A veure si us penseu que ser una petita burgesa al París de 1900 era fàcil. Si no posaves distància entre tu i tota la "plebe"... estaves perduda.Tot i que no sempre aquest posat era real... de vegades sortia a passejar en el meu "carretó" i havia de continuar arrufant el nas com si tot fes més pudor del normal... per aparentar que jo no era una d'ells.... però en realitat, a mi tant me feia.
Les poques estones que passava amb ells sempre em feien plorar. Admirava la seva capacitat d'actuació sincera, sense haver de posar cara de res.... i llavors venia la meva mare i em feia un dels seus discursos sobre el poc "glamour" (bé, ella no deia "glamour", clar, que allò no es portava...) que tenia una dona, com jo, plorant....
I allò em feia plorar més. Però no li podia dir.
Una altra proposta de: RelatsConjunts
12 comentaris:
Tristoi, eh? Bonic i proper, m'ha agradat. Jo també gaudeixo fent relats conjunts...
I com a acabat la noia? M'ha agradat
Carai, crec que ets la primera que deixa bé aquesta noia, que tothom l'ha vist molt estirada. Sembla que també pot tenir el seu petit cor, oi? M'ha agradat, fas que ara la dona em desperti simpaties (després dels pals que s'ha emportat.
M'ha agradat molt! Convencionalismes i guardar les formes, tot per mantenir només l'aparença de qui se suposa que hem de ser...
felicitats pel relat!!
M'agrada. Perquè això de guardar les formes és molt propi del que tu dius petita burgesia (jo en dic xicoteta).
Visca saltar-se les formes i visca la classe obrera!
Negras tormentas... (i segueix in crescendo).
Ben mirat no sé perquè la majoria li ha vist un posat altiu.
Ara que la vaig mirant la veig tristona!
Molts records wapa! Et trobo a faltar :)
m'ha agradat que li hagis donat la volta
A veure si la noia se'ns revela! No pot ser això que t'hagis d'anar preocupant del "glamour". Sigui com sigui, és un bon relat! M'ha agradat molt!
I és que l'estatus tampoc dona la felicitat.
M'ha agradat! Salutacions!
T'ha semblat trist, Zel? Vaja... potser sí que una mica sí que ho és... :s
Mireia... qui ho sap? Potser ha acabat casada amb qualsevol milionari que li ha fet canviar el seu mode d'entendre les coses... a saber...
Jajajaja! És que he empatitzat amb ella, Xexu!!! xDDDD
Moltes gràcies Laia!!! La veritat és que és un tema que em posa dels nervis... haver de fer veure que som qui no som... :s
Agitan los aireeeeees. No t'agradaria fer gospel, Efe??? xDDDD
Sí que té un cert toc tristoi, Joana....
Jordi, el proper quadre el poso cap per vall! xDDDD
Me n'alegro que t'hagi agradat, Nymnia!!! Benvinguda!!!
Doncs no, Doommaster... què hi farem, no ens donarà la felicitat ser barons... xDDDD
Eiii, per fi he passat :)
seh, està bé, és original, ben escrit, m'ha agradat. L'has fet tu? :P
:***
Bon relat... per fi algú que la deixa en bon lloc!
Salut!
Publica un comentari a l'entrada