Largáos a un motel!!!

Jo no sé si deu ser l'abstinència aquesta a la que m'he vist abocada (que no per això deixa de tenir les seves coses bones), que l'estiu ha reunit a tots els homes i les dones solters que quedaven sobre la superfície de la terra per fer que fóssin súper feliços o, simplement, que hi ha dies en que més valdria no aixecar la vista del terra.

Avui, he pujat a la universitat a estudiar. Quan anava en el cotxe, que encara no havia arribat a la Meridiana, he hagut de parar en un semàfor que estava en vermell (perquè jo seré el que vulgueu, però els meus punts mel's estimo com si fóssin els meus fills...). Total, que estant aturada, he mirat als vianants que estaven creuant. Tots, xino xano, passant pel pas de zebra, més o menys atrafegats perquè feien tard a la feina... menys un parell. Un noi i una noia d'uns trenta anys que estaven aturats sota l'homenet verd il·luminat, fent-se petons i abraçades com si no s'haguéssin vist en tres mesos. "No siguis tonta, Alepsi, que s'estan acomiadant!". Cervell 0 - Alepsi 1. La parella, després d'una besada intensa s'ha agafat de la mà i ha continuat unida, creuant el carrer gairebé en vermell, entre rialles i ullets de "cordero degollado".

En el següent semàfor no hi havia vianants. Però estava vermell. Així que també he parat. Al meu costat un cotxe atrotinat, blanc, ha decidit esperar-se a que canviés de color el disc vermell. Sempre que condueixo m'agrada mirar les persones que van dintre dels cotxes amb els que comparteixo via. Error! Dintre del cotxe atrotinat, blanc, hi havia una parella. Un home i una dona atrotinats, també, blancs, també, d'uns 70 anys, també (vale, vale, el cotxe devia tenir uns... 20, només).... però fent-se petons. I carantonyes. "Tia tonta, aparta la vista que el semàfor està verd!!!". Touché. Cervell 1 - Alepsi 1.

En arribar a la universitat, ja tot ha estat diferent. He estudiat tot el matí, acompanyada de la inseparable maduixeta, fins a l'hora de dinar. Vale, d'acord, hem fet un parell de pauses, però súper justificades. Val, d'acord, anar a l'Abacus a mirar llibres, per fer alguna cosa i després passar pel bar no és justificat...

A l'hora de dinar, hem anat al nostre estimat bar. Que per fi ha obert, després d'unes (no dubto que) merescudes vacances d'estiu. Allà hem agafat les nostres safates amb els nostres plats combinats i ens hem assegut a una taula que quedava lliure. "Mira allò" [això m'ho ha dit la Maduixeta, mig xiuxiuejant i enfocant la vista unes taules enllà]. Merda. Una parella de joves tortolitos fent-se mimos i mirant-se amb ulls de "ets la única persona que em pot treure d'aquest món d'insensibles". Anava a dir que se m'ha regirat el dinar. Però després em direu que si sóc una insensible i que si bla, bla, bla... així que no ho diré. Punt.

Ara, el que ja ha estat "la gota que ha colmado el vaso" ha vingut a la biblioteca. Quan la maduixeta ja havia marxat. En fer-ho ha deixat el lloc que quedava just devant meu lliure, amb la mala sort que, al costat hi havia una altra cadira buida. I sí, no cal que sigueu uns genis, s'hi han assegut un noi i una noia. I sí, eren parella. I sí, s'han posat a estudiar abraçats. A estudiar!!!

Per favor... tot lo altre ho accepto! Però en una biblioteca???? Calen abraçades eternes? Petons a les espatlles? Miradetes en plan "me deshago cuando me tocas"? Xiuxiuejos seguits de riures idiotes????? No, no calen. D'aquí ve el títol del post: "largáos a un motel!!!" [que és la típica frase de pel·lícula americana mal doblada, i que té una entonació molt característica, que els que em coneixen, coneixen de sobres, i que si sabés posar "castposts" d'aquests que poseu, igual m'animava i us la gravava... xD]

------
Vale, i ara, siusplau, estalvieu-vos comentaris del tipus:

