Vivint (A Cops amb) la Vida

Chop Suey

2012-02-09T17:18:00.001+01:00

Doncs sí que ha passat temps, sí. Recordo quan ens trobavem en aquesta mateixa taula. Els ulls brillants, els batecs dels nostres cors joves accelerats pel simple fet de tenir-nos l'un davant de l'altra.

Gairebé es podia percebre el moviment rítmic per sobre de la seva camisa, sempre ben planxada, sempre neta, sempre amb aquell perfum que em feia tornar boja.

A mi em feia por que ell també ho notés, que se'm veiés el cor a través dels meus pits. Que ell pogués endevinar l'efecte excitant, en tots els sentits, que provocava la seva presència, la seva olor, el seu alè distant.

Però ell no ho va notar. Al menys mai no va donar senyals d'haver-ho fet. Jo em vaig mantenir sempre distant, sempre correcta, sempre professional.

Ell sempre amable, sempre bon pagador, sempre sol·lícit a les meves respostes.

I ara, què?

Ja han passat més de quinze anys. I amb el final de la feina que em va encarregar, se'n va anar. Sense deixar-me res, sense promeses. Elegant. Com sempre.

--------------------

Una tornada blocaire efímera, per celebrar els 5 anys i els 50 relats de RelatsConjunts, una proposta que, en el seu moment, vam engegar el Propde40, la Ònix i una servidora.

Sabeu? Trobo a faltar escriure... trobo a faltar tantes coses...

Curiós

2011-11-14T21:46:00.000+01:00

És curiós, com funciona la ment humana. Suposo que per això vaig decidir estudiar psicologia, clar...

El cas és que em resulta sorprenent com, sense massa complicacions passo un temps allunyada d'aquesta casa meva, de la meva casa verda, de la meva casa feta a mida i amb gent que entra i surt, de la vida virtual que tinc aquí... i, de sobte, la meva vida real té un entrebanc i.... trobo a faltar infinitament posar-me davant de la pantralla de "nova entrada" de Blogger i escriure tot el que penso.

I avui m'agradaria dir-vos que sóc feliç, que la meva vida va bé, que és perfecta. Però no és així. Sí que sóc feliç, molt, però la meva vida no és perfecta.

I, direu "és que la vida no ha de ser perfecta, Alepsi, sino seria molt avorrida" i jo us diré que teniu raó i que, a qualsevol persona que vingués a la meva consulta li diria exactament el mateix. :P

Però la qüestió no és exactament que no sigui perfecta... sinó que sóc jo mateixa la que la faig imperfecta. Ja, sí, vale, he descobert la sopa d'all...

Jo m'entenc. I, el que vull dir, és que quan te n'adones que ets tu mateixa la que et poses pals a les rodes... és desesperant.

I ja està. I sí, he tornat per buidar el pap i ja està. I a qui no li agradi, que no miri. Au.

Orgull

2011-06-21T18:50:00.000+02:00

Com ens agrada fer veure que som persones imponents. De ferro. Res no ens tomba. Res ens és impossible. Com ens agrada creure'ns que podem fer-ho tot. Que arribem a tot. Que sabem més que ningú (o que el que sabem està millor sabut que el que sap qualsevol altre).

Com ens costa acceptar la malaltia. Sentir-nos depenents. Necessitar ajuda.

Què impotent que se sent la gent que orbita al nostre voltant amb les mans obertes per ajudar quan se n'adonen que no hi ha res a fer.

L'orgull t'encega.

Toc, toc, toc...

2011-06-17T13:58:00.001+02:00

I, de sobte, l'Alepsi se'n va adonar que trobava a faltar escriure. I, va ser llavors, quan va començar a escriure uns correus llaaaaargs, llargs als seus amics* (i a gent que feia segles amb qui no parlava).

I, a mida que anava escrivint, se n'anava adonant que havia abandonat aquella teràpia lletraferida en algun lloc del món internàutic. I va recordar que, una vegada, havia estat vivint (a cops amb) la vida.

I, de sobte, va tenir ganes de reprendre-ho. Sense cap mena d'intenció predeterminada, només per veure si aquella teràpia continuava fent-li servei.

*posant aquest enllaç me n'he adonat que el blog aquest ha fet cinc anys fa ja dos mesos... què fort!

Cap de Setmana

2010-10-20T10:05:00.000+02:00

Dimecres al matí. Em llevo. Tinc el cap posat ja en el cap de setmana. Només queden dos dies, sí, avui ja no compta, avui ja m'he llevat, per tant el podem donar per superat.

Llevar-me cada matí pensant en el cap de setmana.
Feia temps que no em passava això. Però trobo que és un bon senyal. Vol dir que gaudeixo del temps lliure, que m'encanta "perdre el temps" no fent res, o fent-ho tot. Simplement descansar, gaudir, viure, sentir, plorar, riure, riure, riure... :D

Ara només falta que avui i dijous passin ràpid. I divendres... bé, divendres ja gairebé no compta. Perquè quan surto de la feina... ja és cap de setmana!

Convencions socials

2010-10-10T17:49:00.002+02:00

Ens ho fem tot tan complicat. Posem tantes barreres a les coses quan, en realitat, res és tan difícil...

Però costa. Costa dir "t'estimo" o "ho sento". I costa demanar "siusplau, vine a veure'm, et necessito". I s'agraeix tant que sempre hi hagi algú que et fa veure aquestes coses...

Encara que faci mal. Encara que et deixi pels terres... encara que remogui el més profund del teu ser... és necessari que algú, un dia, vingui i et digui "ja és hora de que deixis veure els teus sentiments. Arrisca't. Deixa de posar barreres entre tu i el món".

I te n'adones de lo complicat que és ser sincer amb tu mateix. I, llavors t'envalentones, i decideixes fer el pas.

No, dir "m'agrada estar al teu costat" sona massa profund. Un petó a la galta i un "gràcies" tímid. Gairebé inaudible. I un somriure de qui el rep. I la gratificació de saber que has fet un pas endavant.

I mires dins teu... i tot s'ha mogut. I, de sobte, veus clars els teus errors del passat. Tota la gent que t'has deixat perdre perquè, un dia, no vas ser capaç de dir "t'estimo" o "et necessito a prop".

Merda de convencions socials.

Fiesta Pagana

2010-09-05T11:45:00.000+02:00

Ahir vaig anar a una boda. Com a convidada (el dia que se'm giri el cervell del tot i hi vagi com a núvia, no us preocupeu que sereu degudament informats. O no).

Va ser una cerimònia "preciosa" (tot lo preciós que pugui ser que un mossèn estigui una hora xerrant de deunostrusenyó), en un lloc molt maco, in the middle of nowhere.

El casori era d'una molt bona amiga meva, molt joveneta, que ha decidit que, abans d'anar-se'n a viure amb a seva parella, s'hi volia casar. Ell, per suposat, hi va estar d'acord (sino, malament rai)*.
La veritat és que quan ens ho van anunciar, fa cosa de mig any... no m'ho podia creure!
Pensava que aquests valors cristians (perquè sí, perque ho han fet per "fer les coses com Déu mana") estaven estingits en el meu cercle social més proper...

Però no, els nuvis es van casar per l'esglèsia, i convençuts del que feien. Cosa que, què voleu que us digui, tot i no compartir-la, em sembla fantàstica si tots dos hi estan d'acord.

Després d'un molt bon sopar, amenitzat per vins blancs i negres, caves rosats i no rosats, va venir el moment de la festassa. Aquell moment de les bodes que tothom espera (sobretot el sector jove de la festa...). La barra lliure.

Allà qui més qui menys va beure un parell de cubates... i tots ballavem com a condemnats a la zona habilitada per a tal efecte (un lloc petit i en el que, per desgràcia, s'hi permetia fumar... però bé...).

La música eren grans hits que havíem escollit entre tots els convidats, així que estavem més o menys tots animats. Els joves i els no tan joves ballavem ara amb uns ara amb altres, ara amb els nòvios, ara amb la sogra, ara amb el petit de la casa, però la pista de ball estava contínuament mig buida (o mig plena, pels optimistes).

Fins al moment en què... tachán, tachán... el DJ va decidir posar una cançó: Fiesta Pagana de Mago de Oz.

En aquell moment... la pista es va omplir de gent. Els nuvis al centre saltant com a possessos, abraçats ara als seus amics, ara als seus pares...

"Si no hay pan para los tuyos
si ves muy gordo al abad
si su virgen viste de oro... desnúdala!"

Aquesta estrofa cantada per uns nuvis que es casen convençuts.. una família que ha "fabricat" unes persones tan tremendament catòliques... els punys enlaire (òbviament, la majoria aixecaven la mà dreta, al més pur estil Hitlerià, cosa que li donava un aire encara més barroc al tema) i cridant com a bojos:

"Ponte en pie,
alza el puño y ven
a la fiesta pagana...."

Va ser divertit veure l'espectacle des de fora. "Alepsi, cony!!! Vine a ballar!!!". "No, no, deixa, que estic treient material per fer un post!". (Aquesta conversa va ser real. Estic fatal, sí).

*Bffffffff... en tres paràgrafs he posat tres aclariments entre parèntesi que són gairebé més llargs que el propi paràgraf... no estic bé, no...

Religió

2010-08-18T12:33:00.000+02:00

-Mama, ¿porqué Dios es el único que ha bajado del cielo?

Miro a ma cosina atentament. Es queda seriosa, em mira i posa una cara que vol dir “què vols, està en l’edat aquella en què ho pregunta tot”. Encongeix les espatlles cap a mi i quan va a girar-se a donar-li una resposta a son fill, de només tres anys, aquest ja ha trobat una altra cosa millor a fer i li està fotent cops de peu a una pilota.

-Uh... ¿hace preguntas de este tipo muy a menudo?
-¡Buf! Claro, pobrecico, lleva un lío en la cabeza con lo de la resurrección de Cristo, que no es Dios, que es Jesús. Y encima mi madre lo lía explicándole lo de la santísima trinidad...

Se’m queda mirant. Seriosa però amb una brillantor que ja conec als ulls. No, no, no, no. Siusplau, no, no ho facis. No!

-... tu que eres psicóloga....

Merda, ho està fent! No!

-....¿qué le tendría que contestar?

Buuuuuuuuuufffff...

-Mira, ¿sabes qué pasa? Que yo es que en estos temas no me meto. Que yo cualquier día cojo y apostato. Y me quedo más ancha que pancha.

Em mira somrient. Creu que ho dic en broma. A casa meva, tota la meva família, sempre ha estat bastant religiosa-cristiana. I jo també ho vaig estar en la meva època en la que encara les neurones no s’havien alçat reivindicatives i qüestionant-se les coses.

I, de sobte, després d’aquesta conversa em vaig quedar reflexionant.

I ho vaig veure tan clar. Però TAN clar...

Aquesta és la raó per la qual les religions han sobreviscut el pas dels anys!

A una pregunta del tipus “mama, ¿porqué el mundo está hecho así? ¿porqué hay árboles?”, tens dues possibilitats de resposta:

a) Inventar-te, o re-inventar-te, un conte en el que un senyor, un dia es va aixecar inspirat i va decidir que el motiu de la seva existència seria treballar sis dies i construir un món en el que, les coses, sempre depenen d’ell i a ell estem sotmesos.

b) Explicar-li la evolució de les espècies. Començant per la gran explosió... i continuant per els amfibis que van començar a sortir a la superfície...

No em direu que no és molt més ràpid, creatiu i interessant per a un nen saber que, una vegada, va existir un paio que ningú ha vist mai, que va construir el món tal i com el coneixem, que està a tot arreu i que ens vigila.

Invisibilitat, totipotència, totipresència i poderós. La història de la religió és la història d’un súper heroi qualsevol!

Skater Girl

2010-08-11T17:14:00.002+02:00

No m’agrada l’estiu. Mai m’ha agradat.

De petita no m’agradava l’estiu perquè, tenir vacances significava estar gairebé tres mesos allunyada de tots els meus amics de l’escola. Perquè tots marxaven lluny, a jugar amb altres amics a altres ciutats i pobles i jo, normalment em quedava a casa amb ma mare i ma germana… o me n’anava a casa de la meva àvia (que me l’estimo molt però no és l’alegria de la huerta, ja m’enteneu).

Ara, de gran sí que m’agrada l’estiu. M’agrada quan tinc vacances. Però aquest any, per tercer any consecutiu… no en tinc. I això m’agobia. Més que pel fet de no poder marxar enlloc ni poder gaudir del sol a la platja mentre em rasco la panxa, pel simple fet de que, els meus amics, segueixen marxant fora a “jugar” amb altres amics…

I la meva rutina s’altera. I em sento sola i abandonada en una ciutat que, fet i fet, aquest any tampoc no ha perdut el bullici característic de les grans ciutats.

Odio sortir de la feina i saber que la meva companya de pis no m’espera a casa, que la meva amiga amb la que me’n vaig a fer un cafè a la tarda no hi és…

Però el que més odio és sentir que tot es descontrola. Que no hi ha un punt de referència… que al despatx arribes avui i han tornat dues persones de vacances i se n’han anat tres. I demà arribaran quatre i marxarà una… i em passo l’estiu acomiadant i rebent gent. I jo pringada al despatx.

Per això cada matí, quan em creuo amb la noia del monopatí – pèl-roja, sempre amb el barret al cap, seriosa, com si el viatge en monopatí fos una lectura d’una tesi doctoral –, li somric i li agraeixo amb la mirada que sigui ella la que posi el punt de rutina que li falta a l’agost.

Seriosa

2010-08-09T11:30:00.000+02:00

Ahir mentre passejava pel carrer, cap a casa d’una amiga vaig creuar-me amb un noi jove, ben plantat (bé, del tipus de “ben plantats” que m’agraden a mi... xD). El noi venia mirant-me des que estava a l’altra punta del carrer... però quan va estar a la meva alçada, va abaixar la mirada amb un gest tímid i va passar de llarg.

Jo, molt digna, per suposat, em vaig girar cap a l’aparador que tenia just a la meva esquerra, que em va fer de mirall, i vaig mirar-me fixament. I, de sobte, vaig tenir una revelació.

Vaig fixar-me bé en l’expressió de la meva cara. Les celles tensionades empetitint-me els ulls. La boca contreta en un gest pensatiu-malhumorat. La mirada desafiant, dura.
Em va semblar que tenia al davant a una persona a la que, sincerament, no venia gaire de gust apropar-s’hi. No fos cas que em fotés una queixalada.

Vaig continuar caminant amb la meva imatge gravada al cap. De fet, normalment vaig passejant així pel carrer. Amb un posat seriós i auto-suficient que deu espantar. Quan em poso seriosa me’n poso molt.

I això em va portar a recordar un gran professor que vaig tenir a la facultat i que sempre deia: “en realitat, si somrius com si creguessis que ets feliç, acabes per ser-ne. Encara que, inicialment et sentis com un idiota”.

I, dit i fet, avui he anat caminant a la feina. I m’he esforçat en relaxar-me (encara que sembli una contradicció.. xD). He anat somrient a tort i a dret (val a dir que m’he creuat amb més aviat poques persones, com es nota l’estiu!!) i, efectivament, em sentia una idiota.
Sabeu aquell somriure tontorrón que se’t queda a la cara quan et lleves un matí i recordes que la nit anterior vas fotre el polvo de la teva vida? Doncs això intentava simular... i, la veritat, és que funciona. He arribat a la feina de millor humor que normalment (i això que és dilluns... bffffff) i, fins i tot, la meva companya m’ha dit: “cony, Alepsi, tens el guapo pujat, avui!”.

I és que... potser no cal pendre's la vida tan seriosament, no? :)

Inútils

2010-08-03T12:02:00.000+02:00

Si torno a sentir a algú que justifica el racisme amb l'argument de "vénen aquí i ens treuen els llocs de treball", de debó us juro que li arrancaré els ulls.

I mentre ho estigui fent li cridaré, ben fort a cau d'orella (perquè li quedi ben impregnat al cervell) que, en realitat....

"Els que ens treuen el treball, realment, són els inútils que ens trobem a qualsevol empresa".

Sí o no?

Una lacra que tota empresa té a sobre.... però que, en comptes d'enviar-los a prendre pel cul i a podrir-se a la cua de l'atur... atenció: els dona un càrrec de responsabilitat!

Visca!!!!

I així estem... l'estructura piramidal de qualsevol empresa està governada per... inútils titulats!!!

I així ens va. Aguantant que ens donin ordres persones que, en l'escala evolutiva deuen estar per sota de la mitjana mundial.

[cagunlaputa... enteneu ara perquè m'entesto tant en mantenir l'anonimat?]

Yupi's World

2010-07-23T11:45:00.000+02:00

Últimament tinc la sensació d’estar vivint en un circ. És una sensació peculiar, com si tot el que m’envolta fos de mentida. Com si la realitat fos una pantomima, un conte de fades creat per a que els ciutadans, cada cop més agilipollats, no pateixin i puguin viure feliços.

Ahir vaig anar a sopar a casa de mons pares. De tant en tant faig de bona filla i m’apropo a casa per a que no se n’oblidin de mi, bàsicament. xD
Total, que asseguda al sofà parlant amb mon pare, teníem les notícies de Tele5 de fons (sí, mons pares veuen Tele5... per això guardo el meu anonimat, per a evitar la vergonya, ja sabeu... xDDD).
De sobte va aparèixer una noia xinesa a la tele, fent un informatiu en xinès. El to de veu veu de fons, del presentador de Tele5, anunciava una catàstrofe (sabeu aquella entonació que posen quan la notícia és súper important?).

“...y la chica, enmedio del informativo... se tragó un mosquito! El mosquito fue volando hasta los labios de ésta, que, con toda su profesionalidad, no permitió que eso le afectara. Aguantó hasta la pausa publicitaria y acto seguido tuvieron que llevarla al hospital, en pleno ataque de asma”.

?¿?¿???”?!¿!”?$”$%?%)”(!?¿¿!=?•)=!

Perdona???? Això és una notícia???? Serà la primera persona que s’empassa un mosquit!!!! La mare que els va parir!!!

En serio.... estem perdent el nord. A més, el presentador acabava afirmant que, la seva professió, també té molts riscos. Oh, sí! Poooooobres!!!!

[hòsties.... El Mundo també se’n fa ressò!!! Flipa!]

Pena. Pena em fa en què estem convertint la societat. Que, a les notícies, un espai televisiu que, se suposa, hauria d’actuar amb rigorositat informativa i, valgui la redundància, informar-nos de les coses importants que passen al món, omplin el temps amb merda d’aquest tipus... em toca els collons. Què voleu que us digui!

I sí, ja sé que és estiu i que les neurones es prenen vacances, també... i que la gent, a l’estiu, no està per desgràcies, que el que vol és passar-ho bé i desconnectar.

Però, sabeu què? Les guerres, per posar un exemple, no tenen descans. No hi ha estiu per als milions de persones que passen gana i que lluiten dia a dia en fronts armats per a països que, segurament, ni els van ni els venen.

Però nosaltres seguim vivint als móns de Yupi. Fantàstic. Alimentem la neurona que ens queda amb més merda.

Roques, calentors, explosions... en fi

2010-07-20T15:56:00.001+02:00

Hi ha dies en els que m’agradaria ser una roca. O una illa. Tal i com deien Simon & Garfunkel en una de les seves millors cançons (sempre amb aquest optimisme vital que desprenien aquest parell... xD).

M’agradaria que res no m’afectés. No tenir sentiments i poder-li dir a tothom el que realment penso sense haver de patir pel “què diran”.

Però clar, és complicat dir el que un pensa. D’això, en psicologia, se’n diu assertivitat (sí, ja, és un concepte molt més complex, però, en essència ve a designar aquesta actitud cap a la vida). I la meva assertivitat diguéssim que no és la òptima.

I ara que estic escrivint això... em fa l’efecte que, en algun moment ja n’havia parlat d’això, aquí. O no. A saber.

Bé, tant és.

El cas és que últimament estic molt calenta. I no, no, no em refereixo a l’escalfament sexual (que també podria ser, però ens desviaríem del tema.. xD), ni a aquest escalfament, ni a aquest tipus de calentors. Em refereixo a que hi ha ja massa coses que em carreguen els ovaris.

I que, per por a enfrontar-me amb els conflictes que em generaria dir-li, per posar un exemple, a la meva responsable a la feina que és una gilipolles-inepta-capulla-pretenciosa-vull-i-no-puc (que és un exemple, eeeeeeeeh? Que jo l’aprecio molt a la tontalcul aquesta! xDDD), doncs em callo les coses.

I, al final, necessito explotar per algun lloc. I mira, encara estic tenint sort de que, l’explosió, de moment, s’està traduint en posts.

Vés quina cosa. Al final serà positiu estar cremada (per cert, això, en psicologia, té un nom: el síndrome del burn-out).

Marxar

2010-07-19T10:18:00.000+02:00

Vull marxar lluny. Molt lluny.

Oblidar-me de tot. Passejar per la muntanya quan el sol encara no hagi arribat al seu punt màxim. I descansar en una piscina, o a un riu, amb una cerveseta a prop quan el sol ja sigui insuportable.

I posar-me morena, i respirar aire pur, i oblidar-me de la puta merda de feina que m’espera a Barcelona, quan torni. I desconnectar el cervell. I deixar de donar-li voltes. I trobar el meu punt “zen” on res em preocupi, on les meves neurones estiguin relaxades i felices.

I respirar la natura i l’estiu de muntanya. I no fer res. I no haver de fer res més que preocupar-me per la meva felicitat, per estar bé. Per gaudir.

El petó

2010-07-14T13:47:00.000+02:00

Aquest dilluns, quan vaig arribar a la feina, el primer que em va dir la meva companya de despatx va ser: “tiiiiiiiiiiiia!!! Has visto el beso de Sara Carbonero e Íker??”

No, no l’havia vist, així que el va buscar al TeuTub i me’l va ensenyar. Ella estava emocionadíssima: “qué cosa más bonita, Alepsi!!!!”

Doncs no. No hi estic d’acord, què voleu que us digui. Ja, ara comença l’aclamació popular de “ooh, Alepsi, és que ets menys romàntica que una capsa de sabates”, “nena, és que no tens sentiments, tu, o què?”

I jo dic... què collons tindran que veure els collons pa’ còrrer? Eh?

A veure, posem per cas que jo fos una eminència de la psiclogia (que ho sóc, però em mantinc al marge de revistes i publicacions, no m’agrada la fama... xD). Donat que sóc una dona, m’hauria costat moltíssim arribar fins al cim de la psicologia i fer-me respectar pels meus col•legues (sí, no us enganyeu, en ple segle XXI les coses encara van així).

Un bon dia surt a la llum que estic embolicada amb un psicòleg encara més famós que jo. Tothom comença a parlar-ne, però nosaltres ni ho confirmem ni ho desmentim.

Un bon dia, mentre estic donant un seminari sobre el meu tema de referència, quan ja he aconseguit que tot l’auditori estigui embadalit amb les meves explicacions, el meu estimat psicòleg-súper-important-i-tremendíssimament-guapo (ja que ens posem a somniar, fem-ho bé, no?) que està entre el públic, demana el torn de preguntes i, quan li toca, deixa anar, ben fort per a que tothom el senti: “t’estimo, ets la dona de la meva vida, vols casar-te amb mi?”

Oooooooooooooh! Sí, a tots us sembla súper romàntic, oi? Cagun Disney!

NO, no és romàntic!!!

Us recordo que m’ha costat tota una vida arribar a fer-me un lloc en un àmbit bàsicament masculí (perquè a les facultats de psicologia hi ha majoria de dones, però els grans psicòlegs són gairebé tot homes...), lluitant per pujar per mèrits propis... i, de sobte, el tarat aquest ve i, mentre estic treballant em deixa en evidència.

Veieu la relació entre una cosa i l’altra? La professionalitat de la Sara Carbonero ha caigut en picat. Ara ja no és una reportera esportiva. És, només, la noia-mona(això ja ho era)-que-surt-amb-el-capità-de-la-roja.

He dit.

P.S: no, no estic morta. El que passa és que vaig curta d'idees per escriure...

Vestidet

2010-05-31T22:54:00.000+02:00

M'he comprat un vestit preciós.

Aquest any tinc no un, sinó DOS casaments!

Dos amics se'm casen... ostres... començo a fer-me gran de debó. Sort que el tema crios encara em queda una mica lluny (tot i que ja tinc un parell d'amics d'amics que en tenen, però no em toquen de prop...).

El vestit és preciós. Ja ho he dit. I em queda de meravella. És el que porto buscant un mes. I me l'he comprat a l'hora de dinar, sortint de la feina i corrent. Quines coses, després de tot el dissabte voltant per mil botigues... al final me'l compro al costat de la feina.

Quines incoherències que té la vida. O no. O jo que sé. Bah, tant és.

El cas és que estaré moníssíssima amb el vestit, amb els meus talonets, pentinada i arregladeta com tota una senyoreta que sóc. Au.

[ja, quina merda de post, per portar tant de temps sense escriure, no? Jo també ho penso. És el que hi ha, fills....]

Refregit

2010-05-20T12:17:00.002+02:00

Avui... estic inspirada.

Porto uns dies pensarosa, així com profunda (que dirien les meves amigues xDDD). Li estic donant voltes al sentit de tot plegat.

Ahir parlava amb una amiga que em costa, de vegades, entendre què fem aquí, perquè cal lluitar si, total, de sobte un dia et despertes i tens 90 anys... i la vida ha passat.

I sí, la cosa és viure a tope i gaudir de cada segon i bla, bla, bla. Si ja ho sé. La teoria és molt maca... la pràctica ja és més complicada.

En fi, us deixo amb un text que vaig publicar el 13 d'Octubre de 2005, quan feia no res que l'Alepsi existia... però que avui l'he llegit i m'he tornat a sentir tan identificada... que em sorpren, sincerament, que fos escrit per l'Alepsi de fa 5 anys (i en castellà!!). En fi.

Imagina

[13 Oct 2005 12:12 pm]

Imagínate un mundo nuevo… un mundo en el que los sueños se hicieran realidad, pero sólo los buenos. Un mundo de color en el que nadie pudiera hacer daño, un mundo en el que las palabras sobraran, en el que las miradas fueran más importantes que los gustos.

Imagínate que algún día todo cambia, que la gente, de repente, parece que te acepta sin más. Que al mundo le da igual tu color de piel, tus quilos de más, tu orientación sexual… y que de repente todo son sonrisas. Pero sonrisas sinceras, de aquellas que alegran el día.

Imagínate que un día a la gente le da igual cómo vistas, qué comas o qué idioma hables, por que todo es indiferente, porque todo es respeto… Imagina que, quizás, cada uno podemos construir ese nuevo mundo… qué más da si alguien pesa 90 quilos? A mi qué me importa que a tí te gusten los hombres siendo uno de ellos? Quién soy yo para decidir qué religion es la verdadera o en qué Dios debes creer? Qué me molesta a mi que vistas diferente, que te guste que la gente te mire, que mires diferente el mundo?

Todo cambia, todo evoluciona…. imagina un mundo DE VERDAD

Vagància

2010-05-11T11:47:00.000+02:00

Últimament no he escrit gaire per aquí... però és que necessitava reflexionar sobre la meva vida. Sí. Això que sembla així “tan profund” en realitat és el que fem tots de tant en tant... però m’agrada donar-me-les d’interessant, ja ho sabeu.. xDDD

El cas és que des de fa 6 mesos o cosa així portava donant-li voltes al fet d’haver estudiat psicologia.

La carrera em va encantar. Els lectors fidels (ai, com us estimo! xD) recordaran, potser, que hi va haver una temporada en la que escrivia bastant sobre temes de psicologia que m’encantaven...

Quan vaig acabar la carrera em va passar el que em consta que ens passa a gairebé tots quan acabem els estudis... de sobte et trobes sense una fita clara. La única cosa que has fet fins aleshores és estudiar i centrar-te en aprovar els exàmens i quan acabes... què fas?

Doncs comences a treballar (si tens sort, perquè les coses... bé, què us he de dir de com està el món laboral?) i vas fent. I vas treballant en una feina en la que (santa sort) t’han agafat perquè ets psicòloga... però que, poc a poc, te n’adones que, fet i fet, la podria fer un mico ensinistrat, sense necessitat d’haver passat 4 anys per la facultat....

I, un bon dia, et despertes i penses: “porto dos anys i mig treballant a la mateixa empresa”. I reflexiones... “on ha quedat tot el que vaig aprendre a la facultat?” de fet, et planteges “vaig aprendre alguna cosa a la universitat? Perquè ara ja no recordo res... i total pel que m’ha servit.....”

I llavors decideixes que la teva vida no t’agrada. Però clar... no pots decidir així a la “buena de Dios” agafar la teva vida, girar-la i portar-la per un altre camí.

Perquè no? Doncs pel que dèiem... a nivell laboral la cosa està molt chunga... si tinc una feina m’hi agafaré a ella amb dits i ungles... així que ja començant per aquí, la cosa era complicada.

I llavors... va començar “la devacle”. No passava dia sense que em preguntés perquè collons havia decidit estudiar psicologia en comptes de la carrera que volia fer realment. I llavors me n’adonava que sabia perfectament la resposta: “per vagància”.

Sí, així de trist. Vaig decidir fer psicologia perquè vaig seguir la reflexió següent: “és fàcil”. I sí. Realment és una carrera senzilla. Té assignatures chungues, clar, però, en general és senzilleta. I a mi no em venia de gust, amb 17 anys (que va ser quan vaig fer la preinscripció a la facultat), complicar-me la vida.

Per que jo, realment, el que volia era fer una enginyeria. Però clar, això representava un esforç cerebral magnànim comparat amb el que em suposava la psicologia. Així que res, tirant per la via fàcil.

