11.9.08

Posats

A veure si us penseu que ser una petita burgesa al París de 1900 era fàcil. Si no posaves distància entre tu i tota la "plebe"... estaves perduda.

Tot i que no sempre aquest posat era real... de vegades sortia a passejar en el meu "carretó" i havia de continuar arrufant el nas com si tot fes més pudor del normal... per aparentar que jo no era una d'ells.... però en realitat, a mi tant me feia.

Les poques estones que passava amb ells sempre em feien plorar. Admirava la seva capacitat d'actuació sincera, sense haver de posar cara de res.... i llavors venia la meva mare i em feia un dels seus discursos sobre el poc "glamour" (bé, ella no deia "glamour", clar, que allò no es portava...) que tenia una dona, com jo, plorant....

I allò em feia plorar més. Però no li podia dir.


Una altra proposta de: RelatsConjunts

12 comentaris:

zel ha dit...

Tristoi, eh? Bonic i proper, m'ha agradat. Jo també gaudeixo fent relats conjunts...

Mireia ha dit...

I com a acabat la noia? M'ha agradat

Sergi ha dit...

Carai, crec que ets la primera que deixa bé aquesta noia, que tothom l'ha vist molt estirada. Sembla que també pot tenir el seu petit cor, oi? M'ha agradat, fas que ara la dona em desperti simpaties (després dels pals que s'ha emportat.

Laia ha dit...

M'ha agradat molt! Convencionalismes i guardar les formes, tot per mantenir només l'aparença de qui se suposa que hem de ser...

felicitats pel relat!!

efe ha dit...

M'agrada. Perquè això de guardar les formes és molt propi del que tu dius petita burgesia (jo en dic xicoteta).

Visca saltar-se les formes i visca la classe obrera!

Negras tormentas... (i segueix in crescendo).

Joana ha dit...

Ben mirat no sé perquè la majoria li ha vist un posat altiu.
Ara que la vaig mirant la veig tristona!
Molts records wapa! Et trobo a faltar :)

Jordi Casanovas ha dit...

m'ha agradat que li hagis donat la volta

Nymnia ha dit...

A veure si la noia se'ns revela! No pot ser això que t'hagis d'anar preocupant del "glamour". Sigui com sigui, és un bon relat! M'ha agradat molt!

DooMMasteR ha dit...

I és que l'estatus tampoc dona la felicitat.
M'ha agradat! Salutacions!

Alepsi ha dit...

T'ha semblat trist, Zel? Vaja... potser sí que una mica sí que ho és... :s

Mireia... qui ho sap? Potser ha acabat casada amb qualsevol milionari que li ha fet canviar el seu mode d'entendre les coses... a saber...

Jajajaja! És que he empatitzat amb ella, Xexu!!! xDDDD

Moltes gràcies Laia!!! La veritat és que és un tema que em posa dels nervis... haver de fer veure que som qui no som... :s


Agitan los aireeeeees. No t'agradaria fer gospel, Efe??? xDDDD

Sí que té un cert toc tristoi, Joana....

Jordi, el proper quadre el poso cap per vall! xDDDD

Me n'alegro que t'hagi agradat, Nymnia!!! Benvinguda!!!

Doncs no, Doommaster... què hi farem, no ens donarà la felicitat ser barons... xDDDD

Anònim ha dit...

Eiii, per fi he passat :)

seh, està bé, és original, ben escrit, m'ha agradat. L'has fet tu? :P

:***

Tocat del cargol ha dit...

Bon relat... per fi algú que la deixa en bon lloc!
Salut!