11.5.10

Vagància

Últimament no he escrit gaire per aquí... però és que necessitava reflexionar sobre la meva vida. Sí. Això que sembla així “tan profund” en realitat és el que fem tots de tant en tant... però m’agrada donar-me-les d’interessant, ja ho sabeu.. xDDD

El cas és que des de fa 6 mesos o cosa així portava donant-li voltes al fet d’haver estudiat psicologia.

La carrera em va encantar. Els lectors fidels (ai, com us estimo! xD) recordaran, potser, que hi va haver una temporada en la que escrivia bastant sobre temes de psicologia que m’encantaven...

Quan vaig acabar la carrera em va passar el que em consta que ens passa a gairebé tots quan acabem els estudis... de sobte et trobes sense una fita clara. La única cosa que has fet fins aleshores és estudiar i centrar-te en aprovar els exàmens i quan acabes... què fas?

Doncs comences a treballar (si tens sort, perquè les coses... bé, què us he de dir de com està el món laboral?) i vas fent. I vas treballant en una feina en la que (santa sort) t’han agafat perquè ets psicòloga... però que, poc a poc, te n’adones que, fet i fet, la podria fer un mico ensinistrat, sense necessitat d’haver passat 4 anys per la facultat....

I, un bon dia, et despertes i penses: “porto dos anys i mig treballant a la mateixa empresa”. I reflexiones... “on ha quedat tot el que vaig aprendre a la facultat?” de fet, et planteges “vaig aprendre alguna cosa a la universitat? Perquè ara ja no recordo res... i total pel que m’ha servit.....”

I llavors decideixes que la teva vida no t’agrada. Però clar... no pots decidir així a la “buena de Dios” agafar la teva vida, girar-la i portar-la per un altre camí.

Perquè no? Doncs pel que dèiem... a nivell laboral la cosa està molt chunga... si tinc una feina m’hi agafaré a ella amb dits i ungles... així que ja començant per aquí, la cosa era complicada.

I llavors... va començar “la devacle”. No passava dia sense que em preguntés perquè collons havia decidit estudiar psicologia en comptes de la carrera que volia fer realment. I llavors me n’adonava que sabia perfectament la resposta: “per vagància”.

Sí, així de trist. Vaig decidir fer psicologia perquè vaig seguir la reflexió següent: “és fàcil”. I sí. Realment és una carrera senzilla. Té assignatures chungues, clar, però, en general és senzilleta. I a mi no em venia de gust, amb 17 anys (que va ser quan vaig fer la preinscripció a la facultat), complicar-me la vida.

Per que jo, realment, el que volia era fer una enginyeria. Però clar, això representava un esforç cerebral magnànim comparat amb el que em suposava la psicologia. Així que res, tirant per la via fàcil.

Total, que m’enrollo com les persianes i jo no venia a explicar-vos les meves penes. Però m’ha sortit així el post. I sí, ara em fa mandra rellegir-me’l i escriure el que realment volia escriure (un altre cop la vagància... xDDD).

Però no hi ha problema, el que volia escriure és “atemporal”. Vull dir que si m’inspiro igual demà o demà passat us ho explico. xD

11 comentaris:

Robertinhos ha dit...

I jo que vull passar a marketing (no fa falta dir-te quina carrera he estudiat, no?)

Per experiència pròpia, que m'he llançat com Geronimo a la lluita d'un canvi de rumb professional, verificar que està xunguíssim. Sobretot perquè a rr.hh em trobo, sense ànim d'ofendre, molts psicòlegs que sol veuen que no tens experiencia en el departament de marketing i no pensen, perquè no tenen formació en business, que moltes de les habilitats necessàries s'assoleixen en d'altres departaments.

En fi, que pren-t'ho en calma i assegurat que el que et passa no és simplement que estàs fins els ovaris de fer cada dia el mateix i del teu superior (sense entrar en el seu sexe).

Petons

Carquinyol ha dit...

Sembla mentida com marquen les decissions que prenem en una edat que sovint no tenim coneixement de com seran de trascendentals !!

En tot cas, jo si que vaig fer els estudis que volia (una enginyeria) i bé, tot i que la feina que faig està relacionada també la podria fer una mono ensinistrat !! ;)

Xitus ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Xitus ha dit...

