21.2.13

Atur

Quan et quedes a l'atur passen moltes coses. I no totes són dolentes, per suposat, però costa trobar les bones.

En realitat quedar-se a l'atur és iniciar un procès de dol, igual que quan se't mor algú proper (ja em permetreu la llicència metafòrica).

Passes per tot un seguit de fases. A saber:

  1. Fase de fals positivisme. És aquella fase inicial en la que t'imbueixes a tu mateix de pensaments com: "cap problema, ara podré dedicar-me a estudiar" o "ara tindré temps lliure per fer el que vulgui" o "cap problema, les coses segur que no estan tan malament, en un mes torno a estar treballant". 
  2. Fase de topada amb la realitat: sol arribar a la segona setmana. Quan te n'adones que, un altre dilluns et lleves i no has d'anar enlloc. Res ni ningú t'obliga a moure't de casa. I això que podria semblar un luxàs... comença a menjar-te per dins.
    De sobte et trobes amb el control absolut de la teva vida. Ningú et demana explicacions (o la teva parella, però si tens sort, la podràs enviar a cagar lluny si te'n demana moltes), no has de rendir comptes amb ningú.
  3. Fase maníaca: arriba a meitats de la segona setmana o principis de la tercera. T'aixeques un dia i decideixes que no pot ser, que pots fer moltes coses i que aprofitaràs el dia al màxim. T'organitzes una agenda, planifiques un horari de tasques, el mires i et dius a tu mateix: "buah, sóc súperman (o súper woman, en el meu cas)". A més, durant aquesta fase t'apuntes a vint-i-cinc cursos on-line, busques voluntariat per fer, i, com et descuidis, t'enroles a l'excèrcit.
    I, per suposat, durant aquesta fase el terra de casa teva llueix brillant, els mobles no tenen ni un bri de pols a sobre, fins i tot les finestres de tota la casa vaig rentar, jo!
  4. Fase depressiva: arriba al dia següent o al cap de dos dies de la fase maníaca. És una versió chunga de la fase de topada amb la realitat. De sobte te n'adones que sí, que tens un horari, però que no ets capç de seguir-lo. Et maleeixes a tu mateix per no tenir la auto-disciplina suficient per a fer tot el que t'havies proposat i et culpes. I aquesta culpa et porta a l'inmovilisme.
    I et passes tres dies sense voler ni sortir de casa, fent-te molta pena a tu mateix (i als que estan al teu voltant, que sempre et diran que "noooo, que això és normal", però els faràs peneta...). 
  5. Fase d'acceptació: d'acord. Això és el que és, i és així. No hi ha cap oferta de treball en la que encaixi, no hi ha res ni ningú que em motivi a tirar endevant, però per alguna raó ho faig cada dia i encara no m'he tirat pel balcó, no? Doncs alguna cosa haurem de fer. Ok. No tens feina, però tens dignitat, oi? Doncs a intentar aprofitar el dia com millor puguem. 
  6. Fase de recuperació: arriba en algun moment. Depèn de la persona, i depèn de moltes coses, però arriba. I respon a aquell dia en què, de sobte, obres els ulls i et dius a tu mateixa "reina... o agafes tu les regnes d'aquest caos que és ara mateix la teva vida, o ningú ho farà per tu". Te'n vas al lavabo, et mires al mirall, i t'ho tornes a dir. I, avui, t'ho creus. I surts de casa amb el cap ben alt, t'arregles, et pentines, et maquilles, te'n vas al gimnàs... i veus que la gent et mira d'una altra manera, de sobte el sol brilla més i sembla que visquis en un anunci de compreses. 
Jo, ara mateix estic a la fase 5. La vaig alternant amb petits episodis d'etapa 4. La etapa 3 va ser catxonda, em va fer gastar-me 4.800€ en un màster. No està mal, no? xDDDDD


9 comentaris:

Sergi ha dit...

