M'encanta Barcelona. Ara que, per alguna raó que no acabo d'entendre, tinc més temps per a mi mateixa, estic dedicant-me a passejar molt per la meva ciutat. Sobretot pel meu nou barri.
Diumenge matí (digues-li matí, digues-li gairebé migdia... xDDD). Surto de casa.
Al replà de l'escala fa olor de sardines a la planxa. Hi ha algun veí de l'escala que les està passant putes amb la crisi i només pot donar-se el luxe de menjar sardines el diumenge a migdia (o, simplement, li agraden tant que les té com una exquisitesa cada diumenge....).
Surto al carrer. Les últimes pluges caigudes a Barcelona fan que la ciutat olori d'una forma peculiar. El carrer és una mescla d'olor d'humit, amb olor a sol de primavera. Ja, sembla una frase molt monyes, però jo m'entenc... És aquella olor que t'arriba fins al cervell directa i et fa tenir una mena de sensació a la panxa que no saps explicar, com si et carregués les piles de sobte, i et fa accelerar el ritme cardíac.
Començo a caminar. La botiga de plantes del final del carrer està oberta. Olora a una mescla vegetal composada per gessamí, geranis, liles... m'aturo davant de la botiga, com sempre. Penso "ai, què mona quedaria aquesta planta al meu menjador nou...". I acte seguit reprenc el camí endavant (no, no seré jo qui compri una planta per abocar-la a una mort segura... la meva mà amb els vegetals és més que qüestionable).
Giro la cantonada. Se sent olor de fregit (de "fritura" que dirien pel sud). El bar de tapes més famós del barri està treballant a tota màquina. Calamars, braves, “rabas”, olives, pinxos morunos, pop a la gallega.... tot es mescla en una olor penetrant i oliosa que es fixa als narius.
La olor de greix queda enrere i, de sobte, sento una olor dolça. Penetrant. Aixeco la vista del terra i veig a una parella a uns cent metres de mi. Ella porta "Esencia de Loewe" (si algú la ha olorat mai, sabrà reconèixer-la a cinc-cents km de distància!). Va vestida de diumenge. Arreglada amb els seus talons i amb un flamant maromo penjat del braç. S'aturen. Es miren i es fan un petó. Ooooooooooooooh, què maco (¬¬).
Aprofito per avançar-los ràpidament no fos cas que em pugés el sucre.
Decideixo entrar en un carreró petit. M'agraden els carrers petits, em fan sentir més còmoda que les grans avingudes. Aquest carrer em fa pensar en el meu poble. De sobte em ve al cap la meva àvia. El carrer fa olor de brou. De brou del bo, d'aquell que només saben fer les iaies, i que arriba al seu màxim esplendor el dia de Nadal....
Penso que ja va sent hora de trucar-la, a la pobra. Que la tinc abandonada i deu voler saber com em van les coses, ara que ja sóc "una persona adulta i independent".
Caminant, caminant, em planto en un parc. Un jardí infantil que, a aquella hora, ja està buit (miro el mòbil per saber la hora... sí, clar, la gent ja està dinant, el meu estómac es queixa), em passejo sota els arbres, gairebé sense fulles (s’ha avançat la tardor?), trepitjo un bassal sense adonar-me’n. Tot el parc fa olor de la pluja caiguda el dia anterior. Respiro fons. Fa olor de tardor.
Decideixo fer-li cas als meus instints més bàsics (al menys a un d’ells) i agafo el metro per tornar a casa ràpid i poder preparar-me un bon dinar de diumenge.
L’andana de la línia vermella fa olor de tancat. Fa olor de calor de maquinària mesclada amb humanitat. És una olor molt comuna per tots els barcelonins a la que, normalment, no hi parem atenció. Arriba el metro, pujo al vagó. Com que la temporada d’estiu ha acabat, l’aire acondicionat brilla per la seva absència... i això que fa prou calor, avui....
Al metro m’assec al costat d’un home de mitjana edat. Sembla, pel seu color de pell i la seva indumentària, indi (no d’aquells amb plomes al cap, eh? xDD). La olor que fa em fascina. M’agrada molt poc, però em fascina. A més, és una olor tan peculiar de tots (tots, tots... és un generalisme, ho sé) els indis... em sorprèn que les persones que provenen del mateix lloc, tot i estar en un context completament diferent, facin la mateixa olor... olor a espècies mesclada amb... no ho sé. No sé què és aquesta olor dolça i penetrant....
Igual els catalans fem olor de botifarra amb seques! O de panellets! O de fricandó de vedella.... ecs!
Caminant, caminant, em planto en un parc. Un jardí infantil que, a aquella hora, ja està buit (miro el mòbil per saber la hora... sí, clar, la gent ja està dinant, el meu estómac es queixa), em passejo sota els arbres, gairebé sense fulles (s’ha avançat la tardor?), trepitjo un bassal sense adonar-me’n. Tot el parc fa olor de la pluja caiguda el dia anterior. Respiro fons. Fa olor de tardor.
Decideixo fer-li cas als meus instints més bàsics (al menys a un d’ells) i agafo el metro per tornar a casa ràpid i poder preparar-me un bon dinar de diumenge.
L’andana de la línia vermella fa olor de tancat. Fa olor de calor de maquinària mesclada amb humanitat. És una olor molt comuna per tots els barcelonins a la que, normalment, no hi parem atenció. Arriba el metro, pujo al vagó. Com que la temporada d’estiu ha acabat, l’aire acondicionat brilla per la seva absència... i això que fa prou calor, avui....
Al metro m’assec al costat d’un home de mitjana edat. Sembla, pel seu color de pell i la seva indumentària, indi (no d’aquells amb plomes al cap, eh? xDD). La olor que fa em fascina. M’agrada molt poc, però em fascina. A més, és una olor tan peculiar de tots (tots, tots... és un generalisme, ho sé) els indis... em sorprèn que les persones que provenen del mateix lloc, tot i estar en un context completament diferent, facin la mateixa olor... olor a espècies mesclada amb... no ho sé. No sé què és aquesta olor dolça i penetrant....
Igual els catalans fem olor de botifarra amb seques! O de panellets! O de fricandó de vedella.... ecs!
