16.7.12

#Trueque

 Imatge treta d'aquí

Ja us dic jo que això del Twitter és un vici. Ja, ja, que ja m'ho van avisar, i que "quién avisa no es traidor", però... jo, com sempre, no me'n refio de res fins que ho vis en pròpies carns... i així em va. En fi.

Avui en un intercanvi de 'piulades' tuiteres amb en Xavier Roca i na Carxofa Verda, se m'ha acudit que una gran sortida a la crisi (o al menys un alleujament per als pringats 'de a pie') seria tornar a l'economia del 'trueque'.

Ja, ja, d'acord, no he descobert la sopa d'all i que això ja fa temps que ho venen fent els "bancs del temps".
Però imagineu-vos que utilitzéssim els contactes que tenim a Twitter per a demanar ajuda i oferir les nostres feines a canvi.

De debó us dic que, si algú està disposat a venir a netejar-me el lavabo a canvi de... uhm... unes galetes decorades per mi? Un pastís ben chulo? Que li miri i li revisi el seu CV? Que li faci una consulta psicològica?

Ja veieu, que de coses en sabem fer tots, moltíssimes, i seria una bona manera de començar a desenganxar-nos dels diners...

Jo m'ofereixo per a fer de connectora entre tuitaires, per suposat, abans de deixar entrar a casa meva a ningú, en demanaria referències, això és lo bo que té tenir una xarxa social!

Què, us apunteu al 'trueque'?


--------------------------------------
Aprofitant l'avinentesa, he fet canvis en el meu bloc, per primera vegada a la vida! :D
I he afegit un "Espai #Trueque" a la dreta, per si de cas us engresqueu i us hi sumeu.... ;)


13.7.12

Collons de Twitter

 Imatge agafada d'aquí

Feia molt, molt, molt, molt de temps, moltíssim, que no actualitzava tant sovint aquest espai al que li tinc tant de carinyo...

De fet, si mireu l'historial veureu que a 2011 vaig fer menys de 5 posts! És fort, eh?
"Con lo que tu habías sido...."

Doncs sí. He estat bastant desconnectada d'aquest espai verd que des de fa gairebé 6 anys m'ha acompanyat... i tot i que el disseny no és espectacular (vale, concretament és bastant cutre i molt millorable, si algú s'ofereix per a fer-hi un apanyo, pago bé... xDDD), és la meva segona casa i me l'estimo, i us parlo sincerament si us dic que em sentia malament de tenir-lo tan abandonat...

Fins que, un bon dia, per aquelles coses de la vida que de tant en tant m'agafen a mi... vaig decidir, farà uns tres mesos, reactivar el meu compte de Twitter...

I això ha estat la hecatombe. No menjo, no dormo, no treballo, només visc per Twitter i pels meus Followers i els seus RT...

Vale, vale, que sóc exagerada és una cosa que ja sabíeu tots (i si no ho sabíeu és que no heu llegit gaire el meu blog... perquè d'exageracions n'hi ha moltes moltes... xDD).

El cas és que m'he enganxat. Twitter m'ha obert la porta a gent meravellosa que tenia oblidada en un calaixet del meu cervell, blocaires d'aquells "de tota la vida" amb els que havia perdut el contacte però que m'han fet feliç de nou perquè estaven aquí, esperant, com espera una gran família quan la "ovella negra" decideix fer la seva durant un temps i després torna desitjant els mimos i carinyus de la gent propera i coneguda... :)

Ooooooh! Quin post més maco, més emocionant, més boniiiiiic.

No.

En realitat, encara que no ho sembli, m'estic queixant, és un post-protesta. Collons, que jo havia madurat. Que la meva època del F5 compulsiu havia quedat enrere...

Un altre cop enganxada... no pot ser... sóc una ionki de les noves tecnologies, cagumcony.



12.7.12

Fem-nos forts!

 Fotografia agafada d'aquí

Ja sé que us va agradar l'entrada d'ahir, cotxinots, que vaig tenir rècord de visites mensual! Jajajajaja!
Res, res, que estava inspirada, ahir, ja ho vaig dir per Twitter (què, encara no em segueixes? I què esperes, homeeeeeee!!!).

El cas és que avui segueixo inspirada. I és que la calor em fa venir ganes d'escriure... porto menys roba, em sento més sexy...

Però una altra cosa que em fa venir ganes d'escriure és la indignació. I d'això, en vaig carregada. Molt carregada des d'ahir al matí (i sí, també em fa venir calor, però per altres raons).

I és que ja se m'han inflat els ovaris. No puc més. No puc veure com van matant a poc a poc els nostres drets i les nostres il·lusions i com nosaltres no fem més que lamentar-nos i, de tant en tant, fer una "vaga" que els que en tenen la culpa es netegen el cul amb ella.

