Miro a ma cosina atentament. Es queda seriosa, em mira i posa una cara que vol dir “què vols, està en l’edat aquella en què ho pregunta tot”. Encongeix les espatlles cap a mi i quan va a girar-se a donar-li una resposta a son fill, de només tres anys, aquest ja ha trobat una altra cosa millor a fer i li està fotent cops de peu a una pilota.
-Uh... ¿hace preguntas de este tipo muy a menudo?
-¡Buf! Claro, pobrecico, lleva un lío en la cabeza con lo de la resurrección de Cristo, que no es Dios, que es Jesús. Y encima mi madre lo lía explicándole lo de la santísima trinidad...
Se’m queda mirant. Seriosa però amb una brillantor que ja conec als ulls. No, no, no, no. Siusplau, no, no ho facis. No!
-... tu que eres psicóloga....
Merda, ho està fent! No!
-....¿qué le tendría que contestar?
Buuuuuuuuuufffff...
-Mira, ¿sabes qué pasa? Que yo es que en estos temas no me meto. Que yo cualquier día cojo y apostato. Y me quedo más ancha que pancha.
Em mira somrient. Creu que ho dic en broma. A casa meva, tota la meva família, sempre ha estat bastant religiosa-cristiana. I jo també ho vaig estar en la meva època en la que encara les neurones no s’havien alçat reivindicatives i qüestionant-se les coses.
I, de sobte, després d’aquesta conversa em vaig quedar reflexionant.
I ho vaig veure tan clar. Però TAN clar...
Aquesta és la raó per la qual les religions han sobreviscut el pas dels anys!
A una pregunta del tipus “mama, ¿porqué el mundo está hecho así? ¿porqué hay árboles?”, tens dues possibilitats de resposta:
a) Inventar-te, o re-inventar-te, un conte en el que un senyor, un dia es va aixecar inspirat i va decidir que el motiu de la seva existència seria treballar sis dies i construir un món en el que, les coses, sempre depenen d’ell i a ell estem sotmesos.
b) Explicar-li la evolució de les espècies. Començant per la gran explosió... i continuant per els amfibis que van començar a sortir a la superfície...
No em direu que no és molt més ràpid, creatiu i interessant per a un nen saber que, una vegada, va existir un paio que ningú ha vist mai, que va construir el món tal i com el coneixem, que està a tot arreu i que ens vigila.
Invisibilitat, totipotència, totipresència i poderós. La història de la religió és la història d’un súper heroi qualsevol!
11 comentaris:
jejeje he rigut molt quan la brillantor dels ulls i la mítica frase "tu que ets psicòleg/òloga" jajaja me l'han dita un munt de cops, crec que hauré de començar a només dir que sóc professor d'anglès... La superstició impera, i la simplicitat també, i potser a vegades és necessari que sigui així, no ho sé...És important creure en alguna cosa, `però posats a creure, jo intento creure en les persones.
ehem.... AMÉN!!!!!
nanos, són la repera, i per postres tu amb la teva professió encara ho tens més "xungo" :) paciència nena....
Petons grans, ja he retornat de les llargues vacances, i que bé m'han sentat, he estat veient esglèsies, catedrals, sinagogues.... et sona? Ara, per a mi l'art és l'art, estigui en l'edifici que estigui!!
La teva explicació m'ha convençut. En el fons, som l'espècie més "comodona" de l'univers...
*Sànset*
trenta quants t'ha costat veure-ho?
:P
segur que el gospel no t'hi ha ajudat gaire!
(i jo, als meus gatets, els hi vaig explicar lo de la evolució... adornat una mica, clar!)
Això és com els Reis i el Pare Nöel. Que s'ho creguin mentre són petits. Ara bé, en créixer, també se'ls pot explicar la b) i que llavors ells solets decideixin quina de les dues és més real.
M'estàs dient que Déu es va inventar per fer callar aviat els nens impertinents en aquella edat que tot ho pregunten? Si tinguéssim alguna prova d'això es podria convertir en un dels descobriments més grans de la història de la humanitat. Però xxxxt, no li diguis a en Dan Brown que te'n fa un llibre, eh?
Xitus... sóc taaaaan feliç de que algú m'entengui!!! xDD
Sí que és important creure... però perquè socialment ens hem desenvolupat així. Vull dir, és cert que hi ha molts estudis que diuen que les persones "que creuen" són més "felices" (notin-se les cometes) que les que no hi creuen... però... si el món no hagués anat com ha anat... si la religió s'hagués fulminat... ara potser seriem feliços només sabent que ens tenim a nosaltres mateixos. Who knows...
Cris, la veritat és que ja passo bastant dels "tu-que-ets-psicòloga". Però sí, no puc evitar que, de tant en tant, algú pensi que, a més de psicòloga, tinc súper poders i la resposta a tot. xD
Ui, sànset, no pretenia convèncer a ningú, eh? xDDD Però sí, sí que en som, de còmodes... xD
gatot, quina forma tan subtil de voler saber la meva edat. xDDDD
Doncs, en contra del que creus... el gospel m'ha fet veure taaaaaaantes coses (i taaaantes que no són bones), que m'ha aconseguit refermar més en el meu anti-religionisme.
Albert, sí, aquesta mateixa reflexió em vaig fer jo. Però no. No es el mateix. Perquè els Reis, quan creixem, desapareixen (bé, no del tot, alguns viuen a Madrid..) i ens queda un record maco... la religió és una cosa que perdura. I, normalment, als nens als que se'ls educa sota el precepte d¡una religió... no se'ls sol animar a que triin quan siguin grans (que hi haurà de tot, eh? Però pel que jo conec...)
Ui, XeXu, ni de conya he dit això!!!
Quan els déus es van crear, va ser per una necessitat de l'ésser humà d'aferrar-se a alguna cosa sobre-natural per explicar coses que, llavors, no es podien entendre.
El que jo dic és que el fet de seguir-ho explicant resulta molt còmode... i així provoquem que es perpetui.
[què guay, un post-discussió!!! :D]
M'ha encantat aquesta entrada. Molt ben dit!
Visca tu i la teva religió! ;-)
No se m'havia acudit mai que la raó de la perpetuació de les religions pogués ser aquesta. Molt ben trobat
Bona teoria, i més venint de tu, que ets psicòloga!!! :D
Petonets Alepsi.
Gagarin sí que va baixar del cel. I n'hi ha documents que ho demostren. En canvi, això d'Isa ben Yusuf...
Publica un comentari a l'entrada