27.9.07

Relats Conjunts - La Poma

Bé, com ja sabeu, des de la marxa de la Onix (si llegeixes això, sàpigues que et trobem a faltar...), relatsconjunts va quedar una mica en stand-by.
La veritat és que tot i que "relatsconjunts" va ser una iniciativa de la Onix, la portavem entre tres persones... dues de les quals han penjat el seu blog (esperem que cap de les dues per sempre...).
Ara, tot i que hem perdut un gran puntal de l'equip, hem seguit rebent propostes de quadres i demés per seguir endavant amb el projecte. Més o menys ens hem posat en contacte i hem decidit continuar, a veure com rutlla la cosa.

Ja sé que jo no tinc el poder de convocatòria que tenia la Onix, però com deia l'altre implicat: "quan la Onix torni, li agradarà veure que hem tingut viu el seu projecte". I potser és veritat. Així que sense més rotllo (que en tinc molt), us deixo amb el quadre i el meu relat. Espero que us hi animeu, aquest cop també, a seguir amb la proposta.

[Per cert, ja s'ha modificat la capcelera del bloc!!! Gràcies a tots els que vau participar!!!]

-----------------------------------------------------



S'amagava darrera una poma. No podia creure que l'havia tornat a veure. Què cony hi feia, de nou, allà? No n'havia tingut prou la darrera vegada? Creia que havia marxat lluny del país, però no, resulta que mai no havia marxat.
Era ella, la mateixa, la de les cames llargues, la dels pits turgents que el tornaven boig.

Però no! No et treguis la poma de la cara! No veus que et descobrirà?

"Ben mirat, sí n'és d'inútil, l'amagatall. Si ella s'hagués fixat mai en les meves cames, en el meu cos... si ella hagués gaudit mai de mi com jo ho vaig fer d'ella, ni una ni mil pomes serien capaces de fer que no em veiés...".

Ella no el va veure. Ni llavors, ni mai.

24.9.07

Comença la rutina!!

Bé, ara sí, ara ja han acabat les meves vacances. La veritat és que l'estiu del 2007 el guardaré com un record molt, molt, molt especial. Al final és veritat que el 2007 és el meu any.... a veure si no s'esbarra, que encara queden 3 mesos... :P

Dilluns al matí vaig tornar del meu últim viatge de vacances. Vaig anar a veure la meva iaia que està malaltona, i com no hi havia anat a l'estiu estiu (és a dir a l'agost que és quan faig la "visita tradicional"... xDDD) doncs he aprofitat els meus últims dies de vacances per passar-los amb ella. I il·lusió que li ha fet, clar. Tu diràs!!! (com m'estimo, de vegades, eh? xDDD).

Total, que per això la meva absència.

Ahir, a més, ja vaig començar les classes. És divertit "lo" d'aquest any... com que ja acabo la carrera (si tot va bé, que sí que anirà, oi???, al febrer), només m'he matriculat de dues assignatures presencials i d'una via internet. Amb la qual cosa només tinc tres dies de classe a la setmana! Oleeeeee! Jajajaja! Però no us penseu que m'estaré rascant la figa tot el semestre, eh? Que, entre d'altres coses, no vaig acabar la carrera l'any passat perquè em faltava el practicum.

Això del practicum des del moment en que vaig fer la sol·licitud de plaça ja va ser un "cachondeu", però bé, en principi aquesta tarda tinc la reunió. Reseu (o poseu una espelmeta) tots per a que em diguin que he d'anar a les tardes... perquè al matí tinc classes i, a banda, vull ficar el nas en un departament de la uni a veure si els faig gràcia i després em deixen fer el doctorat amb ells.... :D
Demaneu també, amb l'espelmeta, que no m'ocupin els dimarts a la tarda, perquè és quan tinc gospel... (sí, aquest any continuo... i si les coses van com han d'anar alguns de vosaltres, potser, heu rebut la invitació a participar-hi via mail... no per part meva... jajajajaja!)*.

Total, que sí, què passa, vull anar a l'entrevista d'aquesta tarda i que em diguin:
"Alepsi, quins dies vols venir a treballar?"
I jo els diré:
"Mira, dilluns al matí no, però a la tarda sí. Dimarts, ni de matí ni de tarda... dimecres, al matí sí, però a la tarda li faig classes particulars a un noi... dijous al matí no, però a la tarda sí. I divendres... al matí sí, però no a la tarda, perquè a les tardes canto a Pl. Catalunya... i, a més, això dels divendres, depèn de quins, perquè si me'n vaig de viatge o algo, doncs els vull per a mi. Oi que m'entèn, jefa?"

I la jefa, ja veureu, farà uns ullets d'il·lusió, em mirarà i em dirà:
"Tens lliures just els dies que et necessitem. I lo del divendres, cap problema, tu ens ho dius la setmana anterior, i ja està!"

I llavors jo em despertaré de la fantasia, i tindré davant a la "jefa" que m'estarà mirant amb cara de: "pobra il·lusa...." i em dirà:
"nena, consti que et quedes aquí perquè m'obliguen des de la uni a no dir-te que no, però treballaràs els dies que a mi em surti del....."

