Viure

Demà me'n vaig de viatge. Tornaré dimecres que ve (sí, faig un aqüeducte dels grans), suposo que fins llavors no podré actualitzar. Per això us vull deixar amb un post-reflexió.

-------------------------
Ahir vaig tornar a tenir assaig de Gospel. Ja sabeu, i si no ho sabeu seguiu el link de la paraula, que en aquest cor en el que estic no només cantem. Abans de cada assaig fem uns exercicis per conèixer-nos, per fer pinya, i per entendre què vol dir cantar gospel.

No sé si mai us ho he dit, però el gospel és un cant sorgit de les entranyes dels esclaus africans que treballaven de sol a sol. La desesperació màxima a la que arribaven els feia cantar per abstreure's (ja sabeu "quien canta su mal espanta").

Ahir, el director, va voler que experimentéssim una mica amb els nostres sentiments. Com sempre, per parelles, ens va demanar, primer que li descrivíssim a la persona que teniem davant com seria la nostra casa ideal. Allà on ens agradaria viure. L'únic límit era el que la nostra imaginació posés.
Òbviament, tant la meva companya com jo ens vam imaginar una súper casa, amb tots els luxes.
Després ens va demanar que ens imaginéssim amb qui ens agradaria viure. També, posant com a únic límit, la nostra imaginació. Totes dues vam descriure el nostre home ideal.... amb els nostres fillets súper ideals, també! xDDDD

Quan vam tenir tota la nostra fantasia muntada, ens va demanar que ens miréssim als ulls. I va començar a parlar: "un día, mientras disfrutáis de vuestra casa fantástica, llaman a la puerta. Es un hombre con la cara tapada. Os da la mano, y os dice que debéis marcharos de allí. Dejando todo atrás, sólo con lo puesto. Cuando salís, sin entender porqué os arrancan de allí, cerráis la puerta de la casa, y en ese momento, todo se derrumba. La casa, la gente que había dentro, todo. Todo a lo que habíais aspirado en la vida, ha desaparecido. Os vais de la mano del hombre misterioso. Que os lleva lejos..."

"El otro día, 33 jóvenes como vosotros experimentaron eso. Uno de sus compañeros decidió convertirse en el hombre misterioso, y arrebatarle los sueños a más de 30 compañeros. ¿Qué os hace pensar que vosotros sois diferentes? ¿Qué os hace pensar que mañana mismo, a vosotros no os vendrá a visitar el hombre misterioso? ¿Porqué os creéis más afortunados que ellos?"

"Ahora quiero que penséis que sois la persona que va de la mano del hombre misterioso. No la persona que se queda viendóos marchar. Explicadle a vuestro compañero cómo os sentís. ¿Habéis aprovechado el momento en que teníais vuestro sueño delante? ¿Habéis podido vivir al 100%? ¿Habéis aprovechado cada momento?"

Òbviament, la meva resposta va ser un NO rotund. Crec que no visc la vida. Sóc bàsicament feliç, sí, però... no la visc. Sempre projecto la meva felicitat en un demà. No en l'avui. Sempre visc a l'espera de que quan arribi el dia que.... seré més feliç. I quan arriba, penso, ostres i quan arribi.... encara ho seré més... I la felicitat no s'acumula. La felicitat són petites estones. Petits moments que et fan somriure sincerament. Petites històries, anècdotes, que et fan adonar-te que estàs viu, i que val la pena seguir.
Sóc molt conscient d'això que em passa. I crec que no sóc la única, ni molt menys. Estic intentant canviar-ho, però costa no projectar-me en el que passarà... i aprendre a viure el moment que tinc. Costa molt.

"Pensad que es posible que, mañana, os venga a visitar el hombre misterioso. Que os arrastre con él. ¿No creéis que valdría la pena recibirlo con una sonrisa? ¿Saber que aunque se nos lleve, hemos aprovechado cada pequeño instante?"

Doncs sí. Sí. Definitivament sí.

I aquí em va donar per plorar (i ara mateix em costa mantenir les llàgrimes dins els ulls). I el director, per sort, ens va donar permís per a abraçar-nos amb la persona del davant. I sort en vaig tenir d'aquella abraçada.... i ara en necessitaria una altra. Una abraçada llarga, càlida, tendra però ferma. Una abraçada que em fes sentir que val la pena aprofitar cada petit instant.

Us asseguro que l'abraçada que em va fer la noia aquella, no la oblidaré mai. Crec que vaig començar, en aquell moment, a viure la vida d'una altra manera. I per això ho volia compartir amb vosaltres. Perquè sé que, quan ho necessito, esteu aquí per a abraçar-me, encara que sigui només virtualment. Mil milions de gràcies.

La persistència de la memòria

I ara ja no entenia res. Poc a poc tot s'havia anat desfent. Tot. La sorra, el mar, el penyasegat... tot. Aquell rellotge ho havia dit. Havia donat el seu veredicte. Tres quarts i cinc de vuit. En punt. I sense a part. Un punt i seguit. Perquè sabia que no tot acabava allà. Era, tan sols, l'inici del final. O el final de l'inici. Ni tan sols això tenia clar.

