Quina tonteria.
Avui, divendres (per fi!!!).
Avui, divendres (per fi!!!).
M’he llevat (tard, per variar… els llençols se m’enganxen!), m’he fet un cafetó mentre em posava al dia per Internet (sí, tot i llevar-me tard, em permeto el luxàs de prendre’m el cafè en vint minuts llargs...), m’he vestit amb el primer que he pillat (el primer que he pillat de la part de l’armari que es titula “roba per anar a la feina i que si no hi hagués d’anar la cremaria”).
Com que és divendres (per fi!!! xDD) m’he permès el detall de posar-me una samarreta (mona i arregladeta, però una samarreta al cap i a la fi) en comptes d’una camisa.
Com que he d’anar disfressada a la feina (i això em puteja infinitament, però d’això ja en parlaré un altre dia) el meu esperit anarquista decideix, cada matí, que com a mostra de rebuig a aquesta política absurda, en comptes de sabates vagi amb bambes a treballar (unes bambes negres súper discretes, però bambes, al cap i a la fi).
He anat a la feina. Xino-xano. He baixat una parada abans de la que em tocava per anar caminant cinc minutets (sí, he decidit cuidar-me, però sense estrès, no fos cas que m’agafés cobriment de cor el primer dia… xDDDD). He arribat a la oficina, he encès l’ordinador.... etc, etc (no us explicaré pas per pas què he fet perquè no té cap mena d’interès, sincerament).
De sobte, a mig matí, s’obre la porta de la oficina (jo, com que estic d’esquenes a ella, ni idea de qui entra). Un segon de silenci. Acte seguit remor de cadires, gent aixecant-se i saludant molt efusivament al/la nouvingut/da. Em giro. Sí. Efectivament. És ella. La “jefa”.
Ve de Madrid, perquè en aquesta santa casa són molt centralistes, ells, i la gent important és tota madrilenya... I ve moníssima, com sempre. Amb el seu traje, les seves sabatetes de taló....
MERDA! Les meves bambes!
Mig atac d’ansietat. He de canviar-me les sabates! [Perquè, senyors, una té els seus “truquitos”... i un d’ells és tenir unes sabates de taló moníssimes al despatx. :D]
Em trec una bamba, em quedo en mitjons. De sobte la sento apropar-se! Merda! No hi ha temps de fer el canvi sense que se n’adoni.
“Hola Alepsi, què tal?”
“Hola! Molt bé! Què tal el viatge?” (amb el meu millor somriure, però asseguda i amb les cames ben amagades sota la taula...)
Per sort, ha vingut per a una reunió amb la meva jefa directa i, sense contestar-me (on vas a parar, no pot perdre el temps amb la plebe) se’n va directa a la sala de reunions.
M’ajupo. Em canvio les sabates. I... voilà!
L’Alepsi s’ha pujat en les seves millors sabates de taló... i li ha canviat la disposició del cos. Es sent més alta (òbviament), més important, més sexy, més elegant, més atractiva....
L’Alepsi es pregunta... coi, si tot això ho fan unes putes sabates.... perquè no te les poses sempre???
L’Alepsi, després de tot un matí passejant-se amunt i avall amb les seves flamants sabates, troba la resposta en forma de cremor a la planta del peu i una butllofa que li ha sortit al dit petit.
“Veus, l’anarquia és el futur! Lluita contra el sistema! No més sabates de taló!!!!” – li diu el petit monstre roig i negre que té instal·lat a dins del crani....
Com que he d’anar disfressada a la feina (i això em puteja infinitament, però d’això ja en parlaré un altre dia) el meu esperit anarquista decideix, cada matí, que com a mostra de rebuig a aquesta política absurda, en comptes de sabates vagi amb bambes a treballar (unes bambes negres súper discretes, però bambes, al cap i a la fi).
He anat a la feina. Xino-xano. He baixat una parada abans de la que em tocava per anar caminant cinc minutets (sí, he decidit cuidar-me, però sense estrès, no fos cas que m’agafés cobriment de cor el primer dia… xDDDD). He arribat a la oficina, he encès l’ordinador.... etc, etc (no us explicaré pas per pas què he fet perquè no té cap mena d’interès, sincerament).
De sobte, a mig matí, s’obre la porta de la oficina (jo, com que estic d’esquenes a ella, ni idea de qui entra). Un segon de silenci. Acte seguit remor de cadires, gent aixecant-se i saludant molt efusivament al/la nouvingut/da. Em giro. Sí. Efectivament. És ella. La “jefa”.