Total, que m’enrollo com les persianes i jo no venia a explicar-vos les meves penes. Però m’ha sortit així el post. I sí, ara em fa mandra rellegir-me’l i escriure el que realment volia escriure (un altre cop la vagància... xDDD).

Però no hi ha problema, el que volia escriure és “atemporal”. Vull dir que si m’inspiro igual demà o demà passat us ho explico. xD

Exposicions

2010-04-17T12:09:00.000+02:00

Advertència: post llarg.... molt llarg. Si arribeu fins al final teniu premi! xDD

Divendres al vespre. L'Alepsi queda amb una amiga (que és farmacèutica [ja sé que aquesta dada no interessa ara mateix, però després serà rellevant, creieu-me] xD) per anar a sopar. Com que estan pel centre de la Gran Ciutat decideixen caminar una estona, fins a Pl.Espanya i baixar caminant pel Paral·lel en busca d'un lloc on fan Kebabs boníssims.

Entre riures i confessions (d'aquelles que "fa temps que t'ho volia explicar, però clar, estem sempre envoltades de mil persones" i l'altra persona flipa i diu "però uaaaaaaaala, com pot ser que no m'ho haguéssis dit"... xD) se'ns passa l'estona volant. Arribem a Pl. Espanya cap a les 9 i quart o així, i comencem a baixar pel Paral·lel per la banda de l'esquerra. Xino-xano... jajaja, jujuju, hòstia què fort, quina passada... i bla, bla, bla....

-Què et passa que t'has quedat callada?
-Hòsties... què fort...
-Què passa??
-Estava llegint les pancartes d'aquell local...
-Quin?
-Alepsi, hòsties! Què estàs cega??? Mira aquell local!

I ja ens teniu a les dues, reduïnt la marxa apropant-nos al local en qüestió. Sembla com una sala d'exposicions, en la qual s'hi està celebrant la inauguració. A dins hi ha unes vint persones, la majoria seuen davant d'un televisor de plasta d'última generació que emet el que sembla ser un documental. Hi ha dues o tres persones dempeus, passejant-se pel local, mirant unes grans pancartes amb molts colors i lletres molt grans. La resta és gent que va vestida de negre. Amb una inscripció en blanc al pit esquerre.
La mitjana d'edat és d'uns 35 anys, més o menys, i el tipus de gent... doncs tenen pinta de ser neo-hippies-modernillos-amb-esperit-reivindicatiu-però-no-suficient-per-anar-amb-rastes (ens entenem? xDDDD).

A l'entrada s'hi pot veure una mega-pancarta que diu: "Exposició Internacional Itinerant de la Psiquiatria: Ajuda o Mort?"

Ens apropem amb curiositat, a l'entrada una noia ens saluda, amable però seriosa
-Noia (N): Voleu passar?
-Jo (J): eh.. uh....
-Amiga (A): sí, clar!
-N: us explico una mica?
-J: sí, siusplau...
-N: doncs res, estem recorrent europa per explicar els abusos de la psiquiatria i com afecta a les persones del dia a dia que prenen medicacions que són drogues
-J: ah...
-A: aha. Podem fer una ullada?
-N: sí, clar, i tant!! Passeu!
-J: però... sou d'alguna.... uh.... entitat, una ONG o algo així? (he de confessar que la paraula "secta" em rondava pel cap).
-N (assenylant-se el pit esquerra): sí
-J (mirant el pit esquerre d'una desconeguda tarada): ah... ja...
-N: sí, som de la "comissió pels drets del consumidor" (o algo així, no ho recordo ben bé, ho sento....:S)
-J: ah... doncs mirem una estona, eh?
-N: sí, si voleu ana veient els audiovisuals, aviseu-me. I si no teniu temps, doncs ja tornareu un altre dia!
-J: sí, sí, i tant! (mostrant el meu millor somriure)

L'Alepsi i la seva amiga, llavors, s'endinsen en una pel·lícula americana de les dolentes.
A mesura que anem veient l'exposició la cosa es torna més surrealista... hi ha un munt de pantalles de plasta (joder! Qui deu estar darrere d'aquesta gent?? Pasta els en sobra, això està clar!) esperant a que algú pitgi un botó enorme de "play" per a ensenyr-los-hi les penúries de gent que ha estat medicada amb psicofàrmacs.

Juntament amb les televisions, hi ha un munt de "displays" (aquella mena de pancartes enormes de les fires, que s'aguanten amb una estructura metàl·lica per darrere, ens entenem?) amb fotografies de gent i testimonis escrits.

Frases com: "hemos descubierto que podemos alterar la personalidad de una persona si modificamos ciertas áreas de su cerebro" (oh, sí, heu descobert la sopa d'all!!!! Capullos, si talleu una cama a una persona, també li alterareu la personalitat, ja veureu!!!!!) o bé "en los hospitales psiquiátricos no te dan ayuda, te atan a una cama y te dejan morir", o "cuando me demuestren que el TDAH existe, con pruebas reales, entonces estaré de acuerdo en que tiene que haber una cura", estan per tot arreu a tamany gegant per a que el missatge no es perdi.

Sortim d'allà amb una cremor d'estòmag impressionant. Amb una concentració de mala hòstia molt important.

Com pot ser que algú que diu que es dedica a defensar els drets humans sigui tan punyeterament tendenciós????? Tan poc informat!!!!

I llavor és quan l'Alepsi se'n penedeix de no haver continuat amb la psicologia... de no estar fent un doctorat i poder rebatre els arguments d'aquesta gent... d'alguna manera.

I consti que jo sempre he estat en contra dels medicaments per a les psicopatologies (i per a tot, en general). Crec que si una cosa es pot curar sense medicació, per a què ficar-li merda al cos?

Però, senyors.... hi ha ocasions en que la medicació és BONA! Saben??? Ja veuran, apropin-se... tinc aquí un parell de capsetes de pastilletes que els deixaran molt tranquils........

*Us transcric el que posa al flyer que vaig agafar per ensenyar-vos-el (sento la qualitat de la foto, encara és hora que em compri una càmera.... xD). Entre parèntesi, els meus comentaris. Per variar. Una que no es queda callada xDDD:

VISITA L'EXPOSICIÓ INTERNACIONAL ITINERANT DE LA PSIQUIATRIA: AJUDA O MORT?

En l'actualitat hi ha 17.000.000, sí, disset milions de nens a tot el món prenent perilloses drogues psiquiàtriques, que alteren la ment. (ja, que alteren la ment trastornada i, normalment, els ajuden a curar-se, senyors)

L'assassinat, la coacció i la violència en la psiquiatria. (vinga, som-hi, psiquiatres assassins!!! La nova pel·lícula!)

S'estima que més de 10.000 persones moren cada an a totel món com a conseqüència d'una "teràpia" de descàrrega elèctrica, dels quals el 80% són ancians. (però, però, però.... què???? Si apliquen una teràpia de descàrrega elèctrica (que, per cert, són desàrregues molt mínimes) és perquè la persona està realment malament... i si a això li sumes que ets un ancià... les probabilitats de mort amb o sense teràpia, són molt més grans!!!!!!)

Inventant malalties mentals: la vaca lletera de la psiquiatria. (Quina creativitat que tenim els del ram, tu!)

Vine a l'exposició i esbrina com tu i la teva família podeu ser salvats de la traïció psiquiàtrica. S'inclouen en l'exposició 14 documentals sobra la història i el present de la psiquiatria. (aquí ja només falta que et prometin la salvació divina, tu!)

Vacances, Mocs, Sexe i Galetes

2010-04-08T20:02:00.000+02:00

Avui: post matxambrat. Que fa ja dies que no escric, i tinc moltes coses a explicar.

La primera: Vacances.
La setmana passada vaig estar a la capital del regne, senyors! Una reverència. O no.
La veritat és que Madrid, com a ciutat, m'agrada. És un lloc amable, trobo. I, el que em va resultar més sorprenent... sembla que els cambrers i els taxistes (col·lectius majoritaris amb els que vaig parlar -digueu-me pija...xDDD) siguin súper feliços de ser cambrers i taxistes (respectivament i respectablement... xD).
No us preocupeu, però, que el motiu del viatge, a banda de passar-ho fantàstic amb els amics va ser... Anar a prendre mesures de la Cibeles! Jo crec que no hi cabreu(m?) però s'intentarà.*

La segona: Mocs
Estic molt encostipada, com la majoria de la gent que tnc al voltant. Tota jo sóc un moc amb potes... em costa respirar, no puc dormir perquè tusso sense parar... i el meu company de pis s'ha acabat l'Efferalgan!!! Fill de putaaaaaaaaaaaaaa!!!!**

La tercera: Sexe
Com que ahir a la tarda estava feta caldo pel meu encostipat, no vaig poder sortir de casa. Així que vaig recordar que durant el viatge a Madrid, entre d'altres coses, vam estar parlant d'una sèrie que es veu que és la-polla-en-vinagreta: True Blood (d'aquí la foto de capcelera).
Total, que no se'm va acudir una altra cosa que posar-me a veure el primer capítol. Déu meeeeeeeeeu!!!! Quant de sexe!!! Sííííííí!!! Jajajajajajaja! La sèrie dels vampiros catxondus!!! xDDD***

La quarta (i última, crec): Galetes
Mentre mirava True Blood em van venir unes ganes tremendes de..... (va, ments perverses, deixeu-vos anar.... xD).... de menjar xocolata. Ja ho diuen que la xocolata és substitutiu de sexe (mentida!!! El sexe només el pot substituir el sexe, he dit). Total, que com no tenia sexe, dic, xocolata (bé, sexe tampoc, pa' què enganyar-nos) se'm va acudir mitigar la meva apetència amb alguna cosa dolça....
I què hi ha dolç en un armari d'una noia que comparteix pis, va un cop al mes al Mercadona, i s'alimenta de verdures perquè ha de tenir un "tipillu" adequat a l'estiu?????
Doncs la resposta és... RES!!!!
Així que... no em a quedar més opció que assaltar l'armari de la meva companya de pis (que és una santa...) i robar-li les galetes maria (s'ha de dir que la col·lega tenia 4 paquets!!!! xDDD).
Així que me les vaig menjar (totes no, eh?? xD) sucades en llet.... sííííiíí! I vaig recordar els meus berenars d'infància (ara tocaria que sonés una música d'aquelles de tele-sèrie)... uhm.... agafar una galeta i ficar-la sencera dins del got de llet... fins que hi suques els dits i tot..... uh...... :)****

I ja està. Porto una estona pensant en com acabar el post. Però és que és tan absurd que no té final. Tururut!

*Per cert, sí, ja li han posat la mà. xD
**Malgrat l'emprenyamenta, me l'estimo molt, al pobre-noi-que-m'aguanta-les-neures-i-a-sobre-sense-sexe-a-canvi.... xD
***En quant acabi el post em poso a veure el segon capítol... xDDD
****Val a dir que fa deu minuts he repetit la operació... jajajajaja! Crec que m'hi he enganxat de nou!

Masturbar-se

2010-03-29T22:17:00.001+02:00

Conversa de sopar amb dues amigues, davant d'uns plats de sushi tremendos i uns "apelitivos japoneses" que, segons la japo-china del restaurant eren "no lecomendable, mucho flito" (i de la qual vam passar olímpicament, perquè les nostres artèries demanaven colesterol a crits.... xDD).

Amiga1 (A1): ties, què fort, l'altre dia m'acabava de rentar les dents i ja me n'anava al llit i, de sobte, miro per la finestra i, a contrallum, veig el veí que se l'està cascant davant de l'ordinador!!!!
Jo (J): jajajajaja! Què fort! Pobre... quin lloc tan mal triat per cascar-se-la!
Amiga2 (A2): buaaaaah! Quin fàstic!!! Pobre desgraciat, busca't una nòvia cony!
A1: jajajajaja! Ja veus, fijo que fa mil anys que no folla!
J: Uh.... què tindrà a veure una cosa amb l'altra? Igual la nòvia se n'ha anat de festa amb les amigues i al pobre paio li han agafat ganes i....
A2: però què dius??? Tia, si tingués nòvia no se la cascaria!!!!
A1: clar!
J: Eing????
*

[Llavors em vaig partir jo sola recordant al Gran Paco Rubiales.... (mireu el vídeo sencer, és altament recomanable, però si voleu trobar el punt exacte en el que vaig pensar en aquest moment poseu, més o menys des del minut 3 i fins al final... xDDD)]

Després d'aquesta introducció al tema... em vaig trobar enfrascadíssima en una discussió apassionant sobre la masturbació.
Elles, bàsicament, defensaven que si estàs en parella ja n'has de tenir prou amb el sexe conjunt. Que és gratificant i que, si en vols més, en demanes (no sé, deuen tenir parelles molt sol·lícites... xD).
Jo defensava que em sembla injust. Que si tinc parella, no cal que em torni inútil en aquest sentit també... que si continuo tenin dues mans... doncs que em facin el servei que em feien quan no tenia parella, no???

Elles deien que, clar, per a què en vols més, si ja tens parella. Jo els deia que el plaer que un mateix es dona no és (ni de bon tros) comparable al que et pot donar una parella.... que tu saps què t'agrada i com t'agrada... que és un moment de estar amb un mateix que no pots aconseguir de cap altra manera... que és per desfogar-te en un moment donat en el que, potser, no tens a la parella a prop.... tot i que si la tens a prop, doncs un bon polvo sempre és gratificant!!!! xD

I aquí va acabar la discussió. Quan vaig veure que em miraven amb cara de... "Dios! Ets una depravada!" i s'estaven partint el cul amb la meva explícita explicació (valgui la redundància) de la masturbació.

*Sé que la conversa no va ser EXACTAMENT així, però és un més o menys, noies...

Fútbol

2010-03-24T20:19:00.000+01:00

Com ens hem de veure....

Mai no diríeu què estic fent mentre estic escrivint aquest post.... bé, igual algú podria arribar a imaginar-s'ho (amb molta, molta, molta imaginació), però segur que és algú que em coneix molt poc....

Qualsevol persona que em conegui fliparia si li digués que.... estic veient el partit del Barça.

Sí, sí, gent... l'Alepsi veient el fúngol... quién te ha visto y quién te ve!!!!

"Mira, Alepsi, cuando salen los equipos suena el himno"

¬¬'
Què catxondo és mon pare quan s'hi posa. El pobre, que està flipant de tenir-me asseguda al costat en el sofà fent veure que m'interesso pels 22 paios en pantaló curt. En fi.

I és que.... he decidit que m'ha d'agradar el fútbol. Sí. Vull que m'agradi i no pararé fins a aconseguir-ho (vés tu la gilipollada, em podria entestar en que m'agradés estudiar medicina i, al menys, així m'asseguraria un futur decent...).

I us estareu preguntant perquè, no? No, vale, no us ho esteu preguntant. Però ho explicaré.

Que perquè??? Vosaltres sabeu la d'homes que hi ha que els agrada el fútbol????? Allò de GOOOOOOOOOOOOOOOL i s'abracen al primer que troben (ja sigui un altre home embogit, una dona a la que no s'aproparien ni borratxos en una altre circumstància, o un fanal de la rambla catalunya).

I, ja sabeu... el roce hace el cariño.
I l'Alepsi necessita carinyu. I ara li agrada el fútbol. (Ahí lo dejo).

Converses Adolescents

2010-03-12T20:34:00.000+01:00

-De què creus que deu anar aquest llibre?
-Ni idea... fa pinta de que el barbut aquest de sobre la pedra és el jefe de la tribu.
-Tribu! Jajajajajaja!
-Bé, del clan, o del harem o del que carai sigui. Un paio important. I els altres el persegueixen perquè ha deixat embarassades a totes les dones del poble.
-Aha... sí, i probablement el paio de vermell el considera una mena de gurú del sexe i vol que el beneeixi per a que ell també pugui tenir fills.
-Però si ja no hi ha dones que no estiguin embarassades!!!
-Collons, quina poca imaginació, paio, és un home d'una altra tribu!
-Ah... sí, sí, i quan estàn a punt d'aconseguir caçar-lo per fotre-li la pallissa de la seva vida... nyac! La catifa es posa a volar i s'escapa. Deixant a tots els seus fills que perpetuaran l'espècie de l'home-súper-viril!!!!!
-Sí!!! I llavors aquell poblat va passar a ser conegut com "el poblat dels súper homes"!!! I les dones anaven darrera d'ells tot el dia, obrint-se de cames, aaaaaala, com unes bèsties embogides perquè només volien que follar amb tots aquells paios súper-hiper-superdotats!!! I ells anaven perpetuant l'espècie deixant-les a totes embarassades! I elles en volien més, i més, i més, i més... a tota hora. I els homes només es dedicaven a follar i les dones a treballar i a demanar sexe! I allò era el paradís! I de les fonts brollava cervesa en comptes d'aigua! I de la font del costat vi del bo! I de la del costat, calimotxo! I les fèmines embogides per l'alcohol encara desitjaven més sexe! I ells vinga a follar, una darrera l'altra! I dels arbres creixien hamburgueses i pizzes! I la gespa del prat no era gespa, era marihuana! I quan fumaven, les dones només volien que bacanals i orgies a tort i a dret. I folllaven entre elles, i amb ells i amb les cabres i amb el gos aquest de la foto i amb la...
-Paio... tu fa molt que no..... no?

--------
És una altra proposta de Relats Conjunts

Converses

2010-02-25T11:53:00.001+01:00

Crec que alguna vegada ja he parlat de la poca gràcia que em fa l'intrusisme professional dels aficionats.
"Ui, jo sóc molt bona psicòloga, que sé escoltar molt a la gent que em parla. I dono bons consells".

Fantàstic, els meus 4 anys i mig de carrera i jo et felicitem.

Però si hi ha una cosa que em fa veritable gràcia són les converses mèdiques que té la gent pel món. "Para muestra un botón". Aquesta conversa la vaig sentir fa alguns dies en el bus de camí cap a casa (entre parèntesi el que jo anava pensant, mentre la sentia...).

Senyora 1 (S1): Tenía una infección desde hacía un año
Senyora 2 (S2): Pero un año es mucho, no? (què sabràs tu, boja, de quant temps duren les infeccions de... cony! Si no t'ha dit ni de què és la infecció!!!)
S1: Bueno, quien dice un año dice 5 meses, pero vamos... es una barbaridad, igualmente (sí, clar, qui diu un mil·leni diu dos dies... tots exagerem una mica...)

[aquí va seguir la conversa, però una no té tanta retentiva de memòria i probablement no tenia cap gràcia el que van dir entremig... xD]

S2: ¿Y no le dieron protector de estómago?
S1: No, y le han destrozado los budells o.. la flora... (ja, o la melsa, o el fetge, o la retina... ¬¬)
S2: Sí, sí, ¡la flora intestinal! Claro, seguro que le dieron una medicación más fuerte de la que tenían que darle (clar, vosté li hagués donat unes herbetes i un chupito de conyac i, au!)
S1: Sí, eso digo yo, que los médicos siempre van por libre (aaaaaaixò mateix! 6 anys de medicina i 4 de MIR per a haver de sentir que van per lliure... senyora, li fotran una lavativa que li'n semblaran 40, com la sentin!)

La conversa va seguir el seu camí, saltant d'una cosa a una altra. I com que les senyores arriba una certa edat en la que tooooots els seus coneguts pateixen una o altra història, van acabar parlant d'algun familiar de la S2, que no recordo ben bé què tenia, però que la conversa la van acabar amb aquesta frase: "Le va a coger reuma en la sangre". Ala! Diagnòstic fet.

-------
Bonus track: uns dies després, passejant pel centre de Barcelona em vaig aturar a un semàfor. Darrera meu es van aturar dos nois d'uns... 23 anys (més o menys), i vestits com si s'haguéssin disfressat del "neng de castefa". Més o menys, per a que us feu una idea. Doncs, atenció a la frase magistral, a la que encara avui li dono voltes:
"Si te puedes permitir el lujo de fumar follando, es la puta polla!"

Jo estic embadalida, encara. Quines perles de sapiència, marededeusenyó!

Dubtes

2010-02-21T11:50:00.002+01:00

Encara té el llum encès. És curiós que des d'aquí a dalt pugui saber, concretament, què està fent. Ara ha anat a la cuina, probablement a per un got d'aigua. Sempre que plora li agafa set.
M'entendreix profundament veure-la plorar. Els ulls envermellits, les galtes xopes, els sanglots, la veu entretallada, la necessitat de que algú l'abraci fort.
Però no m'agrada tenir-ne jo la culpa de les seves llàgrimes...
Ara se n'ha anat al menjador. Probablement no pugui dormir, jo tampoc tinc son. Segurament deu haver agafat aquell llibre que li vaig regalar. Li encanta. El fulleja sempre que està trista. De fet, de vegades també quan està contenta, quan els seus ulls brillen i somriuen i els seus llavis estan més disposats que mai a fer i rebre petons. M'encanta quan somriu. Aixeca una mica el llavi superior i s'entreveuen les dents. Les galtes li pugen tant que, gairebé, li tapen els ulls. Llavors es converteix en la "meva xineseta". I quan li dic sempre, sempre, acaba rient. Es mira al mirall i corrobora que sembla una xinesa. I riu.
I el seu riure sempre em captiva. Ressona dins el meu cap, i em fa embogir. I és llavors quan, més que mai, tinc ganes de despullar-la i endur-me-la al llit. I acaronar-li els llavis, i besar-li els ulls de xinesa, i explorar un cop més el seu cos amb els dits, i amb els ulls, i amb la boca...
Ara se n'ha tornat a l'habitació. Ha apagat el llum gran, però el llum de la tauleta de nit sembla que l'ha deixat encès. Suposo que em deu estar esperant.

A hores d'ara deu estar arraulida al llit. Tapada fins al nas amb el nòrdic. Si estigués al llit amb ella li diria que sembla un "gusiluz" i ella em diria "i tu un escarbat" i em faria un petó tendre als llavis, mentre els ulls se li tanquen... i s'adormiria amb el nas (ben fred) enganxat al meu coll. "M'encanta adormir-me sentint la teva olor... em fa tenir bons somnis".

I tots aquests sentiments que em desperta què? No serveixen de res? Sí, me l'estimo amb bogeria. Molt. Mai no he estimat a ningú com a ella. I ella ho sap. Ho ha de saber per força.
Però no puc evitar dubtar. No tinc tan clar que haguem de tenir un fill. Porto dues setmanes donant-li voltes. I no, no vull tenir un fill amb ella. No ara.
I si s'està acabant? I si ja només ens queda la tendresa de la rutina? I si demà ens despertem, amb un petit a casa i ens n'adonem que, fet i fet, no érem l'un per l'altre, i que només estem junts per costum?

Sembla que ha apagat el llum petit. Deu estar esgotada de tant plorar. Segur que ara està mig parlant en somnis. Si estigués allà ara li diria alguna cosa així com "nena, estàs bé?" i ella s'encongiria contra mi, i m'abraçaria amb força, encara en somnis. I em diria alguna cosa així com "t'estimo".

-----------------
És una altra proposta per als Relats Conjunts

Perdent el temps...

2010-02-09T19:57:00.001+01:00

Atenció que vinc!

Recordeu la fabulosa època dels (putos) memes???? Sí? No? Bé, tant és.

Avui he rebut aquesta tonteria per e-mail i he pensat, mira, ho publicaràs al blog en homenatge als memes!!

1.¿NOMBRE?
Alepsi (primera pregunta útil... ¬¬)
2. ¿POR QUÉ TE LO PUSIERON?
Uhm... donat que em vaig auto-batejar (que vol dir, bàsicament agafar un bat de beisbol amb les meves manetes i fotre'm un cop... xDDD), no treu cap, aquesta pregunta.
3. ¿LE PIDES DESEOS A LAS ESTRELLAS?
Uhm... si són de Hollywood i estan al meu llit, sí. Però només sexuals. No fotem.
4. ¿LA ÚLTIMA VEZ QUE LLORASTE?
Doncs no farà gaire. Bé, avui mateix, m'ha agafat un atac de riure amb la meva jefa i he estat una bona estona plorant...
6. ¿TE GUSTAN LOS ANIMALES?
Parlem de zoofília?
7. ¿CUANTOS HIJOS TIENES?
Coneguts cap ni un. Ara, igual em surt algun fill secret por ahi...
9. SI FUERAS OTRA PERSONA SERÍAS TU AMIGO?
Jajajajaja! No. Crec, de fet, que em cauria bastant malament. Em faria bastanta rabieta... xDD
10. ¿TIENES UN DIARIO DE VIDA?
No. En tinc un de mort.
11. ¿ERES SARCÁSTICO?
Sarcàstica??? Jo??? Déu me'n guaaaaard!
12. ¿SALTARÍAS DE UN PUENTE?
Si fos baixet i hi hagués un matalàs a sota i anés protegida amb un casc i un paracaigudes (per si de cas).... m'ho pensaria.
13. ¿CUAL ES TU CEREAL PREFERIDO?
Joer... quina profunditat! Uhm... uns que són com farcellets de xocolata... sí, amb llet ben freda i en etapes premenstruals. xDDD
14. ¿TE DESABROCHAS LOS ZAPATOS ANTES DE SACARLOS?
Buffff! Quina feinada! Calla, calla!
15. ¿CREES QUE ERES FUERTE?
En comparació a què? David el Gnomo sempre ha estat "siete veces más fuerte que todo el mundo en general". Així que suposo que, per comparativa, no...
16. ¿TU HELADO PREFERIDO?
Un que no s'acabi mai i que no engreixi gens ni mica.
17. ¿CUANTO CALZAS?
Normalment dues sabates, una a cada peu.
18. ¿TINTO O ROSADO?
Parlem de vins, ara, no? Doncs... un bon tinto, nens!!!!
19. ¿QUE ES LO QUE MENOS TE GUSTA DE TI?
Que en comptes d'estar estudiant m'estigui distraient contestant preguntes absurdes!!!!!!
20. ¿A QUIEN EXTRAÑAS MUCHO?
A gent que tinc lluny (resposta òbvia i sense cap tipus de gràcia. A veue si us havíeu pensat que estavem al club de la comèdia....)
21. ¿TE GUSTARÍA QUE A TODOS AQUELLOS QUE ENVIASTE ESTE MAIL TE LO RESPONDAN?
Uhm... donat que no ho envio a nigú... si a algú li pica per fer-lo benvingut sigui (això no vol dir que em prengui la molèstia de llegir-ho... ejem, ejem.. xDDDD)
22. ¿QUE COLOR DE PANTALONES Y ZAPATOS TIENES PUESTOS
Porto uns pantalons de cuir negre amb "tachuelas" i unes sabates de 10 cm de taconasso de la muerte de color vermell xarol. (una, que es posa còmoda per estar per casa...)
23. LO ÚLTIMO QUE COMISTE HOY
A tí te lo voy a contar! Mwajajajajaja! xDDD
24. ¿QUE ESTAS ESCUCHANDO EN ESTE MOMENTO?
A la meva companya de pis i a un amic seu que estan parlant al menjador de casa.
25. ¿LA ÚLTIMA PERSONA CON LA QUE HABLASTE POR TELÉFONO?
Una pobra noia que està desesperada perquè els seus alumnes no li foten ni cas... xD
26. ¿TU TRAGO FAVORITO?
El primer! Quan l'alcohol encara no ha fet cap efecte en el meu cervell i assaboreixo bé el gustet del tintuuu! xDDD
27. DEPORTE FAVORITO PARA VER EN TV
El Mario Karts. Sense cap mena de dubte. I si hi jugo jo, més! xDD
28. ¿COMIDA FAVORITA?
Qualsevol (sempre que estigui ben feta... ;)
29. ¿FINAL TRISTE O FINAL FELIZ?
Final feliz!!! Com quan vaig a fer-me massatges..... xDDDDDD
30. ¿TIENES MASCOTA?
Deixa, deixa... amb els meus company de pis ja en tinc més que prou.
31. ¿DIA FAVORITO DEL AÑO?
???? Quina classe de pregunta és aquesta?? Doncs depèn de l'any, del dia, i de tot plegat! ¬¬
32. ¿BESOS O ABRAZOS?
Poden ser les dues coses? Doncs sí, petons i abraçades a mansalva!
33. ¿ERES UNA PERSONA ALEGRE?
I taaaaaaaant! Sempre amb un somriure, sempre amb un BOOOOON DIA, per a tothom qui es creua amb mi... (veure pregunta 11)
34. ¿QUIEN CREES QUE TE RESPONDERÁ?
A què? A això? Doncs algú molt avorrit amb la seva vida, probablement...
35. ¿EL QUE MENOS CREES QUE LO HARÁ?
Ai, en sèrio... tots. O ningú. No sé. Sempre m'he liat amb els dobles negatius.
36. ¿QUE LIBRO ESTAS LEYENDO?
La llibreta del banc. I amb molt de fervor. A veure si algú acaba per resoldre el misteri dels diners desapareguts...
37.¿COLOR FAVORITO?
De què? Doncs el negre nit per dormir, el blau cel per fer una excursió per la muntanya....
38. ¿QUE VISTE ANOCHE EN LA TELE?
El meu reflex i el dels meus companys de pis mentre sopàvem i parlàvem (la nostra tele només retransmet partides de Mario Kart... xD)
39. ¿BEATLES O ROLLING STONES?
Doncs... et diria que més de Beatles.
40. ¿DONDE ES LO MAS LEJOS QUE HAS ESTADO DE TU CASA?
A la lluna de València. A veure qui em guanya! (astronautes queden descartats de la competició)
41. ¿QUIEN TE HA MANDADO ESTE MENSAJE?
Doncs una persona a la que fa temps que no veig i que no crec que ho llegeixi mai,això...

Por la boca muere el pescao'

2010-02-08T21:28:00.000+01:00

Jo és que tinc la boca molt gran. Molt (d'això ja n'estaveu avisats fa temps...). I els dits sueeeeeeeeltos... que dóna gust.