Tres quarts i cinc. L'hora acordada. L'hora en que tot, havia de començar a acabar-se. Potser, qui sap, només trigaria en acabar-se cinc minuts, tot plegat. Potser, qui sap, allò durava fins a l'eternitat. No ho sabia. Però tampoc importava.

Els colors càlids envoltaven la remor del mar. Aquell xiuxiueig inconfusible traslladava la ment a un estat plaent, relaxat. Només aquella remor, constant, que es sentia a l'inici mateix dels llavis. Les olors eren conegudes, el dolç de les paraules, mesclat amb el salat de les mirades, l'àcid dels dits, l'amarg del cor.

Però eren tres quarts i cinc. L'inici del final. L'hora pactada. El moment de la veritat.

La remor del mar va tornar-se més profunda, més conscient. Més propera. Més càlida. Més segura. Menys distant. Més a dins. Més penetrant. Obrí els ulls.

La dolçor del cos calent al seu costat. Un dia més.

L'inici del final. O el final de l'inici.


---------------
Una altra proposta dels "Relats Conjunts".

Feliç diada de Sant Jordi a tots!!

Com estan els caps...

Estic flipant. Molt. Infinit. Al·lucino mandarines.

Mireu que he perdut coses al llarg de la meva vida. Sóc un desastre organitzatiu, i em passo més estona buscant les coses que usant-les. Una desgràcia.

Però avui ja és el súmum. Vamos, el colmo dels colmos.

Com es pot perdre un pantaló????????????? Us ho juro que no me l'he tret enlloc! [Fora de casa, vull dir...]
------------------

Total, que res, que al final mentre escrivia això he tingut un insight d'aquells dels meus, i he recordat que estaven penjats darrere de la porta del bany.... ¬¬

En fi.... remenant la casa sencera durant mitja hora de rellotge... Però vaja, ha servit per a que ma germana trobés unes mitges que havia perdut feia temps.... xDDDDDDD

Aaaaaaaaaaaaaaaaaaaai senyor, com estan els caps....

Resum de xat

A veure, que tinc poca paraula, però no tan poca. Us vaig prometre un resum, i aquí està. Agrairé que m'ajudeu a completar-lo, ja que vaig estar absent molta estona i no vaig poder seguir la mega conversa.

No em feu posar una llista dels assistents perquè no recordo a la majoria... em sap greu, la meva memòria és limitadeta, què hi farem!

Doncs res, que la cosa va estar molt bé. Va ser divertit.

Jo feia segles que no entrava en un xat. Ho havia fet al principi de tenir ordinador amb accés a internet (farà cosa de 6 o 7 anys), quan encara no havia descobert el messenger. Entrava als xats de Terra (què típic!), i ala, a xerrar amb desconeguts, que normalment volien sexe!!! Dios! Jo sempre pensava: "a sant de què em proposen sexe si mai ens veurem???" I els deia que no, clar. I m'acomiadava d'ells, fins que trobava a algú que només volgués parlar. Després vaig descobrir lo del cibersexe, però això ja és una altra història. xDDDDD

Total, que amb la vinguda del messenger vaig anar abandonant els xats... i vaig dedicar-me a parlar amb aquelles persones que havia conegut allà (les que valien la pena, mínimament)... la meva llista de contactes, avui, encara supera els 140!!!! I amb 130 no m'hi parlo... xDDDDD

En fi, que em perdo. Tornem-hi. Que deia que va ser molt divertit. Allà a la sala general tothom parlant del gol del Messi (que encara no he vist, però es veu que és una canya), i no sé quines coses més. Molt bon rotllo, molt bon ambient.

Fins i tot, en un moment, va entrar un personatge (recordem que la sala de xat era pública) molt especial... [enganxo el tros de xat tal qual tret de la sala, espero que a cap dels que apareixeu us molesti (ja he tret les frases comprometedores... xDDDD)]

= estoy desnudo alguie = alguan tia per aki

= Metamorfosi = collons, n'ha entrat un en pilotes?

= Alepsi = tapa't que agafaràs fred, tio

= Metamorfosi = jajajaja

= Farlopa = jajajajajaj

= estoy desnudo alguie= jeeje

= estoy desnudo alguie= alguna tia vol verem

=Alepsi= doncs mira no

= the silver blue sea= jajajajajajajajaja

= el veí de dalt= Si tapa't que hi ha jovent i n són hores

=Alepsi= ara ho parlavem

=Alepsi= que no volem més homes

= Alepsi = que ja en tenim prou

= Metamorfosi= ah, no?

= Lapri-david= tu q ets, el de ciutadanos, q va despullat?

= Farlopa= Prous homens.

= estoy desnudo alguie= pos si

= Farlopa= jajajjajajajajaja

= Alepsi = uala!

= Alepsi = què dur!!!

=Alepsi = xDDDDDD

Per a que veieeeeeeeeu! Vam tenir de convidat al molt honorable "estoy desnudo alguie", que diu que és el de Ciutadanos. xDDDDDDDDDD

Val a dir que vaig estar partint-me de riure una bona estona, després d'això! xDDDD
Aquí el Laprí va estar molt encertat! xDDDD