Mites infantils

Des de ben petita sempre m'he mossegat les ungles. És el que té ser ansiosa. Sí, sóc ansiosa, què passa? No ho havíeu notat? Aaaaaaaaaaai, moltes coses heu d'aprendre, encara! xDDDD

El cas és que, això, sempre ha provocat que ma mare em fotés cops a les mans cada cop que me les veia a la boca (que luego van al pan, ja se sap... xD). Però si algú de vosaltres es mossega les ungles sabrà que no és una tasca fàcil deixar-se-les de mossegar. Com que les tens allà, a mà (valgui la redundància... i bàsicament perquè sóc elàstica, però a les dels peus no m'hi he arribat mai... xDDD), doncs estàs llegint i au, una mà aguanta el llibre i l'altra a la boca. Estàs a classe, i riqui-riqui, ungles fora. Buaj, explicat així em faig angunieta i tot, eh? xDD

Però un dia, vaig veure la llum. Un dia va caure a les meves mans un exemplar de la "SuperPop". Ooooooooooh! No em direu que mai li heu fet una ullada!!!! Qui no recorda les hores perdudes passant tests a les amigues per descobrir si "es él el chico de tu vida?" o si "conoces realmente a tu novio?" (aprofito per dir que, òbviament, aquests tests no tenen cap validesa a nivell psicològic... no, no, ho dic per si algú els estava començant a buscar ja en plan desesperat... xDDDDD).

Total, que en aquella època els meus mites de referència eren... tachán, tachán... els "BackStreet Boys" (buah, què yogus en aquesta foto... xDD)!!!!! Sí, què passa, tots tenim un passat fosc... (i perquè no us he explicat que jo feia videos casolans imitant a les Spice Girls.... xDDDDD). [Ara estic pensant que sí que us ho vaig explicar, una vegada... xDDDDDDDDD]
El cas és que llegint una entrevista que els havien fet amb motiu d'un concert que feien per aquí, els hi preguntaven: "qué os pone más de una chica?" o "qué es en lo primero que os fijáis de una chica?" (per suposat, no recordo la pregunta exacta, no fotem.. xDD). I cadascú contestava una cosa... i a mi em va impactar el que contestava el meu preferit (el Brian... buah, estava poc bo el col·lega... bufffff.... per a la època, s'entén, diguéssim que els meus paràmetres han canviat una mica, ara... xDDD): "A mi me encanta que las chicas lleven las uñas largas, cuando veo una chica con las uñas largas me vuelvo loco pensando en cómo me acariciarían...".

Podeu comprendre què va suposar aquesta confessió per mi. Oi? Em vaig encaparrar en deixar-me les ungles llargues, i és que... tenia entrades per a un concert que donaven a Barcelona!!!! I clar, vaig pensar, si tens la oportunitat que es fixi en tu, no aniràs amb unes ungles que semblen sortides d'una pel·li de terror!!!! [I si hagués existit, algú m'hagués cantat alló de "no me llames iluso..." xDDD]

Total, que xino-xano, i amb moltes recaigudes, ho vaig aconseguir. Les portava relativament llargues (penseu que igual tenia 12 o 13 anys, i tampoc era plan d'anar en plan Cruella de Vil... xDDD) i arregladetes. Ma mare no s'ho creia, estava feliiiiiiiiiiç....

Però... què passa amb les persones ansioses??? Tic-tac, tic-tac... efectivament! Que quan es posen nervioses... ungles fora!
I... què va passar???? Tic-tac, tic-tac... doncs que, exacte, el dia del concert em vaig posar histèrica (em fa vergonya recordar la meva època de fanatisme juvenil... xDD) i... aquella mateixa tarda, mentre esperavem al Palau St.Jordi... a la merda el treball de tants mesos. Van anar totes fora.... :(

Així que ja veieu, ara no sóc milionària ni estic casada amb el Brian per culpa de la meva ansietat... jopetes!