèutica [ja sé que aquesta dada no interessa ara mateix, però després serà rellevant, creieu-me] xD) per anar a sopar. Com que estan pel centre de la Gran Ciutat decideixen caminar una estona, fins a Pl.Espanya i baixar caminant pel Paral·lel en busca d'un lloc on fan Kebabs boníssims.

Entre riures i confessions (d'aquelles que "fa temps que t'ho volia explicar, però clar, estem sempre envoltades de mil persones" i l'altra persona flipa i diu "però uaaaaaaaala, com pot ser que no m'ho haguéssis dit"... xD) se'ns passa l'estona volant. Arribem a Pl. Espanya cap a les 9 i quart o així, i comencem a baixar pel Paral·lel per la banda de l'esquerra. Xino-xano... jajaja, jujuju, hòstia què fort, quina passada... i bla, bla, bla....

-Què et passa que t'has quedat callada?
-Hòsties... què fort...
-Què passa??
-Estava llegint les pancartes d'aquell local...
-Quin?
-Alepsi, hòsties! Què estàs cega??? Mira aquell local!

I ja ens teniu a les dues, reduïnt la marxa apropant-nos al local en qüestió. Sembla com una sala d'exposicions, en la qual s'hi està celebrant la inauguració. A dins hi ha unes vint persones, la majoria seuen davant d'un televisor de plasta d'última generació que emet el que sembla ser un documental. Hi ha dues o tres persones dempeus, passejant-se pel local, mirant unes grans pancartes amb molts colors i lletres molt grans. La resta és gent que va vestida de negre. Amb una inscripció en blanc al pit esquerre.
La mitjana d'edat és d'uns 35 anys, més o menys, i el tipus de gent... doncs tenen pinta de ser neo-hippies-modernillos-amb-esperit-reivindicatiu-però-no-suficient-per-anar-amb-rastes (ens entenem? xDDDD).

A l'entrada s'hi pot veure una mega-pancarta que diu: "Exposició Internacional Itinerant de la Psiquiatria: Ajuda o Mort?"

Ens apropem amb curiositat, a l'entrada una noia ens saluda, amable però seriosa
-Noia (N): Voleu passar?
-Jo (J): eh.. uh....
-Amiga (A): sí, clar!
-N: us explico una mica?
-J: sí, siusplau...
-N: doncs res, estem recorrent europa per explicar els abusos de la psiquiatria i com afecta a les persones del dia a dia que prenen medicacions que són drogues
-J: ah...
-A: aha. Podem fer una ullada?
-N: sí, clar, i tant!! Passeu!
-J: però... sou d'alguna.... uh.... entitat, una ONG o algo així? (he de confessar que la paraula "secta" em rondava pel cap).
-N (assenylant-se el pit esquerra): sí
-J (mirant el pit esquerre d'una desconeguda tarada): ah... ja...
-N: sí, som de la "comissió pels drets del consumidor" (o algo així, no ho recordo ben bé, ho sento....:S)
-J: ah... doncs mirem una estona, eh?
-N: sí, si voleu ana veient els audiovisuals, aviseu-me. I si no teniu temps, doncs ja tornareu un altre dia!
-J: sí, sí, i tant! (mostrant el meu millor somriure)

L'Alepsi i la seva amiga, llavors, s'endinsen en una pel·lícula americana de les dolentes.
A mesura que anem veient l'exposició la cosa es torna més surrealista... hi ha un munt de pantalles de plasta (joder! Qui deu estar darrere d'aquesta gent?? Pasta els en sobra, això està clar!) esperant a que algú pitgi un botó enorme de "play" per a ensenyr-los-hi les penúries de gent que ha estat medicada amb psicofàrmacs.

Juntament amb les televisions, hi ha un munt de "displays" (aquella mena de pancartes enormes de les fires, que s'aguanten amb una estructura metàl·lica per darrere, ens entenem?) amb fotografies de gent i testimonis escrits.

Frases com: "hemos descubierto que podemos alterar la personalidad de una persona si modificamos ciertas áreas de su cerebro" (oh, sí, heu descobert la sopa d'all!!!! Capullos, si talleu una cama a una persona, també li alterareu la personalitat, ja veureu!!!!!) o bé "en los hospitales psiquiátricos no te dan ayuda, te atan a una cama y te dejan morir", o "cuando me demuestren que el TDAH existe, con pruebas reales, entonces estaré de acuerdo en que tiene que haber una cura", estan per tot arreu a tamany gegant per a que el missatge no es perdi.