• El que et passa és que estàs gelosa. [Nah... gelosa jo? Gens. Simplement, avui tinc el dia "destroyer" i em venia de gust criticar quelcom...]
• Ets una insensible. [Crec que això va quedar clar amb el post d'ahir... no sóc insensible sóc... "jo mateixa porqué el mundo me ha hecho así].
• Ja veuràs que maco quan ho facis tu. [No cal que m'ho digueu, jo també he viscut a l'altra banda, i me la bufave bastant el que penséssin ties amargades com jo]. (... perquè sempre m'acabo insultant? Jo com a venedora no em guanyaria pas la vida, no... xDDD)
• Ets una irrespectuosa amb les mostres de "carinyu". [No, definitivament no, això és mentida. A mi m'encanten les mostres de carinyu, però: o a mi, o lluny de mi. No sé si ens entenem... xDDD]

I sí, ahir vaig quedar empatada amb el meu cervell.

Serà que t'has fet gran...

Jo, quan era petita, ja era com sóc ara. Més petita, clar. Més rodoneta, també. Més inconscient, també. Però no he canviat gaire.

De petita sempre havia estat molt xerraire. Això, els que em coneixen en persona ja ho saben (i els que no, ho podeu intuir), no ha canviat gaire. Més aviat gens.

De petita era molt mentidera. Anem a veure. No era mentidera en plan cabrona, no sé si m'enteneu. Era mentidera en plan... fer-me notar. Jo sempre havia de ser millor que els altres (això gràcies a mon pare...¬¬), així que si no ho era, m'ho inventava. Ho feia tant bé que només recordo que em descobríssin un cop. Això sí que ho he canviat. Ara ja no necessito fer-me notar tant, de fet, ara prefereixo passar una mica més desaperçebuda... sobretot al principi (després ja em "sueltu" i no vegis!!!). El cas és que el fet d'haver estat tan mentidera em va dotar amb una gran capacitat d'improvització que encara ara faig servir de tant en tant per sortir-me'n dels merders en els que em foto per la meva gran bocassa.

Aquest és un altre punt que mai he aconseguit canviar. La meva bocassa (tant metafòricament com literalment [a veure, no tinc una bústia de correus, per boca... però es fa graaaaaan... avui mateix n'he fet la prova: 4 galetes maria senceres a la boca, i ni una engruna fora. Supereu això!... i no penseu malament, que m'ho veig a venir...]). Fa uns dies en parlava, dic, de la meva gran boca (metafòricament, cony). I és que sóc d'aquella mena de gent odiosa per si mateixa, però encantadora de cara als altres. En resum, una gilipolles. I és que em foto jo sola en uns merders... no sé dir que no. Diguéssim que tinc problemes d'assertivitat. Però vaja.

Una altra cosa que no he canviat és la meva falta de tacte. No, no, no vull dir que sigui descarada, ni indiscreta, ni res per l'estil... és la meva falta del que en diríem.... feminitat. Recordo que una monitora de l'esplai, quan jo encara no tenia pits, em va dir: "nena, mai no et casarem! Ets molt poc femenina!". I jo me la vaig quedar mirant pensant: "tia, tu ets pava, jo perquè em vull casar?" El cas és que té raó. Jo fina, fina, mai no he estat. Sóc bastant malparlada i, de tant en tant, barroera. Però només quan cal, és a dir, quan s'ha de riure (alguns, d'això en diuen "desparpaju", a mi no m'agrada gaire la paraula, però vaja...).

D'altra banda, i amb això acabo el meu auto-anàlisi, sempre he sabut guardar la compostura. Des de petita m'havien pogut portar a tot arreu. Suposo que és la suma de ser xerraire, de saber improvitzar, de no tenir assertivitat i del meu "desparpaju" però sé canviar-me la disfressa i poder anar a la òpera, a un concert de "La Gossa Sorda", a ballar salsa, a un casori (i comportar-me), d'excursió amb els nens, a fer entrevistes diagnòstiques.... i no sentir-me fora de lloc.

Des de petita he estat bastant... pluri... uh... busco una paraula que no surt... uh.... allò que vol dir "que es pot fer servir per a tot"... Multiusos!!!! No, merda, no és aquesta... això queda lleig... en fi... una altra cosa que no ha canviat... el parlar sola.

