La Clau

Un dia algú em va dir: "el problema, Alepsi, és que no suportes la rutina".

I jo, recordo que li vaig dir: "però què diuuuuuuus??? Si a mi el que més m'agrada del món és tenir-ho tot quadrat i saber què he de fer en cada momeeeeeeeeeent".

Això va ser... fa un parell d'anys o tres, com a molt (verge santa, com passa el temps... ains).

Fa poc, unes 4 o 5 setmanes, algú (amb estudis i aquestes coses de ben tenir) em va dir: "el problema, Alepsi, és que necessites emocions fortes contínuament"

A la que jo, em vaig imaginar fent puènting o llençant-me en paracaigudes i em va venir l'atac de riure.

I aquest algú em deia: "de debó, fixa-t'hi: contínuament estàs buscant ímputs emocionals. Necessites que et passin coses que t'alterin l'estat d'ànim i et facin saltar el cor. Oi que és llavors quan et sents viva?"

Què, què us sembla la reflexió?

Cal dir que la conversa entre aquest algú i jo va acabar en aquell moment (per coses que no vénen al cas, entre d'altres coses, perquè no me'n recordo.. xDD) i que jo li vaig estar donant voltes durant uns quants dies...

I em vaig estar fixant en mi mateixa. Que sembla una tonteria així dit, però quan un es fa conscient d'un mateix... descobreix coses que no s'hauria imaginat mai...

Em vaig fixar que, realment, aquest segon algú (i el primer també) tenen tota la raó del món.

Contínuament busco el que m'emociona.

Em fixo en un nen petit que juga amb el seu germà gran a llençar-se un tros de paper i m'ho faig venir bé per creuar una mirada i un somriure amb algun dels dos. I sentir-me una nena per uns mil·lisegons.

Veig un home atractiu pel carrer i li busco la mirada, per creuar-la amb ell una micro mil·lèsima de segon i sentir que el cor batega més fort (no, no, tranquils, que d'erotomania encara no pateixo, és només un joc... xDDD).

Sento una cançó en els auriculars de la noia que va al meu costat al bus, i em porta algun record. I em sento connectada amb la desoneguda que sent la música que en algun moment jo també he sentit....

Canto davant 600 persones un dissabte a la nit i... el cor batega fort. Molt fort. L'emoció d'estar sobre un escenari amb un micròfon al davant,sabent que tens la responsabilitat de transportar als espectadors a un món millor per un moment....

I llavors me n'adono de quin és el veritable problema.

El problema és que MAI tinc temps de fixar-me d'aquesta manera en mi mateixa. Que la vida em porta estressada amunt i avall, sempre pensant en el que hauré de fer mitja hora després: feina, casa, cuina, neteja, assaja, estudia, treballa, posa rentadora, estén, merda-plou, desestén....

I és llavors quan la vida se'm fa rutinària. Quan m'esgoto. Quan tinc ganes de plorar perquè res no m'emociona.

Però... ara tinc la clau.

--------
Em sembla raro acabar un post així tan seriosa... què poc Alepsi, no??? M'estaré fent vella?? Ai senyor....