Sortim d'allà amb una cremor d'estòmag impressionant. Amb una concentració de mala hòstia molt important.

Com pot ser que algú que diu que es dedica a defensar els drets humans sigui tan punyeterament tendenciós????? Tan poc informat!!!!

I llavor és quan l'Alepsi se'n penedeix de no haver continuat amb la psicologia... de no estar fent un doctorat i poder rebatre els arguments d'aquesta gent... d'alguna manera.

I consti que jo sempre he estat en contra dels medicaments per a les psicopatologies (i per a tot, en general). Crec que si una cosa es pot curar sense medicació, per a què ficar-li merda al cos?

Però, senyors.... hi ha ocasions en que la medicació és BONA! Saben??? Ja veuran, apropin-se... tinc aquí un parell de capsetes de pastilletes que els deixaran molt tranquils........

*Us transcric el que posa al flyer que vaig agafar per ensenyar-vos-el (sento la qualitat de la foto, encara és hora que em compri una càmera.... xD). Entre parèntesi, els meus comentaris. Per variar. Una que no es queda callada xDDD:

VISITA L'EXPOSICIÓ INTERNACIONAL ITINERANT DE LA PSIQUIATRIA: AJUDA O MORT?

En l'actualitat hi ha 17.000.000, sí, disset milions de nens a tot el món prenent perilloses drogues psiquiàtriques, que alteren la ment. (ja, que alteren la ment trastornada i, normalment, els ajuden a curar-se, senyors)

L'assassinat, la coacció i la violència en la psiquiatria. (vinga, som-hi, psiquiatres assassins!!! La nova pel·lícula!)

S'estima que més de 10.000 persones moren cada an a totel món com a conseqüència d'una "teràpia" de descàrrega elèctrica, dels quals el 80% són ancians. (però, però, però.... què???? Si apliquen una teràpia de descàrrega elèctrica (que, per cert, són desàrregues molt mínimes) és perquè la persona està realment malament... i si a això li sumes que ets un ancià... les probabilitats de mort amb o sense teràpia, són molt més grans!!!!!!)

Inventant malalties mentals: la vaca lletera de la psiquiatria. (Quina creativitat que tenim els del ram, tu!)

Vine a l'exposició i esbrina com tu i la teva família podeu ser salvats de la traïció psiquiàtrica. S'inclouen en l'exposició 14 documentals sobra la història i el present de la psiquiatria. (aquí ja només falta que et prometin la salvació divina, tu!)

Perdent el Nord

Arribo a casa. Engego la música, la primera cançó que surt és, irònicament "Por el Boulevard de los Sueños Rotos".

Efectivament... alguna cosa s'ha trencat.

De sobte un dia et despertes... i veus que tot, al teu voltant, trontolla. I et fa trontollar. No arribes a caure, perquè saps que ets més forta que qualsevol sacsejada... però tremoles. T'estremeixes.

I no. Avui la lluna no està al cel per ajudar-me. Només m'ha alterat. Només m'ha fet enfebrir, posar-me nerviosa, tremolar més. El fred se m'ha ficat al cos.

I em trobo, de sobte, amb un gran oceà pel davant. Sembla que vaig sense rumb, he perdut el nord per un moment i no veig ni l'horitzó ni la platja que he deixat enrere (sembla increïble que l'hagi perdut de vista a tanta velocitat).

Però miro tot el que m'envolta i veig que tot el que tinc al meu voltant està per construïr. I ara escolliré materials de primera qualitat. Penso tenir els millors associats per aixecar un nou projecte, sigui quin sigui. Qui es vulgui sumar que es deixi veure d'alguna manera, i m'estengui la mà.

Ara sona I am a Rock. Què catxondo el random... xD

---------
P.S: és curiós el títol d'aquest post... és el títol d'una cançó que va composar un grup que tenia un amic meu quan jo tenia.... 15 o 16 anys. Com ha plogut... i quantes coses han passat....

La Clau

Un dia algú em va dir: "el problema, Alepsi, és que no suportes la rutina".

I jo, recordo que li vaig dir: "però què diuuuuuuus??? Si a mi el que més m'agrada del món és tenir-ho tot quadrat i saber què he de fer en cada momeeeeeeeeeent".

Això va ser... fa un parell d'anys o tres, com a molt (verge santa, com passa el temps... ains).

Fa poc, unes 4 o 5 setmanes, algú (amb estudis i aquestes coses de ben tenir) em va dir: "el problema, Alepsi, és que necessites emocions fortes contínuament"

A la que jo, em vaig imaginar fent puènting o llençant-me en paracaigudes i em va venir l'atac de riure.

