30.10.09

Les olors de Barcelona


M'encanta Barcelona. Ara que, per alguna raó que no acabo d'entendre, tinc més temps per a mi mateixa, estic dedicant-me a passejar molt per la meva ciutat. Sobretot pel meu nou barri.

Diumenge matí (digues-li matí, digues-li gairebé migdia... xDDD). Surto de casa.

Al replà de l'escala fa olor de sardines a la planxa. Hi ha algun veí de l'escala que les està passant putes amb la crisi i només pot donar-se el luxe de menjar sardines el diumenge a migdia (o, simplement, li agraden tant que les té com una exquisitesa cada diumenge....).

Surto al carrer. Les últimes pluges caigudes a Barcelona fan que la ciutat olori d'una forma peculiar. El carrer és una mescla d'olor d'humit, amb olor a sol de primavera. Ja, sembla una frase molt monyes, però jo m'entenc... És aquella olor que t'arriba fins al cervell directa i et fa tenir una mena de sensació a la panxa que no saps explicar, com si et carregués les piles de sobte, i et fa accelerar el ritme cardíac.

Començo a caminar. La botiga de plantes del final del carrer està oberta. Olora a una mescla vegetal composada per gessamí, geranis, liles... m'aturo davant de la botiga, com sempre. Penso "ai, què mona quedaria aquesta planta al meu menjador nou...". I acte seguit reprenc el camí endavant (no, no seré jo qui compri una planta per abocar-la a una mort segura... la meva mà amb els vegetals és més que qüestionable).

Giro la cantonada. Se sent olor de fregit (de "fritura" que dirien pel sud). El bar de tapes més famós del barri està treballant a tota màquina. Calamars, braves, “rabas”, olives, pinxos morunos, pop a la gallega.... tot es mescla en una olor penetrant i oliosa que es fixa als narius.

La olor de greix queda enrere i, de sobte, sento una olor dolça. Penetrant. Aixeco la vista del terra i veig a una parella a uns cent metres de mi. Ella porta "Esencia de Loewe" (si algú la ha olorat mai, sabrà reconèixer-la a cinc-cents km de distància!). Va vestida de diumenge. Arreglada amb els seus talons i amb un flamant maromo penjat del braç. S'aturen. Es miren i es fan un petó. Ooooooooooooooh, què maco (¬¬).
Aprofito per avançar-los ràpidament no fos cas que em pugés el sucre.

Decideixo entrar en un carreró petit. M'agraden els carrers petits, em fan sentir més còmoda que les grans avingudes. Aquest carrer em fa pensar en el meu poble. De sobte em ve al cap la meva àvia. El carrer fa olor de brou. De brou del bo, d'aquell que només saben fer les iaies, i que arriba al seu màxim esplendor el dia de Nadal....

Penso que ja va sent hora de trucar-la, a la pobra. Que la tinc abandonada i deu voler saber com em van les coses, ara que ja sóc "una persona adulta i independent".

Caminant, caminant, em planto en un parc. Un jardí infantil que, a aquella hora, ja està buit (miro el mòbil per saber la hora... sí, clar, la gent ja està dinant, el meu estómac es queixa), em passejo sota els arbres, gairebé sense fulles (s’ha avançat la tardor?), trepitjo un bassal sense adonar-me’n. Tot el parc fa olor de la pluja caiguda el dia anterior. Respiro fons. Fa olor de tardor.

Decideixo fer-li cas als meus instints més bàsics (al menys a un d’ells) i agafo el metro per tornar a casa ràpid i poder preparar-me un bon dinar de diumenge.

L’andana de la línia vermella fa olor de tancat. Fa olor de calor de maquinària mesclada amb humanitat. És una olor molt comuna per tots els barcelonins a la que, normalment, no hi parem atenció. Arriba el metro, pujo al vagó. Com que la temporada d’estiu ha acabat, l’aire acondicionat brilla per la seva absència... i això que fa prou calor, avui....

Al metro m’assec al costat d’un home de mitjana edat. Sembla, pel seu color de pell i la seva indumentària, indi (no d’aquells amb plomes al cap, eh? xDD). La olor que fa em fascina. M’agrada molt poc, però em fascina. A més, és una olor tan peculiar de tots (tots, tots... és un generalisme, ho sé) els indis... em sorprèn que les persones que provenen del mateix lloc, tot i estar en un context completament diferent, facin la mateixa olor... olor a espècies mesclada amb... no ho sé. No sé què és aquesta olor dolça i penetrant....

Igual els catalans fem olor de botifarra amb seques! O de panellets! O de fricandó de vedella.... ecs!

23.10.09

Anarquisme i Sabates de taló


Quina tonteria.

Avui, divendres (per fi!!!).
M’he llevat (tard, per variar… els llençols se m’enganxen!), m’he fet un cafetó mentre em posava al dia per Internet (sí, tot i llevar-me tard, em permeto el luxàs de prendre’m el cafè en vint minuts llargs...), m’he vestit amb el primer que he pillat (el primer que he pillat de la part de l’armari que es titula “roba per anar a la feina i que si no hi hagués d’anar la cremaria”).

Com que és divendres (per fi!!! xDD) m’he permès el detall de posar-me una samarreta (mona i arregladeta, però una samarreta al cap i a la fi) en comptes d’una camisa.