I a més, les casualitats m'envolten contínuament (també ho parlava no fa gaire [culló, a l'agost!!! Jajajaja! Quina percepció espacio-temporal tan delicada, Alepsi!!!])... així que... després de l'últim post* que vaig escriure, tot just fa quatre o cinc dies....

Imagineu què li ha passat a la senyoreta Alepsi en la seva versió de "cercadora de feina"....

Jajajajajajaja!

Efectivament, l'Alepsi se n'ha anat a fer una entrevista de feina i.... li han fet fer una redacció a mà! Toma ya!
"Per bocazas" m'ha dit la entrevistadora (xDDD).

Sí, sí... el tema de la redacció era: què és el que més t'agrada de la teva feina?
En castellà, per suposat, no fotem! Que igual si la fem en català ens diuen racistes, ens titllen de neo-anarquistes ultra-catalanistes radicals i pro-etarres. Tot juntet.

A tot això, m'ho han venut com una "prova grafològica". I la tia:
"Tu que eres psicóloga, seguro que sabes de grafología"
"Sí, claro, es lo típico que se enseña en el plan de carrera de todas las facultades de psicología....."
¬¬'

Total, que aquí no acaba la cosa. No, no. La senyora, no contenta amb fer-me escriure una redacció de 15-20 línies... em diu: "gira la hoja cuando hayas acabado y escribe una redacción en inglés. Con título: "cómo me veo dentro de 10 años" de acuerdo?"

Argh!! Això és un càstig diví.

Vamos, segur!

Jo crec que a hores d'ara qui s'hagi llegit la redacció en anglès encara deu estar rient molt... en fi.

*M'estic superant a mi matexa.... en tres frases porto tres auto-links al meu propi blog... qui ha it egocentrisme??? xDDDD

Correcció Ortogràfica - Lingüística

2010-02-04T12:16:00.000+01:00

Pels que no ho sapigueu (que, suposo que sou la majoria) l'Alepsi treballa com a psicòloga d'empresa, és a dir, i sense ser tan rimbombant... com a consultora de RRHH. Vamos, formo part de la cadena que decideix si una persona treballarà o no en la feina que se li ofereix.
Sí, així anem (què voleu, és la única feina que vaig trobar... i no està la cosa com per anar enviant a prendre pel cul les feines...).

El cas és que ahir, llegint el post del Dan, pensava que, realment, l'art d'escriure (bé) s'està perdent.
Si de mi depengués en totalitat que certes persones tinguéssin una feina o una altra tinc claríssim que els faria una prova d'escriptura lliure.

Imagineu que aneu a fer una entrevista de treball. Passeu la primera criba i a la segona entrevista et citen, simplement, per a que facis un redactat (a mà, per suposat, per evitar correccions de Word) sobre... "la teva feina ideal", posem per cas.

De debó trobo que seria una gran mesura de cribratge. És que, en sèrio, hauríeu de veure alguns currículums i cartes de presentació que m'arriben. Són "espeluznantes" (m'encanta aquesta paraula!! xD).

A més, com que és vox populi que quan vols optar a una feina has de ser súper educat i escriure amb paraules el més rimbombants possible, els texts barrocs que estic obligada a llegir no tenen "desperdici" cap ni un.

"Buenas tardes, señora Alepsi. Estaría íntegramente interesado en el puesto" (íntegramente??? Deu ser que la resta de candidats només n'estàn a un 50%...)
"Dominio del Work, el Exell i el Pover Poin" (.... sense comentaris! I això no és precisament inusual...)
"Buenos días. Tube una entrevista con usted para un lugar de trabajo. Tienes información?" (també típic... les persones que comencen tractant-me de vosté i acaben per dirigir-se a mi com si estiguéssim en el bar i fossim amics de tota la vida... a banda de la "b" i del "lugar" de trabajo...)
"Que tal señorita Alepsi. Como esta? Espero que se encuentre muy bien." (en sèrio... molt educat, l'home... però poc adequada la forma de presentar-se.... per no parlar de la graaaaaan mania que té la gent als accents...)
"Buenos dias. Akabo de leer l correo y si me interesa lo k me propone" (siusplau, que els mails no els cobren en funció de les lletres que hi escriguis!!!)

I això per no parlar de la gent que truca per telèfon.

"Hola, mira, que soy el chico este que vive en Barcelona" (aaaah! I tant, home! Els meus súper poders em permeten reconèixer-te per la veu.... ¬¬')
"Mire que quiero trabajar de recepcionista", "pero tiene usted experiencia", "no, pero sé coger el teléfono". (fantàààààstic, i jo com que sé teclejar el meu nom a l'ordinador vull treballar de programadora informàtica...¬¬')

En fi... la grandesa de l'atenció al públic. Que et porta sorpreses... i que hi ha dies que els enviaries a tots a prendre pel cul.

From lost to the river

2010-01-14T11:04:00.004+01:00

Doncs tampoc no ha estat tan difícil. Au, sense mirar enrere. A prendre pel cul. Tanco la porta, una abraçada a cadascú i adéu.

I a sobre plou. Odio portar paraigües.

Que sí, que em quedo a l'atur. I què? Jo, com una reina, anant en taxi cap a casa.

Colla de cabrons... tant de bo se'ls cremi el xiringuito.

-On la porto?
-Què? Ah... a casa
-Ja... li importaria ser una mica més concreta?
-Ah... sí, clar, dispensi. A casa meva.
-....
-Carrer de l'Atur, a l'alçada de Baró del Paru
-D'acord. La veig abatuda, es troba bé?
-No tinc ganes de parlar.

I a sobre em toca el taxista xerraire. Hòstia. Ja el podrien bombar a aquest també. Goita'l com accelera per adelantar al gilipolles del Mercedes... un cotxe que, d'altra banda mai podré tenir perquè ara sóc una aturada desgraciada! Hòstia puta ja....

No m'ho puc creure. Agafa les rondes? Joder, amb lo carregades que van. L'insulto? Subnormaaaaaal! Que no arribarem ni demà passat.

I què cony mira? Odio que em mirin a través del retrovisor. Què??? Què passa? T'incomoda que t'aguanti la mirada, eh???? Gilipolles, mira endavant que encara ens la fotrem!!

-La deixo aquí mateix?
-...... sí. Cony.
-Dispensi?
-Res...
-Són 7 amb 45

Collons. Puto taxi. Puta pluja. Puta meeeeeerda. Només porto un bitllet de 50. Meravellós, com una reina.

-Coi... hauria d'haver-me avisat que només portava 50€.
-Ai, miri, no ho sabia
-Doncs no tinc canvi.
-Doncs jo no tinc més petit.
-Doncs, com comprendrà, jo no penso fer-li el viatge gratis.
-........
-I.. bé?
-Vols pujar a casa?

------
Una altra proposta de RelatsConjunts!

Jo també tinc regal(s)

2010-01-07T19:41:00.003+01:00

Fantàstic l'èxit que ha tornat a tenir el Blocaire Invisible!!!

Qui ho anava a dir, que una anada d'olla d'una mini-Alepsi de ja fa 3 anys, es fes tan gran i durés tant en el temps!!!
Ja estic preparant-me per a la quarta edició!!! Jajajajajaja!

Jo li vaig fer un regal a la Mercè, que pel que es veu li va agradar força. De fet, li ha agradat tant que l'ha "remasteritzat" i l'ha fet molt més presentable! M'encanta com li ha quedat!!!

D'altra banda, The Silver Blue Sea m'ha fet un regal molt maco! Un vídeo amb una selecció d'imatges molt acurada i amb una música gospel per acompanyar! Tot un homenatge!

Però el regal que més m'ha impactat... ha estat un regal en el que hi participo "de rasquis" però... uhm... no m'importaria participar més "profundament" (xDDDD).

La Candela li proposa un joc eròtico-festiu a la seva blocaire invisible, la Joana. I ens fa partíceps a un parell més de blocaires... val la pena llegir les instruccions del joc (i.. qui sap si posar-lo en pràctica, i tot? xDDD)

Uhm... ara que fa fred no el descarto com a mètode d'estalvi energètic. Qui vol estufes???? xDDD

Regal Blocaire Invisible!!!

2010-01-06T00:14:00.002+01:00

Mercè, Mercè, Mercè.

Per si no havia quedat clar: Mercè!

Jajajajaja! Ostres, noia... quina passada tenir el plaer de fer-te el regal del blocaire invisible a tu! M'ha encantat endisar-me en el teu blog, a la teva vida, podriem dir... m'ha encantat conèixer-te!

El meu regal és un petit conte-homenatge. He fet servir algunes de les imatges que tens publicades al blog per a inspirar-me per a la meva (teva) història.

Desitjo que t'agradi!

P.S: disculpa per la pista falsa de l'altre dia... vaig dir que segurament no em llegies i després et vaig veure allà com a seguidora del meu bloc... però ja era difícil d'arreglar... xDDDD

---------------------------------

Hi havia una vegada una noia que es deia Mercè.

Aquesta noia vivia en una casa petita del centre de València, que compartia amb la seva família. La seva mare, el seu pare i els seus germans. Ella tenia una habitació petita però acollidora. Allà hi tenia un ordinador, des d'on deixava volar al seva imagiació tant com podia.

Des que tenia ús de raó es recordava a si mateixa escrivint i somniant amb móns diferents per viure. Quan era més petita, li encantava imaginar, com a totes les nenes, que l'amor de la seva vida l'estava esperant amb un ram de flors i un quilo de romanticisme per a ella soleta.

De vegades també escrivia històries fantàstiques ambientades en èpoques anteriors. Concretament li agradava molt una que havia escrit amb només 15 anys que tractava sobre un contacontes que tenia poders màgics i que podia fer feliç a la gent només entonant les primeres notes de les seves cançons-conte.

Quan la Mercè s'avorria, mirava per la finestra.

i veia als seus veïns passejant pel carrer. Especialment li agradaven els dies de festa major, quan el carrer es guarnia amb l'envelat i si obries la finestra podies ensumar la pòlvora cremada.

Un dia d'estiu la Mercè, que llavors devia tenir uns 16 o 17 anys, va anar-se'n a la platja amb uns amics. Feia un dia meravellós per deixar que el sol acaronés les seves pells adolescents mentre l'aigua les refredava.

De sobte, a la vora de la platja la Mercè es va trobar amb una ampolla.

El seu primer pensament va ser “sí que n'és de cotxina, la gent, tenint les papereres a dos metres!”, però després, quan s'hi va fixar bé, va veure que, a dins de l'ampolla, hi havia un paper rebregat.

Deixant volar la imaginació va pensar que, perquè no, potser aquell paper era una nota d'algun nàufrag perdut en una illa deserta, i que, potser era ella la única que podria salvar-lo, perquè qualsevol altra persona ni hi pararia esmena en la petita ampolla.

Va ajupir-se dissimuladament, intentant que cap dels seus amics (que ara mateix jugaven a ofegar-se els uns als altres dins l'aigua) la veiés jugant a les novel·les de nou.

El que va trobar dins l'ampolla per poc no la fa cridar de por. Una fotografia amb una nota al revers que deia: “Mercè, no deixis que passi el temps. Tu saps que pots fer feliç a la gent a través de la teva imaginació”.

I res més. No hi havia res més. Ni una firma. Ni un segell. Ja està. Com si aquella ampolla l'haguéssin deixat allà especialment per ella, sabent, d'alguna manera, que només ella la trobaria.

Òbviament no va provar d'explicar-ho als seus amics. Va llençar l'ampolla i es va guardar la fotografia amb l'escrit.

Ella sempre havia volgut fer això, precisament, dedicar-se a plasmar en molts papers totes les històries fantàstiques que li corrien pel cap. Però mai ningú l'havia animat de debó a fer-ho “ai, Mercè, que tot això són ximpleries, que la vida de l'escriptor és molt dura i no compensa!!!” li deia sovint sa mare.

I ara això. Ara algú, des d'algun lloc, l'animava a escriure. I, el millor de tot, és que aquella ampolla i aquell missatge li havien donat una idea meravellosa. Al seu cap començava a formar-se la idea d'un conte... d'una història interessant.

Va agafar les seves coses i va marxar corrents. Aquesta vegada, però, no se'n va anar a casa, necessitava consultar alguns llibres, així que se'n va anar a l'arxiu municipal, on la recepcionista ja la coneixia i no li va fer mala cara quan la va veure entrar carregada amb el para-sol i les xancletes de la platja.

Allà va començar a buscar. Sabia que havia de trobar alguna cosa allà, però no tenia ben bé clar què era. Va agafar un full en blanc, i un bolígraf que li va deixar la recepcionista, i amb la seva lletra curosa i petitona va començar a fer l'esbòs del que seria la seva gran història.

Tot començava en un cementiri...

Així va ser com la Mercè va guanyar el seu primer premi de literatura. Desprès d'aquest en van venir molts d'altres. Cada un millor que l'anterior. Era una escriptora aclamada pel seu públic i que, contra tot pronòstic matern, es guayava molt bé la vida només dedicada a això.

El que mai ningú no va saber és que, cada novel·la, cada llibre que sortia al mercat sota el seu nom, era fruit d'una ampolla que, any rere any, es trobava en el mateix lloc. I amb una fotografia i un escrit diferent.

Ara la Mercè té 89 anys. Li queda un dia pels 90. I se'n va a la platja, ajudada pel seu nét més petit, en Joan. Li demana, siusplau, que la porti a passejar per la vora de la platja.

Mentre van agafats de la mà per la vora, la Mercè veu que hi ha una ampolla que, com cada any, l'està esperant. Li demana a en Joan que s'ajupi a agafar-la, la seva esquena ja no és la que era. En Joan l'agafa i li dona a la seva àvia.

“Mercè, aviat arribarà a la teva porta el moment de descansar. Deixa't endur, descansa, la teva font d'inspiració conclou avui, però només canviarà de receptor”.

La Mercè deixa anar un llarg sospir.

-Estàs bé, àvia?

-Sí, fill. Simplement, mai més no tornaré a escriure.

-Què dius? Si em vas prometre que em dedicaries el proper llibre!

-Doncs ja no, Joan. S'ha acabat la iaia escriptora.

-És pel paper aquest, àvia? Deixa-me'l veure.

Ara ja tant és. La Mercè li dona el paper a en Joan. Ell se'l mira atentament.

-Àvia... me'n vaig a l'arxiu municipal...

La Mercè va somriure. Ja no s'ha de preocupar. Sap que en Joan és un digne successor.

Resum del 2009

2009-12-31T10:55:00.000+01:00

Adéu 2009 - Hola 2010

Doncs ja està. Un altre any més al sac dels anys acabats, tal i com vaig fer al 2006, el meu primer any d'activitat blocaire (mare meva, aviat el meu bloc farà 4 anys!), vull fer un petit resum del que ha estat el 2009 per mi (més que res és que he llegit el resum de 2006 i m'ha portat bons records i he pensat que és una bona pràctica això de tenir-ho per escrit...).

A veure, ho organitzarem per punts, perquè si per una cosa s'ha caracteritzat el meu 2009 ha estat per ser un any de canvis. Mil canvis!

Ha estat el primer any a la meva vida (tret dels 4 o 5 primers) en el que no he fet CAP examen.
Ha estat el meu primer any com a treballadora en una empresa, a temps complet (ooooooh! Sóc súper aduuuuulta! xDD)
M'he independitzat!!! Síííííí! Aquesta ha estat la millor decisió, amb diferència, que he pres mai a la meva vida! Bé per mi!!!
He viatjat als EEUU!
He descobert una colla d'amics que valen un tresor i que tan de bo apareguin en els posts de final d'any dels propers 300 anys.
La E. i l'A. segueixen al meu costat. I m'encanta. I les dues se'n van a viure amb les seves respectives parelles!!! Déu meu, m'estic fent gran!
La N, una amiga meva, més jove que jo, m'anuncia fa uns dies que està parlant de matrimoni amb el seu xicot. Diossssss! El M. ahir em va dir que li havia comprat un anell de compromís a la seva xicota. Jajajajajaja!
He retrobat gent que creia perduda. I els retrobaments han estat fantàstics!
He descobert cares amagades d'algunes persones que no m'han acabat de fer el pes. I no he patit per això. Simplement he passat pàgina.
M'he tornat a il·lusionar amb el blocaire invisible! Serveixi aquest post per a deixar-li una pista a la meva blocaire invisible (sí, és una noia)... però no crec, de fet, perquè jo diria que no em llegeix... i si ho fa, mai no m'ha deixat cap comentari. En fi... potser és que com li agraden tant les arts el meu bloc el troba... poc artístic... xDD

En definitiva, i com veureu, la meva valoració del 2009 és... excel·lent!

Clar que han passat coses dolentes, he plorat molt, he patit... però també m'he fet gran. He crescut interiorment, he après que, realment, el timó de la meva vida no el pot dirigir ningú més que jo (ja, la metàfora és bastant monya, però és tal qual).

I crec que el 2010 serà un GRAN any. Any de més canvis... el 30 de gener em quedo a l'atur (a no ser que trobi feina abans... cosa que dubto xDD). Ala, primer canvi de l'any.

Els meus caps de setmana tornaran a ser els d'una persona normal i corrent. És a dir, que podré viatjar... però no tindré diners... així que viatjaré a propet... però ben acompanyada, segur! xDD

I ara... i per no fallar a la meva tradició... els (bons) propòsits d'any nou:

Trobar una bona feina en la que em senti realitzada (jajajajaja! Què catxonda sóc!)

Fer més esport, apuntar-me a un club excursionista (per exemple) i patejar-me el món muntanya a muntanya

Posar-me en sèrio a estudiar el temari del Màster.

Formar-me en política, escoltar atentament a uns i a altres i fer-me una opinió consistent i sòlida.

Intentar veure un partit de futbol. Del barça, a poder ser. Tanta gent no pot estar equivocada i potser m'estic perdent l'espectacle de la meva vida... xDDD

Viatjar tot el que pugui (inclòs aquell viatge que ens vam prometre les cosines que ens regalariem a Cuba)

Sortir de festa fins tard, gaudir de la bona companyia tot el que pugui (o em deixin :P)

Deixar de cruspir-me les ungles (aquest ja l'he començat aquesta setmana!!! xD)

Gaudir de cada moment.

Us desitjo una bona sortida i entrada d'any. Que ens poguem trobar el 2020 de nou i mirant enrere pensem: "quina passada haver viscut el 2010!"

Nadal

2009-12-22T13:28:00.006+01:00

Tannnnn! Tannnnn! Tannnnn! Tannnnnn! Tannnnnn! Tannnnn! Tannnnn!

Els últims compradors van acabar de treure els bitllets de les respectives carteres. Tots ells tenien el nas vermell, com un d'aquells rens del pare Noël. De fet, el nas era, juntament amb els ulls, la única part del cos que es veia pels carrers.

Feia tot just un parell de setmanes que havia arribat el fred. Però havia arribat amb força, i ara a les 7 de la tarda ja era una hora intempestiva per estar caminant pel carrer.

La Júlia va acomiadar amb un alegre "feliç Nadal!" als seus dos últims clients. Una parella jove que havian anat a comprar el petit abet que guarniria el seu petit menjador. "És el nostre primer Nadal vivint junts.... volem un abet realment especial".

Els va mirar com marxaven, amb aquella brillantor als ulls que només pot tenir una parella d'il·lusionats de la vida. Agafats de la mà, coberta amb guants i manoples, s'allunyaven cap al seu pis on, probablement, els esperava la caloreta d'una estufa i un llit on treure's el fred estimant-se.

[Sospir de la Júlia]

Va tancar la paradeta amb el pestell per dins. De sobte es va quedar gairebé a les fosques, només il·luminada per les llumenetes que feien pampallugues, que li donaven a la caseta un toc entre fantasmal i discotequero. S'hi estava bé allà a dins, envoltada de foscor i coloraines. Ensumant a abet i molsa, sentint la mirada de totes les figuretes del pessebre i la calor del petit radiador.

[Sospir de la Júlia. Més profund que el primer

L'estimava. Molt. Profundament. D'acord, ja ho havia acceptat. I ara què?

[Sospir de la Júlia]

[Sospir de la Júlia...]

I si trucava per telèfon? No, segurament pensaria que està desesperada. I no era per tant, la cosa. O sí. Sí, de fet sí que ho era.

[Sospir de la Júlia]

D'acord. Trucaria. I què li diria? "Hola, mira, és que tenia ganes de parlar amb tu". Doncs no. Li semblava que era massa evident. I d'altra banda, què importava? Si seguia així acabaria ben boja...

[Més sospirs... un número indeterminat]

La verge Maria es va girar cap a ella.

-Anem a veure, Júlia, què et fa patir?

-Doncs... que crec que m'he enamorat

-I això és bo, no?

-Sí, clar, de fet sí però...

-Però res. Has de fer alguna cosa, portes ja massa dies així.

-Nah, de fet només des de fa una setmana.

-Ja, perquè ha estat ara que te n'has fet conscient, però portes sospirant un mes i mig!

-Sí??

-Sí. Llença-t'hi, Júlia, fes-ho!!!

-Escolta, però tu ets la Verge Maria, hauries d'estar en contra d'això!!!

-Mira, jo sóc una puta figureta del pessebre, crec que em va fer un pessebraire amb bastant mala hòstia, així que jo l'he heretada... així que no em diguis contra què he d'estar!

-Caram... d'acord. Així doncs... m'hi llenço?

-Si m'ho tornes a preguntar et fotré una cleca.

-I què en dirà, la gent del puto poble aquest?

-Doncs vés què n'ha de dir! Estaran encantats que, per fi, el mestre de l'escola tingui una dona amb qui compartir la vida... i amb qui poder acabar de pujar a la seva filla de 15 anys! Llença-t'hi!

-Però...

-Però res! Endavant! Som-hi! Tu pots!!!

[Sospir de la Júlia. Desaparició de la Verge

La Júlia va agafar el mòbil.

-Carme?

-Sí, digues, Júlia

-Que està ton pare, a casa?

-No, ha sortit a fer unes compres a la ciutat i no crec que pugui tornar perquè amb la nevada que cau...

-Fantàstic. Tinc ganes de parlar amb tu. Et fa res que passi per casa teva?

[Contenció de la respiració de la Júlia]

-Clar, Júlia. I si vols et pots quedar a dormir. No m'agrada dormir sola quan no hi és el pare.

[Bot del cor de la Júlia]

-Fantàstic, en mitja hora estic allà.

Va obrir la porta del darrere de la paradeta. Va sortir. Tot estava nevat. Va entrar en calor imaginant-se els seus pits al costat dels d'ella, les seves mans, la seva pell blanca d'adolescent, el seu cony per explorar...

---------

Una altra proposta de Relats Conjunts

A la merda!

2009-12-19T11:08:00.003+01:00

Últimament estic en un estat una mica... alterat. Però no com les dones de la Maizena, no, no, el meu estat alterat és una mica més... cafre.

Ja porto com dos o tres setmanes de mala hòstia. Crec que no m'havia passat mai una temporada tan llarga. Però TOT m'emprenya...

M'emprenya que la gent que no va a votar es queixi de que "claro, porque no hemos ido a votar los del NO, porque sino, otro gallo cantaría". Doncs senyors "del NO"... aneu a la merda. Haver anat a votar i, si no ho heu fet, us calleu la boca!!! Que tots hi teníeu dret, a les votacions.
M'emprenya, a sobre, que se li donin pàgines de "diari" (per dir-li d'alguna manera) a esperpentos com aquest.
M'emprenya que hi hagi gent que es faci dir "periodista" i només tregui que merda pels dits i per la boca. Ja es podrien fotre la diarrea mental aquesta que tenen per on jo els diré (i no poso enlaços perquè buscant-ne n'he trobat tants d'exemplificadors que tinc gnes de vomitar).
M'emprenya que la gent sigui una aprofitada. Odio a la gent cínica que va de bones maneres per la vida i quan et gires... patapúm! I sí, tinc un exemple, i bastant clar, però ja us l'explicaré en el seu moment.
M'emprenya la gent que s'avorreix i es fot palles mentals intentant tenir una vida que realment no tenen. Hòstia puta! Desperteu, sou uns desgraciats, sí, però la cosa té solució!!! I si vosaltres no la trobeu... sempre podeu anar a un bon psicòleg! (sí, jo sempre escombrant cap a casa)
Odio la gent que sota la bandera de "jo sóc súper sincer" es prenen la llicència de dir coses com "et queda fatal el cabell així" o "t'has engreixat un munt! Ja menges sa?". Mireu sincers del món: aneu a la merda!!!!

I la llista continuaria fins a l'infinit i més enllà.... ooooooooooh! Quina mala hòstia que porto! I a sobre... és Nadal!!!!

Dies ideals per a que la gent faci el monyes i t'escriguin missatgets de "oh, bon nadal, que ho passis molt bé amb tots els que t'estimes. Un petó". Gent que fa... un any (!) (des de l'últim nadal, concretament) que no et diu ni hola!

A la merda, home!

Fent estadístiques....

2009-12-14T22:19:00.005+01:00

Ahir va ser un gran dia per als catalans. Sí, tant per als que "hi creuen" com per als que no. Que això de les consultes populars sembla ja una mena de religió (o secta satànica, depèn de per a qui... ¬¬).

-Ai, que vas a votar, nen?
-Clar, mare, coi, que s'ha de donar la nostra opinió!
-Ai, jo no hi crec, en aquestes consultades
-Consultes, mama, consultes
-Va, mandangues, són, man-dan-gues!!!!

Jo, com a bona friki que sóc, em considero i em consideren... i amb poca feina que tinc últimament (sí... jajajajaja!), doncs m'he dedicat a mirar-me la pàgina oficial de la coordinadora, i com que han fet un quadre moníssim... jo m'he dit... calla!!! Que et serveixi per algo el curs d'Excel que et van fer fer a la feina!!!!

I sí, senyors... allà que me n'he anat, he copypastejat la taula en un excel... i au, a mirar dades. M'encanta! Perquè no em vaig dedicar a l'estadística, us estareu preguntant.

Doncs perquè no m'agrada. I prou (ja, què passa, una no pot tenir la seva doble personalitat?).

Havia pensat en fer gràfics i tot però... em semblava massa... xDDD

Així que us escric aquí les conclusions a les que he arribat (que no són gaire diferents de les que posen a tots els diaris... però jo si no ho veig no m'ho crec, tu... ja hi tornem a ser amb la religió.. ai... xDDDD).

La localitat amb més padró que vaparticipar a la consulta d'ahir va ser Sant Cugat del Vallès (59042 persones empadronades), seguit de prop per Vilanva i la Geltrú (54322 persones).
La localitat amb menys padró que hi participava era Sant Jaume de Frontanyà, que, curiosament va ser, en percentatge, la localitat amb més participació [que no és per desmerèixer... però clar, tenen un padró de 21 persones... de les quals 19 van anar a votar.. (els altres dos estan en cerca i captura, ara mateix... nooooooooooo! Que estaven de vacances, coi! xDDD)].
En números absoluts, la localitat on més vots es van recollir va ser Sant Cugat del Vallès (14779 vots), seguida molt de prop per Vic (54322).
En números absoluts, la localitat on menys vots es va recollir va ser Sant Jaume de Frontanyà (oooooooooh! Veieu com és meravellosa l'estadística, ara estàs allà a dalt i acte seguit estàs pels terres!!! xDDDD), seguida per Sant Ferriol i Fulleda (que són dos pobles [hasta por saberlo... xD] que han quedat empatats a 38 vots). Aquestes dues localitats no tenen tanta excusa com Sant Jaume... que tenen 177 i 106 empadronats, respectivament... ejem!
La localitat amb més percentatge de participació ja l'hem dit al punt 2... la que queda en segona posició és Taradell (amb un 71,07%) seguida molt de prop per Alpens (amb un 69,57%).
Les localitats amb menys participació, percentatgement (toma ya!) parlant són: Les Franqueses del Vallès (amb només un 8,82% de participació) seguida per Roses (amb un 10,44%).
La localitat que va sumar més vots negatius (absolutament parlant) va ser Vilanova i la Geltrú, amb 416 vots en contra (gairebé un 5% dels votants). La que va fer un percentatge negatiu més alt va ser Gallifa, amb un 10,87% de votants en contra.

I dels resultats? Doncs no cal analitzar-los, el 99% de la gent que va anar a votar va dir que SÍ, clar, coi, per això hi anaven, no?

-Ja, però els que volien dir que NO podien anar a votar, no?
-Sí, clar, però amb allò de que no és vinculant i tal i qual... doncs... com que han preferit quedar-se mirant la Marató de TV3 a la tele.
-Ah... clar, deu ser això.

------------
P.S: veieu perquè no m'he dedicat a l'estadística? Perque seria una estadista de pacotilla... molts pensareu: per a això que has fet, petarda, no calia fer un excel.
I jo us contestaré que teniu raó. Però que si no us agrada ja sabeu on és la porta de sortida, tu! xDDDD

Perdent el Nord

2009-12-02T18:44:00.003+01:00

Arribo a casa. Engego la música, la primera cançó que surt és, irònicament "Por el Boulevard de los Sueños Rotos".

Efectivament... alguna cosa s'ha trencat.

De sobte un dia et despertes... i veus que tot, al teu voltant, trontolla. I et fa trontollar. No arribes a caure, perquè saps que ets més forta que qualsevol sacsejada... però tremoles. T'estremeixes.

I no. Avui la lluna no està al cel per ajudar-me. Només m'ha alterat. Només m'ha fet enfebrir, posar-me nerviosa, tremolar més. El fred se m'ha ficat al cos.

I em trobo, de sobte, amb un gran oceà pel davant. Sembla que vaig sense rumb, he perdut el nord per un moment i no veig ni l'horitzó ni la platja que he deixat enrere (sembla increïble que l'hagi perdut de vista a tanta velocitat).

