Coses de l'amistat

Tinc la sensació, i això no és quelcom que passi des de fa poc, que el tema de l'amistat se'm fa complicat. Fa temps que hi penso. Molts anys que hi dono voltes. De fet, probablement, en aquest bloc podeu trobar escrits sobre el tema de l'Alepsi joveneta. 

Qui em coneix sempre diu que no paro de fer coses. Les meves parelles sempre s'han sorprès que tingui tantes amigues. És cert que em moc en moltíssims cercles socials, i que, en general, sembla que pugui tenir facilitat per incloure-m'hi (tot i que tinc la sensació que cada cop em costa més, però això ho he parlat amb algunes persones i sembla ser que és cosa de l'edat). 

Em relaciono amb moltíssima gent. Per feina i fora de la feina. 

Però tot i així, la sensació que ser "amiga" m'és complicat hi segueix. Per molt que passin els anys. En vaig aprenent, però sempre patino, sempre hi ha alguna cosa que fa que m'acabi costant i tinc la sensació que això fa que l'altre (o els altres o les altres, sovint son les altres) acabi per deixar-me de banda. 

La clau de la frase anterior probablement és la paraula "sensació". Soc conscient que la meva por a que em deixin de banda (històricament m'ha passat amb gairebé totes les colles d'amigues que he tingut) fa que estigui molt més alerta a aquestes coses. I quan hi ha una petita variació, em salten les alarmes. I em rallo. 

Sento que, com a amiga, estic en desventantge:

• No m'agrada parlar per telèfon, per tant no et trucaré mai, només si hi ha una emergència o si tu ho necessites molt. 
• No tinc gens de memòria. Ni per les meves coses, ni per les de la resta. Probablement no recordaré que avui tenies aquella presentació tan important, o que el teu fill avui fa anys. M'ho apunto a l'agenda, però sovint tinc el cap a tantes coses que ho veig i em passa de llarg. 
• No sóc massa detallista. M'agrada sorprendre. M'agrada fer detalls de tant en tant. Però no sóc constant. Igual un dia et faig un súper regal pel teu aniversari i l'any que ve amb prou feines et felicito. I això no vol dir que hagis deixat de ser important per a mi. Simplement, sóc així.*
• Tinc poc temps per quedar. Això és així. Sempre tinc una cosa o altra. Sé que és una qüestió d'organització, però potser sí que faig massa coses i no me'n queda, de temps, per les importants...
• No sé si parlo molt o poc de mi. No sé calibrar-ho. De debò. Sempre que quedo amb amigues tinc la sensació que monopolitzo la conversa, que no paro de parlar de mi, mi, mi, jo, jo, jo... però després, alguna vegada m'ha estat dit que comparteixo poc el que em passa. I és que cada cop que començo a parlar de mi, dins meu hi ha una veueta que em diu "no siguis el centre d'atenció, no siguis egocèntrica". I llavors potser passo per sobre de les meves coses i sembla que no ho vulgui compartir. Res més lluny de la realitat. 
• Per la meva feina, em passo el dia escoltant i atenent persones amb problemes. Això crec que fa que quan estic en un entorn social puguin passar dues coses: o que em posi en mode psicòloga, o que em posi en mode desconnexió. Que en realitat no desconnecto, però ho sembla. Jo què sé. Puto cervellet...
• Em costa encarar els conflictes. Molt. Mira que hi porto temps treballant, però és superior a mi. Quan sento que l'he cagat, quan hi ha hagut algun malentès, no sóc capaç (o em costa molt) anar a parlar amb l'altra, i la meva tàctica (de merda) és esperar a que es calmi la tempesta, a veure si se'ns oblida i tot torna a ser com abans. Una merda, però això és el que més em costa. Ara mateix tinc una mena de "conflicte" obert amb una persona, i no sóc capaç de preguntar-li si segueix emprenyada... i crec que això solucionaria bastant la meva rallada, però... no hi ha com ser tonta, què hi farem. 

Això sí, per contraposició a tota aquesta merda que m'acabo de tirar a sobre, he de dir que quan em necessites, hi soc. Que si em parles per whatsapp, si necessites que ens trobem, si vols a algú que t'escolti, sempre hi sóc. Sempre intento ser-hi per tu. 

