11.8.10

Skater Girl


No m’agrada l’estiu. Mai m’ha agradat.


De petita no m’agradava l’estiu perquè, tenir vacances significava estar gairebé tres mesos allunyada de tots els meus amics de l’escola. Perquè tots marxaven lluny, a jugar amb altres amics a altres ciutats i pobles i jo, normalment em quedava a casa amb ma mare i ma germana… o me n’anava a casa de la meva àvia (que me l’estimo molt però no és l’alegria de la huerta, ja m’enteneu).

Ara, de gran sí que m’agrada l’estiu. M’agrada quan tinc vacances. Però aquest any, per tercer any consecutiu… no en tinc. I això m’agobia. Més que pel fet de no poder marxar enlloc ni poder gaudir del sol a la platja mentre em rasco la panxa, pel simple fet de que, els meus amics, segueixen marxant fora a “jugar” amb altres amics…

I la meva rutina s’altera. I em sento sola i abandonada en una ciutat que, fet i fet, aquest any tampoc no ha perdut el bullici característic de les grans ciutats.

Odio sortir de la feina i saber que la meva companya de pis no m’espera a casa, que la meva amiga amb la que me’n vaig a fer un cafè a la tarda no hi és…

Però el que més odio és sentir que tot es descontrola. Que no hi ha un punt de referència… que al despatx arribes avui i han tornat dues persones de vacances i se n’han anat tres. I demà arribaran quatre i marxarà una… i em passo l’estiu acomiadant i rebent gent. I jo pringada al despatx.

Per això cada matí, quan em creuo amb la noia del monopatí – pèl-roja, sempre amb el barret al cap, seriosa, com si el viatge en monopatí fos una lectura d’una tesi doctoral –, li somric i li agraeixo amb la mirada que sigui ella la que posi el punt de rutina que li falta a l’agost.

7 comentaris:

Puji ha dit...

Un post deliciós.

Cris (V/N) ha dit...

maquíssim el que escrius i descrius, de vegades que senzil i alhora gratificant és el somriure a un/una desconegut/da, oi? Petons grans!!

Xitus ha dit...

Oh, genial post Alepsi...Ànim...

Clint ha dit...

quan comences així, ja se sap que estarà bé el post!

Ara, que un cop llegit diria que aquest sentiment ha de tenir un nom rotllo "síndrome de.." però tu ets l'experta!

DooMMasteR ha dit...

Molt bonica la entrada!
Ànims! Que tornaran aviat!

Abogadaenbcn ha dit...

M'encantaaaa!!!

Si vols fer un café jo et prometo ser-hi.

Alepsi ha dit...

Puji! Gràcies! Què tal va anar el concert??? Quina merda no haver-hi pogut anar!!!

Gràcies Cris!! És ben cert, el dia pot quedar arreglat si un desconegut o desconeguda ens somriu pel carrer... i ho fem tan poc sovint...

Vaja, gràcies, Xitus! Em sorprèn que us hagi agradat tant aquest post... el vaig escriure així al tun-tun i no em va agradar gaire... xD

Quan començo cagant-me en l'estiu, Clint? xDDDD

Gràcies DooMM!! Ja comencen a arribar! :)

Gràcies Anna!!!!
Doncs mira, no et dic que no al cafè, eh? ;)