És curiós, com funciona la ment humana. Suposo que per això vaig decidir estudiar psicologia, clar...
El cas és que em resulta sorprenent com, sense massa complicacions passo un temps allunyada d'aquesta casa meva, de la meva casa verda, de la meva casa feta a mida i amb gent que entra i surt, de la vida virtual que tinc aquí... i, de sobte, la meva vida real té un entrebanc i.... trobo a faltar infinitament posar-me davant de la pantralla de "nova entrada" de Blogger i escriure tot el que penso.
I avui m'agradaria dir-vos que sóc feliç, que la meva vida va bé, que és perfecta. Però no és així. Sí que sóc feliç, molt, però la meva vida no és perfecta.
I, direu "és que la vida no ha de ser perfecta, Alepsi, sino seria molt avorrida" i jo us diré que teniu raó i que, a qualsevol persona que vingués a la meva consulta li diria exactament el mateix. :P
Però la qüestió no és exactament que no sigui perfecta... sinó que sóc jo mateixa la que la faig imperfecta. Ja, sí, vale, he descobert la sopa d'all...
Jo m'entenc. I, el que vull dir, és que quan te n'adones que ets tu mateixa la que et poses pals a les rodes... és desesperant.
I ja està. I sí, he tornat per buidar el pap i ja està. I a qui no li agradi, que no miri. Au.
