Has tornat

Has tornat a aparèixer. Jo ja ho sabia, això. Sabia que tornaries amb ànims renovats a remoure'm el món. Sabia que no deixaries escapar de nou la oportunitat de que t'ensabonés amb paraules absurdes que, a ulls del món, sonen sinceres.

No ho entenc. No entenc que una sola persona pugui influir tant en el meu mòde de pensar, no puc entendre com em fas canviar de personalitat, com em fas ballar la teva música sense que jo me n'adoni.

I és que... sempre encertes. Sempre saps dir-me la paraula adequada en el moment precís. Sempre saps fer-me somriure, saps fer-me somniar desperta, saps... saps portar-me per on tu vols.

I la gràcia de la història és que ni tan sols m'agrades. Ni tan sols puc dir que estigui "penjada" de tu, com se sol dir. Simplement... t'estimo. Sé que t'estimo. Però també sé que t'estimo pel que penso que ets, no pel que realment ets. Així que suposo que, en el fons, no et dec estimar més que als meus somnis.

No deixes de ser un d'ells. Inabastable, però tan proper... que sembles real.