Però al final del camí has d'aconseguir tornar a trobar feina. Si la trobes quan estàs en alguna de les fases, doncs perfecte, però ens cal treballar per viure, i a dia d'avui, pel que veig, no és gens fàcil sobrepassar la fase 6, perquè per bé que estiguis, si no t'entren diners, al final deixaràs d'estar-ho.

Alepsi ha dit...

Sí i no, Xexu. Per suposat, trobar feina seria tornar a entrar en el camí de la cordura i la "vida fàcil"... però, tal i com estan les coses, no ens hem de proposar "trobar feina" ens hem de proposar "fer feina". És similar, però no igual.

Carquinyol ha dit...

Curiós... saps que s'assembla una mica a les fases que diuen que té un soldat en una guerra? Només que allà la fase final és més 'xunga'

Anònim ha dit...

és molt interessant el teu article... jo em pensava que estava feliç i estava vivint la fase 3, per mi va ser un dol la finalització de la meva anterior feina doncs hi havia treballat molts anys, així que va ser (és) intens i doble, tot i que el dol d'ara té més a veure amb la situació tan difícil de buscar i trobar feina i ja menys amb la pèrdua de la meva feina anterior, crec que si influeix tenir un estat d’ànim positiu, malgrat la dificultat per aconseguir-ho, jo des de que estic més positiva, no sé si és la fase d’acceptació potser, m’han fet 2 trucades, quan estava deprimida no em trucaven per cap entrevista, a mi m’ha ajudat un llibre molt interessant “El secreto”, bé, per si a algú li interessa; actualment segueixo buscant feina i intento animar-me, uff... com costa, em sembla que estic entre la fase d’acceptació i la depressiva ara, alternant entre les dues i espero que la depressiva s’acabi aviat.

L'avi ha dit...

Nena, nena, nena,... Ja saps que la millor teràpia per evitar la mengada de tarro és una bona estripada... Ja ho saps, necessites estripada, ton pare virtual està per el que faci falta...

Unknown ha dit...

Hi pot existir un moment "inter-fases" que és quan et contracten per una substitució maternal, per exemple. Un cop contractat ja hi ets de nou al "món". A mida que passen els mesos el teu coco va tornant a pensar en les fases que comentes. I quan s'acava i et diuen que ho has fet molt be, però que no tenen lloc per tu...dius..otres! tornem a començar les fases.
I ara és quan he decidit gastar-me els calers en un màster! Encara queda un any d'atur, però.....

Alepsi ha dit...

Ostres, Carquinyol! xDDDD Certament, és una petita guerra, això d'estar a l'atur. Amb lluites a molts fronts... per sort, sí, la fase final és més maca... xDDDD

Molts ànims, Anònim!!!! Certament, les coses estan complicades, però amb pensament positiu i ànims que ens podem donar els uns als altres anirem sortint-nos-en!!! Som-hi!!
I, és cert, quan millor ens sentim, més oportunitats sorgeixen! Així que ànims amunt i a menjar-nos el món, encara que sigui amb una cullereta de cafè! :)

Papa!!! Ja veus que ara tinc els dies més o menys lliures, així que... quan vulguis ens programem una estripada i ens posem al dia! (Què fa, 5 anys, de la última? xDDDD)

Gràcies pel teu comentari, Gerard Baron!
Realment aquell moment de "et contracto, però només per a un parell de mesos", és un percul... perquè et fa estar millor, clar, durant aquella temporada, però l'avanç en el procès de dol torna enrere una mica, si no vas amb compte...
Ara toca aprofitar el màster i... qui sap si ens ofereix una nova via laboral! :)
Ànims!!!

Anònim ha dit...

Jo penso, que demanan moltes coses ara mateix per poder torbar una feina. I ens fan sentir que no valem per res. I la feina que durant 20 anys hem fet, aixó no val? Tot aixó es un mecanisme per fer-nos patir mes del que ja estem patin, pero no hi ha solució.

Ferran Porta ha dit...

És força com dius, has enumerat/descrit prou bé les etapes. Ànims, Alepsi, i que no decaigui. Al cap i a la fi, és cert: les oportunitats són al nostre voltant, només les hem de saber veure. Endavant!