31.5.10

Vestidet

M'he comprat un vestit preciós.

Aquest any tinc no un, sinó DOS casaments!

Dos amics se'm casen... ostres... començo a fer-me gran de debó. Sort que el tema crios encara em queda una mica lluny (tot i que ja tinc un parell d'amics d'amics que en tenen, però no em toquen de prop...).

El vestit és preciós. Ja ho he dit. I em queda de meravella. És el que porto buscant un mes. I me l'he comprat a l'hora de dinar, sortint de la feina i corrent. Quines coses, després de tot el dissabte voltant per mil botigues... al final me'l compro al costat de la feina.

Quines incoherències que té la vida. O no. O jo que sé. Bah, tant és.

El cas és que estaré moníssíssima amb el vestit, amb els meus talonets, pentinada i arregladeta com tota una senyoreta que sóc. Au.

[ja, quina merda de post, per portar tant de temps sense escriure, no? Jo també ho penso. És el que hi ha, fills....]

20.5.10

Refregit

Avui... estic inspirada.

Porto uns dies pensarosa, així com profunda (que dirien les meves amigues xDDD). Li estic donant voltes al sentit de tot plegat.

Ahir parlava amb una amiga que em costa, de vegades, entendre què fem aquí, perquè cal lluitar si, total, de sobte un dia et despertes i tens 90 anys... i la vida ha passat.

I sí, la cosa és viure a tope i gaudir de cada segon i bla, bla, bla. Si ja ho sé. La teoria és molt maca... la pràctica ja és més complicada.

En fi, us deixo amb un text que vaig publicar el 13 d'Octubre de 2005, quan feia no res que l'Alepsi existia... però que avui l'he llegit i m'he tornat a sentir tan identificada... que em sorpren, sincerament, que fos escrit per l'Alepsi de fa 5 anys (i en castellà!!). En fi.



Imagina

[13 Oct 2005 12:12 pm]

Imagínate un mundo nuevo… un mundo en el que los sueños se hicieran realidad, pero sólo los buenos. Un mundo de color en el que nadie pudiera hacer daño, un mundo en el que las palabras sobraran, en el que las miradas fueran más importantes que los gustos.

Imagínate que algún día todo cambia, que la gente, de repente, parece que te acepta sin más. Que al mundo le da igual tu color de piel, tus quilos de más, tu orientación sexual… y que de repente todo son sonrisas. Pero sonrisas sinceras, de aquellas que alegran el día.

Imagínate que un día a la gente le da igual cómo vistas, qué comas o qué idioma hables, por que todo es indiferente, porque todo es respeto… Imagina que, quizás, cada uno podemos construir ese nuevo mundo… qué más da si alguien pesa 90 quilos? A mi qué me importa que a tí te gusten los hombres siendo uno de ellos? Quién soy yo para decidir qué religion es la verdadera o en qué Dios debes creer? Qué me molesta a mi que vistas diferente, que te guste que la gente te mire, que mires diferente el mundo?

Todo cambia, todo evoluciona…. imagina un mundo DE VERDAD

11.5.10

Vagància

Últimament no he escrit gaire per aquí... però és que necessitava reflexionar sobre la meva vida. Sí. Això que sembla així “tan profund” en realitat és el que fem tots de tant en tant... però m’agrada donar-me-les d’interessant, ja ho sabeu.. xDDD

El cas és que des de fa 6 mesos o cosa així portava donant-li voltes al fet d’haver estudiat psicologia.

La carrera em va encantar. Els lectors fidels (ai, com us estimo! xD) recordaran, potser, que hi va haver una temporada en la que escrivia bastant sobre temes de psicologia que m’encantaven...

Quan vaig acabar la carrera em va passar el que em consta que ens passa a gairebé tots quan acabem els estudis... de sobte et trobes sense una fita clara. La única cosa que has fet fins aleshores és estudiar i centrar-te en aprovar els exàmens i quan acabes... què fas?

Doncs comences a treballar (si tens sort, perquè les coses... bé, què us he de dir de com està el món laboral?) i vas fent. I vas treballant en una feina en la que (santa sort) t’han agafat perquè ets psicòloga... però que, poc a poc, te n’adones que, fet i fet, la podria fer un mico ensinistrat, sense necessitat d’haver passat 4 anys per la facultat....

I, un bon dia, et despertes i penses: “porto dos anys i mig treballant a la mateixa empresa”. I reflexiones... “on ha quedat tot el que vaig aprendre a la facultat?” de fet, et planteges “vaig aprendre alguna cosa a la universitat? Perquè ara ja no recordo res... i total pel que m’ha servit.....”

I llavors decideixes que la teva vida no t’agrada. Però clar... no pots decidir així a la “buena de Dios” agafar la teva vida, girar-la i portar-la per un altre camí.

Perquè no? Doncs pel que dèiem... a nivell laboral la cosa està molt chunga... si tinc una feina m’hi agafaré a ella amb dits i ungles... així que ja començant per aquí, la cosa era complicada.

I llavors... va començar “la devacle”. No passava dia sense que em preguntés perquè collons havia decidit estudiar psicologia en comptes de la carrera que volia fer realment. I llavors me n’adonava que sabia perfectament la resposta: “per vagància”.

Sí, així de trist. Vaig decidir fer psicologia perquè vaig seguir la reflexió següent: “és fàcil”. I sí. Realment és una carrera senzilla. Té assignatures chungues, clar, però, en general és senzilleta. I a mi no em venia de gust, amb 17 anys (que va ser quan vaig fer la preinscripció a la facultat), complicar-me la vida.

Per que jo, realment, el que volia era fer una enginyeria. Però clar, això representava un esforç cerebral magnànim comparat amb el que em suposava la psicologia. Així que res, tirant per la via fàcil.

Total, que m’enrollo com les persianes i jo no venia a explicar-vos les meves penes. Però m’ha sortit així el post. I sí, ara em fa mandra rellegir-me’l i escriure el que realment volia escriure (un altre cop la vagància... xDDD).

Però no hi ha problema, el que volia escriure és “atemporal”. Vull dir que si m’inspiro igual demà o demà passat us ho explico. xD