Atur

Quan et quedes a l'atur passen moltes coses. I no totes són dolentes, per suposat, però costa trobar les bones.

En realitat quedar-se a l'atur és iniciar un procès de dol, igual que quan se't mor algú proper (ja em permetreu la llicència metafòrica).

Passes per tot un seguit de fases. A saber:

1. Fase de fals positivisme. És aquella fase inicial en la que t'imbueixes a tu mateix de pensaments com: "cap problema, ara podré dedicar-me a estudiar" o "ara tindré temps lliure per fer el que vulgui" o "cap problema, les coses segur que no estan tan malament, en un mes torno a estar treballant". 
2. Fase de topada amb la realitat: sol arribar a la segona setmana. Quan te n'adones que, un altre dilluns et lleves i no has d'anar enlloc. Res ni ningú t'obliga a moure't de casa. I això que podria semblar un luxàs... comença a menjar-te per dins.
   De sobte et trobes amb el control absolut de la teva vida. Ningú et demana explicacions (o la teva parella, però si tens sort, la podràs enviar a cagar lluny si te'n demana moltes), no has de rendir comptes amb ningú.
3. Fase maníaca: arriba a meitats de la segona setmana o principis de la tercera. T'aixeques un dia i decideixes que no pot ser, que pots fer moltes coses i que aprofitaràs el dia al màxim. T'organitzes una agenda, planifiques un horari de tasques, el mires i et dius a tu mateix: "buah, sóc súperman (o súper woman, en el meu cas)". A més, durant aquesta fase t'apuntes a vint-i-cinc cursos on-line, busques voluntariat per fer, i, com et descuidis, t'enroles a l'excèrcit.
   I, per suposat, durant aquesta fase el terra de casa teva llueix brillant, els mobles no tenen ni un bri de pols a sobre, fins i tot les finestres de tota la casa vaig rentar, jo!
4. Fase depressiva: arriba al dia següent o al cap de dos dies de la fase maníaca. És una versió chunga de la fase de topada amb la realitat. De sobte te n'adones que sí, que tens un horari, però que no ets capç de seguir-lo. Et maleeixes a tu mateix per no tenir la auto-disciplina suficient per a fer tot el que t'havies proposat i et culpes. I aquesta culpa et porta a l'inmovilisme.
   I et passes tres dies sense voler ni sortir de casa, fent-te molta pena a tu mateix (i als que estan al teu voltant, que sempre et diran que "noooo, que això és normal", però els faràs peneta...). 
5. Fase d'acceptació: d'acord. Això és el que és, i és així. No hi ha cap oferta de treball en la que encaixi, no hi ha res ni ningú que em motivi a tirar endevant, però per alguna raó ho faig cada dia i encara no m'he tirat pel balcó, no? Doncs alguna cosa haurem de fer. Ok. No tens feina, però tens dignitat, oi? Doncs a intentar aprofitar el dia com millor puguem. 
6. Fase de recuperació: arriba en algun moment. Depèn de la persona, i depèn de moltes coses, però arriba. I respon a aquell dia en què, de sobte, obres els ulls i et dius a tu mateixa "reina... o agafes tu les regnes d'aquest caos que és ara mateix la teva vida, o ningú ho farà per tu". Te'n vas al lavabo, et mires al mirall, i t'ho tornes a dir. I, avui, t'ho creus. I surts de casa amb el cap ben alt, t'arregles, et pentines, et maquilles, te'n vas al gimnàs... i veus que la gent et mira d'una altra manera, de sobte el sol brilla més i sembla que visquis en un anunci de compreses. 

Jo, ara mateix estic a la fase 5. La vaig alternant amb petits episodis d'etapa 4. La etapa 3 va ser catxonda, em va fer gastar-me 4.800€ en un màster. No està mal, no? xDDDDD