Ve de Madrid, perquè en aquesta santa casa són molt centralistes, ells, i la gent important és tota madrilenya... I ve moníssima, com sempre. Amb el seu traje, les seves sabatetes de taló....
MERDA! Les meves bambes!
Mig atac d’ansietat. He de canviar-me les sabates! [Perquè, senyors, una té els seus “truquitos”... i un d’ells és tenir unes sabates de taló moníssimes al despatx. :D]
Em trec una bamba, em quedo en mitjons. De sobte la sento apropar-se! Merda! No hi ha temps de fer el canvi sense que se n’adoni.
“Hola Alepsi, què tal?”
“Hola! Molt bé! Què tal el viatge?” (amb el meu millor somriure, però asseguda i amb les cames ben amagades sota la taula...)
Per sort, ha vingut per a una reunió amb la meva jefa directa i, sense contestar-me (on vas a parar, no pot perdre el temps amb la plebe) se’n va directa a la sala de reunions.
M’ajupo. Em canvio les sabates. I... voilà!
L’Alepsi s’ha pujat en les seves millors sabates de taló... i li ha canviat la disposició del cos. Es sent més alta (òbviament), més important, més sexy, més elegant, més atractiva....
L’Alepsi es pregunta... coi, si tot això ho fan unes putes sabates.... perquè no te les poses sempre???
L’Alepsi, després de tot un matí passejant-se amunt i avall amb les seves flamants sabates, troba la resposta en forma de cremor a la planta del peu i una butllofa que li ha sortit al dit petit.
“Veus, l’anarquia és el futur! Lluita contra el sistema! No més sabates de taló!!!!” – li diu el petit monstre roig i negre que té instal·lat a dins del crani....
*Per si algú ho havia pensat... la foto que il·lustra el post, no correspon amb les meves sabates de taló. Per si de cas, eh?? xDDD
10 comentaris:
jajaja osti quin post més ben narrat! M'agrada el teu estil jeje fa molt amena i propera la lectura. I ben bé una putada si has d'anar de carnaval a la feina. A mi em posaria de molta mala llet. Aquestes imatges em fan trallar, però què hi farem, hi ha llocs on s'entesten.
Tu segueix mantenint el parell de sabates per si de cas jeje. però chapeau per anar-hi en bambes!
jajajjajaaa, m'ha encantat Alepsi!!!!!! Prenc nota que jo també vaig "arreglá pero informal" per treballar. No se m'hagués acudit tenir-hi unes sabates per si es presenta un "alt" carrec, però mira, a tu t'ha anat de conya. M'has fet ben riure, gràcies! Bon cap de setmana, i ara a anar a mitjons gordos per casa i sabatilletes, eh? :)
És curiós la cosa aquesta del vestuari. En empreses de vanguàrdia (google, per exemple) tenen altres preocupacions que no pas encaparrar-se a establir un codi estètic. I no els hi va pas malament.
A més, sempre és divertit començar la setmana disfressat de mazinger Z
Una salutació.
Déu n'hi do amb l'anècdota. Jo que ja em temia el pitjor... però ja veig que te n'has sortit prou bé.
I ves amb compte amb això del poder que et donen les sabates, a veure si et vesteixes massa de mudar i perds el cap!
Jajajajaj! Merci Xitus! Això d'anar disfressada.... al final li agafes la gràcia... i a més, així si un dia de cap de setmana em creuo amb els companys, no em coneixen.. xDDDD
Ui, Cris, jo per casa vaig tot el dia en pijama, com aquell qui diu... és arribar-hi i despullar-me! xDDD
Estic cansada de dir-li a la meva jefa, això, Ararat. Que per molt ben vestida que vagiseré igual de bona o dolenta treballadora.... però no hi ha manera, tu... :S
Ui, Xexu, tranquil no se me n'anirà tant la olla. xDDDD Però sí que de tant en tant va bé anar de matadora per la vida.... :P
Doncs ja triges a aconseguir unes botes com les de la ilustració. Tallaràs la respiració!!
:-D
Boníssim el text...Jo quan veig noies que venen a la feina amb unes sabates altíssimes penso...però, per què? Cal tanta alçada?
Ui, Dan, crec que més que la respiració, tallaria la meva circulació sanguínia... xDDDDD
Jajajaja! Gràcies, kweilan! Jo també m'ho pregunto... total, tothom sap que ets un tap de bassa, en sèrio penses que enganyes algú??? xDDDD
M'has fet ben riure, gràcies!
escort milano
Publica un comentari a l'entrada