No pot ser. No pot ser i em nego a que sigui. I em nego a quedar-me de braços creuats i a creure que no hi podem fer més...

Podem fer més. Segur.

Podem negar-nos a que ens segueixin trepitjant. Podem.

La qüestió és: volem? Estem disposats a pagar el preu que suposa la revolució?


11.7.12

Et desitjo


Arribo a casa i m'estàs esperant, has sentit l'ascensor i estàs darrere la porta. La obres poc a poc.

Em deixes veure el teu somriure, "hola nena", i els teus ulls brillen mentre no poden evitar fer un petit cop d'ull als meus pits, emmarcats en una samarreta vella i escotada.

Els meus ulls et somriuen, obres una mica més la porta, "hola guapo", intento apropar-me als teus llavis. T'apartes juganer.

M'agafes de la cintura i tanques la porta darrera meu. Suau, però ferm. Les nostres panxes es toquen, però segueixes mantenint els teus llavis lluny de mi.

Sento la teva calor al voltant del meu melic. Sento també la teva erecció incipient al sotaventre. T'acarono els braços mentre sento la olor de la teva pell calenta.

Apropes els teus llavis al meu coll, i apretes els meus pits contra el teu pit despullat. Passeges els teus llavis des de la orella fins allà on l'escot de la samarreta deixa veure els pits. Se'm posa la pell de gallina. Rius.

Intento fer-te un petó als llavis, aconseguir-los. No em deixes, estàs entretingut passant la llengua pel meu coll. 

M'arrossegues al sofà i m'hi fas seure. Et poses a sobre meu. Tu manes. Jo em deixo. A hores d'ara només necessito una cosa, sentir-te dins meu. T'ho faig saber. Rius. M'encanta veure't riure. "Espera".

Les teves mans comencen a dansar sobre el meu cos. Els teus llavis es passegen per la meva cara, em petoneges els ulls, el nas, les orelles, el coll... però no els llavis. Intento, un cop més atrapar la teva boca amb la meva. Et rendeixes. Tu també ho estaves desitjant. Gemegues lleugerament. Jo també.

L'excitació de sentir la meva llengua jugant amb la teva et fa perdre el control per un moment. No pots evitar estirar-me al sofà i posar-t'hi a sobre. Les teves mans estan a sobre els meus pits, per sota la samarreta. Els dits comencen a obrir-se pas a dins dels sostenidors.

La teva erecció és ja tan evident que els calçotets no la poden contenir. La sento. Desitjo que sigui meva. Et mossego els llavis i gemego. "Et desitjo".

En un intent fallit de recuperar el control i de fer-te l'amo de la situació apartes els teus dits dels meus mugrons i m'esgarrapes suaument els braços. Se'm posen els pèls de punta de nou.

Et mossego el coll. Alternant dents i llengua, sense deixar marques. Les marques estan prohibides. Noto com a tu també se't posa la pell de gallina.

M'arrenques pantalons i calcetes gairebé a la vegada. Sense donar-me opció a fer-me la "decent" que és el joc al que m'agrada jugar (o simular que jugo, tant és).

De sobte ja no tens ni una peça de roba a sobre. I a mi només em queden els sostens. "M'agrades només amb sostens". Estic desitjant treure-me'ls. Ho intento. Em bloqueges les mans. Tu manes.

Els teus dits acaronen els meus mugrons per sobre els sostens, amb fermesa. Gemego. Fas coincidir un dels meus/teus gemecs amb una penetració. Gemego.

La teva llengua acarona els meus pits mentre agafes forces per a una nova penetració. Més intensa que abans.

Només et desitjo tot, sencer, ple, dins meu. T'ho faig saber. Ara no rius. Em mires fixament als ulls mentre et corres dins meu. 






8.7.12

#gastrodesvirtualització



Després de l'experiència en #desvirtualització de divendres a la nit, amb un sopar molt divertit i un posterior concert dels Angels of Mercy, crec que he tornat a agafar-li el gust a això de fer reals les "veus" que només conec pel blog o per Twitter.

Així que he pensat, que ja que fa temps que no la lio ni em fico en cap merder important a nivell blocaire... calia inventar-me'n un.

I aquí vinc a fer-vos una proposta, a veure què us sembla:

El primer concurs culinari #gastrodesvirtualització. 

La base és senzilla, fem una llista de participants, triem un lloc i una data, cadascú es presenta amb els seus plats i un jurat (que serem nosaltres mateixos) decidirà qui guanya.

Així ens coneixerem, menjarem bé, ho passarem millor i intercanviarem receptes i secrets de cuina*.

Va, fem un primer sondeig, a veure qui s'hi apuntaria...
Què, us hi sumeu? :)



*Pels que no ho sapigueu, tinc un altre blog, de cuina, sí, gairebé tan oblidat com aquest. xDDD