I, ara que n'he après, si ho vols i ho necessites, sempre estic disposada a una abraçada. Pots comptar amb mi, això suposo que és el bàsic d'una amiga. 

No sé, no tinc la resposta, evidentment. Tant de bo la tingués. Jo només sé que aquest, el tema de l'amistat, és un tema que sovint em desequilibra, que sovint em fa trontollar. I hi vaig donant voltes. I intento ser millor. Poc a poc. 

Evidentment, gràcies a les amigues que SEMPRE hi són. Aquelles que ja han entès com funciono (i jo com funcionen elles) i em respecten, i em tenen en compte, i em pregunten "com estàs" de tant en tant, encara que jo no ho faci tant sovint. 

Gràcies. 

*Soc conscient que aquesta frase "sóc així", és una frase de merda. I que diràs que si vull canviar ho puc fer. Això és el que intento, però no em surt. O no me'n surto sempre. No sé, toca bastant amb el meu sentiment de culpabilitat, això. 

De nou aquí (fins qui sap quan)

 I saber que encara puc escriure per aquí. Que l'Alepsi segueix viva, malgrat tot. És curiós com canviem les persones. I alhora com d'iguals som. 

Em llegeixo alguns posts antics i m'hi reconec completament. I penso que potser no he canviat tant, però sí. La vida, definitivament m'ha canviat. Nova ciutat, feines diverses des que vaig acabar la carrera...

Em sembla brutal que l'Alepsi naixés fa tants anys. Tants com... jo què sé. Potser més de 20. Perquè l'Alepsi va néixer abans de començar el blog, sabeu?

Va néixer com a nickname als xats de IRC. Sóc vieja. xDDD

I em flipa mirar enrere i veure tot el que he viscut. I m'agafa vertígen de saber que no ho tornaré a viure, i alhora, alegria de saber que, d'aquí 20 anys més faré el mateix exercici (espero) i podré dir que he viscut molt més. 

I si ha de quedar escrit en un blog que ja ningú llegeix, benvingut sigui. Perquè no sabeu com d'alliberador està sent escriure així, tal com raja, sense pensar en res, ni SEO, ni xarxes ni merdes. Simplement escriure el que em passa pel cap, que és el que feia l'Alepsi en aquells temps. 

Potser això és una mena de propòsit de nou any que no estava previst. Bé, no. Perquè no m'ho vull marcar com a cap obligació. Però sí deixaré la pestanya oberta al meu pobre chrome ple de pestanyetes, i així potser faig aquest exercici més sovint. Perquè de debò que em va bé. Molt. :)

Au, si m'has llegit, encantada de saber que hi ets. :)

Relats Conjunts - Joc de seducció

Imatge de l'Escurçó Negre proposada per RelatsConjunts

Intentes seduïr-me. Mires directament a la càmera i fas un somriure murri. Així com si no volguéssis fer-ho, però mig fent-ho. Només amb la meitat de la cara. Em dius, sense paraules, que només estàs mig content, per tant que he de fer quelcom per acabar-te de contentar. 

T'has portat els teus amics. Em miren seriosa, et fan d'escorta. Tot i que em resultes atractiu, em fas por. 

Guarda't la teva mirada condescendent. No vull jocs per haver-nos de trobar. No vull treballar una cosa que hauria de ser natural. No intentis convèncer-me. Busca-te'n una altra que vulgui entrar en el teu joc. 

---------------------

Ahir a Twitter vam parlar sobre RelatsConjunts i m'he animat a contribuïr per a que aquesta iniciativa que va començar fa ja 14 anys es mantingui viva! :)

Por

És difícil d'entendre que, malgrat tot el que sé de tu, a vegades m'entri una por terrible a que desapareguis. Així, sense més. Que, de sobte un dia, obris els ulls i decideixis que marxes.

I sé que no és probable, de fet, fins i tot diria que és impossible que això passi. Però no puc evitar estar alerta. Atenta a qualsevol petit indici que confirmi que no et mereixo.

I d'això se'n diu inseguretat i ansietat. I sort que no apareix sempre.