Doncs sí que ha passat temps, sí. Recordo quan ens trobavem en aquesta mateixa taula. Els ulls brillants, els batecs dels nostres cors joves accelerats pel simple fet de tenir-nos l'un davant de l'altra.
Gairebé es podia percebre el moviment rítmic per sobre de la seva camisa, sempre ben planxada, sempre neta, sempre amb aquell perfum que em feia tornar boja.
A mi em feia por que ell també ho notés, que se'm veiés el cor a través dels meus pits. Que ell pogués endevinar l'efecte excitant, en tots els sentits, que provocava la seva presència, la seva olor, el seu alè distant.
Però ell no ho va notar. Al menys mai no va donar senyals d'haver-ho fet. Jo em vaig mantenir sempre distant, sempre correcta, sempre professional.
Ell sempre amable, sempre bon pagador, sempre sol·lícit a les meves respostes.
I ara, què?
Ja han passat més de quinze anys. I amb el final de la feina que em va encarregar, se'n va anar. Sense deixar-me res, sense promeses. Elegant. Com sempre.
--------------------
Una tornada blocaire efímera, per celebrar els 5 anys i els 50 relats de RelatsConjunts, una proposta que, en el seu moment, vam engegar el Propde40, la Ònix i una servidora.
Sabeu? Trobo a faltar escriure... trobo a faltar tantes coses...
2 comentaris:
Doncs felicitats per haver iniciat el relats conjunts, que ja ha esdevingut un clàssic! i també pels cinc anys de bloc!!!
Moltes gràcies Elfreelang! M'encanta que la cosa hagi anat tan lluny... :)
Publica un comentari a l'entrada