Com que he d’anar disfressada a la feina (i això em puteja infinitament, però d’això ja en parlaré un altre dia) el meu esperit anarquista decideix, cada matí, que com a mostra de rebuig a aquesta política absurda, en comptes de sabates vagi amb bambes a treballar (unes bambes negres súper discretes, però bambes, al cap i a la fi).

He anat a la feina. Xino-xano. He baixat una parada abans de la que em tocava per anar caminant cinc minutets (sí, he decidit cuidar-me, però sense estrès, no fos cas que m’agafés cobriment de cor el primer dia… xDDDD). He arribat a la oficina, he encès l’ordinador.... etc, etc (no us explicaré pas per pas què he fet perquè no té cap mena d’interès, sincerament).

De sobte, a mig matí, s’obre la porta de la oficina (jo, com que estic d’esquenes a ella, ni idea de qui entra). Un segon de silenci. Acte seguit remor de cadires, gent aixecant-se i saludant molt efusivament al/la nouvingut/da. Em giro. Sí. Efectivament. És ella. La “jefa”.

Ve de Madrid, perquè en aquesta santa casa són molt centralistes, ells, i la gent important és tota madrilenya... I ve moníssima, com sempre. Amb el seu traje, les seves sabatetes de taló....

MERDA! Les meves bambes!

Mig atac d’ansietat. He de canviar-me les sabates! [Perquè, senyors, una té els seus “truquitos”... i un d’ells és tenir unes sabates de taló moníssimes al despatx. :D]

Em trec una bamba, em quedo en mitjons. De sobte la sento apropar-se! Merda! No hi ha temps de fer el canvi sense que se n’adoni.

“Hola Alepsi, què tal?”
“Hola! Molt bé! Què tal el viatge?” (amb el meu millor somriure, però asseguda i amb les cames ben amagades sota la taula...)

Per sort, ha vingut per a una reunió amb la meva jefa directa i, sense contestar-me (on vas a parar, no pot perdre el temps amb la plebe) se’n va directa a la sala de reunions.

M’ajupo. Em canvio les sabates. I... voilà!

L’Alepsi s’ha pujat en les seves millors sabates de taló... i li ha canviat la disposició del cos. Es sent més alta (òbviament), més important, més sexy, més elegant, més atractiva....

L’Alepsi es pregunta... coi, si tot això ho fan unes putes sabates.... perquè no te les poses sempre???

L’Alepsi, després de tot un matí passejant-se amunt i avall amb les seves flamants sabates, troba la resposta en forma de cremor a la planta del peu i una butllofa que li ha sortit al dit petit.

Veus, l’anarquia és el futur! Lluita contra el sistema! No més sabates de taló!!!!” – li diu el petit monstre roig i negre que té instal·lat a dins del crani....
*Per si algú ho havia pensat... la foto que il·lustra el post, no correspon amb les meves sabates de taló. Per si de cas, eh?? xDDD

15.10.09

Parets


Quan comences a fer reformes en una casa saps quan i com comences. Però mai saps quan acabes.

"M'encanta aquest piset! Sí, sí, crec que és "la nostra llar", estic convençuda. Quedem-nos-el!"

I sí, és "la nostra llar", però per sota dels quilos de merda que has de treure. I no és una "merda" literal, probablement no estigui brut... simplement... té una "merda" particular enganxada a les parets.

Les parets s'empapen del que veuen. Tenen ulls i orelles (per sort no tenen ni mans ni boca... només faltava haver-les d'alimentar i deixar-nos acaronar per elles, també....).

I, quan arribes a una casa nova pots saber quin tipus de relació tenien les persones que hi vivien. Si les parets són més aviat fosques (i, recordem, no parlem del color de la pintura) probablement els nostres predecessors eren persones malhumorades, tot el dia discutint.

Pel contrari, si ens trobem amb unes parets amb tocs de color verd o groc, probablement hi vivien persones molt pacífiques... d'aquelles que mai no es barallen i que fumen i beuen herbetes de la muntanya.

Estaria bé poder treure-li capes a les parets. Poder arrencar un a un els diferents decorats que han viscut. Anar-li treient la pell a capes, poc a poc, assaborint què és el que ens explica amb els seus colors, les seves taques, la seva olor.

Arrencar-li el vestit a la casa, deixar-la nua, tota per nosaltres. Acaronar els colors originals, sabent que allò que queda és, simplement, un inici. És fer un "reset" (o dos ctrl+alt+supr) i imaginar com volem deixar les parets un cop marxem.


----
Una altra iniciativa per a relatsconjunts.

3.10.09

Lliure

L'Alepsi, des de dijous a la tarda, és, oficialment, arrendataria d'un pis.

Sí senyors, la petita Alepsi, aquella noia jove i innocent (... xDDD) que estudiava psicologia a l'Autònoma, que se n'anava de festa, que feia teories sobre els homes, que tenia els seus moments d'adolescent melàngica que parla en castellà, que començava tota innocent en un cor de gospel (i que no sabia que li aportaria tantííííííssimes coses... :D), que feia de cangur dels monstres dels petons ....

... que un dia es va plantejar com devia ser viure sol (i va ser gràcies a aquest post, o a partir d'ell, com volgueu, que l' "A cops amb la vida" va començar a ser una gran entrada i sortida de personal... :D)...

... aquella noia, deia, avui escriu l'últim post des de casa de sons pares.

I ara agafarà el huevi carregat fins a dalt de caixes i se n'anirà a descarregar-les en la que serà, la seva nova casa.

I l'Alepsi, avui, és feliç! :D