Però miro tot el que m'envolta i veig que tot el que tinc al meu voltant està per construïr. I ara escolliré materials de primera qualitat. Penso tenir els millors associats per aixecar un nou projecte, sigui quin sigui. Qui es vulgui sumar que es deixi veure d'alguna manera, i m'estengui la mà.

Ara sona I am a Rock. Què catxondo el random... xD

---------
P.S: és curiós el títol d'aquest post... és el títol d'una cançó que va composar un grup que tenia un amic meu quan jo tenia.... 15 o 16 anys. Com ha plogut... i quantes coses han passat....

CONVOCATÒRIA BLOCAIRE INVISIBLE 2009 (4a edició)

2009-11-30T09:26:00.003+01:00

Doncs sí senyors, un altre any més ens hem plantat al mes de Desembre. I què passa al mes de Desembre de cada any? Doncs que és Nadal, que tenim vacances, que podem gaudir de la família i els amics en pau i harmonia (o no...).

Però a més, des de fa 3 anys el Desembre és una mica més especial per la blogosfera. Perquè? Perquè és el mes del... BLOCAIRE INVISIBLE!!!!

Aquest és el post de convocatòria per a tothom qui es vulgui apuntar a fer-ho. Si us passegeu per la blogosfera (o blocesfera, o catosfera o com colló es digui!) veureu que aquest post està exactament igual aquí , a casa del Veí i casa de la Anna Tarambana.

Aquesta és la novetat d'aquest any: som tres organitzadors. "Tres eren tres," i només dues eren bones...

Per a participar els passos a seguir són molt senzills:

Deixant un comentari en aquest post (tan se val a quina de les tres cases el deixeu) indicant que hi voleu participar.

Visiteu el nostre wiki on hi haurà la llista de participants i així els podreu anar coneixent

El dia 17 de Desembre de 2009 se us enviarà un mail dient-vos a qui li heu de fer el regal

Prepareu un bon regal personalitzat per a la persona que us ha tocat

Podeu anar deixant pistes als vostres blogs per a marejar la perdiu.

El dia 6 de gener de 2010, a partir de les 00.00 h podreu començar a penjar els regals

La data màxima per a inscriure-s'hi és el dia 15 de Desembre. El 16 farem el sorteig (tot legal, que som bones persones els tres) i el 17, com ja hem dit, se us enviarà el nom del vostre afortunat.

Podeu fer-ne tota la propaganda que vulgueu! Quants més serem, més riurem! I el Blocaire Invisible sempre és una gran oportunitat per a conèixer nous blocaires!!!

Òbviament, no cal dir, que tothom qui s'inscrigui té el deure moral de fer un regal. Que l'any passat algú es va quedar sense regal i és una putada!!!

Si voleu consultar alguns dels regals que s'han fet, podeu entrar al resum del primer any 2006 o, el del l'any 2007 o el de l'any passat 2008

Doncs queda inaugurat el Blocaire Invisible 2009!!!

--------------

PS El primer regal ja ens l'han fet... el Pd40 ha actualitzat la seva imatge original i ens l'ha cedit per a que il·lustrem la campanya!

Ara ve Nadal...

2009-11-26T16:43:00.003+01:00

S’acosta el Nadal, gent.
Sí. No sé si heu tret el cap per la finestra… però des de casa meva ja es veu l’enllumenat nadalenc hortera. I aquest any dicen que l’han canviat i l’han volgut fer modern i cosmopolita.
Ja, com cada any. Al final posen una horterada allà i es queden tan amples i aplaudint-se els uns als altres les gràcies. En fi...

El Nadal és una època de germanor. Així ens el venen des que som petits. “Nen, que venen els cosins a dinar, porta’t bé amb ells i comparteix les joguines que és Nadal i els reis t’estan vigilant”.
I tu allà amb un moc penjant, perquè la Barbie i l’Action Man són teus i te la sua profundament el sentiment nadalenc... però coi, si vigilen els reis... au, a compartir.

I així ens va, amb la il·lusió aquesta de que els cosins ens deixen les joguines perquè són bones persones i perquè és Nadal i al Nadal tothom s’estima molt, i després te n’adones que, en realitat ens les deixen sota amenaça “reial”.

Una de les tradicions que més m’agrada del Nadal i, de fet, la que em fa esperar aquestes dates amb il·lusió és la de l’amic invisible. M’encanta. Trobo que és una idea genial, no sé qui la va tenir, però es mereixeria el Nobel del Nadal (sí, caldria crear-lo, però no passa res, jo mouré el papeleo necessari... xDDD).

Fa tres anys (marededéusenyó, com passa el teeeemps!) vaig iniciar el Blocaire Invisible, una còpia de l’amic invisible de tota la vida, però adaptat a la vida cibernètica que portava en aquell moment. La veritat és que va tenir un èxit rotund!!! Tant que a l’any següent ho vàrem repetir. Amb una participació una mica més baixa, però igualment fantàstica.
L’any passat donat que jo estava en fase d’aturada bloguística va agafar-ne el relleu el Veí. I pel que crec, també va ser un èxit.

I ara que s’acosta el Nadal... sembla que els astres s’han alineat d’alguna manera... i aquest esperit de compartir i de germanor s’ha fet extensiu als diaris de casa nostra.

I sí, tot aquest rollo nadalenc que us acabo de fotre és bàsicament degut a que m’ha emocionat que, per fi, d’una banda i altra s’hagin posat d’acord per defensar els interessos comuns (bé, comuns a uns quants... xD)

I he pensat... coi, què nadalenc, tot plegat.

[Enllaç de la iniciativa blocaire penjada a casa del Doommaster gràcies al qual me n'he enterat... que una es desinforma d'una manera escandalosa... xDDD]

-------
Buscant imatges per il·lustrar el post... se m'ha acudit posar "nadal" al google... què il·lusa...

Festassa!!!

2009-11-19T14:16:00.001+01:00

-Mira, Alepsi, hem fet una instal·lació de micros i tot!
-Guau!!! Heu contractat algun grup famós i tot?? No heu reparat en gastos, nens!!!!
-Què va! Si és per a tu!!!
-Eing?
-Clar, dona, ja que cantes en un cor de gospel… doncs et marques aquí un peazo solo a lo Mahalia Jackson
-Sí hooooooooooooooome! No hi compteu pas!
-Com que no? Però si està anunciat al programa d’actes i tot!
-Bah! Com si algú se l’estigués mirant, el programa! Aquí la gent va ja tan borratxa que ni se n’enteren d’on són!
-Què dius, tia? Si està tothom la mar de lluït! Mira al Propde40 parlant amb la guitarrista (no saps qui és? És la Ònix! Però va de camuflatge!!!), i el Gatot i la Mireia al pis de dalt, goita’ls què bé s’ho passen!
I l’Avi! Que ha vingut amb pajarita i tot, mira com es mira a la Anna Tarambana, aaaai! Què en diria la María si el veiés.....
-Ja, ja, no, si ja els veig. Si tothom s’ho està passant d’allò més bé! Per això crec innecessari trencar el moment amb la meva veu...
-Què tonta, Alepsi! Si segur que ho fas de conya, vaaaaaa, un Happy Day!!!
-Calla, calla! Mira, faré una cosa millor. Sempre se m’ha donat millor ballar que cantar. Ja veuràs, enxufa la música.
-Alepsi, què fas! T’has grillat??? Ai que em pixo de riure!

-Ho veus? Acabo de fer l’estriptis de la meva vida.... i aquí està tothom. Impassible. Doncs saps què? Que em passejaré per la festa amb la manta marró aquesta a l’esquena. A veure si pillo a algun blocaire sexy que no vagi tan borratxo com per no veure’m.....

Felicitats RelatsConjunts!!!!

Sóc una infestada....

2009-11-13T18:14:00.003+01:00

L'Alepsi és mortal, senyors. Per si no fos poc amb anar-se fent gran de sobte, sense gairebé adonar-se'n.... avui se n'ha adonat que és mortal.

I sí, se n'ha adonat perquè està a punt de morir. Perquè l'Alepsi està sota els temuts efectes de la Grip A. Perquè de sobte aquesta matinada s'ha sentit morir de fred, com si estigués al pol nord en bikini, tot i que estava tapada amb el nòrdi i una manta i vestida amb dues samarretes de pijama i una jaqueta de llana....

Perquè, a més, s'ha donat el cas que els seus dos companys de pis avui no estaran en tot el dia a casa... i això vol dir que porta tot el dia SOLA. Perquè ningú no vol anar a casa seva a contagiar-se, normal. Però això l'ha fet sentir més terrenal... se n'ha adonat que, vés qui ho diria, els troba a faltar si no hi són. I només porten un mes i mig vivint junts.... què maco! *^__^*

I, sí, l'Alepsi en aquest moment va a fer una confessió, de les més grans que li sentireu en sa vida... per uns moments, l'Alepsi ha desitjat estar encara vivint a casa de sons pares. Ha trobat a faltar els mimos de la seva mare (i això que la seva mare sol ser bastant seca... xDDDD), que li porti un suc de llimona amb mel... que li faci una sopeta casolana (l'Alepsi és molt bona cuinera... però el tema sopes el porta justet tirant a fatal... xDDDD)
Que la mimi i li pregunti "qué tal estás, hija?". I ella li respongui, amb veu expressament impostada "aaaaaaaai... me encuentro fataaaaaal". I que la mare respongués alguna cosa com "ves? Si te secaras el pelo al salir de la ducha... Si es que eres la casualidad ambulante!!!!", amb un to despreciatiu-amistós. Que és com sa mare li demostra la seva estima... (ja hem dit que sol ser bastant seca... xDDD).

Què dolent és ser una infestada. Què doleeeeeeeeent!!!! Ningú m'estima!!!!!! xDDDDD

----------
Sí, em va agradar tant lo dels enllaços que t'he copiat, carinyuuuu! xDDD

La Clau

2009-11-09T21:33:00.003+01:00

Un dia algú em va dir: "el problema, Alepsi, és que no suportes la rutina".

I jo, recordo que li vaig dir: "però què diuuuuuuus??? Si a mi el que més m'agrada del món és tenir-ho tot quadrat i saber què he de fer en cada momeeeeeeeeeent".

Això va ser... fa un parell d'anys o tres, com a molt (verge santa, com passa el temps... ains).

Fa poc, unes 4 o 5 setmanes, algú (amb estudis i aquestes coses de ben tenir) em va dir: "el problema, Alepsi, és que necessites emocions fortes contínuament"

A la que jo, em vaig imaginar fent puènting o llençant-me en paracaigudes i em va venir l'atac de riure.

I aquest algú em deia: "de debó, fixa-t'hi: contínuament estàs buscant ímputs emocionals. Necessites que et passin coses que t'alterin l'estat d'ànim i et facin saltar el cor. Oi que és llavors quan et sents viva?"

Què, què us sembla la reflexió?

Cal dir que la conversa entre aquest algú i jo va acabar en aquell moment (per coses que no vénen al cas, entre d'altres coses, perquè no me'n recordo.. xDD) i que jo li vaig estar donant voltes durant uns quants dies...

I em vaig estar fixant en mi mateixa. Que sembla una tonteria així dit, però quan un es fa conscient d'un mateix... descobreix coses que no s'hauria imaginat mai...

Em vaig fixar que, realment, aquest segon algú (i el primer també) tenen tota la raó del món.

Contínuament busco el que m'emociona.

Em fixo en un nen petit que juga amb el seu germà gran a llençar-se un tros de paper i m'ho faig venir bé per creuar una mirada i un somriure amb algun dels dos. I sentir-me una nena per uns mil·lisegons.

Veig un home atractiu pel carrer i li busco la mirada, per creuar-la amb ell una micro mil·lèsima de segon i sentir que el cor batega més fort (no, no, tranquils, que d'erotomania encara no pateixo, és només un joc... xDDD).

Sento una cançó en els auriculars de la noia que va al me costat al bus, i em porta algun record. I em sento connectada amb la desoneguda que sent la música que en algun moment jo també he sentit....

Canto davant 600 persones un dissabte a la nit i... el cor batega fort. Molt fort. L'emoció d'estar sobre un escenari amb un micròfon al davant,sabent que tens la responsabilitat de transportar als espectadors a un món millor per un moment....

I llavors me n'adono de quin és el veritable problema.

El problema és que MAI tinc temps de fixar-me d'aquesta manera en mi mateixa. Que la vida em porta estressada amunt i avall, sempre pensant en el que hauré de fer mitja hora després: feina, casa, cuina, neteja, assaja, estudia, treballa, posa rentadora, estén, merda-plou, desestén....

I és llavors quan la vida se'm fa rutinària. Quan m'esgoto. Quan tinc ganes de plorar perquè res no m'emociona.

Però... ara tinc la clau.

--------
Em sembla raro acabar un post així tan seriosa... què poc Alepsi, no??? M'estaré fent vella?? Ai senyor....

Capullos....

2009-11-04T20:35:00.003+01:00

Què capullos som els éssers humans.

Sí, com a veritat universal: "l'ésser humà és capullo".

Un dia estàs trist. D'aquells dies tontos que tenim tots de plantejar-te la teva pròpia existència com una mena de ruleta russa... apreto o no?
I trist com estàs, clar, perquè tens aquesta tristor tonta, que no és tristor, probablement, que és una mena de neguit que et fa tenir ganes de plorar per restablir les teves hormones i deixar-les on estaven abans de la catàstrofe mundial que has tingut (total, perquè has perdut el carnet del bicing de la manera més tonta i estaves esperant un mail que mai no ha arribat, i a més estàs avorrit a la feina).
Trist com estàs, dic, què se t'acut? Doooooncs.... en comptes de mirar per la finestra i observar la lluna, com fan alguns, o d'escriure el que et preocupa en clau d'humor, com fan d'altres, l'Alepsi decideix que el millor és... atenció....

AUTOMUTILAR-SE!!!!!

Sí, sí!!!

L'Alepsi és autocaníbal!

L'Alepsi, avui, que porta dos dies arrossegant la catàstrofe mundial sobre la seva esquena... avui ja no té dits! Oleeeee!!

Siusplau, un fort aplaudiment per a l'Alepsi!!!! Gràcies, gràcies, no es mereixen!

¬¬'

Resultat: a sobre de seguir amb la tristor rara aquesta.... a sobre estic de mala folla perquè em fan un mal els dits de la hòstia i mitja...

És capullo l'ésser humà, o no?*

Ahí ho deixo.

*Que a ningú, repeteixo: NINGÚ, se li acudeixi contestar a la última pregunta.
És una pregunta re-tò-ri-caaaaaaaaaa! Ok? Si algú té la brillant idea de deixar un comentari de l'estil: "Alepsi, potser no és capullo l'ésser humà, sinó tu", se'n recordarà de mi.

Queda clarito??

Les olors de Barcelona

2009-10-30T13:07:00.003+01:00

M'encanta Barcelona. Ara que, per alguna raó que no acabo d'entendre, tinc més temps per a mi mateixa, estic dedicant-me a passejar molt per la meva ciutat. Sobretot pel meu nou barri.

Diumenge matí (digues-li matí, digues-li gairebé migdia... xDDD). Surto de casa.

Al replà de l'escala fa olor de sardines a la planxa. Hi ha algun veí de l'escala que les està passant putes amb la crisi i només pot donar-se el luxe de menjar sardines el diumenge a migdia (o, simplement, li agraden tant que les té com una exquisitesa cada diumenge....).

Surto al carrer. Les últimes pluges caigudes a Barcelona fan que la ciutat olori d'una forma peculiar. El carrer és una mescla d'olor d'humit, amb olor a sol de primavera. Ja, sembla una frase molt monyes, però jo m'entenc... És aquella olor que t'arriba fins al cervell directa i et fa tenir una mena de sensació a la panxa que no saps explicar, com si et carregués les piles de sobte, i et fa accelerar el ritme cardíac.

Començo a caminar. La botiga de plantes del final del carrer està oberta. Olora a una mescla vegetal composada per gessamí, geranis, liles... m'aturo davant de la botiga, com sempre. Penso "ai, què mona quedaria aquesta planta al meu menjador nou...". I acte seguit reprenc el camí endavant (no, no seré jo qui compri una planta per abocar-la a una mort segura... la meva mà amb els vegetals és més que qüestionable).

Giro la cantonada. Se sent olor de fregit (de "fritura" que dirien pel sud). El bar de tapes més famós del barri està treballant a tota màquina. Calamars, braves, “rabas”, olives, pinxos morunos, pop a la gallega.... tot es mescla en una olor penetrant i oliosa que es fixa als narius.

La olor de greix queda enrere i, de sobte, sento una olor dolça. Penetrant. Aixeco la vista del terra i veig a una parella a uns cent metres de mi. Ella porta "Esencia de Loewe" (si algú la ha olorat mai, sabrà reconèixer-la a cinc-cents km de distància!). Va vestida de diumenge. Arreglada amb els seus talons i amb un flamant maromo penjat del braç. S'aturen. Es miren i es fan un petó. Ooooooooooooooh, què maco (¬¬).

Aprofito per avançar-los ràpidament no fos cas que em pugés el sucre.

Decideixo entrar en un carreró petit. M'agraden els carrers petits, em fan sentir més còmoda que les grans avingudes. Aquest carrer em fa pensar en el meu poble. De sobte em ve al cap la meva àvia. El carrer fa olor de brou. De brou del bo, d'aquell que només saben fer les iaies, i que arriba al seu màxim esplendor el dia de Nadal....

Penso que ja va sent hora de trucar-la, a la pobra. Que la tinc abandonada i deu voler saber com em van les coses, ara que ja sóc "una persona adulta i independent".

Caminant, caminant, em planto en un parc. Un jardí infantil que, a aquella hora, ja està buit (miro el mòbil per saber la hora... sí, clar, la gent ja està dinant, el meu estómac es queixa), em passejo sota els arbres, gairebé sense fulles (s’ha avançat la tardor?), trepitjo un bassal sense adonar-me’n. Tot el parc fa olor de la pluja caiguda el dia anterior. Respiro fons. Fa olor de tardor.

Decideixo fer-li cas als meus instints més bàsics (al menys a un d’ells) i agafo el metro per tornar a casa ràpid i poder preparar-me un bon dinar de diumenge.

L’andana de la línia vermella fa olor de tancat. Fa olor de calor de maquinària mesclada amb humanitat. És una olor molt comuna per tots els barcelonins a la que, normalment, no hi parem atenció. Arriba el metro, pujo al vagó. Com que la temporada d’estiu ha acabat, l’aire acondicionat brilla per la seva absència... i això que fa prou calor, avui....

Al metro m’assec al costat d’un home de mitjana edat. Sembla, pel seu color de pell i la seva indumentària, indi (no d’aquells amb plomes al cap, eh? xDD). La olor que fa em fascina. M’agrada molt poc, però em fascina. A més, és una olor tan peculiar de tots (tots, tots... és un generalisme, ho sé) els indis... em sorprèn que les persones que provenen del mateix lloc, tot i estar en un context completament diferent, facin la mateixa olor... olor a espècies mesclada amb... no ho sé. No sé què és aquesta olor dolça i penetrant....

Igual els catalans fem olor de botifarra amb seques! O de panellets! O de fricandó de vedella.... ecs!

Anarquisme i Sabates de taló

2009-10-23T12:38:00.003+02:00

Quina tonteria.

Avui, divendres (per fi!!!).

M’he llevat (tard, per variar… els llençols se m’enganxen!), m’he fet un cafetó mentre em posava al dia per Internet (sí, tot i llevar-me tard, em permeto el luxàs de prendre’m el cafè en vint minuts llargs...), m’he vestit amb el primer que he pillat (el primer que he pillat de la part de l’armari que es titula “roba per anar a la feina i que si no hi hagués d’anar la cremaria”).

Com que és divendres (per fi!!! xDD) m’he permès el detall de posar-me una samarreta (mona i arregladeta, però una samarreta al cap i a la fi) en comptes d’una camisa.

Com que he d’anar disfressada a la feina (i això em puteja infinitament, però d’això ja en parlaré un altre dia) el meu esperit anarquista decideix, cada matí, que com a mostra de rebuig a aquesta política absurda, en comptes de sabates vagi amb bambes a treballar (unes bambes negres súper discretes, però bambes, al cap i a la fi).

He anat a la feina. Xino-xano. He baixat una parada abans de la que em tocava per anar caminant cinc minutets (sí, he decidit cuidar-me, però sense estrès, no fos cas que m’agafés cobriment de cor el primer dia… xDDDD). He arribat a la oficina, he encès l’ordinador.... etc, etc (no us explicaré pas per pas què he fet perquè no té cap mena d’interès, sincerament).

De sobte, a mig matí, s’obre la porta de la oficina (jo, com que estic d’esquenes a ella, ni idea de qui entra). Un segon de silenci. Acte seguit remor de cadires, gent aixecant-se i saludant molt efusivament al/la nouvingut/da. Em giro. Sí. Efectivament. És ella. La “jefa”.

Ve de Madrid, perquè en aquesta santa casa són molt centralistes, ells, i la gent important és tota madrilenya... I ve moníssima, com sempre. Amb el seu traje, les seves sabatetes de taló....

MERDA! Les meves bambes!

Mig atac d’ansietat. He de canviar-me les sabates! [Perquè, senyors, una té els seus “truquitos”... i un d’ells és tenir unes sabates de taló moníssimes al despatx. :D]

Em trec una bamba, em quedo en mitjons. De sobte la sento apropar-se! Merda! No hi ha temps de fer el canvi sense que se n’adoni.

“Hola Alepsi, què tal?”
“Hola! Molt bé! Què tal el viatge?” (amb el meu millor somriure, però asseguda i amb les cames ben amagades sota la taula...)

Per sort, ha vingut per a una reunió amb la meva jefa directa i, sense contestar-me (on vas a parar, no pot perdre el temps amb la plebe) se’n va directa a la sala de reunions.

M’ajupo. Em canvio les sabates. I... voilà!

L’Alepsi s’ha pujat en les seves millors sabates de taló... i li ha canviat la disposició del cos. Es sent més alta (òbviament), més important, més sexy, més elegant, més atractiva....

L’Alepsi es pregunta... coi, si tot això ho fan unes putes sabates.... perquè no te les poses sempre???

L’Alepsi, després de tot un matí passejant-se amunt i avall amb les seves flamants sabates, troba la resposta en forma de cremor a la planta del peu i una butllofa que li ha sortit al dit petit.

“Veus, l’anarquia és el futur! Lluita contra el sistema! No més sabates de taló!!!!” – li diu el petit monstre roig i negre que té instal·lat a dins del crani....

*Per si algú ho havia pensat... la foto que il·lustra el post, no correspon amb les meves sabates de taló. Per si de cas, eh?? xDDD

Parets

2009-10-15T14:17:00.002+02:00

Quan comences a fer reformes en una casa saps quan i com comences. Però mai saps quan acabes.

"M'encanta aquest piset! Sí, sí, crec que és "la nostra llar", estic convençuda. Quedem-nos-el!"

I sí, és "la nostra llar", però per sota dels quilos de merda que has de treure. I no és una "merda" literal, probablement no estigui brut... simplement... té una "merda" particular enganxada a les parets.

Les parets s'empapen del que veuen. Tenen ulls i orelles (per sort no tenen ni mans ni boca... només faltava haver-les d'alimentar i deixar-nos acaronar per elles, també....).

I, quan arribes a una casa nova pots saber quin tipus de relació tenien les persones que hi vivien. Si les parets són més aviat fosques (i, recordem, no parlem del color de la pintura) probablement els nostres predecessors eren persones malhumorades, tot el dia discutint.

Pel contrari, si ens trobem amb unes parets amb tocs de color verd o groc, probablement hi vivien persones molt pacífiques... d'aquelles que mai no es barallen i que fumen i beuen herbetes de la muntanya.

Estaria bé poder treure-li capes a les parets. Poder arrencar un a un els diferents decorats que han viscut. Anar-li treient la pell a capes, poc a poc, assaborint què és el que ens explica amb els seus colors, les seves taques, la seva olor.

Arrencar-li el vestit a la casa, deixar-la nua, tota per nosaltres. Acaronar els colors originals, sabent que allò que queda és, simplement, un inici. És fer un "reset" (o dos ctrl+alt+supr) i imaginar com volem deixar les parets un cop marxem.

----
Una altra iniciativa per a relatsconjunts.

Lliure

2009-10-03T14:45:00.005+02:00

L'Alepsi, des de dijous a la tarda, és, oficialment, arrendataria d'un pis.

Sí senyors, la petita Alepsi, aquella noia jove i innocent (... xDDD) que estudiava psicologia a l'Autònoma, que se n'anava de festa, que feia teories sobre els homes, que tenia els seus moments d'adolescent melàngica que parla en castellà, que començava tota innocent en un cor de gospel (i que no sabia que li aportaria tantííííííssimes coses... :D), que feia de cangur dels monstres dels petons ....

... que un dia es va plantejar com devia ser viure sol (i va ser gràcies a aquest post, o a partir d'ell, com volgueu, que l' "A cops amb la vida" va començar a ser una gran entrada i sortida de personal... :D)...

... aquella noia, deia, avui escriu l'últim post des de casa de sons pares.

I ara agafarà el huevi carregat fins a dalt de caixes i se n'anirà a descarregar-les en la que serà, la seva nova casa.

I l'Alepsi, avui, és feliç! :D

Trucades

2009-09-22T10:46:00.003+02:00

"Buenos días, le atiende Alepsi"
"Hola, Alepsi, ¿me ha llamado?"
¬¬
"Pues en principio no he llamado a nadie, pero vamos..."
"No, es que tenía un teléfono aquí en el móvil y he pensado que igual..."
"Ya, pero... ¿usted quién es?"

Estic de mala folla, avui, i només em falta que la gent em vagi trucant per preguntar-me gilipollades... i a més donant per fet que tinc poders màgics i que sé qui em truca només despenjar el telèfon. Com si només rebés una trucada al dia. Toca't els collons.

Estic de mala folla perquè portem massa dies amb el cel ennuvolat. I això em posa de mala lluna. La pluja m'altera infinitament.

I a sobre, tinc un follon muntat... demà passat marxo de viatge, i no tinc temps de fer-me la maleta...

I, per a més INRI (d'on cony deu sortir aquesta expressió?), aquí la senyora Alepsi ahir a la nit va caure rodona al llit... sense connectar el despertador.

Sort que m'he despertat 3 minuts abans de l'hora en que havia d'estar atravessant la porta d'entrada de la feina.... i comptant que tinc mitja hora de trajecte en metro (ple de gent pudent).... doncs he hagut de venir a treballar sense dutxar-me ni res, i fent mitja hora tard......

Oleeeeee!! He estat a punt d'aplaudir-me i tot, tu!

I és un d'aquells dies en què sembla que a ningú li importa una merda la teva vida.... ains.... crec que fotré el cap sota l'escriptori de la feina i m'hi quedaré una bona estona. Fins que m'avorreixi de sentir el meu estimat cervellet... xDDD

RelatsConjunts

2009-09-14T22:49:00.002+02:00

Sempre que veig una pintura d'aquest tipus em pregunto: què cony li devia estar passant pel cap al paio/paia aquest(a) per pintar això?

I els de RelatsConjunts no només em presenten la imatge així, sinó que a sobre pretenen que m'inspiri alguna cosa com per a escriure'n un relat.

Doncs no. No m'inspira. Vés quina cosa. Porto tres dies mirant-me-la i no m'inspira. No hi veig res. De fet, si no fos pel títol, ni tan sols veuria una mena de puro allà, com si algú estigués fumant (i no us enganyeu, vosaltres tampoc no ho teniu del tot clar, mentiders!).

Però d'acord. Voleu un relat? No us val amb les meves anades d'olla, no? Ok, ok....

"Hi havia una vegada un home que fumava molt. Fumava tant que s'encenia un puro amb la burilla de l'anterior. Fumava tantíssim que casa seva era un gran submarí pudent. Les parets eren grogues, com les seves dents.

Aquest "senyor" (si se li pot dir així) regentava un comerç. Un comerç que anava molt bé. Massa bé. Tan bé que, directament, no li feia falta sortir de casa, tenia un parell de "sensepapers" treballant-hi per ell. I a ell només li calia estirar la mà i arreplegar el feix de bitllets que, a la tancada de caixa, li donaven els seus dos "negrets simpàtics". Ell els anomenava així, tot i que només eren morenos... Morenos de Cuba. Com el Dinio, però més intel·ligents (tot i que no cal gaire per a això).

Un dia, els "negrets" van portar un regal a l'home. Van travessar la cortina de fum que era l'habitació i li van oferir un "puro especial mi hermano".

Tan especial que li va fer ballar el cap durant tres dies seguits. I com que els negrets es van quedar a veure l'efecte del "puro especial" en l'home... van acabar pintant un retrat.

I rient. Rient molt."

[Què, un pet, no? Doncs això... que m'inspira poc, la cosa....]

Em queden 20 anys

2009-09-04T07:52:00.003+02:00

Crec que ja havia escrit en algun moment sobre la mort. Segur que sí, perquè és un tema sobre el que sempre he reflexionat molt i que, sincerament, em fascina.

Tothom té por a morir. A ningú li agradaria morir jove tenint "tantíssimes coses a fer" (coses que, després, mai no fem, però això és igual, nosaltres ho posem d'excusa davant la mort quan la sentim més a prop...).

Però tothom, també, en algun moment o altre hi pensa.

Hi ha gent que li dona per reflexionar sobre el que trobarem després de morts. Un cop els ulls es tanquin i el cor deixi de bategar per sempre.... què se'n fa de la nostra ànima? Bé, per a gustos els colors, sobradament conegudes són les teories del cel i de l'infern, que tota la vida ens han anat ficant a dins del tarro (jo, sincerament, no entenc les ganes que té la gent d'anar-se'n "allà a dalt" rodejat de beatos, amb lo divertit que deu ser estar entre tots els pecadors de la història a les terres del dimoni....).

