Regal Blocaire Invisible!!!

Mercè, Mercè, Mercè.

Per si no havia quedat clar: Mercè!

Jajajajaja! Ostres, noia... quina passada tenir el plaer de fer-te el regal del blocaire invisible a tu! M'ha encantat endisar-me en el teu blog, a la teva vida, podriem dir... m'ha encantat conèixer-te!

El meu regal és un petit conte-homenatge. He fet servir algunes de les imatges que tens publicades al blog per a inspirar-me per a la meva (teva) història.

Desitjo que t'agradi!

P.S: disculpa per la pista falsa de l'altre dia... vaig dir que segurament no em llegies i després et vaig veure allà com a seguidora del meu bloc... però ja era difícil d'arreglar... xDDDD

---------------------------------

Hi havia una vegada una noia que es deia Mercè.

Aquesta noia vivia en una casa petita del centre de València, que compartia amb la seva família. La seva mare, el seu pare i els seus germans. Ella tenia una habitació petita però acollidora. Allà hi tenia un ordinador, des d'on deixava volar al seva imagiació tant com podia.

Des que tenia ús de raó es recordava a si mateixa escrivint i somniant amb móns diferents per viure. Quan era més petita, li encantava imaginar, com a totes les nenes, que l'amor de la seva vida l'estava esperant amb un ram de flors i un quilo de romanticisme per a ella soleta.

De vegades també escrivia històries fantàstiques ambientades en èpoques anteriors. Concretament li agradava molt una que havia escrit amb només 15 anys que tractava sobre un contacontes que tenia poders màgics i que podia fer feliç a la gent només entonant les primeres notes de les seves cançons-conte.

Quan la Mercè s'avorria, mirava per la finestra.

i veia als seus veïns passejant pel carrer. Especialment li agradaven els dies de festa major, quan el carrer es guarnia amb l'envelat i si obries la finestra podies ensumar la pòlvora cremada.

Un dia d'estiu la Mercè, que llavors devia tenir uns 16 o 17 anys, va anar-se'n a la platja amb uns amics. Feia un dia meravellós per deixar que el sol acaronés les seves pells adolescents mentre l'aigua les refredava.

De sobte, a la vora de la platja la Mercè es va trobar amb una ampolla.

El seu primer pensament va ser “sí que n'és de cotxina, la gent, tenint les papereres a dos metres!”, però després, quan s'hi va fixar bé, va veure que, a dins de l'ampolla, hi havia un paper rebregat.

Deixant volar la imaginació va pensar que, perquè no, potser aquell paper era una nota d'algun nàufrag perdut en una illa deserta, i que, potser era ella la única que podria salvar-lo, perquè qualsevol altra persona ni hi pararia esmena en la petita ampolla.

Va ajupir-se dissimuladament, intentant que cap dels seus amics (que ara mateix jugaven a ofegar-se els uns als altres dins l'aigua) la veiés jugant a les novel·les de nou.

El que va trobar dins l'ampolla per poc no la fa cridar de por. Una fotografia amb una nota al revers que deia: “Mercè, no deixis que passi el temps. Tu saps que pots fer feliç a la gent a través de la teva imaginació”.

I res més. No hi havia res més. Ni una firma. Ni un segell. Ja està. Com si aquella ampolla l'haguéssin deixat allà especialment per ella, sabent, d'alguna manera, que només ella la trobaria.

Òbviament no va provar d'explicar-ho als seus amics. Va llençar l'ampolla i es va guardar la fotografia amb l'escrit.

Ella sempre havia volgut fer això, precisament, dedicar-se a plasmar en molts papers totes les històries fantàstiques que li corrien pel cap. Però mai ningú l'havia animat de debó a fer-ho “ai, Mercè, que tot això són ximpleries, que la vida de l'escriptor és molt dura i no compensa!!!” li deia sovint sa mare.

I ara això. Ara algú, des d'algun lloc, l'animava a escriure. I, el millor de tot, és que aquella ampolla i aquell missatge li havien donat una idea meravellosa. Al seu cap començava a formar-se la idea d'un conte... d'una història interessant.

Va agafar les seves coses i va marxar corrents. Aquesta vegada, però, no se'n va anar a casa, necessitava consultar alguns llibres, així que se'n va anar a l'arxiu municipal, on la recepcionista ja la coneixia i no li va fer mala cara quan la va veure entrar carregada amb el para-sol i les xancletes de la platja.

Allà va començar a buscar. Sabia que havia de trobar alguna cosa allà, però no tenia ben bé clar què era. Va agafar un full en blanc, i un bolígraf que li va deixar la recepcionista, i amb la seva lletra curosa i petitona va començar a fer l'esbòs del que seria la seva gran història.

Tot començava en un cementiri...

Així va ser com la Mercè va guanyar el seu primer premi de literatura. Desprès d'aquest en van venir molts d'altres. Cada un millor que l'anterior. Era una escriptora aclamada pel seu públic i que, contra tot pronòstic matern, es guayava molt bé la vida només dedicada a això.

El que mai ningú no va saber és que, cada novel·la, cada llibre que sortia al mercat sota el seu nom, era fruit d'una ampolla que, any rere any, es trobava en el mateix lloc. I amb una fotografia i un escrit diferent.

Ara la Mercè té 89 anys. Li queda un dia pels 90. I se'n va a la platja, ajudada pel seu nét més petit, en Joan. Li demana, siusplau, que la porti a passejar per la vora de la platja.

Mentre van agafats de la mà per la vora, la Mercè veu que hi ha una ampolla que, com cada any, l'està esperant. Li demana a en Joan que s'ajupi a agafar-la, la seva esquena ja no és la que era. En Joan l'agafa i li dona a la seva àvia.

“Mercè, aviat arribarà a la teva porta el moment de descansar. Deixa't endur, descansa, la teva font d'inspiració conclou avui, però només canviarà de receptor”.

La Mercè deixa anar un llarg sospir.

-Estàs bé, àvia?

-Sí, fill. Simplement, mai més no tornaré a escriure.

-Què dius? Si em vas prometre que em dedicaries el proper llibre!

-Doncs ja no, Joan. S'ha acabat la iaia escriptora.

-És pel paper aquest, àvia? Deixa-me'l veure.

Ara ja tant és. La Mercè li dona el paper a en Joan. Ell se'l mira atentament.

-Àvia... me'n vaig a l'arxiu municipal...

La Mercè va somriure. Ja no s'ha de preocupar. Sap que en Joan és un digne successor.