---------------------
I tota aquesta història, ha vingut inspirada per: una bossa de pipes pelades banyades en xocolata. Que l'he obert i les he tastades i he pensat: "ara ho escriuràs al blog". Hi escriuràs: "quan he tastat les pipes he fregat l'orgasme". "Culló, nena, que poc fina... hosti, recordes allò que et va dir la teva monitora??? Si és que no canvies, nena, no canvies...." [i tot això m'ho ha dit el meu estimat cervell... algun dia, us ho juro, escriuré les converses filosòfiques que tinc amb ell... m'esgota profundament, en sèrio, qualsevol dia... cometo un delicte!!!]

Després de la tempesta... reflexió

Des que m'he llevat aquest matí he estat reflexionant sobre el que em va passar ahir. Crec que li puc donar una explicació més o menys lògica.

Tot va començar quan vaig començar a debatre'm internament sobre el fet d'anar o no a Igualada. Diguéssim que la meitat racional del meu cervell em deia que no hi anés. Que havia d'estudiar, que avui venien els meus pares i havia de tenir la casa neta... però la meva part "juerguista" [ajudada per la Maduixeta] em deia: "tia, ets idiota! No ets jove? No et ve de gust? Doncs som-hi! No t'ho pensis!" [el meu cervell tan simpàtic com sempre...].

El cas és que de sobte vaig veure clar que no hi aniria. I no per falta de ganes. I no perquè tingués la casa feta un desastre. I no perquè hagués d'estudiar. Simplement em va fer vergonya. Punt. Tothom qui em coneix de fa temps es sorpren quan m'agafen aquests atacs de vergonya. I la Maduixeta no va ser menys, tot i que em va entendre. Quan li vaig dir: "tia, que no, que no hi anem... em fa... vergonya...". Ella va dir: "ho entenc, no passa res". Però jo sé que li va saber greu. O això vaig interpretar.

I d'aquí a les profunditats, tot va ser un. Per diverses situacions que m'han tocat viure m'he tornat molt poruga en les meves relacions d'amistat. Sempre que faig alguna cosa, o que no la faig, sempre que els meus amics estan "raros", la culpa és meva. Sempre em fa l'efecte que no sóc prou bona per ells i que, el dia menys pensat, se n'aniran del meu costat com han fet ja alguns [sí, ja sé que quan un amic deixa de ser-ho és perquè no era tan bon amic, però aquestes coses marquen molt...]. Algun dia potser ho explico.

El cas és que en dir-li a la Maduixeta que no marxavem, el meu estimat cervell va començar el seu monòleg particular: "tu ets subnormal, hi hauries d'anar, si vas dient sempre que no, t'acabaran abandonant"; "la Maduixeta se'n cansarà de la teva inseguretat, idiota!"; "segur que després d'escriure tot això al blog i deixar clar que ets una cagadubtes i una insegura patològica, ningú més voldrà acostar-se a tu". I ja ho dic jo, el meu cervell és un gran fill de puta. Doncs sí, però a veure qui és el guapo que aconsegueix fer-li front.

Després d'aquests pensaments catastrofistes, tot va venir en devallada. Tots els petits problemes amb els que m'he trobat últimament es feien muntanyes al meu cervell... i al final tot va perdre el sentit. [I la resta ja la sabeu, i si no, llegiu el post anterior].

Aquest matí, però, m'he llevat una mica millor. La plorera d'ahir em va ajudar a desestressar-me una mica. I llegir tots els vostres comentaris, realment, em va ajudar molt. [Gràcies doommaster; gràcies maduixeta; gràcies trastu; gràcies musa; gràcies iruna; gràcies laprí; gràcies deric; gràcies pepe].

Després de llegir i contestar els nous comentaris m'he posat a fregar la casa, a endreçar-la una mica i a veure el Doraemon. Sí, per aquest ordre. Llàstima que el Doraemon ja no em captivi tant com abans i que el meu cervell estés començant a entrar en acció de nou ["això, tu no estudiis! El divendres et follaran a l'examen"]... però de sobte, se m'ha acudit mirar el mòbil. Tenia dos missatges: un d'un amic preguntant-me com estava avui i un d'una amiga dient-me si volia anar a fer un café.