Hola Alepsi,
jo també sóc psicòleg i em va passar exactament el mateix. Mentre feia la carrera disfrutava d'una vida d'estudiant perenne on l'única fita era anar aprovant els exàmens, vivint en un món completament atemporal...El relax d'anar a la uni, l'estrés tòpic en època d'exàmens, l'alliberament d'energia un cop passats i el disfrutar per contrast entre la feina a fer i el temps lliure. Quan vaig acabar la carrera, síndrome d'abstinència! I desorientació...Ara què faig? A què em vull dedicar? Té a veure amb la psicologia? I evidentment la sensació que no recordava res del que havia estudiat (vaig fer la carrera però no amb tota la implicació exigible...). No obstant amb el temps, i tenint en compte que m'he dedicat al que m'he dedicat (docència), la psicologia m'ha representat una base molt important i que he sentit que es valora. Jo anava per periodista i a l'últim moment vaig canviar per psico. Ara n'estic content, penso que és el complement perfecte per el magisteri que estic a punt d'acabar (ara al juny exàmens finals :))
Al contrari de les teves impressions, psicologia no em va resultar una carrera tan fàcil com això...
Abraçades Freudianes jeje
(he escrit de nou el comentari per un lapsus "interblogger" jaja)
Ah, i per cert,el fragment "I llavors decideixes que la teva vida no t’agrada. Però clar... no pots decidir així a la “buena de Dios” agafar la teva vida, girar-la i portar-la per un altre camí."
No sé si es pot o no, però que fa mandra, i cosa, i de tot, sí, però tard o d'hora s'acaba fent si no ens agrada el que tenim...o no?

òscar ha dit...

La meva dona, psicòloga també, diu que fer la carrera va ser una de les seves grans decissions.

A mi em va agafar una "pájara" important en l'exercici de la meva de la que m'he recuperat els darrers anys.

És el que fa la vagància: pujar i baixar segons temps i estat d'ànim.

Dan ha dit...

Ai aquestes crisis. però si ho mires fredament t'adonaràs que ara ets com ets gracies al teu background de psicoleg. De manera que no pots dir que no hagi sigut útil la carrera triada.
Uns posts parlant d'enginyeria no tindrien el "toc Alepsi" que els fa tant especials!

Joana ha dit...

És complicat als 17/18 anys decidir què vols fer7ser a la vida... A casa ara estem amb el noi així. Preparant la Sele i sense saber cap a on anar. Això sí anem a tot arreu on fan "diada de portes obertes" a veure si ens inspirem!
Jo tenia clar a què em volia dedicar-me i ho vaig fer i encara hi treballo. La psicologia (que no l'he acabat) la vaig començar per plaer i ara em ve de gust acabar-la tot i que no crec que m'hi dediqui ...

Sergi ha dit...

Vols creure que tot sovint he fet servir una de les expressions que fas servir tu ara, que la meva feina la pot fer un mico ensinistrat? Em sembla que deu ser una sensació més generalitzada del que creiem. Del que s'estudia a la carrera, se te'n vas a l'empresa, fas servir molt poqueta cosa, però potser és més del que creiem, perquè si no no tindria sentit. També és cert que ens fiquen molta teoria al cap, i el que acaba important és la pràctica, per tant, algú que li ensenyis la pràctica directament i li estalviïs la palla, segurament t'ho farà també. Nosaltres tenim un exemple molt clar, els biòlegs i els tècnics de laboratori. Els biòlegs surten de la facultat sent uns inútils que no saben fer res. En canvi els tècnics han estudiat dos anys i han après l'ofici, inicialment els poden passar la mà per la cara als llicenciats. Però és clar, els uns tenen unes limitacions i els altres no, sobretot pel que fa a pujar llocs dins d'una empresa.

Candela ha dit...

Jo vaig fer la carrera que realment volia fer després d'acabar la primera... I estic ben contenta d'haver pres la decisió. Així que ENDAVANT!!!

David JB ha dit...

A mi em va passar a l'inrevés, volia fer una carrera més fàcil, però vaig pensar de fer una més difícil. I mira, al final ni una ni altra, perquè precisament per voler fer la difícil, vaig agafar el batxillerat difícil, i així estic, que no el vaig acabar.

No em penedeixo pas, que consti, però mira, estaria bé saber què hauria passat d'haver fet el que volia fer.

Toy folloso ha dit...

Potser perque en comptes de carrera tinc ofici, m´agafo la feina com una activitat sense cap opció de gaudir (i ho he probat, però sòl resultar poc rendible), llavors procuro desconectar a tope en sortir d´aquesta feina que gairebé només m´aporta diners, y tornar a ser jo de veritat.