Hi ha gent que, directament, diu que l'ànima, un cop morim, se separa del cos. Se'n va a una mena de "cua del paro" d'ànimes que hi ha vés a saber on, esperant a que li assignin un nou cos per a tornar a la terra dels mortals. I torna a començar. Reencarnat en un home amb barba, o en una dona obsessionada amb les operacions de cirurgia estètica. Pel que es veu va per sorteig, com lo de les boles de la lliga (ja, el meu nivell de futbol és pèssim, però m'agradava la comparació, així que us la feu ben feta vosaltres al cap....), així que no tens dret a la queixa.

Segons aquesta teoria, el que visquis en la següent vida, dependrà del que facis en aquesta. La cosa és, diuen, que totes les ànimes han d'arribar a un punt equivalent de "coneixement", han d'arribar a col·leccionar i aprendre un cúmul d'experiències que els serveixin per a ascendir i convertir-se, per exemple, en directora de RRHH (que dic jo que es deu dedicar a fer les nòmines de les ànimes que li donen voltes al bombo) o, si has après molt, a Director General del Més Enllà (i qui sap si desbancar a nostru-senyó?).

Jo, durant molt de temps (tot el que va durar la meva adolescència), vaig creure en aquesta teoría. Pensava que, total, era igual morir-se, perquè em podria reencarnar i tornar a la terra. La única cosa que em tocava els ovaris era allò de que, quan tornes no recordes res de la vida anterior... crec que és un fallo del sistema, sincerament.

I ara... doncs ara, simplement, crec que, de sobte, un dia el cor et diu "fins aquí hem arribat, reina". Et fa dos petons, s'acomiada del fetge, dels pulmons i de l'estòmac. I deixa de bategar. I ja està. Punt i final. Bé, punt i final no, perquè a la gent que es queda li toca arranjar enterraments, crematoris, vetlloris i demés. Però això ja no ens ha de preocupar.

Si és que és la felicitat eterna, tu! xDDDD

*Aclariment del títol del post: hi ha un aplicatiu tontorrón d'aquests del CaraLlibre que et diu quan has de morir. M'ha dit que cap al 2029. Així que res, em queden 20 anys per fer totes les malifetes que vulgui.... xDDDD

Piiiiiiri piripipi piripipipi piri pipiiiiii

2009-09-02T22:41:00.006+02:00

Hi ha cançons que et canvien l'estat d'ànim. I cada època té la seva banda sonora. Fins i tot, el meu estimat cervellet, de tant en tant, m'ofereix una BSO per a cada moment (i el molt puta l'encerta, de vegades, més que la consciència...).

Ahir vaig renovar la música que va amb mi a tot arreu. Vaig aprofitar un moment d'inspiració per remenar i baixar-me un munt de música nova. Bé, nova, no. Perquè jo crec que si sumem els anys que tenen tots els temes... en deuen fer uns... 3 milions. xDDDD

Hi ha cançons que m'inspiren. M'ha donat per sentir les cúmbies** de'n Juan Luis Guerra (... eran las sinco'e la mañana... santo domingo ocho de enerooooo...). M'encanta. Em donen molt bon rotllo. De fet avui he vingut escoltant-les al metro... i quan me n'he adonat estava cantant (baixet) i mig ballant.

I hi havia un paio que em mirava divertit. I d'altres que em miraven espantats. I he pensat: "que us donin pel cul". I quan he arribat a casa m'he posat a remenar el cul i a cantar ben fort. Ala, que em sentin els veïns.

Se m'està anant la castanya... qualsevol dia actualitzo el blog desde el loquero. xDDD

*El títol del post respon a l'inici d'això

**Vale, Robertinhos, prometo no tornar a escriure sense informar-me bé.... canviem "cúmbies" per "merengues", ok? xDD

Coleccionando vooooy, coleccionando vengooo

2009-08-31T22:25:00.002+02:00

Ja està. Ja ho tenim. A prendre pel cul l'Agost. Una cosa menys per fer.

I aquí tenim el setembre. Ple de novetats. De retrobaments. D'inicis.

I... amb el setembre... tachán, tachán... les col·leccions!!!! Oleeeeeeeeeeeeeeeeee!!!! Jajajajajajaja!

Cada any espero amb ànsies "la vuelta al cole", perquè sempre porta novetats editorials en forma de col·leccionables absurds que em fan plantejar-me quin tipus de ments malaltes dissenyen (i compren, Déu meu, c-o-m-p-r-e-n!!!) aquest tipus de col·leccions.

Que jo hagi descobert, aquest any tenim:

-Construye el Titanic (a sobre que et costa una pasta, t'has de quedar cec muntant peces com un capullo)
-Zippo - el encendedor que siempre tiene la llama a punto - s'ha de ser molt friki per fer-se una col·lecció d'encenedors... visca la piromanía!!!!
-Instrumentos musicales en miniatura - oleeeeeeeee!!! Visca el síndrome de Diògenes! Qui cony té els diners, l'espai i el mal gust per a fer-se aquesta col·lecció???
-Dibuja Manga y Anime - vaaaaale... que volem engrosar la llista de nens-amb-el-cap-ple-de-pardals-que-es-pensen-que-es-guanaran-la-vida-dibuixant-còpies-del-Son-Goku. Ok...
-Biblioteca Star Wars - jurl... si algú és tan friki com per comprar-se això... potser val la pena conèixer-lo... xDDDDD
-La Casa de la Pradera - vinga, va! Això sí que no m'ho crec... una sèrie que et deus poder descarregar GRATIS.... la pagues? A més... AQUESTA sèrie???
-Curso práctico de dibujo y pintura - juntament amb el curso de bailes de salón estarien catalogats dintre dels cursos expecíficament dissenyats per a associals... cony! Apunta't a una acadèmia i coneix gent!

En fi... estic mirant pàgines web i el número de col·leccions és inimaginable... i cadascuna més friki que l'anterior!!!

Viscaaaaaaaa!!!!

Un altre curs ple de consumisme innecessari!!!! Ole!

Sóc dolenta

2009-08-25T21:46:00.002+02:00

Aquest matí a la feina he convidat a esmorzar. És una llarga història el perquè m'ha tocat pagar a mi avui... i no ve al cas del post, així que quedeu-vos amb això, que he convidat.

Total, que hem anat a la cuina a menjar i entre croissantets, palmeretes, sucs i demés... el meu company de sobte diu: "bé, ara que estem tots reunits (veieu com el paio és un teatrero?) us vull comunicar que... (en aquest moment m'he imaginat que ens diria que estava embarassat o algo...) el divendres m'acaba el contracte i no em renoven".

Plof!

Llavors típiques paraules de "hòstia, quina putada" "què farem sense tu" i tots aquests formalismes dels collons (als quals jo m'hi he sumat, clar.. xDD).

Hora de dinar, al menjador amb un alre company:
-Què, Alepsi, estaràs contenta, no? (somriu picant-me l'ullet)

Jo:
-Uh... doncs... pa' què mentir-te... llàstima no me n'ha fet, no.

I és cert. El primer que he pensat quan ho ha dit ha estat "visca!".

Si és que sóc dolenta. Ja ho diuen molts.

Companys

2009-08-06T15:03:00.005+02:00

No puc. No el suporto.

El meu company de feina és un capullo integral. Però molt.

No era suficient amb haver de treballar tot l'agost, cosa que ja em posa de mala llet... perquè a mi, això d'estar tancada a una oficina sense tenir res a fer sabent que podria estar a casa rascant-me la panxa o a la platgeta prenent el sol, em fot de mala lluna. Vés què vols que et digui.

Doncs no contents amb això... m'ha tocat suportar a un company de feina que és imbècil, el pobre. I, per desgràcia, sembla que jo li caic bé.

És el tipic gay que va pel món amb posat de "mira'm, sóc gay i com que sóc gay sóc súper graciós i ditxaratxeru". Pffffff...

D'aquesta manera excusa les pitjors bromes del món i els comentaris retorçats que normalment sempre estan a destemps.

-Ai, mira el mongolito este de la limpieza. Qué mono... pero le podría poner un poco más de su parte que parece que no tenga ni interés en el trabajo.....

I em mira somrient per trobar la meva complicitat. Què capullo!

A més, és d'aquelles persones que quan interactuen socialment ho fan amb un "ala! Què guay, no?" com si totes les coses del món, per molt banals que fóssin, els despertéssin una sorpresa magnànima.

De vegades enviaria a tot i tothom a prendre pel cul. I em muntaria un garito per no haver de patir companys de feina que demostren que la feina dels seleccionadors de RRHH tampoc no és tan bona i acurada.....

Casualitats?

2009-08-05T09:30:00.003+02:00

Ahir vaig quedar amb una amiga. Feia, i no exagero, com 3 o 4 mesos que no ens veiem i gairebé ni parlavem (ja se sap quan una persona (jo, en aquest cas) és important i interessant, doncs no té temps per banalitats com aquesta... xDDDD).

Així que imagineu la de coses que teníem per explicar-nos.

-Segueixes a la productora?
-No, nena, ara estic treballant per una altra, fent un programa per TV3!
-Uaaaaala!!! Nena, ets mega importaaaaaaaaaaaaant!!!
-Jajajaja! I tu segueixes treballant al mateix lloc?
-Sí, sí, fent el mateix... amb ganes de marxar, però.
-No tens vacances?
-Ja les he fet...

Sí, sí. Les meves vacances ja han acabat. I ara torno a estar tancada a una oficina lletja des de la que no veig el carrer... ains... com enyoro la vida de campus universitari i dos mesos de vacances!!!

Total, que quan ja marxavem cap a casa va sortir a la conversa, no sé ben bé perquè, una amiga en comú de la que, cap de nosaltres dues, en sabia res des de feia tranquil·lament 1 o 2 anys (tot i que ella la té afegida al carallibre i jo al messenger).

-Què se n'haurà fet de la Pepa?
-Ni idea... fa mil anys que no en sé res
-Jo lo últim que sé és que treballava a la botiga aquella... i que encara no havia acabat la carrera...
-A saber...

L'Alepsi arriba a casa. Encèn l'ordinador. Inicia la sessió de messenger.

I sí. Efectivament. Als dos segons s'obre un quadre de diàleg "Hola Alepsi! Quant de temps! Què n'és de la teva vida???"

I sí, efectivament, era la Pepa! Què fort. Per poc no caic a terra de l'ensurt. Òbviament, li vaig comentar la "coincidència" de que feia menys de mitja hora que havia estat parlant d'ella amb l'altra noia. I ella, en comptes de trobar-li la gràcia a la qüestió, em diu:

"Ja... és que estic llegint un llibre sobre les sincronicitats"

Vés quina cosa. Això té fonament científic!

Coses curioses...

2009-04-27T15:42:00.004+02:00

Buscant informació sobre psicopatologies (sí, què passa, una és friki i encara que hagi acabat la carrera segueix formant-se...) i m'he sorprès al trobar molta "informació" (que ho poso amb cometes, perquè.... bé, ara quan us posi els links potser m'entendreu... xDDD) sobre una en concret.

L'altre dia estava en un bar amb una amiga. Jo m'havia demanat una coca-cola light (sí, sí, s'ha de mantenir la línia nens!), amb gel. Sempre amb gel. Ella... doncs no recordo què va demanar, però tampoc és que tingui gaire importància.

El cas és que quan ja portavem una bona estona despellejant a vés a saber qui, o parlant de vés a saber què (sí, ja no us estic donant cap tipus d'informació... xDDD) va ella i em diu: "Alepsi, puc menjar-me el teu gel?".

Xorrada de pregunta, també. Perquè jo, un cop la Coca-Cola s'ha acabat, el gel, normalment deixo que vagi fent ell solet....

Total, que la tia se'l va ficar a la boca... i el va mastegar!

No us explico la... "tirícia" en diria ma mare... "dentera" en dirien altres... que em va fer...

"Saps que hi ha un trastorn que es caracteritza per menjar gel???"

"Ah, sí? I com es diu?" (va dir ella mirant-me amb cara de "oh, no, Déu meu, ara ve un discurs sobre psicopatologia...)

"........... doncs no me'n recordo...."

Total, que fins al dia d'avui no m'he dedicat a buscar-ho... i ja ho podria haver fet abans. Perquè lo que he rigut no té preu.... els foros d'internet són una mina... xDDDD

El trastorn, en concret, es diu "pagofagia". No em pregunteu què cony significa el prefix pago-... per lògica aplastant hauria de voler dir gel, no?

Resulta que té a veure amb un tipus d'anèmia. No en sé treure l'entrellat de si és causa o conseqüència. Però es veu que hi ha gent que té unes ganes boges de menjar gel i de sobte van al metge i els diagnostiquen una anèmia de cavall i mig.... fins i tot hi ha gent que assegura que li han dit que això pot arribar a fer una leucèmia..... uh...

La veritat és que no he trobat cap pàgina "seriosa" on parlin del tema.... així que seguiré investigant. Quan arribi a casa miraré els meus llibres de psicopatologia, a veure si trobo quelcom.... (com m'agrada aquesta paraula... jajajaja)

Us poso un link del foro sobre Pagofàgia que he trobat.... resulta curiós i divertit (sí, ho reconec, sóc mala persona i m'he partit la caixa llegint alguns dels testimonis... però és que no tenen preu, en sèrio).

Hi ha gent que es menja "la escarcha de la nevera y el congelador". Diosssssssss!!! Si allò ha de tenir gust a "tupper"... però per la part de fora! I a molles de pa! I a peix congelat! Aaaaaai, ecs!

I com no.... tot el que tingui a veure amb menjar coses rares...... serveix per a aprimar!!! Joer... atenció al càlcul que fa....

Gent! Si voleu que una llauna de coca-cola normal no engreixi..... només cal que li afegiu 148 glaçons de gel! Viscaaaaaaa!

Ara ja sabem com fan la Coca-Cola light.... xDDDDD

En fi... cada dia està més clar que la gent és rara de collons.... amb lo bons que estan els gelats... menjar-se un glaçó de gel ho trobo absurd a més no poder.

Però cascú lo seu, tu.

*Per cert: la meva amiga no és pagofàgica.... simplement li agrada menjar-se un glaçó de tant en tant....

De pedra

2009-04-17T10:59:00.003+02:00

I així s'han quedat els treballadors quan han sabut la notícia.

Mai la expressió "m'he quedat de pedra" va tenir tant de sentit.

Hottia que te crió!

2009-04-13T11:24:00.004+02:00

M'acabo de fotre una tonya monumental. Un hostiot com feia segles que no em fotia... i en el terreny més ridícul (alhora que mortal) en què una persona humana pot caure..... la dutxa.

Mira que és escandalós caure a la dutxa. De sobte perds el control dels peus, del cos... intentes agafar-te amb les mans relliscoses de sabó en algun lloc... però només trobes a una banda la mampara i a l'altra les rajoles molles i, per suposat, sense cap mena de cosa per a subjectar-se.... i quan te'n vols adonar el teu cul fot un cop a terra, el cap rebota contra la paret i el colze t'ha quedat d'una forma molt poc artística ficat sota l'esquena.....

I sents: "Alepsiiiiiiii!!! Estàs bé?"

I l'Alepsi que s'està refent de l'impacte està només intentant respirar....

I de nou: "Cony!! Obre la porta"

I a l'Alepsi només li surt dir: "Un moment collons!!!" amb tota la mala hòstia que pot en un moment tan delicat... que és poca i li surt una veu de mig morta....

Augmenta la preocupació a la família.... s'han reunit tots davant de la porta del lavabo.

"Estàs bé?" (sí, de puta mare, ho faig com a entreteniment, això, cada dia....¬¬')
"On t'has fet mal?"
"Et surt sang?"

I l'Alepsi allà, de la forma més ridícula al terra de la dutxa, encara plena de sabó.... (i no, no us ho penseu, que la cosa no té gens d'erotisme, us ho asseguro) s'ha posat a riure. Molt. De debó que la situació s'ho mereixia... no us en donaré detalls que després em direu que si és que vaig provocant pel món.... però us asseguro que, d'eròtic, en tenia ben poc....

En el moment que he pogut tornar a respirar d'una forma més o menys normal m'he embolicat amb la tovallola i he fet entrar a ma germana (que pels que no ho sapigueu, que més o menys calculo que deveu ser tots (xDDD), és infermera). M'ha explorat el cap... "No hi tens res"

"Joder, això ja ho sabia jo, ja t'ho he dit!!!! El que em fa mal és el colze"
"Hottia.... vaya nyanyo t'ha sortit, col·lega!!!"

Doncs final de la història. L'Alepsi avui, últim dia de vacances de la seva vida fins a vés a saber quan, està marejada encara pel cop de cap que s'ha fotut, i té el colze decorat amb un blau en forma de muntanya que li limita lleugerament el moviment...

En fi, algun dia havia de passar.... ja m'ho havien dit que caure a la dutxa és del pitjoret que et pot passar, però fins que no ho experimentes per tu mateix..... buaaaaaaaah!!!!

Curiós

2009-04-08T16:26:00.002+02:00

He caigut. Com una capulla. Pam! De nassos. Pfffff....

Sí, sí. No us ho creureu... estic llegint-me "Crepúsculo". Pfffff....

La cosa, més o menys, ha anat així:

Ma germana li regala a ma mare pel seu aniversari (després de portar mesos parlant de la novel·la...)
Ma mare se la llegeix. Li agrada. "Juvenil, però maca", diu.
Ma germana se la llegeix. Déu meu... ma germana que té icterícia només de veure més de dues pàgines seguides escrites!!! Li encanta. Li posa tot de post-its en diferents pàgines per marcar els punts clau.
Les dues: "Alepsi, perquè no te'l llegeixes??" i jo... "perquè és novel·la juvenil, coi... i fa mil anys que jo no gasto d'això...".

I ara.... aquí em teniu. Reactivant el bloc per culpa del llibre. Que me'l vaig començar dilluns al matí i em queden... 50 pàgines. I ara porto una hora i mitja llegint a la feina. Dissimulant quan passa algú pel meu costat, llançant el llibre lluny.....

I... estic tonta!!!

No recordava el que era llegir una novel·la d'amor juvenil.... ains... em passo el dia suspirant i envejant a la Bella per aquest amor tan profund que sent per l'Edward i viceversa..... ai.... què monyes que m'està tornant el puto llibre dels collons!!!

I això em fa pensar... la relació entre el llibre aquest i el bloc, vull dir. Que és més aviat entre els sentiments que em provoca i el fet d'escriure.... i me n'acabo d'adonar que no he escrit perquè l'Alepsi, o al menys gran part d'ella, ha mort. O no, potser només l'he enterrada fondo.

I ara que, de sobte, tinc sentiments "juvenils" de nou... l'Alepsi reapareix. Curiós, si més no. No?

Glub Glub... arf!!

2009-01-04T13:27:00.000+01:00

Ma mare és molt sabia. Molt. Ja vaig començar el que pretenia ser un post dinàmic sobre les seves expressions i dites... que va acabar en un no-res, però consti en acta que la intenció hi era... xD

Entre les coses que ma mare m'ha dit sempre m'han quedat especialment marcades dues...

No se puede estar en misa y repicando
Tu es que quieres estar en el plato y en las tajás'

I és que, realment, aquestes dues frases em retraten molt bé... si li pregunteu a algú "com és l'alepsi?" segurament molts us diran: és fantàstica, és molt guapa, súper divertida, magnífica, intel·ligent.... (xDD)

Però el que us diran tots és, de ben segur: "es fot en tots els merders possibles. No para".

I sí, així és una servidora... un cul inquiet (tot i que ma mare rebatria això dient que sóc una gandula i que no moc mai un dit... bé, para gustos, los colores... que això també ho diu ella...). I això és positiu. Bé, a mi m'encanta.

M'encanta tenir sempre coses a fer, i si no en tinc liar-me i inventar-me-les! El problema ve quan... ho vull fer tot al 100%. Si sumem la feina, el gospel, el màster, els amics i la família... tenim un 500%. I això no és humà. Lògic.

I aquí ve el problema. A què li he de dedicar més temps? Núria em deia l'altre dia que no es tractava de marcar les prioritats... sinó d'anar fent segons el que em vingui de gust.

I sí, té raó. Però quan tinc un concert de gospel, i és l'aniversari d'un amic, i la meva família decideix que ha arribat el moment de veure'm per fi.... doncs la cosa no té molta solució. Més que triar.

I les decisions...

Mira, les decisions són això. Decisions. I no n'hi ha de bones ni de dolentes. En funció del que triis faràs una cosa o una altra. Però no s'acabarà el món.

Doncs també és veritat. Sovint m'ofego en una gota d'aigua* (això també us ho podrien corroborar els que em coneixen bé.... xDDD).

*Ara enteneu el títol del post?? xDDDD

Any nou...

2009-01-02T00:06:00.003+01:00

Ja, el tòpic de sempre: "Any nou, vida nova".
Doncs no. Per a mi: "any nou... faré el que em roti". Aquest vull que sigui el meu lema... no només pel 2009 que tot just acaba de començar (i que aprofito per felicitar-vos a tots... xDD) sino ja "pa' los restos".

I és per això que escric aquí. Perquè em venia de gust. Perquè he tingut una baralla interna:
"Ai, trobo a faltar el bloc"
"I perquè no hi tornes?"
"Doncs perquè clar, fa tant que no li faig cas... que la gent pensarà que sóc..."
"I què t'importa el que et pensi la gent?"
"Uh... quan no m'ha importat?"
"En tot cas... què pot passar si escrius?"
"Doncs que vingui algú i em digui: ai, Alepsi, ja no ets el que eres..."
"I?"
"Com que I?"
"Que no és cert que ja no ets el que eres....???"
"Uh...."
"En tot cas... no rallis més, ja.... no et ve degust?"
"Sí"
"Doncs tira milles, i que la gent digu el que li roti, que també són liures, no?"
"D'acord, d'acord.... però si després la gent em critica te'n penediràs, que seràs tu mateix qui m'hauràs de suportar....."

Total... que he decidit tornar. I canviar-li el nom al bloc. Ja no m'he de barallar amb la vida... ara vull fer-me amb ella i viure-la!!!

Us sembla queco el nou títol??

I?

xDDDDDD

Crèixer

2008-10-15T14:58:00.001+02:00

Havia après a caminar, havia crescut, s'havia fet gran.

Ara només faltava que li creixés el cap.

Propaganda

2008-09-29T21:15:00.005+02:00

Avisats esteu, aquest és un post purament propagandístic. I que consti que no cobro ni un duro per fer-lo... però com que estic ficada fins a les celles a la secta aquesta... doncs mira, els hi faig propaganda gratis.

FIXEU-VOS-HI BÉ.... 4.5 CRÈDITS DE LLIURE ELECCIÓ PER LA CARA!!!!

Si teniu qualsevol dubte em podeu enviar un e-mail... i si em feu el favor d'agafar la imatg i passar-la a tothom que conegueu que li agradi mínimament cantar... ja sabeu!!!!

Us prometo un post "decent" (si és que n'he fet mai cap, de decent...) aviat! xDDDD

"Una herramienta para medir lo que piensa internet"

2008-09-19T08:30:00.003+02:00

Público. Divendres 19 de Setembre de 2008.

"Un simple comentario negativo en un blog puede hundir las ventas de un nuevo producto. (...) Ahora hay que seducir al internauta y vigilar de cerca todo lo que dice. (...) ...la empresa de medición y audiencias (...) ha creado Buzzmetrics. (...) ...cuyo nombre se puede traducir como "mediciones del run run" (vegi's la utilitat de la traducció, eh? No fos cas que no entenguéssim el nom... xDDD), tiene por misión rastrear los comentarios y opiniones que dejan los usuarios en los blogs, foros y redes sociales".

Doncs mira, no sé si hauran implantat ja el programa aquest de "seguiment d'opinions" (que jo crec que més aviat será de "control de la opinió"), però aprofitaré l'avinentesa per a donar la meva opinió sobre dues notícies aparegudes en el mateix diari avui mateix:

"Una ola privatizadora recorre Madrid. Aguirre cede al sector privado la gestión de hospitales y colegios".

No us fa venir ganes d'aplaudir, la notícia??? Nois, ens agradi o no, Madrid és la capital d'aquest "paisucho" on estem ficats (torno a dir, ens agradi o no, la cosa, de moment, està així, i sento ser pessimista, però crec que va per llarg...), i si a Madrid funciona això de privatitzar tot (que funcionarà, no ens enganyem, que som així d'ases tots plegats, que ens sembla que quant més paguem, millor servei tenim....) la cosa no trigarà en extendre's a tot arreu... i em veig havent de pagar 60€ cada cop que el metge em foti un pal de fusta a la boca per mirar les meves angines hipertròfiques.....

Opinió per a que quedi registrada al "Medidor del RunRun": "cagunlaputa amb la política de privatització". [Bé, ben mirat no és una opinió, és un renec... a veure si ho faig millor: "Senyors del medidor del runrun... la política de privatització em sembla una puta merda". Sí, així millor]

"El CGPJ* perdona a la jueza anti bodas Gays".

Si l'anterior notícia m'ha fet apalaudir... aquesta ja és per estar de festa tres setmanes i mitja, com si d'una boda gitana es tractés. A veure, a mi, a l'escola, em van dir que els jutges i, en general, la gent que es dedicava a la justícia havia de ser com un àrbitre de fútbol... que no és ni del barça ni del madrid. Així que, senyora Alabau (la "jueza anti bodas"):, si la llei li diu que ha de casar persones del mateix sexe entre elles, vosté s'empassa els seus prejudicis, les seves opinions, i els casa. I, si vol, durant la cerimònia els hi dona l'esquena, o tanca els ulls quan vagin a fer-se un petó. No fos cas que la seva doctrina moralista quedés tacada per un acte tan impúdic.

Opinió per al "runrun": aquest país és una merda. Més clar: l'aigua.

[Hòstia què a gust que m'he quedat amb aquest post!!!!!

Ara que, total, no sé perquè m'hi escarranso... total, segur que el "medidor del runrun" aquest no detecta les pàgines en català.... o potser les titlla totes de tenir un trasfons nacionalista.... uhm... si d'aquí dos dies entreu al blog i no apareixo... és que me l'han xapat des d'algun lloc de la xarxa... xDDDDDD]

*CGPJ: per als que no estan habituats a les notícies així serioses, com jo, vol dir: Consejo General del Poder Judicial.

Incoherències

2008-09-16T12:34:00.000+02:00

Crec que ja ho he comentat algun altre cop... però... odio les incoherències!!!!

A veure si algú troba normal que un dia diguis: “ai, mira, jo això del matrimoni.... no, prefereixo fer-me parella de fet”

Al cap de dos setmanes: “saps què? Que al final em caso. Però “per lo civil”, eeeeeeeeeh???”

I al cap de dos anys... “nena, posa’t mona que d’aquí un mes batejo els nens”.

Algú m’ho explica????

Coses que passen

2008-09-15T10:07:00.001+02:00

Vale, avui escric d’una altra manera. I segurament, no estaré tan inspirada... perquè no és el mateix posar-se davant de la pàgina de Blogger, que ja t’impulsa a escriure un text i d’una forma determinada, que posar-se amb la plantilla dels documents de la feina, en una pàgina blanca de Word per a dissimular i que no em fotin bronca si em pillen a Blogger... jajajajajaja!

El cas és que fa dies que li dono voltes a un tema... l’altre dia algú em va dir: “Alepsi, el que hauries d’haver fet, quan vas acabar la carrera i vas començar a treballar, hauria d’haver estat tancar “A Cops amb la Vida” i obrir un altre blog”.

I potser tenia raó... perquè la veritat és que la meva vida ha fet un canvi radical en els últims mesos. Però tinc una mena de “Síndrome de Diógenes” centrat en la simptomatologia que no et deixa desprendre’t de res (així em va a mi a la vida... que tinc una de meeeeeeeerda acumulada que qualsevol dia em foten fora de casa... i de la oficina... i de.... xDDDDD)... això és el que em passa amb aquest blog.

Que sí, és cert, que ha perdut “frescura” i “diversió” i constància, sobretot constància... però és que deu ser que la persona física que dona lloc a l’Alepsi... també ho ha perdut.

Però potser, ara que tot torna a la normalitat, que iniciem un curs acadèmic nou... que torno a ser estudiant (una que és així de massoca xDDD)... que torno a sentir-me jo mateixa (una mica més gran i més madura, potser, però jo mateixa)... potser ara el blog també torna a agafar un caire més dinàmic.

O no.

Qui ho sap?

Posats

2008-09-11T17:29:00.003+02:00

A veure si us penseu que ser una petita burgesa al París de 1900 era fàcil. Si no posaves distància entre tu i tota la "plebe"... estaves perduda.

Tot i que no sempre aquest posat era real... de vegades sortia a passejar en el meu "carretó" i havia de continuar arrufant el nas com si tot fes més pudor del normal... per aparentar que jo no era una d'ells.... però en realitat, a mi tant me feia.

Les poques estones que passava amb ells sempre em feien plorar. Admirava la seva capacitat d'actuació sincera, sense haver de posar cara de res.... i llavors venia la meva mare i em feia un dels seus discursos sobre el poc "glamour" (bé, ella no deia "glamour", clar, que allò no es portava...) que tenia una dona, com jo, plorant....

I allò em feia plorar més. Però no li podia dir.

Una altra proposta de: RelatsConjunts

Bip-Bip

2008-08-12T13:54:00.002+02:00

Jo hi ha una part del cervell humà que, per molt que estudii (que no ho faig gaire, però quan ho faig alguna cosa aprenc...), no arribaré a entendre mai de la vida.

És aquella secció, circumvolució, hemisferi, locus, fissura, àrea o el que sigui que fa que la gent es senti captivada per sorollets aguts i repetitius.