I aquest algú em deia: "de debó, fixa-t'hi: contínuament estàs buscant ímputs emocionals. Necessites que et passin coses que t'alterin l'estat d'ànim i et facin saltar el cor. Oi que és llavors quan et sents viva?"

Què, què us sembla la reflexió?

Cal dir que la conversa entre aquest algú i jo va acabar en aquell moment (per coses que no vénen al cas, entre d'altres coses, perquè no me'n recordo.. xDD) i que jo li vaig estar donant voltes durant uns quants dies...

I em vaig estar fixant en mi mateixa. Que sembla una tonteria així dit, però quan un es fa conscient d'un mateix... descobreix coses que no s'hauria imaginat mai...

Em vaig fixar que, realment, aquest segon algú (i el primer també) tenen tota la raó del món.

Contínuament busco el que m'emociona.

Em fixo en un nen petit que juga amb el seu germà gran a llençar-se un tros de paper i m'ho faig venir bé per creuar una mirada i un somriure amb algun dels dos. I sentir-me una nena per uns mil·lisegons.

Veig un home atractiu pel carrer i li busco la mirada, per creuar-la amb ell una micro mil·lèsima de segon i sentir que el cor batega més fort (no, no, tranquils, que d'erotomania encara no pateixo, és només un joc... xDDD).

Sento una cançó en els auriculars de la noia que va al meu costat al bus, i em porta algun record. I em sento connectada amb la desoneguda que sent la música que en algun moment jo també he sentit....

Canto davant 600 persones un dissabte a la nit i... el cor batega fort. Molt fort. L'emoció d'estar sobre un escenari amb un micròfon al davant,sabent que tens la responsabilitat de transportar als espectadors a un món millor per un moment....

I llavors me n'adono de quin és el veritable problema.

El problema és que MAI tinc temps de fixar-me d'aquesta manera en mi mateixa. Que la vida em porta estressada amunt i avall, sempre pensant en el que hauré de fer mitja hora després: feina, casa, cuina, neteja, assaja, estudia, treballa, posa rentadora, estén, merda-plou, desestén....

I és llavors quan la vida se'm fa rutinària. Quan m'esgoto. Quan tinc ganes de plorar perquè res no m'emociona.

Però... ara tinc la clau.

--------
Em sembla raro acabar un post així tan seriosa... què poc Alepsi, no??? M'estaré fent vella?? Ai senyor....

Capullos....

Què capullos som els éssers humans.

Sí, com a veritat universal: "l'ésser humà és capullo".

Un dia estàs trist. D'aquells dies tontos que tenim tots de plantejar-te la teva pròpia existència com una mena de ruleta russa... apreto o no?
I trist com estàs, clar, perquè tens aquesta tristor tonta, que no és tristor, probablement, que és una mena de neguit que et fa tenir ganes de plorar per restablir les teves hormones i deixar-les on estaven abans de la catàstrofe mundial que has tingut (total, perquè has perdut el carnet del bicing de la manera més tonta i estaves esperant un mail que mai no ha arribat, i a més estàs avorrit a la feina).
Trist com estàs, dic, què se t'acut? Doooooncs.... en comptes de mirar per la finestra i observar la lluna, com fan alguns, o d'escriure el que et preocupa en clau d'humor, com fan d'altres, l'Alepsi decideix que el millor és... atenció....

AUTOMUTILAR-SE!!!!!

Sí, sí!!!

L'Alepsi és autocaníbal!

L'Alepsi, avui, que porta dos dies arrossegant la catàstrofe mundial sobre la seva esquena... avui ja no té dits! Oleeeee!!

Siusplau, un fort aplaudiment per a l'Alepsi!!!! Gràcies, gràcies, no es mereixen!

¬¬'

Resultat: a sobre de seguir amb la tristor rara aquesta.... a sobre estic de mala folla perquè em fan un mal els dits de la hòstia i mitja...

És capullo l'ésser humà, o no?*

Ahí ho deixo.

*Que a ningú, repeteixo: NINGÚ, se li acudeixi contestar a la última pregunta.
És una pregunta re-tò-ri-caaaaaaaaaa! Ok? Si algú té la brillant idea de deixar un comentari de l'estil: "Alepsi, potser no és capullo l'ésser humà, sinó tu", se'n recordarà de mi.

Queda clarito??

