Com ens agrada fer veure que som persones imponents. De ferro. Res no ens tomba. Res ens és impossible. Com ens agrada creure'ns que podem fer-ho tot. Que arribem a tot. Que sabem més que ningú (o que el que sabem està millor sabut que el que sap qualsevol altre).
Com ens costa acceptar la malaltia. Sentir-nos depenents. Necessitar ajuda.
Què impotent que se sent la gent que orbita al nostre voltant amb les mans obertes per ajudar quan se n'adonen que no hi ha res a fer.
L'orgull t'encega.
7 comentaris:
Caaarai Alepsi no havia vist que havies tornat! No es pot estar d'exàmens, et converteixen en algú asocial...
M'ha agradat... Jo de vegades no em trago ni a mi mateixa, quan tinc brots de voler-ho fer tot jo sense acceptar que m'ajudin, encara que ho necessiti o que si més no aquesta ajuda permetrà que respiri una mica. Estúpida...
No estic acostumada a llegir-te en aquesta faceta, un post durillu eh??
Ja saps on som, un petonas guapissima!!!
Per això diem que ser orgullós és un defecte... la veritat és que no porta massa res de bo.
L'orgull, sempre el maleït orgull...
I després quan ja no podem més i acceptem l'ajuda ens sentim una mica tontos per no haver-ho fet abans...
Petons bonica, m'has deixat una mica intranquil.
Jajajaja! Laia, sí, els examens allunyen del món... benvinguda de nou!!!
Jo crec que a tots ens passa, que no ens traguem moltes vegades a nosaltres mateixos i, per coses, que podem solucionar fàcilment... però som tossuuuuuts....
Txell, ja veus, la maduresa porta a aquestes coses... jejejeje! Moltes gràcies per l'oferiment, però era només una reflexió... segueixo sent l'Alepsi alegre i riallera!
Xexu doncs certament no... i mira que l'espècie humana ha tingut anys d'evolució per a llimar aquest defecte tan lleig... però.... :P
Sempre acabem reaccionant tard, DooMMasteR, en general som ben capullos.... (tranquil, estic bé... ;)
Doncs com que sí m'agrada el que dius, per interessant, et comento aquí el post de dalt. Em sembla que la majoria de vegades que ens sentim confosos i perduts és perquè nosaltres mateixos ens ho fem. Els altres són només petits esculls per saltar, i es podria fer si mantinguéssim la nostra estabilitat. Però som febles, som nosaltres els que ens perjudiquem. Com podem no fer-ho? Això ja no ho sé, la psicòloga ets tu! Només puc dir-te que penso igual que tu, tot seria més fàcil si no fos per mi.
M'agrada molt aquest post! Moltes vegades l'orgull fa molt mal. Estic farta de veure persones que es creuen que són d'acer, de ferro, invencibles i que han d'ajudar a tothom qui ho necessita per sentir-se millor. De fet últimament he viscut un cas en què algú proper a mi sembla que es va posar al cap que m'havia d'ajudar i resulta que aquesta persona només ho volia fer perquè els altres amics comuns que teníem ho veiessin i pensessin: molt bé, que caritativa que és! En realitat la persona està bastant podrida per dins i per això té la necessitat d'ajudar els altres.
Has ben encertat un tema clau en aquest post, no ens coniexem però sembla que m'hagis llegit la ment!
Publica un comentari a l'entrada