Llegeixi's, per exemple, el cony de Bip-Bip del mòbil. A veure, siguem racionals, siusplau. Quina puta ment malalta va decidir que cada cop que es toqués una tecla del mòbil sonaria un Bip-Bip??? És més, no és que sigui una cosa inamovible, vull dir, que no és obligatori que ho faci aquest soroll del dimoni, hi ha la opció de desactivar-ho!!!!!

Per que a veure, com deia abans, siguem racionals....

Si estàs en un lloc silenciós, tot cristo se n'entera de que estàs enviant-li un missatge a vés a saber qui. Tindràs sort si algú no t'insulta (en cas que estiguis en una biblioteca) o es posa prop teu per intentar llegir el què poses... total, amb aquest soroll pretens que tothom se n'enteri que ho estàs fent, no?
Si estàs en un lloc sorollós, ni tu mateix sents el bip-bip...

Per tant, amb aquestes dues veritats com cases de pagès (amb el seu terrat, els seus porquets, les seves gallines assassines perseguint vés a saber què pel camp.... i amb el seu avi saludant al nét que ve, com cada any, a menjar espetec...).... no us en adoneu que no té cap sentit que el mòbil foti soroll quan apreteu les tecles????????

Bé, de fet sí que té un sentit... el mateix que té canviar un mp3 per un mòbil amb altaveus i fer-lo sonar al metro en hora punta... el mateix que té menjar xiclet amb la boca oberta i movent molt la llengua (i si pot ser ben a prop de la teva orella).....

...tocar-me la figa! (no literalment, no fotem).

----------

*Post patrocinat per una companya de feina que s'ha posat a escriure un putu missatge en el que deu haver-li explicat la biblia en vers a qui fos....

Divendres

2008-08-08T09:24:00.002+02:00

Per fi és divendres. I mira que aquesta setmana ha estat tranquileta. Massa, potser. Buah, és que és complicat treballar en agost. Perquè clar hom (com m'agrada aquesta paraulaaaaaaa) pensa que, treballar a l'agost, és el millor del món perquè no hi ha res a fer.

I "hom" té raó. Però és que a mi això m'esgota. Em posa de mala folla estar a la oficina i no tenir res a fer. I sí, em deixa temps per mirar blogs, per escriure posts (ja, ja, no gaires, ho sé), per fer chorrades com donar-me d'alta en una cosa que es diu Twitter.... i que encara no sé com va. Però m'ha entretingut bastantes estones. Que ja és molt.

Això de connectar-me a pàgines "personals" en hores de feina és una mica "punky"... més que res perquè estic d'esquenes al món, i això vol dir que el "súper jefe" ja m'ha pillat un cop fent uns mots encreuats on-line... i que algun dia voldran fer-me fora i miraran l'historial de connexions del meu ordinador i serà un comiat completament procedent... però weno, mira, cobraré el "paru" i a viure la vida que són dos dies!!!!

I avui quan venia en el metro m'he assegut (sí, sí, això és una de les altres aventatges que té treballar a l'agost, que pots seure al metro) en un dels llocs al costat de la finestra. M'he posat a llegir el llibre que porto entre mans i de sobte, en aixecar la vista per a mirar per la finestreta a quina parada estàvem m'he fixat en que a sota just de la finestra algú hi havia escrit:

"Alepsi*, eres lo que más quiero en este mundo". I la "o" de "mundo" era un intent de globus terraqui. Jajajajajaja!

Doncs mira, entre que és divendres, i la declaració d'amor anònima, he vingut a la feina radiant.

*Per suposat no posava Alepsi, posava el meu nom real... xDDDD

Un altre post-rajada

2008-08-04T12:36:00.002+02:00

Ahir a la nit per poc moro. Per culpa d'un taxista tarat (sí, què passa, una té els seus luxes... xDDD). Que m'agafa a l'estació de Sants i em cobra el suplement de 2.10€... pfffff... però jo estava fent la cua, no l'havia pas demanat. Ni que l'estació de Sants estigués a la conchinchina!!!! (algú sap on para això, ben bé?).

El paio sense cinturó "pa'qué?" i fent un rally per la ciutat. Déu n'hi dó, per això, em va portar prou ràpid a casa. Sort, perquè tenia por, realment, de morir estampada contra un cotxe. En fi.

Esteu molt malalts, eh, paios? Que només us heu fixat en una cosa del post anterior... aaaaaaaaai, l'estiu que us altera les hormones i us les posa de punta (les hormones, s'entén.... xDDDDD).

Tururururururuuuuuuu

Doncs mira, que avui estic així com contenta.

I això que no hi ha manera de rebre candidats.... ains, què complicat això de seleccionar personal. Perquè qui no té un all té una ceba... i molts tenen l'all i la ceba i l'escalivada junta. N'hi hauria per escriure un llibre. Vés que no ho faci, tu.

D'altra banda... fa molta calor. No m'agrada l'estiu. Us ho havia dit mai? Doncs ja us ho he dit, en tot cas. No m'agrada. Ecs!

¿?

2008-07-31T15:26:00.002+02:00

Avui tinc ganes de jugar.

Estic... estranya, avui. De sobte em sento súper feliç, tant que em rebenta el pit (chooooofffff) de felicitat... i de sobte, com ara, tinc ganes de plorar (sniiiiiiiiiiifffff). Però no de plorar de tristesa, només, sinó d'alegria, també.

Tinc així com un rau-rau a l'estòmac que t'hi cagues.

Total, que no sé. Porto ja una estona que vaig que vinc a la pestanyeta aquesta. I vaig escrivint una frase ara. I d'aquí 10 minuts n'escriuré alguna més.

O no, potser ja ho faig tot d'una tirada, perquè, total, pa'l sentit que té aquest post....

No em direu.

Al final que res, ni jocs ni hòsties en pepitòria. Que he descobert que l'estiu no és per jugar. És per treballar 8 hores al dia dins d'un despatx patint el que els Tècnics en PRL (Prevenció de Riscos Laborals - com m'agraden les sigles...xDDD) anomenarien: estrés tèrmic. Que no és més que una puta baralla per com de fort ha d'estar l'aire acondicionat.

Que ara tinc calor. Però fins fa dos minuts estava amb els pèls de gallina i contenta d'haver-vos vist (no sé si m'explico, que segurament no.... però jo m'entenc).

Doncs mira, al fina resultarà que la chorrada de post sí que té sentit. M'he desfogat cinc minutets. Ala, me'n torno amb els informes i demés mandangues (poques) que tinc per fer.

P.D: després de llegir el post heu entés el títol? xDDD

El Menjar...

2008-07-28T14:52:00.003+02:00

Tinc un punt feble. Sí, tots pensàveu (pensàvem) que l'Alepsi era un ésser d'un altre planeta, perfecte en tots els aspectes. Però no. Resulta que l'Alepsi té un punt feble.

El menjar. El menjar és el meu punt feble, i no només perquè m'encanti i gaudeixi com una nena de dos anyets davant d'un festival de caramels i Telettubies, sinó perque, contínuament, se'm torna en contra en forma de crítiques divertides.

Sí, espereu que m'explico, que la frase d'abans no s'entén una merda, ho sé.

Resulta que a mi m'agrada molt menjar. I això es nota en la meva figura, tinc... un cos... "sà" que dirien les iaies... "ay mi niña pero qué hermosa y qué sana se la ve". Doncs això. M'agrada menjar i no me n'estic de res, pa'qué!?

Total, que tot plegat em comporta una sèrie de situacions que no acabo de tolerar bé. Si hi ha una cosa que no pugui suportar és que la gent m'analitzi el que menjo. Hi ha la creença popular de que a totes les persones del món que els hi sobrin alguns quilos se les ha de posar a règim.
Doncs ja n'hi ha prou, collons!!!!!

L'altre dia a la feina:
"¡¡¡Ala, Alepsi, pero vaya platazo de comida!!!" (perquè ells parlen castellà...)
I el del costat:
"Niña, que hay que comer más poco y más a menudo"

I jo pensant... els envio a la merda o se n'adonaran que la meva cara de mala llet vol dir algo???

Total que la raó del meu "platazo" (consistent en escalivada i pit de pollastre a la planxa, ja veus tu....) és que eren dos "tuppers" de dos dies diferents, que no m'havia menjat per una raó o per una altra, que no recordo i que, per suposat, no anava a llençar sencers a la brossa.

I un altre dia, enmig d'una celebració d'aniversari, també a la feina, se'm va acudir untar-me una torradeta amb paté....
"¿¿¿Pero tu no estabas a régimen???" (sí, una té més defectes i és que, de vegades, cau en l'error de posar-se a règim... xD)
I jo:
"¿Tu te piensas que es normal cortarme el momentazo paté?"
[I aquí, riure generalitzat dels presents... és que sóc divertiiiiiiiiiiida jo... cosa mala, vamos!]

Més cara de mala folla....

Però és que dos dies després a la cuina de la oficina m'estic amanint una amanida (valgui la redundància...) i barallant-me amb el "saleru" que és una puta merda i que treu dos grans de sal per sacsejada... amb la qual cosa portava ja una estona sacsejant l'aparell (què lleig, eh, això? xDDDD) i ve una companya i diu:
"Alaaaaa, venga! Más sal, más sal! Que eso va bien para la circulación!"

Doncs per a que ho sapigueu tots i des d'ara mateix:

La meva circulació està fantàsticament.
Les meves "lorzes" són fantàstiques i em queden de meravella.
El meu règim va morir fa ja més de tres setmanes

Ha quedat clar? Doncs ja n'hi ha prou de controlar-me el que menjo. Que mare ja en tinc una i prou que em dona la tabarra ella sola!

Raons

2008-07-13T11:31:00.002+02:00

Ja fa dies que em ronda pel cap la idea d'escriure un post... sincerament, trobo a faltar el blog... a la gent... (buah, ja començo a posar-me sentimental... i això que m'ho havia prohibit del tot "Alepsi, si tornes al blog no comencis amb mocs i llàgrimes".... però una té sentiments, encara que de tant en tant no ho sembli).

El cas és que són moltes raons les que m'han impulsat a intentar reprendre el blog. Una, la que ja us he dit, el sentimentalisme, però n'hi ha més.

Per una banda la mala folla que porto acumulada. I és que fa dies que per unes coses o per les altres no paro de veure coses que em posen de mala llet. Per exemple: l'altre dia sortint de la feina i passant per una placeta que tinc a prop vaig fixar-me en un grup de joves d'uns 17 o 18 anys que seien a terra en rotllana, estaven rient i xerrant.... i davant meu caminaven dos "urbanus".... aquests últims es van mirar els joves..... es van aturar al seu costat.... i els hi van dir "¿todo bien chicos?". Jo al·lucinava. Però és que ells també (degut a l'astorament inicial només els van poder dir un "sí, sí" com súper intrigat...).

Ja, vale, és una chorrada. I ara direu que si és que em poso de mala folla per no res. I us dono la raó, però "el mundo me ha hecho así" i aquestes coses em posen de mala lluna.... què passa? Que tornem a viure en la època de la prohibició de reunió al carrer??? Què passa que tots els joves s'han de divertir fent botelló o fumant porros??? (cosa que aquests no estaven fent?) Què passa que els "urbanus" tenen poca feina i s'avorreixen????

Buah, ja està. Total, que en comptes de dir-los-hi res, als senyors "urbanos" cosa que m'hagués agradat (és que a mi la prepotència em fa saltar), però hagués estat tanmateix perillós per a la meva integritat.... vaig decidir que ho explicaria al blog.

I ara escrit em sembla molt més chorra del que em va semblar en el moment (que ja m'ho va semblar), però mira, ja està escrit i ara no ho esborraré.

Hi ha més coses que m'han impulsat a escriure... una d'elles és la mala folla per qui decideix criticar una cosa opcional de fer com és llegir un blog. Si heu vist els comentaris dels posts anteriors, m'entendreu.

Ja ho sabeu, i sempre ho he dit, aquest blog l'escric jo i com a mi em surt dels ovaris, i a qui no li agradi, amb no entrar i no llegir-lo en té prou. I si us va la marxa, i tot i no agradar-vos el llegiu per a criticar, al menys feu-me crítiques constructives que em permetin millorar (si és que es pot... cosa que trobo difícil.... xDDDD).

¡I al que no le guste que no mire!

Pos això.

Per últim, informar-vos que m'he començat a llegir un llibre que no puc deixar de comentar amb vosaltres....... "Psicología del Erotismo". Un tractat de 1967 aprovat per les directrius del Vaticà.... imagineu-vos la de coses interessants que en puc treure!!!!!

De moment només m'he llegit el pròleg, però ja tinc material com per a 10 posts..... però ara no ho posaré que aquest post ja és ben etern.... si heu arribat fins aquí, teniu la meva benedicció. xDDDDDDD

Gent...

2008-05-13T09:35:00.001+02:00

A mi hi ha gent que m’altera els nervis. Ja sé, ja sé, sóc rabiosa. I què? Normalment sóc una persona calmada, relaxada.... però.... de vegades em torno una miqueta Dr. Jekill (o Mr. Hyde, mai no he sabut quin era el dolent... xDDD).

El cas és que hi ha diversos tipus de gent que em crispa els nervis.

El primer tipus de gent, i potser el que més m’altera, són aquelles persones que, per alguna estranya raó, quan estan enmig d’una aglomeració de persones... perden la capacitat de parlar. Sí, us poso en situació.
El metro de Barcelona (o de Madrid, o de Hong Kong, però aquests no els tinc tan dominats.... xDDDD), plena hora punta.... 3 milions de persones per metre quadrat dins d’un vagó que es mou més que un balancí.... psssssssssssssss... parada. I de sobte comences a sentir una pressió a l’esquena... que es va convertint en una mà que t’agafa del braç.... i t’estampa contra la persona que tens al costat. Ala... pressiona, pressiona, que igual em torno líquida i ocupo menys espai.... ¬¬

A veure... en serio, tant costa dir “siusplau, em deixes sortir?”???

Lògicament això no passa només al metro, clar... un dia vas caminant pel carrer tan tranquilament... i, de sobte, notes una presència enganxada al clatell... notes que es va posant nerviós/a..... i de sobte... zas! T’aparten del seu camí, oh, grans reis del carrer!!!

Un segon tipus de gent i que, potser, em fa més ràbia si cap que el primer, són aquelles persones que s’autoproclamen així “jo? Buah, sóc súper sincer, tot el que penso t’ho dic a la cara”.

Uuuuuuuuuuuuuuuui! Fuig, fuig de qui digui això!!!

Normalment quan algú et diu això... és que seguidament et dirà alguna veritat estúpida que ningú li ha demanat. Veiem-ne un parell d’exemples:
- Jo? Buah, sóc súper sincer, tot el que penso t’ho dic a la cara
- Ostres, què bé, m’encanten les persones sinceres (això, normalment no es sol dir, ho solem pensar, perquè el món ens ha fet així d’il·lusos....¬¬)
- Ja, és que “tiu” jo sempre vaig amb la veritat pel davant. Per cert, aquesta jaqueta sembla de ton pare, et va molt gran i no t’afavoreix

I clar, vés què li dius... ell ja t’ha avisat de que és sincer. Et fots, perquè ell és sincer. Ala.

Veiem-ne un altre cas prototípic
- Jo? Buah, sóc súper sincera, tot el que penso t’ho dic a la cara
- Ja... és bo ser sincera
- Oi que sí? Jo també ho crec... per cert t’olora l’alè.

I tu et quedes amb cara d’imbècil. Perquè no saps si fotre-li una hòstia o riure-li la sinceritat.

- Però a veure, a tu qui t’ha demanat opinió?
- A mi? Ningú. Però sóc sincera, tia, ser sincera està bé, és bo, tu ho has dit!

I és que hi ha gent que confon la sinceritat amb la mala educació. I normalment la gent que proclama les seves “veritats-súper-sinceres”solen fer-ho a gent que no li importa una merda la seva opinió. I si li importés, li hauria demanat.

Dic jo, eh?

-------------------------------------
Properament... "gent que quan plou es passeja amb el paraigües per sota dels balcons"... xDDDD

Music All

2008-05-06T10:04:00.003+02:00

Recordeu que l'Alepsi canta en un cor de gospel?

Recordeu que l'Alepsi té aspiracions enormes per a ella mateixa?

Recordeu que l'Alepsi s'estima molt i que li agrada donar-se "bombo i platillo"?

Doncs bé, vinc a fer propaganda de.... MUSIC ALL. Un espectacle de gospel que estarà, de moment, tots els diumenges d'aquest mes de maig, al TeatreNeu de Barcelona (sí, allà on uns quants blocaires vam sopar un dia... xDDD).

En la mateixa direcció que l'espectacle que, cada divendres, oferim al metro de Plaça Catalunya, el Music All és una mescla de cançons gospelitzades que combinen amb el gospel més clàssic d'algunes cançons...

Així que res, animeu-vos que dura poquet!!!! xDD

---------------------------
Ja, ja, el post aquest deixa una mica que desitjar... però penseu que l'estic escrivint des de la feina............ :s

Taula periòdica

2008-05-01T08:39:00.003+02:00

L'altre dia llegia a casa del Dan un article molt interessant (sí, no és nou, això, que el centpeus aquest és una màquina de crear... xD).

Parlava de la història aquesta famosa de la confusió entre Magnesi (Mg) i Manganès (Mn)... i a mi, tots els símbols químics em fan al·lèrgia.

Ja me'n feien quan estudiava... mireu que jo sóc de ciències... m'encanten les ciències... però amb la química mai no he pogut. L'he trobat sempre avorriiiiiiiiiiiiiiiiiiida.... i complicaaaaaaaaada... tot allò de les nomenclatures, i els compostos i l'equilibri i sa puta mare... pfffffff+

[Només de pensar-hi ja em surten ronxes.... xDDD].

El cas és que, al principi, quan feiem una assignatura que es deia ciències naturals (qui no recorda les classes bàsiques de biologia quan ens ensenyaven què era un aparell digestiu? O la gràcia que ens feia el tema de "l'aparell reproductor"???? xDDD), la cosa de la química tenia la seva gràcia, era, fins i tot, interessant.... fins que va arribar... tatxán, tatxáááááán.... la taula periòdica!!!! Oleeeeeeeeeeee!!!!

Quan la petita Alepsi (pensem que tenia llavors...13 o 14 anys...) va veure aquella taula va al·lucinar. A l'Alepsi sempre li ha agradat aprendre, i si eren coses cridaneres com allò per a poder-se fer la chula davant tothom, millor.

Corria la llegenda, llavors, que la fantàstica i cridanera (és chulu el disseny, no em direu que no, que és súper visual i atractiu pels crios, amb totes les coloraines aquí i allà...) taula periòdica s'havia d'aprendre de memòria.

Tots vàrem respirar alleujats quan la profe (de la qual recordo la cara però no el nom.... uh...) ens va dir: "tranquils, no us l'heu d'aprendre tota, només els períodes (columnes) 1, 2, 13, 14, 15, 16, 17 i 18". Aaaaaaaaaaaaaaaah! Encara sort!!! Vàrem pensar tots.

Passaven els dies i s'apropava l'hora de la veritat, el dia en que teníem l'examen oral dels citats períodes. La petita (o jove... xD) Alepsi intentava repassar amb els seus companys: hidrogen, liti, sodi.... uh..... rubidi?

L'Alepsi, ni llavors ni mai, ha tingut la capacitat d'aprendre's res de memòria, el que se sol dir usualment "de carrerilla". Doncs no, no ha pogut mai. Mai [penseu que de totes les obres de teatre que he fet a la vida... no m'he après mai el paper sencer... lo meu és la improvisació... xDDDDD].

I tots els companys: nooooooo, rubidi nooooooo!!!! Potaaaaaaassi!!!!

I la petita Alepsi de nou: Hidrogen, Liti, Sodi... Potassi.... Rubidi...... uh......... Cesi?

Síííí!

Però res, a la que me n'anava als altres grups d'elements no hi havia manera. La cosa m'estressava, l'examen oral cada cop estava més a prop......

Fins que un bon dia vaig pensar: "calla, no hi ha una cosa que es diu "mnemotècnia"???" (l'Alepsi només té memòria per a paraules tècniques que li permetin fer-se la interessant... xDDDD)

I vaig iniciar una nova via d'aprenentatge.... ajuntar les inicials o les primeres lletres de cada element i fer-ne una nova paraula. De manera que van quedar així:

I: Hilinaporrucefra (Hidrogen, Liti, Sodi, Potasi, Rubidi, Cesi, Franci)
II: Bemacaesbara (Beril·li, Magnesi, Calci, Estronci, Bari, Radi)
XIII: Boralgainta (Bor, Al·lumini, Gal·li, Indi, Tal·li)
XIV: Casigesplo (Calci, Sil·lici, Germani, Estany, Plom)
XV: Nifoasanbi (Nitrogen, Fòsfor, Arseni, Antimoni, Bismut)
XVI: Ososetepo (Oxigen, Sofre, Seleni, Tel·luri, Pol·loni)
XVII: Fluclobroiat (Fluor, Clor, Brom, Iode, Astat)
XVIII: no vaig trobar la manera de fer-ho, així que m'ho vaig aprendre normal....

Sí, sí... ja sé què esteu pensant... el mateix que pensaven els meus companys quan, al dia següent de descobrir aquesta forma fantàstica d'aprendre'm els elements, vaig dir-los-hi.... "Alepsi... si és més difícil aprendre's aquests noms que la taula periòdica sencera!!!!!"

I jo reia... reia perquè, de nou, em podia fer la chula!!!! xDDDDD

Tant que el dia que va arribar l'examen oral la profe em va dir: "Alepsi, va, digue'm el període XIV". La petita Alepsi es va quedar pensant, repassant mentalment els noms.... I:Hilinaporrucefra, II: bemacaesbara......... "XIV: OSOSETEPO!"

No cal dir que la profe no entenia res.... ni que els meus companys estaven que es descollonaven de mi...... sort que la regla mnemotècnica aquesta havia servit per a alguna cosa.... i vaig poder desgranar la paraula: Oxigen, Sofre, Seleni......

Probando, probando, uno-dos... xD

2008-04-26T19:03:00.005+02:00

I, de sobte.... va aparèixer! Els ulls del món (sí, sí, de TOT el món) van posar-se a sobre de la seva imatge... verda... amb lletres blanques....

Jajajajajaja! Què magnànima he tornat, eh? Jajajajaja!

No, no us penso donar una explicació. Simplement... "he canviat de vida". Ja, que això en sí mateix ja és una explicació... 'pos' ala, ja en podeu estar contents! xDDDD

La qüestió és que, com us vaig dir en algun dels posts anteriors a aquest (bufff... de l'11 de febrer, estem parlant... buaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaah!) he començat a treballar i el que se suposa que havia de ser unes pràctiques amb poca responsabilitat ha acabat derivant en... buah, en que sóc l'últim mico i pringo com la que més.

Però contenta, eh? xD

Durant la meva absència blocaire han passat diversos esdeveniments que no volia deixar perdre, però que... ja veieu, una que és descuidada i s'està re-ajustant a la seva "nova vida"... ains....

El cas és que... dels últims dies que vaig rondar per la blogosfera vaig adonar-me'n que... l'Efe ha tancat la paradeta. Si voleu que us sigui sincera... veure aquest cesament (aquest sembla ser que no és temporal com el de la Infanta i el marichalao...xDD) em va desanimar... no sé, de sobte han desaparegut tots els mítics (per mi, of course) i... estava com desanimada per escriure...

Això junt amb la rutina de la feina... en la que no passa mai res... perquè cada dia és igual que l'anterior (amb petites variacions, clar, no fotem, però hi ha coses que no puc escriure per aquí que he de salvaguardar la meva intimitat... xDDDDD)... i també s'hi ha de sumar que he passat una temporada una mica tonta a nivell emocional....

Doncs tot plegat ha donat com a resultat la desaparició temporal de l'Alepsi.

Avui, però, l'Alepsi s'ha llevat amb ganes de somriure, de parlar, de sortir, de... tot. I ha pensat: "coi, saluda als amics blocaires i els dones una explicació" i el meu cervell (estimat meu que tant malament m'ho fa passar, de tant en tant) m'ha dit: "què coi una explicació el bloc és teu i fas el que vols".

I he pensat, coi, té raó el puta... així que no li he fet ni putu cas i he anat a la meva bola escrivint, que, al cap i a la fi, és el que més m'agrada.

----------
Per cert... aquest febrer passat... vaig fer 2 anys de bloc!!!!!!!!!! Quina llàstima que caigués en la meva pitjor temporada blocaire... recordeu-me que per l'any que ve us convidi a tots a una copeta, que tinc menys detalls.... xDDD

Per cert 2: gràcies a tots els que us heu preocupat per mi durant la meva absència, m'ha encantat saber que esteu aquí!

Indignació

2008-03-07T07:29:00.002+01:00

A mi m'emprenya. Sí, ja sé que sempre estic emprenyada per una cosa o per una altra, què voleu que hi faci, la campanya em posa els nervis de punta.

No en tenen prou amb bombardejar-nos amb debats "polítics" (ho poso entre cometes perquè més aviat han semblat debats de pati d'escola...), sinó que, a més, ens bombardejen amb propaganda electoral a les bústies.

Aquest any he decidit no obrir cap dels sobres que m'ha arribat. Tal com els he agafat de la bústia els he estripat i els he llançat (a reciclar, eh?).

I llavors m'ha donat per pensar en la quantitat de gent que rep el mateix a casa seva. I no només ho he rebut jo, a casa, clar, ho hem rebut les quatre persones que vivim juntes... això és un munt de paperam!!!!

I ara estic recordant que per les anteriors eleccions jo ja estava indignada amb tot això del paper malgastat, que era bàsicament del que volia parlar en aquest post...

Veieu? Per això ja no escric tant, perquè se m'han mort les idees, crec que la feina m'aliena... buaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaah, ploraré.... (també és cert que ara tinc menys temps en general, per a tot.... xDDD)

És que no ho entenc, en sèrio, i sobretot no entenc com un partit que defensa l'ecologia, que vol ser pioner en la verdura màxima.... m'envia 4 sobres de paper (encara sort que no eren de plàstic) amb un munt de paper a dins.... joder, que amb un que enviin per casa ja n'hi ha prou (i de sobres, aquesta gent no sap que ja ningú fa servir la bústia ordinària i que ara tot va per correu electrònic???? [Calla, calla, només faltaria que ens arribés Spam en forma de propaganda electoral...] doncs sí, també tens raó.....)

En definitiva, que al final votaré el Chiki Chiki, i em deixaré d'hòsties... mira que si ens acabés governant el Rodolfo Chikilicuatre, què, eh?? xDDDDD
[Total, si ens ha de governar un pallasso, que en sigui un de professional, no trobeu??]*

*Diria que aquesta frase o ja l'he escrit abans, o no és meva i me l'he copiat d'algú.... i si no és ni una cosa ni la altra, des d'ara mateix, té copyleft... xDDDDD

Anuncis

2008-02-20T20:08:00.005+01:00

Quina gràcia això de no estudiar. Bé, que no és ben bé així, perquè de fet estic fent cursos i tal (per fer currículum, més que res), però ja m'enteneu. O no. Bé, tant és, torno a començar. Bé, no, mira, això.

Bufff... això de no estudiar (que no és ben bé així, perquè bla, bla, bla [no us fotré el rollo de nou, no se me n'ha anat tant la pinça]) et deixa molt de temps lliure. Massa, diria jo.

I què fa la gent mundana com jo quan té temps lliure? Efectivament, veu la tele (que no gaire, tampoc, que la veritat és que no passo massa estona a casa, però la que passo ho faig davant de la caixa tonta). [Ains... m'estic avorrint a mi mateixa... quina espessor mental, per Déu...]

El cas és que avui mentre mirava una estona l'aparatu (la teeeeeeeele, marranos! xDDD), me n'he adonat que:

No fan dibuixos animats "normals" (on està la Candy? I el Chicho Terremoto??? Joer... jo és que els Pokémons no els entenc...)
Els presentadors em cauen tots malament... sí, crec que no n'he vist cap, de moment, que em faci el pes...
El Tomate ha deixat un buit enorme a la graella de "telahinco" que han d'omplir amb un programa cutre copiat d'un que veien els meus avis fa quinze anys a TVE (sí, em refereixo al "está pasando"...).
Els anuncis de televisió cada cop són més.... com ho diria jo.... curiosos

I aquí és on volia arribar (que ja té collons, que ja va sent hora d'anar tancant el post, i tot just entro en matèria... si és que "me voy por los Cerros de Úbeda"... algú sap on està Úbeda? O qui és (i perquè té "cerros")?).

