Ahir vaig anar a una boda. Com a convidada (el dia que se'm giri el cervell del tot i hi vagi com a núvia, no us preocupeu que sereu degudament informats. O no).
Va ser una cerimònia "preciosa" (tot lo preciós que pugui ser que un mossèn estigui una hora xerrant de deunostrusenyó), en un lloc molt maco, in the middle of nowhere.
El casori era d'una molt bona amiga meva, molt joveneta, que ha decidit que, abans d'anar-se'n a viure amb a seva parella, s'hi volia casar. Ell, per suposat, hi va estar d'acord (sino, malament rai)*.
La veritat és que quan ens ho van anunciar, fa cosa de mig any... no m'ho podia creure!
Pensava que aquests valors cristians (perquè sí, perque ho han fet per "fer les coses com Déu mana") estaven estingits en el meu cercle social més proper...
Però no, els nuvis es van casar per l'esglèsia, i convençuts del que feien. Cosa que, què voleu que us digui, tot i no compartir-la, em sembla fantàstica si tots dos hi estan d'acord.
Després d'un molt bon sopar, amenitzat per vins blancs i negres, caves rosats i no rosats, va venir el moment de la festassa. Aquell moment de les bodes que tothom espera (sobretot el sector jove de la festa...). La barra lliure.
Allà qui més qui menys va beure un parell de cubates... i tots ballavem com a condemnats a la zona habilitada per a tal efecte (un lloc petit i en el que, per desgràcia, s'hi permetia fumar... però bé...).
La música eren grans hits que havíem escollit entre tots els convidats, així que estavem més o menys tots animats. Els joves i els no tan joves ballavem ara amb uns ara amb altres, ara amb els nòvios, ara amb la sogra, ara amb el petit de la casa, però la pista de ball estava contínuament mig buida (o mig plena, pels optimistes).
Fins al moment en què... tachán, tachán... el DJ va decidir posar una cançó:
Fiesta Pagana de Mago de Oz.
En aquell moment... la pista es va omplir de gent. Els nuvis al centre saltant com a possessos, abraçats ara als seus amics, ara als seus pares...
"Si no hay pan para los tuyos
si ves muy gordo al abad
si su virgen viste de oro... desnúdala!"
Aquesta estrofa cantada per uns nuvis que es casen convençuts.. una família que ha "fabricat" unes persones tan tremendament catòliques... els punys enlaire (òbviament, la majoria aixecaven la mà dreta, al més pur estil Hitlerià, cosa que li donava un aire encara més barroc al tema) i cridant com a bojos:
"Ponte en pie,
alza el puño y ven
a la fiesta pagana...."
Va ser divertit veure l'espectacle des de fora. "Alepsi, cony!!! Vine a ballar!!!". "No, no, deixa, que estic treient material per fer un post!". (Aquesta conversa va ser real. Estic fatal, sí).
*Bffffffff... en tres paràgrafs he posat tres aclariments entre parèntesi que són gairebé més llargs que el propi paràgraf... no estic bé, no...
