A vegades la gent em cau malament. Molt malament. Els miro i penso: de què collons riuen? Perquè fan això o allò altre? Què fa que plorin? Què els fa moure?
I em fan ràbia. I penso que viuria millor en un món on només hi fos jo.
I després me n'adono que si només estigués jo al món la gent em cauria igualment malament. Em cauria malament jo, a mi mateixa. I me n'adono que és aquesta, la qüestió: la gent em cau malament quan no m'agrado a mi mateixa.
I ja. Aquesta és la reflexió del dia.
I per a aquesta merda has reobert el blog, Alepsi? Doncs sí. Vés.
2 comentaris:
És fàcil culpar de qualsevol cosa a tots els altres quan estem de mala lluna, oi? És més fàcil que culpar-nos a nosaltres mateixos d'estar-ho.
No et pensis, a mi també em cau malament molta gent i jo no em caic malament, es més, jo em caic de puta mare (es pot dir “puta mare” en el teu blog?), de fet penso que el món seria molt millor si la gent fos més com jo, se que no es possible però m’acontentaria amb que no estigués tan ple d’imbècils.
Benvinguda de nou!
Publica un comentari a l'entrada