Gent...

A mi hi ha gent que m’altera els nervis. Ja sé, ja sé, sóc rabiosa. I què? Normalment sóc una persona calmada, relaxada.... però.... de vegades em torno una miqueta Dr. Jekill (o Mr. Hyde, mai no he sabut quin era el dolent... xDDD).

El cas és que hi ha diversos tipus de gent que em crispa els nervis.

El primer tipus de gent, i potser el que més m’altera, són aquelles persones que, per alguna estranya raó, quan estan enmig d’una aglomeració de persones... perden la capacitat de parlar. Sí, us poso en situació.
El metro de Barcelona (o de Madrid, o de Hong Kong, però aquests no els tinc tan dominats.... xDDDD), plena hora punta.... 3 milions de persones per metre quadrat dins d’un vagó que es mou més que un balancí.... psssssssssssssss... parada. I de sobte comences a sentir una pressió a l’esquena... que es va convertint en una mà que t’agafa del braç.... i t’estampa contra la persona que tens al costat. Ala... pressiona, pressiona, que igual em torno líquida i ocupo menys espai.... ¬¬

A veure... en serio, tant costa dir “siusplau, em deixes sortir?”???

Lògicament això no passa només al metro, clar... un dia vas caminant pel carrer tan tranquilament... i, de sobte, notes una presència enganxada al clatell... notes que es va posant nerviós/a..... i de sobte... zas! T’aparten del seu camí, oh, grans reis del carrer!!!

Un segon tipus de gent i que, potser, em fa més ràbia si cap que el primer, són aquelles persones que s’autoproclamen així “jo? Buah, sóc súper sincer, tot el que penso t’ho dic a la cara”.

Uuuuuuuuuuuuuuuui! Fuig, fuig de qui digui això!!!

Normalment quan algú et diu això... és que seguidament et dirà alguna veritat estúpida que ningú li ha demanat. Veiem-ne un parell d’exemples:
- Jo? Buah, sóc súper sincer, tot el que penso t’ho dic a la cara
- Ostres, què bé, m’encanten les persones sinceres (això, normalment no es sol dir, ho solem pensar, perquè el món ens ha fet així d’il·lusos....¬¬)
- Ja, és que “tiu” jo sempre vaig amb la veritat pel davant. Per cert, aquesta jaqueta sembla de ton pare, et va molt gran i no t’afavoreix

I clar, vés què li dius... ell ja t’ha avisat de que és sincer. Et fots, perquè ell és sincer. Ala.

Veiem-ne un altre cas prototípic
- Jo? Buah, sóc súper sincera, tot el que penso t’ho dic a la cara
- Ja... és bo ser sincera
- Oi que sí? Jo també ho crec... per cert t’olora l’alè.

I tu et quedes amb cara d’imbècil. Perquè no saps si fotre-li una hòstia o riure-li la sinceritat.

- Però a veure, a tu qui t’ha demanat opinió?
- A mi? Ningú. Però sóc sincera, tia, ser sincera està bé, és bo, tu ho has dit!

I és que hi ha gent que confon la sinceritat amb la mala educació. I normalment la gent que proclama les seves “veritats-súper-sinceres”solen fer-ho a gent que no li importa una merda la seva opinió. I si li importés, li hauria demanat.

Dic jo, eh?

-------------------------------------
Properament... "gent que quan plou es passeja amb el paraigües per sota dels balcons"... xDDDD