Fotografia agafada d'aquí
Ja sé que us va agradar l'entrada d'ahir, cotxinots, que vaig tenir rècord de visites mensual! Jajajajaja!
Res, res, que estava inspirada, ahir, ja ho vaig dir per Twitter (què, encara no em segueixes? I què esperes, homeeeeeee!!!).
El cas és que avui segueixo inspirada. I és que la calor em fa venir ganes d'escriure... porto menys roba, em sento més sexy...
Però una altra cosa que em fa venir ganes d'escriure és la indignació. I d'això, en vaig carregada. Molt carregada des d'ahir al matí (i sí, també em fa venir calor, però per altres raons).
I és que ja se m'han inflat els ovaris. No puc més. No puc veure com van matant a poc a poc els nostres drets i les nostres il·lusions i com nosaltres no fem més que lamentar-nos i, de tant en tant, fer una "vaga" que els que en tenen la culpa es netegen el cul amb ella.
No pot ser. No pot ser i em nego a que sigui. I em nego a quedar-me de braços creuats i a creure que no hi podem fer més...
Podem fer més. Segur.
Podem negar-nos a que ens segueixin trepitjant. Podem.
La qüestió és: volem? Estem disposats a pagar el preu que suposa la revolució?
1 comentari:
Quin és el preu? Perquè depèn de com, el preu serà petit comparat amb el que ens fan pagar ja. Jo també aposto per accions més contundents. Ara falta saber quines.
Publica un comentari a l'entrada