El meu cos contra el teu. Els teus braços envolten la meva cintura. Les meves mans acaricien la teva esquena. Suaument. Noto l'escalfor de la teva veu a cau d'orella. Somric. T'oloro.
El cor se m'accelera. Sembla que de sobte torno a sentir-me viva. Podria dir, inclús, que noto el teu cor a través de la teva samarreta. Sospiro. Torno a olorar-te. Endorfines són alliberades per tot el meu cos. I no puc parar de somriure.
Gràcies a tots aquells que, en un moment de necessitat, m'heu abraçat molt fort i m'heu fet creure que sempre hi haurà algú amb mi.
visca!
ResponEliminaHo veus com si?
ResponEliminaAquella part que primer dóna resposta a la nostra curiositat sensorial -les mans- estan a la seva esquena.
Digue'm ara si té màgia o no!
Bé... potser tens raó... jejejeje! Sí que és maco acaronar una esquena... i que te l'acaronin... buuuuuf!!!
ResponEliminaPer cert, t'he enllaçat al meu bloc. Espero que no et molesti. Així omplo la secció d'enllaços :-)
ResponEliminaSi em vols enllaçar tu també estaré encantat; si no, doncs res, soc així d'altruïsta. I si vols que jo et tregui doncs et trec eh cap problema!
I això per mi no cal que ho publiquis, de fet és una nota per tu; com vegis.
Salut.
Jo t'abraço
ResponEliminaTu m'abraces
Ell m'abraça
Nosaltres ens abracem
Vosaltres us abraceu
Ells s'abracen
M'encanta... Faré un concurs d'abraçades, crec... ;)
jo ara en necessito una...
ResponEliminaque he comès un suïcidi emocional!! :s