27.6.13

Relats Conjunts


-Vols dir que l'AVE ha de passar per aquí?
-Sí, sí, mira el plànol.
-Jo no ho tinc tan clar... per molt que es digui AVE, vols dir que ha d'anar tan separat del terra.
-Que sí, que sí. Que el plànol l'ha dibuixat Rajoy en persona. No pot estar equivocat.
-Sí, sí, està clar que ha de ser per aquí.
-Què voleu que us digui... a mi em fa bastant mala pinta...
-Senyors! Què és allò que s'aproxima?
-Hòsties! Un avió!
-Què collons???!!! Si això no és zona de trànsit aeri!
-No ho era. Abans que construïssin el cinquè aeroport. Ara ja tota la ciutat és trànsit aeri... s'ha d'amortitzaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaargh!!!!


-------------
Aquesta és la meva proposta per al Relats Conjunts d'aquest mes. :)

24.6.13

Nit Bus dels collons...


Revetlla de Sant Joan. Anem a casa d'uns amics, a Cerdanyola, a celebrar-la. Vinet, riures, menjar, coques, més vinet, més riures....

Les 4 de la matinada. Decidim tornar a Barcelona, que ja és hora.

Anem a buscar el nit bus. Arribem a la parada i comprovem, contents, que queden cinc minuts per a que passi el següent i que hem tingut molta sort, ja que si el perdéssim, hauríem d'esperar mínim una hora a que passés el següent.

Arriba el nit bus.

-Hola, va cap a Barcelona, oi?
-Sí.
-Doncs dos bitllets.
-No.
-Perdó?
-Que no acceptem bitllets de 20€.
-Eing?

El conductor senyala un cartell que hi ha sobre el seu cap "no s'accepten bitllets més grans de 10€".

-Ja, però... escolti, és que no porto res més.

El conductor en silenci torna a assenyalar el cartell com a tota resposta.

-Però... què he de fer? Quedar-me aquí i esperar al següent?
-Si no tens una altra cosa sí.

Indignació absoluta i màxima. Em giro cap als passatgers del bus:

-Algú té canvi de vint??????

Per sort dues dones em somriuen i em diuen "sí, sí, tranquila, crec que entre les dues portem". Treuen els moneders i van sumant bitllets de cinc i monedes fins que arriben, entre les dues, als vint euros.

Paguem al conductor i podem fer el camí fins a Barcelona.

I ara la reflexió post-malahòstia màxima.

Anem a veure. Trobo lògic que els conductors de nit bus no acceptin bitllets grans. De 50€ trobaria normal que no acceptéssin, però de 20€ no té cap lògica. I és un raonament gairebé matemàtic:

Posem que una persona puja al bus i compra un bitllet (2,8€). Paga amb un bitllet de 5€ i se li tornen monedes. Ok.

Posem que la mateixa persona, puja al bus i compra un bitllet i paga amb un bitllet de 10€. Se li tornen monedes i un bitllet de 5€ (o tot monedes).

El bitllet de 10€ queda en possessió del conductor. I si no s'accepten bitllets més grans, vol dir, que el conductor fa col·lecció de bitllets de 10€, perquè MAI haurà de tornar-los com a canvi.

Amb la qual cosa, no acceptar un bitllet de 20€ quan jo li volia pagar dos bitllets (és a dir 5,6€) és una subnormalitat. Ja que si me'ls hagués acceptat, m'hagués hagut de donar un bitllet de 10€ de la seva col·lecció i algunes monedes.

Veieu que no té cap mena de sentit?

En fi, sort d'aquelles dues dones. Perquè us ho juro que si no hi hagués hagut canvi al bus, m'hagués negat rotundament a baixar-ne. I haurien d'haver trucat als mossos i tot, si hagués calgut. Us ho juro. Només la idea d'haver d'anar a pidolar canvi a les 4 de la matinada o de trobar un caixer que dongui bitllets de 10€ em posava de tan mala hòstia que no m'hagués importat muntar una escena d'aquelles que fan història.

7.6.13

Un pas més en la meva vida...

Doncs ja me n'he cansat de cops. D'il·lusions i de decepcions. De buscar feina sense trobar-ne. De que em truquin per a una entrevista i mai no ser la candidata ideal.

Ja me n'he cansat de ser un personatge passiu i pacient... per fi he fet el pas. Per fi començo el meu camí com a el que sóc, com a psicòloga.

Sí. Ja tinc despatx, targetes de visita, una web (en construcció encara, s'accepten voluntaris per a ajudar-me amb el disseny... xD)...

Ara només falten els clients.

Si sabeu d'algú que busqui una psicòloga, poseu-vos en contacte amb mi i us donaré les meves referències "reals".

Sí, la meva "neura" amb l'anonimat de l'Alepsi segueix vigent (xDD), però si algú necessita visita, pot enviar-me un correu o un missatge directe per Twitter i jo em destapo i veiem què.

De la mateixa manera, si algú necessita consell o assessorament, ja sabeu on sóc.

Ara ja sóc tota una psicòloga. Ah, i no, abans que ho pregunteu, no tinc divà. No sóc psicoanalítica. Quedi clar. xDD

4.6.13

Camino de Santiago

Imatge extreta d'aquí

Espíritu de sacrificio para llegar a una meta. Eso es lo que me sugiere el camino de Santiago.

Miro a los peregrinos y los veo sudorosos, algunos con lágrimas en los ojos por el dolor de sus pies, otros simplemente cojean y reducen el paso haciendo así sus etapas interminables. 

¿Y yo? Yo no creo en el sacrificio, al menos no así. Yo también sudo y me canso ¿y eso no es acaso un sacrificio? Quizás.

Me pregunto cuántos de los peregrinos se sacrifican por un Dios Todopoderoso y cuántos simplemente por cabezonería, por querer demostrarle a alguien que pueden hacerlo. ¿Quizás a ellos mismos? 
¿Y yo? ¿Qué es lo que me ha traído aquí? ¿El aura mística de los caminos? ¿Demostrarme a mi misma que sí puedo? ¿Demostrárselo a alguien?

No paro de ver peregrinos cojos. Con sus chanclas de descanso paseándose por su final de etapa. Y me preocupan. O me intrigan. ¿Por qué, para qué, este sufrimiento?

Ya misma también cojeo. Se avecina una tendinitis en la ingle (en los músculos abductores) y el único remedio, lo sé, es el reposo.

Entonces, ¿qué pretendo?
Supongo que intentar que intervenga una fuerza sobrenatural que se encargue de liberar tensión en mis abductores para poder llegar mañana al final de la siguiente etapa.

¿Y así cada día? Supongo. Hasta que me canse del sacrificio. Hasta que entienda que quizás una retirada a tiempo sea una victoria.

[Post escrit a Los Arcos, mentre realitzava el camí de Santiago....]