Skater Girl

No m’agrada l’estiu. Mai m’ha agradat.


De petita no m’agradava l’estiu perquè, tenir vacances significava estar gairebé tres mesos allunyada de tots els meus amics de l’escola. Perquè tots marxaven lluny, a jugar amb altres amics a altres ciutats i pobles i jo, normalment em quedava a casa amb ma mare i ma germana… o me n’anava a casa de la meva àvia (que me l’estimo molt però no és l’alegria de la huerta, ja m’enteneu).

Ara, de gran sí que m’agrada l’estiu. M’agrada quan tinc vacances. Però aquest any, per tercer any consecutiu… no en tinc. I això m’agobia. Més que pel fet de no poder marxar enlloc ni poder gaudir del sol a la platja mentre em rasco la panxa, pel simple fet de que, els meus amics, segueixen marxant fora a “jugar” amb altres amics…

I la meva rutina s’altera. I em sento sola i abandonada en una ciutat que, fet i fet, aquest any tampoc no ha perdut el bullici característic de les grans ciutats.

Odio sortir de la feina i saber que la meva companya de pis no m’espera a casa, que la meva amiga amb la que me’n vaig a fer un cafè a la tarda no hi és…

Però el que més odio és sentir que tot es descontrola. Que no hi ha un punt de referència… que al despatx arribes avui i han tornat dues persones de vacances i se n’han anat tres. I demà arribaran quatre i marxarà una… i em passo l’estiu acomiadant i rebent gent. I jo pringada al despatx.

Per això cada matí, quan em creuo amb la noia del monopatí – pèl-roja, sempre amb el barret al cap, seriosa, com si el viatge en monopatí fos una lectura d’una tesi doctoral –, li somric i li agraeixo amb la mirada que sigui ella la que posi el punt de rutina que li falta a l’agost.