Les olors de Barcelona

M'encanta Barcelona. Ara que, per alguna raó que no acabo d'entendre, tinc més temps per a mi mateixa, estic dedicant-me a passejar molt per la meva ciutat. Sobretot pel meu nou barri.

Diumenge matí (digues-li matí, digues-li gairebé migdia... xDDD). Surto de casa.

Al replà de l'escala fa olor de sardines a la planxa. Hi ha algun veí de l'escala que les està passant putes amb la crisi i només pot donar-se el luxe de menjar sardines el diumenge a migdia (o, simplement, li agraden tant que les té com una exquisitesa cada diumenge....).

Surto al carrer. Les últimes pluges caigudes a Barcelona fan que la ciutat olori d'una forma peculiar. El carrer és una mescla d'olor d'humit, amb olor a sol de primavera. Ja, sembla una frase molt monyes, però jo m'entenc... És aquella olor que t'arriba fins al cervell directa i et fa tenir una mena de sensació a la panxa que no saps explicar, com si et carregués les piles de sobte, i et fa accelerar el ritme cardíac.

Començo a caminar. La botiga de plantes del final del carrer està oberta. Olora a una mescla vegetal composada per gessamí, geranis, liles... m'aturo davant de la botiga, com sempre. Penso "ai, què mona quedaria aquesta planta al meu menjador nou...". I acte seguit reprenc el camí endavant (no, no seré jo qui compri una planta per abocar-la a una mort segura... la meva mà amb els vegetals és més que qüestionable).

Giro la cantonada. Se sent olor de fregit (de "fritura" que dirien pel sud). El bar de tapes més famós del barri està treballant a tota màquina. Calamars, braves, “rabas”, olives, pinxos morunos, pop a la gallega.... tot es mescla en una olor penetrant i oliosa que es fixa als narius.

La olor de greix queda enrere i, de sobte, sento una olor dolça. Penetrant. Aixeco la vista del terra i veig a una parella a uns cent metres de mi. Ella porta "Esencia de Loewe" (si algú la ha olorat mai, sabrà reconèixer-la a cinc-cents km de distància!). Va vestida de diumenge. Arreglada amb els seus talons i amb un flamant maromo penjat del braç. S'aturen. Es miren i es fan un petó. Ooooooooooooooh, què maco (¬¬).

Aprofito per avançar-los ràpidament no fos cas que em pugés el sucre.

Decideixo entrar en un carreró petit. M'agraden els carrers petits, em fan sentir més còmoda que les grans avingudes. Aquest carrer em fa pensar en el meu poble. De sobte em ve al cap la meva àvia. El carrer fa olor de brou. De brou del bo, d'aquell que només saben fer les iaies, i que arriba al seu màxim esplendor el dia de Nadal....

Penso que ja va sent hora de trucar-la, a la pobra. Que la tinc abandonada i deu voler saber com em van les coses, ara que ja sóc "una persona adulta i independent".

Caminant, caminant, em planto en un parc. Un jardí infantil que, a aquella hora, ja està buit (miro el mòbil per saber la hora... sí, clar, la gent ja està dinant, el meu estómac es queixa), em passejo sota els arbres, gairebé sense fulles (s’ha avançat la tardor?), trepitjo un bassal sense adonar-me’n. Tot el parc fa olor de la pluja caiguda el dia anterior. Respiro fons. Fa olor de tardor.

Decideixo fer-li cas als meus instints més bàsics (al menys a un d’ells) i agafo el metro per tornar a casa ràpid i poder preparar-me un bon dinar de diumenge.

L’andana de la línia vermella fa olor de tancat. Fa olor de calor de maquinària mesclada amb humanitat. És una olor molt comuna per tots els barcelonins a la que, normalment, no hi parem atenció. Arriba el metro, pujo al vagó. Com que la temporada d’estiu ha acabat, l’aire acondicionat brilla per la seva absència... i això que fa prou calor, avui....

Al metro m’assec al costat d’un home de mitjana edat. Sembla, pel seu color de pell i la seva indumentària, indi (no d’aquells amb plomes al cap, eh? xDD). La olor que fa em fascina. M’agrada molt poc, però em fascina. A més, és una olor tan peculiar de tots (tots, tots... és un generalisme, ho sé) els indis... em sorprèn que les persones que provenen del mateix lloc, tot i estar en un context completament diferent, facin la mateixa olor... olor a espècies mesclada amb... no ho sé. No sé què és aquesta olor dolça i penetrant....

Igual els catalans fem olor de botifarra amb seques! O de panellets! O de fricandó de vedella.... ecs!