És que em sembla apassionant el món de la publicitat. A veure, petites perles que m'ha donat per "analitzar" últimament:

El dels paios aquests vestits amb bata que juguen amb cordes com ho féiem quan erem peques (qui no recorda moments memorables fent figuretes que et deixaven els dits vermells com salsitxes? xDDD). Que em direu... per a això volen una bata? A més, la bata està blaaaaaanca, impecable, vaja... molt no deuen treballar. I resulta que anar fent tonterietes amb els fils... foten un cotxàs que ja voldira l'Alonso!!!! Oleeeeeeee! Es veu que lo de portar bata blanca dona súper poders, o algo.... i ve un capullo, que deu ser el jefe, i somrient (el molt fill de sa mare) estira un filet i..... pum! A la merda tota la feinada del dia.... i a sobre li riuran les gràcies...
El de l'erissó aquest argentino que fa les vegades de psicòleg. O que hi va. No ho sé. Perquè cada vegada que comença he de canviar de canal perquè m'entren desitjos assassins... però d'assassinar en sèrie a tots els eriçons del món... que vaja, ells no en tenen la culpa que el que va fer els càstings estigués malalt del cap per triar un eriçó tan....
El de la paia aquella vestideta de rosa que ve del futur per a portar lleixiu. Que dius, joder, ja que vens del futur porta una altra cosa, jo què sé, al menys que ens poguem fer rics... però no, la tia ve amb un puto pot de lleixiu... a més vestida de la forma més hortera imaginable, si això és el futur, jo em suicido ara....
El de les germanetes que se'n van a viure a un pis nou totes il·lusionades... i es troben que en el pis hi vivien 20 porcs... perquè el pis té més merda que el corral del meu poble. I la tia no s'emprenya, ni truca a l'administrador, ni fot una denúncia, no, no... la tia tota calmada ella... va i neteja tooooooota la casa amb el lleixiu aquell... i la deixa vamos, que ni comprada acabada de fer! [si algú té el telèfon de la nana en qüestió, m'avisi...]
El del paio que es taca en un restaurant i la seva dona, lluny d'emprenyar-se com toooooooootes fariem (oi que sí, oi que ningú riuria ni res? ¬¬), li diu "wipp expreeeeeees" agafant què-sé-jo a la mà a mode de micro... jo sóc el marit i la deixo allà. I sóc el cambrer i truco als serveis socials pa'que la tanquin....
El del majordom-tio-bueno que neteja rere el microones una brutícia que ha estat reservant curosament pel moment d'haver-se de lluir davant les amigues-súper-ties-bones de la mestressa. I les paies allà bavejant, que se'ls sent aplaudir i tot... que van més necessitades de.... una bona neteja.....
Però el GRAN premi se l'emporta.... l'últim anunci d'una marca de compreses... tot de donaes amb roba blanca tirant-se per la gespa... rodolant.... com si a la gespa no hi hagués caques de vaca.... ni bitxos-verds-que-quan-els-aixafes-fan-pudor-i-deixen-verd.... Ah!!! Clar, aquestes són les amigues de la paia que li canta al seu marit i de la que ve del futur!!!!!!

P.D: sí, ja, de la Candy i del Chicho Terremoto també se'n podrien fer deu o dotze posts... xDDDD

Les bromes...

2008-02-18T07:49:00.003+01:00

Tenia fred a l'esquena. Els pèls, els pocs que tenia, estaven de punta. Portava una bona estona posant per a que li féssin la foto. No entenia perquè volien fer-li-la, la seva esquena sempre li havia semblat molt normal. I de sobte tothom se'l quedava mirant.

No podia anar a la platja, perquè tothom el mirava. No podia estar a la piscina privada dels seus tiets perquè venien tots els cosins amb els seus amiguets a mirar-lo ben de prop.

Se'n va anar al psicòleg i li van diagnosticar una esquizofrenia paranoide amb deliris de persecució. Va iniciar tractament psicoterapèutic i va començar a prendre les pastilles que li va receptar el psiquiatra (al qual l'havia derivat el psicòleg).

Aquelles pastilles l'estaven matant, li adormien el cervell, li provocaven petites convulsions, i, a sobre, s'havia inflat com una mala cosa. No podia gairebé dormir, li va comentar al psiquiatra i li va receptar pastilles per a potenciar la son.

I tothom seguia mirant-lo.

-Tot va començar quan em vaig casar. Me'n vaig anar de comiat de solter la nit abans, i al dia següent vaig casar-me amb la dona de la meva vida.
-Va ser una temporada de molt d'estrés, oi?
-Sí, la veritat és que tots els preparatius van ser molt estressants...
-I què va passar després?
-Doncs al dia següent del casament vam marxar de viatge de nuvis a Guardamar del Segura (sí, no em miri així, sempre hem estat pobres, nosaltres, no podíem anar-nos-en a les Malvines, tot i que ganes no ens en faltaven).
-Ahà.... o sigui que vivien en un estat de precarietat econòmica
-No, no, escolti, no he dit pas això, jo.... simplement, anavem justos...
-Ja, precarietat...
-Escolti, que no.
-D'acord... segueixi
-Doncs allà, tot anava perfecte, fins que vam anar a la platja. Quan em vaig treure la samarreta la meva dona va obrir molt els ulls, va començar a balbucejar... i va sortir corrents. Encara és hora que la torni a veure. I just llavors tothom va començar-me a mirar. Anava caminant per la platja buscant-la, i tothom em mirava... parlava de mi a les esquenes. I jo em girava i giraven la mirada, disimulant, però jo sé que m'estaven mirant. Ho sé, m'entén? I no estic boig!
-Entenc... sembla que lo seu és una reacció emocional a la situació estressant que va viure a Guardamar.... Vagi a aquest psiquiatra. Ell li podrà donar la medicació que necessita. I d'aquí dues setmanes torni a veure'm.

Però el paio no va tornar. Quan va veure les fotografies que li havien fet va fer tres coses:

Llençar la medicació per la finestra
Matar el seu "millor amic" per haver-li fet aquella destrossa ("Tio, tio, deixa el ganivet, que jo només volia fer-te'n un de petit aprofitant que l'alcohol del comiat de solter ja t'havia adormit l'esquena... però en Lluís em va animar a que el fes ben gran i.... tio, no, no, deixa el ganivet!!!!")
Intentar-se treure el tatuatge fregant amb un fregall....... tan fora de si estava

Per les tres coses, va acabar de pet en una institució psiquiàtrica per a convictes.

Una altra proposta per a Relats Conjunts

Hot Meme

2008-02-12T07:52:00.000+01:00

El Robertinhos, que es veu que tampoc te més feina a fer que emmerdar els altres (des de l'amor i el carinyu, t'ho dic, ja ho saps... xDDD), ha decidit esquitxar-me a mi amb un meme calentonet i acabat de sortir del forn (digues-li forn, digues-li cap... o... bé, un altre cap, que no ve a "cuentu", o sí).

Quin títol et ve al cap quan algú diu "cançó"? Si algú ve i em diu "cançó", així sense més, em ve al cap un títol, però d'un llibre: DSM-IV*. xDDDDDD
Amb quina cançó t'agrada o t'agradaria fer l'amor? Uhm... American Woman get away from meeeeeeee.... però psà... jo és que no sóc de posar músiques... tot i que mira, m'ho pensaré...
Quina postura sexual t'agrada més? Depèn... a mi m'agrada molt aquesta, però la meva forma física no m'ho permet... així que em quedo amb un "missioneru" de tota la vida... o amb una missionera... xDDDDDD
Un truc per a posar-te a cent en pocs segons? Engegues, apretes l'embrague a fons, fots una patada al pedal d'acceleració a la mateixa vegada que deixes anar l'embrague i poses primera... i de 0 a 100 en... 5 segons. xDDDDD
Quina cosa et dóna morbo i no és comú? Ara voleu saber les meves fílies**? En fi... em dona morbo... que ningú sàpiga què em dona morbo... mireu si sóc rara... xDDDDDD
Quin color d'ulls et sedueix amb una sola mirada? A veure, quant de racisme junt, no? xDDDDD A mi el color me la bufe bastant... però he de reconèixer que m'agraden molt els marrons clarets, això sí...
A quin lloc t'encantaria fer l'amor? Mira, aquesta sí que la tinc pensada i seré sincera: en una piscina privada a la llum de la lluna... aaaaaaaai... xDDDD
Les persones que t'agraden són molt primes, primes, grassonetes, grasses? Si me les he de menjar, que siguin grosses, que així amb un sol homicidi ja tinc reserves per a tot l'any. xDDD
Amb la boca, amb el dit o amb el genital? Amb la boca menjar, amb el dit furgar-me el nas, i amb el genital fer pipí. Cada cosa pa' lo que Déu (digues-li Déu, digues-li energia) l'ha posat al cos, home! xDDDD
Què t'agrada fer després de l'amor? Fer-ne més. xDDD

Mira, encara m'ha servit per a alguna cosa el meme aquest... xDDDD Mentre buscava postures de kamasutra a la xarxa he trobat un joc que us pot interessar... jo m'hi he estat una bona estona, i mira, n'he tret idees, tu... ara només falta posar-les en pràctica. Algun contorsionista a la sala? xDDDDDD

Per cert, en Doommaster i l' [Anonymous Writer], molt amablement, m'han adjudicat un premi en honor a.... no sé, a que em llegeixen. Està bé... xDDDD
No, en sèrio, que l'agraeixo molt, que jo ja ho tinc això, que sóc d'agrair les coses, però no seguiré amb la cadena... és que... bé, tinc tota una teoria muntada al voltant d'aquests premis, i... bé, com li deia a l'Anonymous, potser algun dia en faig un post.

* Pels no versats en psicologia, el DSM-IV és el llibre que aglutina totes les descripcions de trastorns mentals.
** Pels no versats en psicologia, ni malalts com jo... xDDD... una fília és una afició "estranya", que pot arribar a ser malaltissa, sense la qual hom (com m'agrada aquesta paraula... no és relaxant? Hooooooommmmmmmmm... hooooooooooooooooom.... xDDDDD) no es pot excitar sexualment.

Post-feina

2008-02-11T08:07:00.000+01:00

Au, ja torno a ser aquí. Que ja hauria d'haver actualitzat el post rabiós anterior! Jajajajaja! Però, coses que passen, al final m'he emmerdat tota la setmana, i no he tingut temps de posar-me per aquí. D'altra banda, ara entenc a la meva tieta: "yo??? Pa'qué quiero yo un ordenador en casa si estoy harta de usarlo en el trabajo????"... la veritat és que només hi estic 5 hores davant d'ell a la feina, però realment quan arribo a casa necessito desconnectar de la pantalla i posar-me davant un llibre, o al llit, directament. xDDDD

Això de "no tenir feina a fer" quan arribes a casa és fantàstic. Que ho poso entre cometes perque ma mare m'ha amenaçat, ja: "ahora que no tienes nada que hacer por las tardes, vas a ayudar en casa, eh???". I bé, la veritat és que és mentida que no hagi de fer res a les tardes... perquè m'he de preparar unes classes que he de donar el cap de setmana (sí, estic pluriempleada!!! xDDD), perquè he d'acabar la memòria de pràctiques (que en principi l'havia d'entregar avui, però en final no, ja veus tu... "i si en comptes d'estar escrivint posts estiguéssis fent la memòria? Dic jo, eh?" Buah... ja, ja...) i perquè ara que tindria temps lliure... m'agradaria llegir tota la pila de llibres acumulats que tinc... però de moment només en porto un i mig, llegit, que per una setmana no està malament, tampoc... al final, la veritat és que no foto ni brot a casa... buah! xDDDD

Total, que vaya rojada de post. Que jo venia a no sé què dir (sincerament, em venia de gust actualitzar i he posat els dits sobre el teclat i la pantalla en blanc, i ha sortit la història aquesta, que ja em direu, que d'interessant té el que un campionat de curses de caragols.... però bé)

Pobre cargol, també, aquest... mira que dedicar-se, la gent, a enganxar-li... glaçons? Buah, què dura la vida d'un cargol-munta càrregues... i jo dic de la meva feina... xDDDD

Leleleleleleeeeeee

2008-02-04T21:01:00.000+01:00

Ara sí. Senyores i senyors.... HE ACABAT LA CARRERA!!!!!!!!

Increïble, els últims examens i gairebé les millors notes de tota la carrera... ja té collons, no? xDDDD

L'examen kamikaze va donar els seus fruits... un 9.3!!! xDDDDDDDDDDD I ara pensareu: buah la tia aquesta, doncs no va de llesta pel món refregant-nos el seu excel·lent per la cara... doncs sí! Què voleu???? Després de 3 dies de tensa espera un 9.3 a l'expedient acadèmic vesteix molt, què voleu que us digui!!!!! xDDDDD

I estic feliiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiç!!!!! Jajajajaajajajajajajajajajaaj!

I avui he començat a treballaaaaaaaaaaaaaaaaar!!!! I entro a la oficina i el primer que em trobo què és??? Un reguitzell (com m'agrada aquesta paraula) de calendaris de paret i de taula... amb dibuixos de l'Avi!!!! Jajajajajajajajajaja! Què gran!!! Vaig a enviar-li un mail ara mateix! xDDDD

I què més??? Uhm... res, això, que estic contenta, que mira, al final les coses em surten bé... i que sí, tinc un munt de ganes de ballar, i cridar i cantar.... fa fàstic algú tan feliç, oi? xDDDDDDDD

Fin

2008-02-02T10:41:00.000+01:00

Ala, ja està. Ahir vaig fer l'últim examen de la carrera. I ho vaig celebrar fent un examen kamikaze.

40 preguntes tipu test. 4 opcions de resposta. Per cada 3 mal fetes, te'n treuen una de bé.

Primera volta: 25 contestades amb un 98% de probabilitat d'encert...

Segona volta: en sumo 13 amb un 70% d'encert... ja en tinc 38 contestades....

Tercera volta: pa' dues que em queden... va, les contesto, total... 2 preguntes contestades amb un 50% d'encert... (dubtava entre dues alternatives...).

Total: 40 preguntes contestades, de 40 possibles. Ala!!!!

En fi, la sort ja està tirada... tot podria ser que suspengués l'últim examen i em foti escales avall... perquè tindria collons, la cosa, tindria molts collons, suspendre l'últim.... Ja veurem...

Ara, sí, sóc lliure!!!! Oleeeeeeeeeeeeeeee! Ja no he d'estudiar més!!!! Jajajajaja! (bé, a no ser que hagi suspés, que llavors em tocarà estudiar per al juliol... :S) Només em queda presentar la memòria de les pràctiques... que la penso fer aquesta setmana i.... ja està!!!! Oleeeeeeeeeeeeeeeee!!!!

El que passa és que llicenciada no ho seré fins al juny.... coses de la burocràcia dels collons, ja m'explicareu... en fi...

De moment, dilluns comço a treballar... a RRHH!!!! Jajajajaja! Sí, sí, ara toca fer selecció de personal... si esteu buscant feina i us fa una entrevista una becaria amb cara de: "hòttia, què estic fent?", sóc jo. xDDDDDD

I...

2008-01-30T19:51:00.000+01:00

Hauria d'estar estudiant. Com sempre. O fent treballs de la universitat, que he d'entregar a meitats de febrer. Però tampoc ho faig.

Simplement em dedico a deixar-me menjar pels meus nervis. A que la meva ansietat domini la meva vida i no em deixi en pau.

I sóc borde. I ric, i ploro, tot en un segon. I menjo com una puta porca (encara que em renyin per auto-insultar-me). I les ungles de la mà dreta han tornat a desaparèixer (les de la mà esquerra aguanten, però no crec que per gaire temps).

I demà tinc un examen. I demà passat un altre. I jo volia treure nota i per culpa meva, només meva (i de la meva ansietat, que també sóc jo, per tant, més meva), treuré, com sempre un aprovat justet, o un notable, a molt estirar. I així no em donaran mai la beca.

I jo volia fer un post divertit per allunyar la rallada del meu cap, i perquè els blogs on la gent explica les seves misèries no m'interessa llegir-los (que no vull dir que facin mal de fer-los, però a mi no m'agraden i no m'agradaria que el meu blog s'hi convertís) però m'he acabat auto-insultant, auto-compadint i auto-tirant-me pedres a la teulada.

Tot en un post.

Au, intenteu-ho superar.

Faig uns memes per no estudiar

2008-01-20T16:30:00.000+01:00

He començat a estudiar tot just fa un parell d'hores i ja n'estic fins a la fava... així que com no estic centrada (entre d'altres coses perquè... JA TINC FEINA!!!! En quant acabi els examens m'hi incorporo... estic neguitosa, encantada de la vida, però histèrica... xDDD), doncs vinc i faig el meme aquest que m'encoloma aquí l'amic dels forats (no, no, no és aquest!!! xDDDD). Em refereixo a l'Anonymous Writer! Que té sort de ser anònim, sinó aniria a dir-li quatre o cinc paraules a la cara... que sàpigues que si suspenc serà només culpa teva!!!! xDDDDDDD)

En fi, tampoc tinc res millor a fer... després em dutxaré i ja veurem què més faig, avui, crec que res de bo... ains...

1 - Agafa el llibre que tinguis més a prop, vés a la pàgina 18 i escriu la línia 4:
"en el fondo del mueble y que eran suyas y de nadie" [si algú endevina de quin llibre es tracta, té premi! xDDD]

2 - Si estires el teu braç dret, què arribes a tocar?
Doncs depèn de cap a on l'estiri... clar. Si l'estiro cap amunt, res, l'aire. Si l'estiro cap endevant fulls de paper. Si l'estiro cap a la dreta, la cadira de l'escriptori de ma germana. Si l'estiro cap a l'esquerra res. Si l'estiro cap a baix, l'espai que queda entre les cames (no sigueu marranoooooos! xDDDDDD)

3 - Què ha estat l'últim que has mirat per la televisió?
Uh... de debó ho voleu saber? O preferiu seguir pensant que sóc una persona intel·lectual i amb motivacions? Ah, que no ho heu pensat mai. Vale, pos res, Aida. No, no, la òpera no, la sèrie de la Machi (que és la persona més cridanera que he vist mai, després de la Mònica Naranjo).
Ja, no diu gaire de mi veure aquesta sèrie, però... sí que diu de mi que estant a diumenge a la tarda sigui la última cosa que vaig veure (tenint en compte que la fan diumenge a la nit... xDDD)

4 - Sense mirar, quina hora és?
Vaja, fa un moment que ho he mirat i no ho recordo... deuen ser tres quarts d'una...

5 - Ara mira, quina hora és?
Les 12:41, vés quina cosa.

6 - Deixant a un costat l'ordinador, què escoltes?
Els cotxes del carrer... que ara deuen estar en plena manifestació per alguna cosa, perquè no deixen de pitar....

7 - Quant de temps vas estar fóra el dia que vas estar més temps al carrer?
Al carrer? Jo és que el tema homeless no m'agrada gaire, eh? xDDDDD
Suposo que em pregunta tema "festa", no? Doncs... 30 hores... sopar+prendre algo+festa+descansar 10 minuts a casa d'una amiga+anar a classe... xDDD

8 - Abans d'estar escrivint al blog, que estaves fent?
Estudiaaaaaaaaaaaaaar! Què és això, per a recordar-m'ho i fer-me sentir malament??? Cagunsaputamare!

9 - Què portes posat ara mateix?
Un picardies transparent sense roba interior a sota. Jo arreglada fins i tot quan ningú m'ha de veure.
[D'alguna manera havia de compensar la mala imatge de mi que he creat a la pregunta 3... xDDDDD]

10 - Vas somiar ahir?
Sempre somniem. La pregunta correcta seria: "recordes què vas somniar ahir". I la resposta és que no... fa dies que no recordo el que somnio... però això és bon senyal.

11 - Quant de temps vas estar rient l'últim cop que vas riure?
Això va ser ahir. O abans d'ahir. Bé, l'últim dia que vaig fer es pràctiques. A un dels nens se li va girar la truita i va dedicar-se a atropellar ninos amb un cotxe de joguina. Em va agafar per riure i vaig estar uns 5 minuts sense poder parar... xDDDDD [però quan m'agafen fortes puc estar 20 minuts plorant molt... xDDD]

12 - Què hi ha a les parets de l'habitació on estàs?
Bufffffffff... la preguna correcta seria "què no hi ha". Hi ha un tauló de suro ple de fotos i records variats que ja estan més passats que... en fi, he de fer neteja. Hi ha prestatges plens de llibres i pel·lícules. Hi ha fotografies i cartells d'obres de teatre...

13 - Has vist alguna cosa estranya últimament?
Sí. Un al·lienígena que volia absorbir-me el cervell pel melic. Però li vaig dir que per allà no aconseguiria res. I va intentar-lo absorbir per un altre lloc, també equivocat... i no us explico com va acabar la cosa. xDDDDD [veieu com el que us deia no és mentida????]

14 - Quina és la última pel•lícula que has vist?
Buah!!!! Doncs diria que, atenció: "El dia de la marmota". xDDDDDDD En sèrio, no l'havia vist mai i l'altre dia me la va recomenar un amic... i la vaig estar veient. I em vaig partir de riure.

15 - Si et fessis multimilionari de la nit al dia..què compraries?
Aquesta és fàcil: un pis. I si tingués prou peles, un per ma germana. I si tingués prou peles: moblaria tots dos pisos amb l'ajuda d'un dissenyador d'interiors (però sense que es notés). Ala.

16 - Alguna cosa sobre tu:
El sostre de l'habitació. Ai, no "sobre de tu"... no? Buaaaaaaaah! Que dolent! Jajajajajaja! Ja ho sé, ja (es nota que estic allargant la cosa per no tornar als apunts? xDDD).
Sobre mi... que estic com un llum d'oli, i cada dia més. Vés què hi farem.

17 - Si poguessis fer alguna cosa al món, independentment de la política, què faries?
Posar-lo al revés i que, per un temps, "el norte fuera el sur".

18 - T'agrada ballar?
M'apassiona. Jajajaja! Des de molt petita sempre he ballat, i el meu somni secret (no li digueu a ningú) seria entrar a formar part d'una companyia de dansa moderna... i arribar a ser coreògrafa... :$

19 - Què en penses d'en George Bush?
Que és un idiota amb molta sort.

20 - Imagina que, per reacció espontània, tens una nena; quin nom li posaries?
Doncs després de curar-me de l'ictus que suposaria tenir una nena així com per art de màgia... (com la dona aquesta de Pontevedra... ningú la detindrà per posar-li "Eulogio" a la criatura???? Es nota que no s'ho ha pogut pensar gaire... xDDDD) Núria. I sense pensar-m'ho gaire.

21 - Imagina que, en comptes de tindre una nena, tens un nen, quin nom li posaries?
Aquest ja és més complicat... però el GT vota: Miquel (és que tenen ganes de ser tietes postisses, les meves amigues.... xDDDD)

22 - T'agradaria viure a l'estranger?
Doncs depèn de quin estranger.... a la franja de Gaza no, ja t'ho dic ara... xD
M'agradaria viure a Suècia, vés. Però amb el fred que hi deu fotre... buffff... quina mandra!

23 - Què t'agradaria que et digués Déu quan arribis al cel?
"Saps què? Jo no crec en Déu... l'únic totpoderós és Ala"
[I em partiria la caixa molt... però molt molt!!!! xDDDD]

24 - Indica el nom de les cinc persones nominades per a fer aquest test:
Pasapalabra (qui vulgui, que el faci, au)

-------------
I ara, el Gatot (estimadíssim, però al que li fotré pel cap el proper meme (amb tot el carinyo del món, no fotem)), me n'ha deixat un altre, així que aprofito el megapost aquest per enllestir-ho tot, ok?

"Digues tres coses que sempre duus a la maleta quan vas de viatge i una que t'agradaria dur i que no duus mai o gairebé mai. I tant.... heu de dir el perquè. Pasar-ho a 4 persones."

Al menys unes calcetes mones i netes. Mai no se sap què pot passar (per això lo de mones) i te les has de canviar al menys de tant en tant (per això lo de netes). xDDD
Un raspall de dents (la pasta sovint me la deixo, però allà on vaigi o en tenen o la compro).
Acostumo a portar un llibre. De vegades llegir en un lloc nou és molt enriquidor...

I no, tampoc no el penso passar a ningú. Qui vulgui és lliure de fer-lo o d'enviar-lo a pastar fang.

Escapant de la realitat

2008-01-18T08:03:00.001+01:00

-No, no, Joan, això no és el que sembla!
-Cagunlamarequemvaparir! Deixarà de ser el que sembla? Si l'acabo de veure sortint per la finestra!!!
-Ja, però... no, no, Joan, això no és el que sembla!
-No em menteixis Maria, cagunlaputa!
-Però... jo... si només... ell...
-Calla collons, que sembles tonta!
-No et passis Joan, que jo només....
-El veig sortint per la finestra quan jo arribo, i et trobo a tu aquí, en pijama!!! Les coses no poden estar més clares!
-....
-Cagunlaputa, Maria! Quantes vegades t'he dit que si aculls nens del carrer m'ho diguis abans de portar-los a casa i donar-los-hi el meu menjar!!!
-... uh... d'allò... sí, sí, un nen acollit, això és el que era, clar... Au, Joan, no ho tornaré a fer... [somriure de bona nena, i caiguda d'ulls...]
-Aaaaaai, Maria, si és que em tens ben enamorat...
-Sí, sí, Joan... uuuuuuuf... tu a mi també... [somriure trapella, petó als llavis...]. M'encanta la teva innocència... [petó als llavis]
-La meva innocència? Ara m'he perdut... [cara d'escepticisme]
-Em fas l'amor? [ullets]
-Ara veuràs per on surt la meva innocència.... jajajajaja! [no cal que especifiqui què ve aquí, oi? xDDD]

-------------
Nova aportació per als Relats Conjunts

Coses que em passen...

2008-01-16T19:46:00.001+01:00

Jo no dec estar del tot fina del tarro... bé, això és una cosa que ja sabia de feia temps, però no en tenia les evidències necessàries com per a assegurar-ho d'aquesta manera... ara sí. Ara ja us ho puc dir amb tota tranquilitat: estic com un llum d'oli.

Oleeeeeeeeeeeeeeeee!!!! Leleeleleleleleeeeeeeeelelelelerelelereleeeee!!!!

A veure, anem a pams, que això pot ser el post interminable si no em centro.

Resulta que quan tinc època d'examens (encara que només en tingui dos, com aquest any) em trasbalso. Suposo que això li deu passar a tothom, qui més qui menys es posa nerviós, està més borde, està més susceptible, més ansiós, menja més....

Sí, això són coses normals. Però coneixeu a algú a qui la temporada d'examens li alteri el cervell de manera que el torni completament verd i brut? No? SÍ!!!

Em coneixeu a mi. Jo quan ve la època d'examens no puc evitar estar tot el dia amb el cap al sexe (no literalment, ja m'agradaria.. xDDDD [veieu??? estic bruuuuta per dins! Oh, Déu meu, l'hem d'exorcisar!!!! Que vingui el capellà aquell de la nena dels cabells de bruixa i babes a la boca (has-visto-lo-que-ha-hecho-la-cochina-de-tu-hija???????]). Això, que tot el dia penso en el mateix... i m'estresso i m'altero a parts iguals...

Perquè combinar aquests pensaments amb entrevistes de feina no és bona idea... perquè no puc anar a una entrevista de feina i mirar-li l'entrecuix al possible "jefe"...

I a banda de tot, és que em poso en un plan "borde-sarcàstic" que a mi m'encanta, però a la resta de la gent no li fa excessiva gràcia... xDDDDD

I "para muestra un botón". I és que en el post anterior, en Quinze (qui ets, noi/a? Manifesta't!) m'ha deixat un seguit de preguntes que li anava a contestar en els comentaris però a mesura que anava fent-les me n'anava adonant de lo malalta que estic....

1. Sobre la vida: llarga o curta?: sort que has especificat "sobre la vida"... xDDDD Llarga, llarga, en general, les coses bones que siguin llargues!!!! xDDDD

2. Sobre les hòsties: com més grosses millor, o com menys millor?: sort que has especificat "sobre les hòsties", també... xDDDD Grosses, grosses!!! Ja que ens hi posem a repartir, no ens quedem curts, home!!! (i depèn de a qui, amb les ganes que fan de fotre-li, imagina't!!)

3. Sobre la mort: asseguda o dreta?: aquí, veus, trobo que no hauries d'haver especificat. Qui triaria morir dret? Ja em perdonaràs però és una mica una xorrada de pregunta... xDDDD [si no haguéssis especificat et diria que dreta... xDDDD M'agraden els reptes, què passa! xDDD]

4. Sobre la mortadel.la: amb olives o sense?: veus, a aquesta no li trobo la vessant guarrona... estaré perdent facultats??? xDDDD Jo, en general, les coses sense olives (hi ha qui diu que les olives semblen cagaradetes de cabra... i per això no les ha tastat mai... veieu com no sóc la que pitjor estic de tots??? xDDDD)

5.Sobre els febrers: de traspàs o no de traspàs?: espera, aquesta té trampa, oi?? Que putes! xDDDD Va lligada amb la de la vida llarga o curta... doncs mira, depèn de com et piqui... hi ha anys que desitjaries que no acabéssin mai, i d'altres que es fan eteeeeeeeeeeeeeerns....

6. Sobre quant viure: anys o panys?: panys, panys! Si es pot viure panys (que no vol dir "en panys menors" oi? Veieu?? Jajajaja! En cas que vulgui dir això, sí, viure en calces tot el dia, jo seria la dona més feliç del món... xDDD) pa'qué viure anys??? xDDDD

7. Sobre la bogeria: recordar-la o oblidar-la?: ejem... recordar-la, sobretot si el teu què-fer professional depèn d'això (ja seria chungu oblidar-me del meu estimat llibre després de les penes que em va fer passar... xDDD)

8. Sobre seva cura: forat al cap i tall al cervell o xerrera?: mi no entender. Aaaaaaah, espera... estic entenent el perquè de tot plegat... tu vas idear el meme, oi?? I et fa ràbia que digui que és una xorrada, no??? Jajajajaja! Noi, hi ha coses que són com són... i en tot cas... és només una opinió, el meme és una xorrada, però jo l'he fet re-li-gi-o-sa-ment!!!! xDDDDD (valgui aquesta resposta com a exemple de la meva borderia... xDDD)

9. Sobre els paraigües: plegables o no plegables?: no m'agraden els paraigües, prescindeixo d'ells sempre que puc. Si no puc, que es pleguin. És una de les poques coses petites que accepto.... xDDDDDDD

10. Sobre els eixugamans públics: de paper o d'aire calent?: normalment no en faig servir... m'eixugo les mans a l'aire. Sí, sóc la marrana que deixa els poms de la porta molls, i que sembla, quan els toques que sigui pipi i fot un fàstic que t'hi cagues! Jajajajajaja! Sóc perversa, eh? xDDDDDDD

11. Sobre el pa: blanc o moreno?: a mi és que els morenos em perden...

12. Sobre els estrangers: moros o xinos?: se'm permet dir que aquesta pregunta a banda d'una xorrada com una casa és molt poc... políticament correcte? Sí? Gràcies. Pos eso. A veure, el reduccionisme és una cosa que em posa dels nervis. Ni tots els àrabs són moros, ni tots els moros són àrabs, ni tots els orientals que venen són xinos... ni tots els estrangers es poden classificar només en aquests dos grups. Així que mira, jo, si són homes, que vinguin tots els que vulguin i després ja farem la tria... xDDDDDDD

13. Sobre els números: senà, o parè?: uffffff... jo és que sempre he estat de senars... però vist així escrit... fins i tot em fa més gràcia els parès... xDDDD

14. Sobre la pregunta catorze: passar de respondre-la, o: o? O??????? Joder, no pots fer-ho, això, no pots fotre un mega-comentari i deixar la última pregunta a la meitat. Homeeeeeeeeeeeeeeeeeee!!! Que deixar a la gent a mitges és una cosa moooooooooolt lletja! xDDDDDD

El meme....