He estat a punt de dir-li que no, però al final he pensat "què cony, truca-la i li dius que si, que fa segles que no la veus" ("i si no, ja saps, et deixarà de banda, s'enfadarà amb tu, t'oblidarà...").
"Emma! Que sí que vinc! Dona'm mitja hora per dutxar-me i vestir-me!"
"Que guay nena, tinc ganes de veure't!!"

Total, que m'he dutxat amb aigua ben calenta. Tan calenta que tota la carn se m'ha posat de gallina... tan calenta que quan he sortit de la dutxa tot el meu cos fumejava. Un cop seca m'he vestit amb els meus millors texans, amb una samarreta ben mona (i escotada, sí) i m'he posat les sandàlies altes, aquelles que em fan sentir-me tan sexy.

M'he mirat al mirall i, per fi, el meu cervell se n'ha adonat d'on està allotjat i m'ha obsequiat amb un: "nena, no estàs gens malament! No sé com no tens 300 homes al darrere!". He somrigut a la noia de l'altra banda del mirall, li he fet l'ullet i he sortit de casa. Ben mona.

La conversa amb l'Emma ha estat genial. Hem parlat de tot i de res, ens hem posat al dia de totes les nostres aventures estiuenques i hem parlat d'homes, de sexe, d'estudis, d'amor, de cinema, de teatre, de museus, de ciutats.... Li he preguntat si tenia plan per dinar, i per desgràcia m'ha dit que havia quedat amb sa tieta. Però vaja, a mi em venia de gust anar al Japonès a dinar, així que... m'hi he plantat jo sola. Visca! És la primera vegada que dino a un restaurant jo sola. I m'ha encantat.

He entrat i tot eren homes. Allà al voltant d'aquella cinta transportadora giratòria on hi viatja el menjar hi havia tot de treballadors dinant amb els seus companys. I de sobte he entrat jo, i m'he assegut, tota digne. Tota mona. Un parell o tres se m'han quedat mirant. He demanat l'aigua i m'he atipat de bon menjar japonès (demostrant al món una gran habilitat amb els chopsticks).
La gent del restaurant em miraven encuriosits.

En mitja hora he enllestit el dinar. He demanat el compte i he marxat cap a casa. De camí no se m'ha acudit res més que passar per devant d'uns paletes... que òbviament no han deixat passar la oportunitat de demostrar qui són els homes de debó: "esta sí está bien linda..." [al menys no han estat barroers]. Els he mirat amb cara de sobrada i de mala llet continguda.

Però mireu, avui em trobo millor.

Cada dia millor....

M'odio. Molt. No puc amb mi mateixa. Odio sentir-me així. I per això m'odio. Odio que un dia sóc la millor del món, sento que me'l puc menjar amb patates, i al dia següent sóc una puta merda per la que ningú donaria un cèntim.
Odio sentir que depenc de la gent. Odio sentir que necessito que, constantment, la gent em pregunti com estic, em demani per com em trobo. Odio ser tan egoïsta.

I lo més divertit de la història és que sé que jo en sóc la única responsable de sentir-me així. Jo en tinc la culpa de pensar massa, de deixar que el meu cap vagi per on vulgui. Només jo en tinc la culpa d'haver-me passat tot un diumenge devant de l'ordinador, apretant compulsivament el botó "refresca" del catapings... llegint fil per randa tots els blocs que he trobat. I això em fa pena. Passo pena per mi, la veritat.

Jo tinc la culpa d'haver refusat la opció del Farlopa (però en aquest estat, jo no puc anar enlloc)... jo en tinc la culpa de no haver trucat a algú per quedar aquesta tarda. Jo tinc la culpa d'haver engegat la ràdio i haver escoltat totes les cançons d'amor que hi han aparegut, i de no haver estat capaç d'apagar-la.

I el que em fa més por és acabar així. Al final la gent se n'acaba cansant de mi, de que totes les meves converses vagin pel mateix camí, de que només parli de mi mateixa... i al final acabaré... vés a saber com. No sé. Em faig por. I em fa por el món. I el futur. I el passat. I... tu. I ell. I tots. I tothom.

[I suposo que penseu que tot aquest rotllo és només per fer-me la víctima. Doncs potser sí. Ja no tinc clar ni això. No sé perquè faig les coses. No sé perquè escric al blog. No sé perquè algú es molesta en llegir-me...]