Dubtes

Encara té el llum encès. És curiós que des d'aquí a dalt pugui saber, concretament, què està fent. Ara ha anat a la cuina, probablement a per un got d'aigua. Sempre que plora li agafa set.
M'entendreix profundament veure-la plorar. Els ulls envermellits, les galtes xopes, els sanglots, la veu entretallada, la necessitat de que algú l'abraci fort.
Però no m'agrada tenir-ne jo la culpa de les seves llàgrimes...
Ara se n'ha anat al menjador. Probablement no pugui dormir, jo tampoc tinc son. Segurament deu haver agafat aquell llibre que li vaig regalar. Li encanta. El fulleja sempre que està trista. De fet, de vegades també quan està contenta, quan els seus ulls brillen i somriuen i els seus llavis estan més disposats que mai a fer i rebre petons. M'encanta quan somriu. Aixeca una mica el llavi superior i s'entreveuen les dents. Les galtes li pugen tant que, gairebé, li tapen els ulls. Llavors es converteix en la "meva xineseta". I quan li dic sempre, sempre, acaba rient. Es mira al mirall i corrobora que sembla una xinesa. I riu.
I el seu riure sempre em captiva. Ressona dins el meu cap, i em fa embogir. I és llavors quan, més que mai, tinc ganes de despullar-la i endur-me-la al llit. I acaronar-li els llavis, i besar-li els ulls de xinesa, i explorar un cop més el seu cos amb els dits, i amb els ulls, i amb la boca...
Ara se n'ha tornat a l'habitació. Ha apagat el llum gran, però el llum de la tauleta de nit sembla que l'ha deixat encès. Suposo que em deu estar esperant.

A hores d'ara deu estar arraulida al llit. Tapada fins al nas amb el nòrdic. Si estigués al llit amb ella li diria que sembla un "gusiluz" i ella em diria "i tu un escarbat" i em faria un petó tendre als llavis, mentre els ulls se li tanquen... i s'adormiria amb el nas (ben fred) enganxat al meu coll. "M'encanta adormir-me sentint la teva olor... em fa tenir bons somnis".

I tots aquests sentiments que em desperta què? No serveixen de res? Sí, me l'estimo amb bogeria. Molt. Mai no he estimat a ningú com a ella. I ella ho sap. Ho ha de saber per força.
Però no puc evitar dubtar. No tinc tan clar que haguem de tenir un fill. Porto dues setmanes donant-li voltes. I no, no vull tenir un fill amb ella. No ara.
I si s'està acabant? I si ja només ens queda la tendresa de la rutina? I si demà ens despertem, amb un petit a casa i ens n'adonem que, fet i fet, no érem l'un per l'altre, i que només estem junts per costum?

Sembla que ha apagat el llum petit. Deu estar esgotada de tant plorar. Segur que ara està mig parlant en somnis. Si estigués allà ara li diria alguna cosa així com "nena, estàs bé?" i ella s'encongiria contra mi, i m'abraçaria amb força, encara en somnis. I em diria alguna cosa així com "t'estimo".

-----------------
És una altra proposta per als Relats Conjunts