2008-01-13T17:36:00.000+01:00

El Veí es pensa que ja he acabat la carrera i que tinc temps de posar-me amb tonteries diverses... i té raó.
No, no he acabat la carrera, però de temps per fer tonteries sempre en trobo. Així que excusant-me per a no estudiar... faig el meme que m'ha encomanat, que és complicat de collons, per a una persona indecisa com no n'hi ha....

1. Estiu - hivern: hivern. L'estiu m'agobia, la calor és fastigos em sento bruta les 24 hores del dia... a l'hivern puc estar 3 dies sense dutxar-me. Tot un estalvi d'aigua. xDDDDDDDD

2. Anar de festa - quedar-se tranquil a casa: doooooooooncs... depèn de la companyia. Ara mateix, però, sortir de festa em fa mandra (i a la resta del GT també) així que portem uns quants mesos ja que no trepitgem una discoteca... :(

3. Fer matances del porc - ni parlar-ne, de matances: no ho entenc. Jo no mataria un porc ni que em matéssin a mi. Però ben bons que són els pernils, les butifarres, les costelles....

4. Nadal - que no existís, el Nadal: puc dir ara que això és una tonteria? Gràcies. Això és una tonteria. Depèn del teu estat emocional-familiar-social, doncs una cosa o l'altra.

5. Aixecar-se prest - vetllar fins tard: això s'ho ha inventat algú de ses illes, oi? En fi... xDDD Doncs jo prefereixo aixecar-me prest (presta? xDDD). Quan he d'estudiar sobretot, sóc molt més activa de matí que de nit (a partir de les 10 de la nit, de fet, ja no sóc persona activa, el cervell es desconnecta i em deixa sola davant el perill).

6. Platja - muntanya: veus, aquesta sí la tinc clara. Muntanya. Buaj, la platja no m'agrada gaire... la sorra se'm fica fins a llocs insospitats... la sal se'm queda enganxada al cos i després em pica... l'aglomeració de gent és per suicidar-se.... buaj!

7. Una excursió a peu - anar a dinar en cotxe: uh... no és incompatible una cosa amb l'altra. Primer faig una excursioneta per obrir la gana, i després agafo el cotxe i em planto a una masia de cuina catalana d'aquelles que acabes ben farcit. xDDD

8. Ferrero Rocher - Mon Cheri: Ferrero Rocher, sense cap mena de dubte. El MonCheri aquest és fastigós... perdó, és de mala educació dir això, rectifico: no m'agrada el mon Cheri. [clar que l'anunci del Ferrero Rocher de la Preisler aquella... fotien ganes de declarar-se en vaga de fam... però clar, saben que ens tenen agafats pels collons... que els Ferrero Rocher aquests són de lo milloret....]

9. Pare Noël - Reis Mags: doncs mira, si venen tots dos, com és el meu cas, benvinguts siguin. Ah... i perquè en la tria no hi entra el Caga-Tió (tan així que ens posem de vegades amb les nostres tradicions, i després ens adherim a un tòpic "espanyol".... aaaaaaaaaai).

10. Cinema de terror - comèdia: no m'agrada el cinema. Un bon llibre del que sigui.

11. Alonso - anti-Alonso: L'Alonso aquest és idiota. Em sembla un paio molt prepotent. Però mira, si guanya calerons apretant l'accelerador de la seva extensió del penis... doncs me n'alegro per ell.

12. Avió - vaixell: cotxe. L'avió no em fa especial gràcia, i el vaixell tampoc.

13. Mirar una pel·lícula - veure el futbol: llegir un llibre. Està clar.

14. Tenir un ca - un moix: això ho ha fet algú de ses illes, indubtablement. Un moix és un gat? Si és així, un moix. Però tampoc us penseu, que a mi els bitxos no m'agraden gaire....

15. Fer sobretaula - enllestir ràpid: pffffffffff... una altra parida. Doncs si estàs amb els sogres, suposo que enllestir ràpid, si estàs amb els amics, una gran sobretaula que et porti al sopar.

16. Te - cafè: Cafè al matí, te a la tarda. Així no em barallo amb ningú.

17. Xocolata blanca - xocolata negra: és que a mi la xocolata ni em va ni em ve... jo prefereixo la xocolata amb llet, la Nestlé aquella de tota la vida. Però no en menjo gairebé mai... només en èpoques premenstruals. I últimament ni així....

18. Comprar a una gran superfície - a un petit comerç del barri: aaaaaaaaaaaaaai... joer, pos' depèn del que vulguis comprar, coi. Si he de comprar una cosa concreta, normalment vaig a una botiga del barri, si he de fer una gran compra vaig a una gran superfície.

19. Reial Madrid - Barça: Espanyol. Ala. xDDDDDDDD

20. Pit o cul: cuixa. Molt més tendre i saborosa. Au. xDDDD

Alguna pregunta més? xDDDD

Instints...

2008-01-10T15:38:00.000+01:00

El dia 1 de febrer acabo la carrera. Oleeeeeeeeee! Ovació general!!! Gràcies, gràcies! xDDD

Però és mentida. O mig mentida. Perquè resulta que les pràctiques no me les evaluen fins al juny. Així que estaré amb la carrera acabada però oficialment hauran de passar 4 mesos per a ser llicenciada. Té collons, la cosa. Té molts collons (tants com braços té el déu aquell de l'Apu dels Simpson. Què passa, no tinc ganes de pensar!)

Total, que com que des de febrer fins a juny no puc dedicar-me a rascar-me la panxa a jornada completa (bé, sí que puc, però em faria mal, al final.. xDDD), ja estic buscant feina. [Nota a banda: si algú sap d'alguna feina en la que es penqui poc i es cobri molt, que m'enxufi. Tinc bones referències. Demostrables (o no). Gràcies d'avantmà!]

Avui he anat a la primera entrevista de feina d'aquesta temporada. A una empresa d'educació en el lleure. Sí, per estar de monitora. Sí, per estar amb nens.
Comentari de l'entrevistadora: "Bé, veig que la teva vida laboral sempre ha estat lligada a la educació en el lleure i als nens".
Jo: "bé, sí, és que quan ets jove és el més fàcil de trobar, i com que sempre he estat nena d'esplai..."

I m'he quedat preocupada. Perquè... i si m'estic encasellant? Ai... i si tinc 78 anys i segueixo fent de monitora en plan "iaia boja?" (sí, 78, perquè no sé jo si els monitors de temps lliure tenen dret a la jubilació.... s'hauria de mirar el conveni... xD). Ai... quina angoixa.

D'altra banda, m'he plantejat, ja sabeu que el meu cervell va per lliure, que ben mirat què importa treballar amb nens un cop més... si són tan adorables que... ains... trobo a faltar els del casal de Nadal, que només fa dues setmanes que els estava esbroncant perquè em feien cridar.... xDDDDDDD

Jo crec que tinc un problema amb el meu instint maternal. Mireu què us dic. Una mica com li passava a l'Efe en el seu últim post del 2006 (sí, què passa, el meu nivell de frikisme ha arribat fins al punt d'anar a molts blocs i buscar els propòsits de cap d'any... cotilla que és una i ganes que té de perdre el temps... xDDDD), jo és que veig una persona amb nens, i em torno ximple. I penso: "jo en vull"... i clar, a sobre, penso, vés per la bloggeria i te n'oblides de nens... i em trobo amb el Xiluso, que penja una foto de la seva filleta... que és una monada i....

Ai... amb les ajudes que dona l'estat per fill no em dona per a fer-ne una professió, d'això de ser mare, oi? :( [igual acabava així.... xDDD]

Converses cerebrals

2008-01-08T07:49:00.000+01:00

La veritat és que he començat el 2008 una mica com vaig acabar el 2007, a nivell blocaire... i mira que em vaig fer una llista de propòsits real en la que hi era (us ho juro [per Snoopy?] je, quina gràcia [farmàcia?] ains...) en lletres grans: ACTUALITZAR EL BLOG MÉS SOVINT!!!

I cada dia m'ho miro... i ja en fa 8 que va començar el 2008 (això no rima, eh?) i mireu com estic... amb només un post publicat, i aquest, que a saber per on tira, perquè m'he posat davant la pantalla sense una idea predeterminada (i això és perillós, ja ho sabeu, els que em segui de fa temps [i encara no us heu cansat de mi...] va, calla, home, que molestes!).

El cas és que dos o tres línies per sota d'aquest propòsit blocaire (just per sota de: "aprimar-me uns quilets" i "tenir més cura de mi mateixa" [ei, va, ja n'hi ha prou de desvetllar secrets, no trobes????]) hi ha un propòsit que m'estic prenent molt en sèrio: "No fer res que no em vingui de gust, a no ser que sigui vital".

Això ve al cas del meu final d'any 2007. I és que sóc persona de no parar, jo (què dius, tia, però si t'agrada més el sofing que a un tontu un carmel!!!!). Bé, és cert, m'agrada molt estar a la bartola al sofà, però tot i així faig vint mil coses diferents. I això està bé, és una cosa que m'agrada fer, tenir moooooltes coses a fer, però de vegades m'agobio... ains!

Total, que tot aquest rotllo (sí, nena, sintetitza, que ja canses...) és simplement per dir que no m'agrada tenir això abandonat, així que intentaré fer més posts, perquè la veritat és que sí que tinc coses a explicar... el que no tinc és temps per fer-ho... (sí, sí, pobra noia, que s'acosten examens i ha d'estudiar...). Efectivament, he de fer treballs, estudiar... "tia, però si fa dos minuts estaves pensant en anar-te'n de rebaixes!!!". Aviam, ja n'hi ha prou, torracollons!!!!

Mira, ves-te'n a veure a la Tarambana i veuràs que anar mona i de compres no és incompatible amb estudiar i ser una dona de profit. Hòstia ja! (ja, però ella és una heroïna de pa sucat amb oli, i tu no arribes ni a heroïna de molles... bé, alguna molla sí tens, sí...).

[La mare que el va parir!!!! (que curiosament és la mateixa que em va parir a mi, ja em diràs... xDDD). Em posa de mala folla el petit gris dels collons... així com voleu que em centri? Si és que estaré pa'llá tota la vida amb aquest mort al cap....]

Un respecte, companya, un respecte, que desconnecto pels examens i ja veuràs tu que bé....

Buah... me'n vaig a la uni, a veure si el tranquilitzo....

Todos contra el metrooooooo (xDDD)

2008-01-03T07:03:00.000+01:00

Ja n'estic farta. Molt. Molt. Molt. Començo l'any amb la meva vena reivindicativa (que tant li agrada al Xexu... xDDD), però és que això no pot ser.

Ens timen, ens estafen, ens maneguen com volen, i a sobre ens posen bona cara i ens diuen que ho fan pel bé de la societat.
Una MERDA!!!! Pujar els preus de les targetes de transport públic 30 cèntims em sembla una salvatjada. Cada any la mateixa història... i nosaltres au, a callar i a seguir pagant per un servei que moltes vegades deixa molt que desitjar (proveu d'entrar en la línia 1 de metro en hora punta... o després de dinar, si aconseguiu no vomitar de la pudor sou uns cracks!!!).

Tot això ve arrel d'un mail que he rebut. La gent en saber aquesta apujada de preus ja ha començat a moure's (per fi algú amb dos dits de front).
Jo no sé vosaltres, però jo ho faré, total, què pot passar, que ens posin una multa? Mira, 20 euros que són en el moment, però la consciència, a mi al menys, em quedarà tranquila.

Companys i companyes de transport públic:

Amb l'arribada del 2008 les autoritats competents han decidit pujar el preu dels bitllets de transport públic. Això és un fenomen que ja fa anys que dura, per celebrar el nou any ens pugen els preus. Però aquest any ja és escandalós. Aquest any 2008 estarem pagant 7 euros i 20 cèntims per 10 viatges en transport públic. Això vol dir que estem pagant cada viatge a 72 cèntims, que són gariebé 120 pessetes. 120 pessetes per un viatge que, en ocasions, no supera els 10 minuts de durada.

Molts de nosaltres trobem realment abusiu aquest increment. Això no és transport públic! Molta gent no pot permetre's gastar-se gairebé 30 euros en transport al mes (això comptant que només facis dos viatges al dia).

Per això, per un transport realment públic: es convoca a tots aquells que considerin abusiu el preu del transport públic, a un dia de vaga de viatgers. Com que no podem no viatjar, perquè els únics perjudicats seriem nosaltres, es proposa NO PAGAR durant tot el dia 14 de gener.

Només si lluitem tots junts, podrem aconseguir un canvi!
Passa aquest correu a tothom qui sàpigues que usa el transport públic!

Gràcies!

------------------------------------------------------------

Compañeros y compañeras de transporte público:

Con la llegada del 2008 las autoridades competentes han decidido subir el precio de los billetes de transporte público. Esto es un fenómeno que ya hace años que dura, para celebrar el nuevo año nos suben los precios. Pero este año ya es escandaloso. Este año 2008 estaremos pagando 7 euros y 20 céntimos por 10 viages en transporte público. Esto quiere decir que estamos pagando cada viaje a 72 céntimos, que son casi 120 pesetas. 120 pesetas por un viaje que, en ocasiones, no supera los 10 minutos de duración.

Muchos de nosotros encontramos realmente abusivo este incremento. ¡Esto no es transporte público! Mucha gente no puede permitirse gastarse casi 30 euros al mes en transporte (eso contando que sólo hagas dos viajes al día).

Por esta razón, por un transporte realmente público: se convoca a todos aquellos que consideren abusivo el precio del transporte público, a un día de vaga de viajeros. Como no podemos no viajar, dado que los únicos perjudicados seríamos nosotros mismos, se propone NO PAGAR durante todo el día 14 de enero.

Sólo si luchamos todos juntos podremos conseguir un cambio!
Pasa este correo a todos los que sepas que usan el transporte público!

Gracias!

L'últim post de l'any

2007-12-30T13:49:00.000+01:00

Feliç 2008 a tots!!!

A mi em fa pena acomiadar el 2007, ha estat un dels millors anys de la meva vida... però les coses van com van i el 2007 s'ha acabat.... només queden dos dies... ni això... només queda un dia i unes hores.... buah, ploraré quan soni la última campanada....

El pitjor del 2007? Haver abandonat tant a l'Alepsi.
Un desig pel 2008? Reemprendre l'activitat blocaire...

Em perdoneu aquest final de 2007 tan descafeinat? [Mireu la diferència amb el post de fa un any...]

Com l'any passat cal agraïr amb tot el que es mereixen i més a tots aquells que m'heu ajudat a que aquest any hagi estat fantàstic: Maduixeta, Trasto, Sara, E., A., F., D., M.... i totes les lletres de l'abecedari (que això no em deixo a ningú... xDDD)

El meu "regal"... xD

2007-12-21T07:05:00.000+01:00

La veritat és que amb això del blocaire invisible m'emmerdo jo sola. Perquè, vaig pensar, fer un regal no serà tan complicat, tampoc... però no recordava la història de l'any passat, que em va agafar una plorera perquè el putu-video no funcionava a últim moment... sí, sí, és el que té deixar-se les coses per a última hora, que acaben sortint un nyap... però no n'aprendré mai, i si algú n0'ha après mai, que tiri la primera pedra. Plof!
-Hòstia, cabró, que m'ha donat al mig del front!
-Perdona, ha estat la emoció de poder-te agredir gratuitament....
En fi, hi ha gent per tot.

El que deia, que m'emmerdo sola, perquè... quan vaig veure el blocaire al que li havia de fer un regal vaig caure de cul a terra. Què li podia regalar? Perquè era un repte... una persona tan enfenyada no podia per més que haver de necessitar un regal especial....

Vaig pensar en regalar-li un magnetotèrmic nou, i tot i que sé que m'ho agraïria foreverandever, les meves normes no em deixaven enviar-li el regal per correu (té collons, jo sola em tiro pedres a la teulada... xDDDD).

Després vaig pensar en regalar-li un curset de mecanografia, però va el paio i penja aquest post, i tot en orris, perquè es veu que el tiu ja sap teclejar mirant al sostre! Quin gran avenç científic!!!! xDDDDD

Després vaig pensar en fabricar-li jo mateixa un llibret d'aquells de "el añó que tu naciste" (sabeu què us vull dir?). Però resulta que no sé el seu any de naixement, i en aquest post, tampoc no ho aclareix. Caca!

Vaig pensar, després, en oferir-me jo mateixa, en matrimoni, al bon home aquest... però diria que el tenim enamorat.... (avispada que és una quan vol... xDDDD)

I per fi, vaig pensar: tia, fes-li un recull de fotografies dels seus mites infantils i en fas un collage!!!! I em vaig il·lusionar amb la possibilitat de fer-lo plorar de nostàlgia i melangia (sí, les dues coses, una sobre l'altra). Vaig anar al seu bloc, i vaig trobar els seus mites... però... jo no els conec. Em vaig veure incapaç de trobar a tots aquells personatges en foto. Vaig estar-m'hi set dies i set nits amb els ulls com un mussol investigant la vida secreta (de les paraules no xDDD) dels personatges... vaig descobrir que "Don Pimpón" va tenir un affair amb la Caponata. I el shock va ser tan gran que em vaig veure incapacitada per continuar fent el regal.....

Així que, al final, el meu regal trobo que m'ha quedat brodat. És un regal que no és ben bé per ell, però que li farà un favor, segurament. Més que a ell, a la família sencera. Jo no sé com ho porta ell, i ella tampoc, però a mi és una qüestió que em porta de cap (i mai millor dit).

Zinc, aquí tens el teu regal, espero que sapigueu aplicar-lo amb la cura que mereix la teva honorable iaia. I que li cureu d'una vegada el problema capil·lar... que la pobra ja deu estar-ne una mica fins el cap-damunt (perdó per la broma fàcil, però és que no m'ho puc treure del cap... xDDDDDD).

I és que, el pobre, va tan enfenyat que no té temps ni per baixar al súper a comprar-lo (noi, ara farà dos anys que tens a la iaia amb caspa, i encara no li has posat remei... quina tela, quina tela!!!!). Així que jo li he fet l'encàrrec, no em diràs que no és un bon regal... xDDDDDD

Per cert, Zinc, m'ho he passat de conya llegint-te, ja ho havia fet alguna vegada, però "estudiar-te a fons" ha estat una gran experiència! xDDDD Que passis moooooooooooolt bon nadal!!! (La Iaia farà canalons? Dona-li la foto aquesta i que truqui, que la vinguin a ajudar!!!)

-------------------
Intentaré aquest any fer un recull també dels regals que aneu fent. No prometo fer-lo abans del dimecres... em sap greu, però és que aquest any se m'han adelantat les vacances!!! Res, que ho passeu molt bé aquest nadal, i si el Pare Noël ve a visitar-vos, que us porti moltes coses!!! (I convideu-lo a un chupito o algo, al pobre... xDDD)

Demà!

2007-12-20T13:13:00.000+01:00

Tinc cinc minuts per escriure un post. Només us volia recordar que demà és el gran dia!!!!! Que a partir d'aquesta nit a les 12 podreu anar penjant ja els vostres regals!!!! Oleeeeeeeeeeeeeeee!!!!!

No us fa il·lu??? A mi sí, més que res perquè no en tinc ni idea de qui em farà a mi el regal, perquè no s'ha manifestat, jopetes, jo que volia jugar a les endivinalles.... snif... :(

En fin, serafín, que ja marxo, que avui tinc "dinar d'empresa" (digues-li empresa, digues-li companys....), i al final faré tard, i quedaré molt malament (per variar una mica, que aquesta setmana porto un merder.... aaaaaaaaaaaaaaaaaaaargh!!!!)

Demà vull veure TOTS els regals, eeeeeeeh????

Tinc sort!!!!

2007-12-11T16:54:00.000+01:00

M'ha tocat la loteria. Sí. És que sóc una dona afortunada, jo. N'hi ha que neixen estrellats i n'hi ha que neixen amb sort. Jo dec ser una d'aquestes del segon grup (tot i que m'estrello sovint, però això, ara, no ve a cuento, que fa molts dies ja que no vaig pel terra... xDD).

Òbviament és mentida que m'hagi tocat la loteria. Era una metàfora. Però podem considerar que m'ha tocat una cosa així, atenció que ara us faré enveja a tots, quan us digui la sort que tinc... preparats???

No he de pagar per fer servir els intermitents del cotxe!!!!!!!!!!

No em direu que no és un chollo, eh???? El que m'estalvio sense haver de pagar cada cop que indico una maniobra!!!

Perquè... això es paga, no? És la única raó per la qual, la gent "normal", la que no és afortunada com jo, no el fa servir gaire. Dic jo.

O això... o que tinc una configuració manual extraordinària que em permet donar-li a la palanqueta... ostres!!! I si m'auto-llogo a un circ??? Igual sóc una espècie en perill d'extinció!!!!

Sorteig fet!

2007-12-09T20:14:00.000+01:00

Tal i com vaig fer l'any passat... el sorteig d'enguany ja està fet!!!! Al final n'hem estat uns quants!!! No tants com l'any passat, però és que el ritme blocaire, en general, ha baixat bastant... com tot, suposo que té les seves fases... en fi, no em posaré filosòfica, ara.

El cas és que el sorteig s'ha fet igual que l'any passat, li he donat uns quants papers a la Sara que, amb molt de gust (i sota amenaça, clar.. xDD) ha fet el soreig dels deu paperets entre els quals estava el meu. Així que jo tampoc sé qui me'l fa a mi, el regal... també m'agrada jugar a aquestes coses!!!!!

Doncs res, suposo que tots haureu rebut ja el mail al correu, si algú no ho ha rebut que m'avisi de seguida, que mirarem què ha passat.

Jo ja començo a mirar què puc fer-li al meu invisible... se m'han acudit un parell de coses, però són tan òbvies que fan vergonya i tot... xDDDD

En fi, ja comença la campanya "deixa-li un missatge al teu blocaire invisible". Si la voleu fer. Si no, pos res, cap mena de problema, que aquí cascú que jugui com li roti! xDDDD

S'apropa el Blocaire Invisible

2007-12-06T21:11:00.000+01:00

Ja només queden 3 dies per a fer el sorteig. Si algú s'hi anima encara em pot enviar un mail. La llista de participants està aquí. Si hi ha algú que hi vol participar i no està apuntat en aquesta llista que m'envii un correu, perquè sino em serà impossible fer el sorteig!!! :P

Perdoneu les meves absències, les meves no-contestacions de comentaris, els meus posts escuchimizaos i tal i tal... he tingut unes setmanes mogudetes. I a més, ara mateix tinc un moc perenne penjat del nas... (què sexy i suggerent és la imatge, eh? xDDDD)... odio els canvis de temperaturaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaa!!!!!

En tot cas, no m'oblido del blocaire invisible, i el dia 9 ja tindreu al mail l'adjudicació [però no sé pas si m'ho podré currar tant com l'any passat.... :(]. Llavors ja podreu començar a deixar missatges secrets pels blocs i tal... xDDD

Què passa?

2007-11-29T16:53:00.000+01:00

M'agradaria saber quin mecanisme cerebral s'activa al cervell de certes persones que fa que pensin que tot un vagó de metro/puta renfe/catalans té ganes de compartir la seva música (que normalment sol ser requesón, bachata o Camarón de la Isla...).

Si algú ho sap, siusplau m'ho faci saber per iniciar una recerca bibliogràfica o alguna cosa que em permeti entendre-ho....

Putus mòbils amb altaveus....

Tastet amunt, tastet avall

2007-11-27T07:12:00.000+01:00

Em demanen que en faci la crònica. Bé, de fet només m'ho ha demanat en Doommaster, però atesa la relació que vam establir dissabte... trobo que li ho dec... xDDDDD

Bé, no sé si ho sabíeu, però dissabte en Farlopa va organitzar una moguda espectacular. Ens va citar a Igualada i allà que ens hi vam anar uns quants blocaires (Farlopa i dona, Txell i home, Doommaster i dona, Mikel i dona, Brioixet sense Fraggle...). Ni més ni menys que hi vam anar per a fer un tast de vins del senyor Eudald Massana (si no sabeu què regalar aquestes festes, en sèrio que quedareu de conya amb això... sobretot si me'l feu a mi, el regal... xDDD).

Feia temps que no anava a una trobada d'aquest tipus i, la veritat, és que l'espera, en tot cas, va valer la pena. Encara que tots eren casats menys jo... encara que jo no conegués a la Vicky (blocaire de nova adquisició que en Farlopa va conèixer al cavatast.... xDDD)... encara que hi hagués a la taula blocaires amb els quals, mai m'hagués imaginat tenir una conversa..... m'ho vaig passar teta!

El vi ja les té, aquestes coses, que alegra un dinar... i si és un tast de vins, imagineu-vos... xDDDD

I després el rom-cola al bosc de les fades aquell... i després la fondue... joer, si és que no vam parar de menjar i mamar, companys.... i la meva butxaca.... pobra, com plora... xDDDDDDDDD

Mites infantils

2007-11-23T07:13:00.000+01:00

Des de ben petita sempre m'he mossegat les ungles. És el que té ser ansiosa. Sí, sóc ansiosa, què passa? No ho havíeu notat? Aaaaaaaaaaai, moltes coses heu d'aprendre, encara! xDDDD

El cas és que, això, sempre ha provocat que ma mare em fotés cops a les mans cada cop que me les veia a la boca (que luego van al pan, ja se sap... xD). Però si algú de vosaltres es mossega les ungles sabrà que no és una tasca fàcil deixar-se-les de mossegar. Com que les tens allà, a mà (valgui la redundància... i bàsicament perquè sóc elàstica, però a les dels peus no m'hi he arribat mai... xDDD), doncs estàs llegint i au, una mà aguanta el llibre i l'altra a la boca. Estàs a classe, i riqui-riqui, ungles fora. Buaj, explicat així em faig angunieta i tot, eh? xDD

Però un dia, vaig veure la llum. Un dia va caure a les meves mans un exemplar de la "SuperPop". Ooooooooooh! No em direu que mai li heu fet una ullada!!!! Qui no recorda les hores perdudes passant tests a les amigues per descobrir si "es él el chico de tu vida?" o si "conoces realmente a tu novio?" (aprofito per dir que, òbviament, aquests tests no tenen cap validesa a nivell psicològic... no, no, ho dic per si algú els estava començant a buscar ja en plan desesperat... xDDDDD).

Total, que en aquella època els meus mites de referència eren... tachán, tachán... els "BackStreet Boys" (buah, què yogus en aquesta foto... xDD)!!!!! Sí, què passa, tots tenim un passat fosc... (i perquè no us he explicat que jo feia videos casolans imitant a les Spice Girls.... xDDDDD). [Ara estic pensant que sí que us ho vaig explicar, una vegada... xDDDDDDDDD]
El cas és que llegint una entrevista que els havien fet amb motiu d'un concert que feien per aquí, els hi preguntaven: "qué os pone más de una chica?" o "qué es en lo primero que os fijáis de una chica?" (per suposat, no recordo la pregunta exacta, no fotem.. xDD). I cadascú contestava una cosa... i a mi em va impactar el que contestava el meu preferit (el Brian... buah, estava poc bo el col·lega... bufffff.... per a la època, s'entén, diguéssim que els meus paràmetres han canviat una mica, ara... xDDD): "A mi me encanta que las chicas lleven las uñas largas, cuando veo una chica con las uñas largas me vuelvo loco pensando en cómo me acariciarían...".

Podeu comprendre què va suposar aquesta confessió per mi. Oi? Em vaig encaparrar en deixar-me les ungles llargues, i és que... tenia entrades per a un concert que donaven a Barcelona!!!! I clar, vaig pensar, si tens la oportunitat que es fixi en tu, no aniràs amb unes ungles que semblen sortides d'una pel·li de terror!!!! [I si hagués existit, algú m'hagués cantat alló de "no me llames iluso..." xDDD]

Total, que xino-xano, i amb moltes recaigudes, ho vaig aconseguir. Les portava relativament llargues (penseu que igual tenia 12 o 13 anys, i tampoc era plan d'anar en plan Cruella de Vil... xDDD) i arregladetes. Ma mare no s'ho creia, estava feliiiiiiiiiiç....

Però... què passa amb les persones ansioses??? Tic-tac, tic-tac... efectivament! Que quan es posen nervioses... ungles fora!
I... què va passar???? Tic-tac, tic-tac... doncs que, exacte, el dia del concert em vaig posar histèrica (em fa vergonya recordar la meva època de fanatisme juvenil... xDD) i... aquella mateixa tarda, mentre esperavem al Palau St.Jordi... a la merda el treball de tants mesos. Van anar totes fora.... :(

Així que ja veieu, ara no sóc milionària ni estic casada amb el Brian per culpa de la meva ansietat... jopetes!