9.8.10

Seriosa

Ahir mentre passejava pel carrer, cap a casa d’una amiga vaig creuar-me amb un noi jove, ben plantat (bé, del tipus de “ben plantats” que m’agraden a mi... xD). El noi venia mirant-me des que estava a l’altra punta del carrer... però quan va estar a la meva alçada, va abaixar la mirada amb un gest tímid i va passar de llarg.


Jo, molt digna, per suposat, em vaig girar cap a l’aparador que tenia just a la meva esquerra, que em va fer de mirall, i vaig mirar-me fixament. I, de sobte, vaig tenir una revelació.

Vaig fixar-me bé en l’expressió de la meva cara. Les celles tensionades empetitint-me els ulls. La boca contreta en un gest pensatiu-malhumorat. La mirada desafiant, dura.
Em va semblar que tenia al davant a una persona a la que, sincerament, no venia gaire de gust apropar-s’hi. No fos cas que em fotés una queixalada.

Vaig continuar caminant amb la meva imatge gravada al cap. De fet, normalment vaig passejant així pel carrer. Amb un posat seriós i auto-suficient que deu espantar. Quan em poso seriosa me’n poso molt.

I això em va portar a recordar un gran professor que vaig tenir a la facultat i que sempre deia: “en realitat, si somrius com si creguessis que ets feliç, acabes per ser-ne. Encara que, inicialment et sentis com un idiota”.

I, dit i fet, avui he anat caminant a la feina. I m’he esforçat en relaxar-me (encara que sembli una contradicció.. xD). He anat somrient a tort i a dret (val a dir que m’he creuat amb més aviat poques persones, com es nota l’estiu!!) i, efectivament, em sentia una idiota.
Sabeu aquell somriure tontorrón que se’t queda a la cara quan et lleves un matí i recordes que la nit anterior vas fotre el polvo de la teva vida? Doncs això intentava simular... i, la veritat, és que funciona. He arribat a la feina de millor humor que normalment (i això que és dilluns... bffffff) i, fins i tot, la meva companya m’ha dit: “cony, Alepsi, tens el guapo pujat, avui!”.

I és que... potser no cal pendre's la vida tan seriosament, no? :)

7 comentaris:

sànset i utnoa ha dit...

Exacte!

Millor que no ens la prenguem massa seriosament, perquè no riurem mai. Val la pena fer l'esforç de somriure i riure's de tot el que es pugui. Fins i tot d'un mateix.

*Sànset*

Sergi ha dit...

Doncs serà qüestió d'intentar-ho, perquè ja fa molt temps que vaig seriós pel carrer i potser el meu posat no convida gens a l'apropament dels altres. Val a dir que tot sovint ja m'està bé que em deixin tranquil, però corregir aquesta actitud no estaria malament.

Anònim ha dit...

No ets l'única que, quan vas pel carrer, posa la cara seriosa! No sé perquè, però és inevitable!
I aquest joc de mirar a algú i de sobre baixar-la quan se t'apropa, és típic de quan es va pel transport públic. Per què acotem el cap? Per timidesa? Però tb inevitable!

L'Avi ha dit...

Nena, nena, nena, és millor que la vida te la prenguis amb humor, segur que seràs molt més feliç, gairebé tant com fent estripades.

David JB ha dit...

De vegades veus cada cosa pel carrer que normal que tinguem la cara seriosa. Però tot és qüestió de plantejar-se canviar aquesta actitud i anar amb una careta una mica més alegre.

Alepsi ha dit...

Ui, sànset!!! Sóc especialista en riure de mi mateixa!!! xDDD

Jajaja! A mi també em passa, XeXu, sovint ja m'està bé que els altres pensin que sóc una mica borde, així no molesten! Però... i tot el que ens perdem??? xDDD

No sé, Albert, jo crec que la qüestió és que ens prenem les coses massa serioses, com si tot el que estiguéssim fent en cada moment fos de vital importància... algú ens ho hauria de treure del cap, això!

Papa!!!! Ja ho intento de prendre-me-la amb humor, però clar, fa tant que ens devem l'estripada aquesta que... una ja no sap com posar-s'hi! xDDDD

David... ja tens raó, ja! Hi ha coses que es veuen pel món que no és que facin anar seriós és que fan ganes de no anar, directament!!!

Pons ha dit...

Jo també intento somriure, però es cansat, a la que et despistes ja no te'n recordes i tornes ser el de sempre.