En fi.... a veure què tal l'entrevista d'avui... xDDDDDD

------------------------
*Així com l'any passat jo em vaig enterar del tema gospel per uns "panfletos" que em van donar a la uni, aquest any hem fet la campanya via mail, demanant a la gent que reenviés la informació a tots els seus col·legues universitaris. No sé si haurà funcionat gaire, si algú ho ha rebut, que m'ho digui, siusplau!!!! ;)

13.9.07

Realitats


Tornar no ha estat fàcil. Ja us ho vaig dir que em sentia tancada a la ciutat... però a més, resulta que el fet de viure un mes sencer sense els meus pares, sense ningú a qui haver de donar explicacions (relativament, clar) m'ha fet adonar-me'n que necessito independència JA!!!

A més, tothom em pregunta: "Ai, nena, i què, et sents molt canviada???"... com si en comptes d'haver-me'n anat un mes a Hondures me n'hagués anat a "lluvia de estrellas" (recordeu la cortina aquella de fum? xDDD).
A veure, que sí, que la experiència, per suposat, no m'ha deixat indiferent, però que jo segueixo sent la mateixa. Que si t'hi pares a pensar, la qüestió és que són realitats diferents. M'explico.

Mentre vaig estar vivint allà me'n vaig adonar, realment del que és viure sense ingressos. Realment aquella gent només tenen una temporada de feina remunerada a l'any, quan recullen el cafè, cap als mesos de novembre-desembre. Però després estan tot l'any sense ingressos.
Bé, tot i així, el país és súper ric. No econòmicament, per suposat, però sí moltíssim en recursos naturals. Miris on miris hi ha camps de blat, de frijoles, de bananos.... jo els hi ho vaig dir, que fos com fos, ells no passarien gana mai.

A veure que les coses s'han d'agafar amb pinces. Que està clar que hi ha qui té més conreus i qui en té menys, que hi ha famílies que es poden permetre el luxe de comprar-se un pollastre o de criar-lo i n'hi ha d'altres que amb prou feines mengen frijoles... però menjar mengen tots. Al menys al camp. Òbviament, a les ciutats la cosa es posa lletja... allà sí que hi ha gent realment dormint al carrer... però com passa aquí...

El que vull dir és que, al cap i a la fi, no tot són els diners. Que aquesta gent no té ingressos, però jo no he vist lloc on es mengi més de tot... és que s'ho mengen tot!!! En sèrio... vas passejant amb els nens i de sobte comencen a còrrer, s'enfilen dalt d'un arbre enorme i comencen a caure maracuyas, nances, guama... qualsevol cosa... i et conviden, i mengen ells... i sí, la dieta no és molt variada, però us asseguro que jo no he vist en nens d'aquí distracció com aquella...

Com us deia, són realitats diferents i, per bé o per mal, aquí és on he nascut i m'he criat jo. En una societat marcada pel "tanto tienes, tanto vales"... i sí, jo he vist que hi ha més maneres de fer i de pensar... però tornes i no pots quedar-te en la realitat d'allà... no pots fer-la extensiva aquí... (per desgràcia... o no).

7.9.07

Alepsi a Hondures


Per fi tinc les fotografies. Ja us vaig dir que la cosa hondurenca donaria de sí... igual m'estanco aquí i tots els posts de l'Alepsi acaben agafant aires llatins... (igual li poso una mica de bachata o "requesón" al bloc per ambientar-ho del tot.. xDD).

Realment ha estat com aterrar definitivament, el veure-les. M'han fet recordar tot el que vaig passar. Tota la gent que vaig conèixer (i que es va deixar fotografiar). Totes les anècdotes que vaig viure en aquells 30 dies, que ara ja em semblen com irreals.... però les fotos en són testimoni, encara sort que vaig fer cas a la gent i me'n vaig endur càmera... (és que no m'agrada gaire fer fotos, però sí, la ocasió ho mereixia... xD).

La veritat és que, a banda d'aprendre moltíssimes coses (sabíeu que les pinyes creixen del terra? Sabíeu que els alvocats creixen en un arbre???), l'Alepsi també va ser Alepsi en moltes ocasions. M'explico.

Els que em coneixeu de fa temps sabreu que els millors episodis de l'Alepsi són aquells en els que deixa veure la seva vessant més... pato. xDD Oi? I sino, recordeu aquella santa hòstia als catalans de Sant Cugat... xDDDD

Vale, doncs ja us podeu mig imaginar de què va la cosa...

Resulta que els caps de setmana els teniem reservats per a visites una mica "turístiques". Ho poso entre cometes perquè la gràcia de fer aquests viatges amb ONG és que vulguis o no (que normalment vols, i si no, pa' qué te metes?), acabes fent "turisme responsable". I no és una utopia. És simplement que com que ens va estar acompanyant, tots els caps de setmana, un hondurenc amb el seu "busito" (una furgona d'aquelles rollo hippy, amb 15 places!!! Jajajaja!), doncs ens portava a llocs típics, però allunyats de lo més comercial-turístic.

Total, que m'enrollo com les persianes, el segon cap de setmana ens va portar a unes termes naturals. És a dir, un riuet, que per acció divina (o potser per la quantitat de sofre i reaccions químiques diverses que, òbviament, no us sé explicar) estava calent. Bé, més que un riuet, un bassalot.

El cas, que vam arribar allà a la nit. La idea ja era aquesta, anar a la nit i banyar-nos a la llum de les estrelles. Clar. Sense comptar que, d'estrelles ben poques en vam veure en tot el mes. Totes les nits plovia. Doncs aquella també.
En arribar a les termes, va començar a ploure. Molt. El nostre guia ens va dir:
-Treieu-vos la roba aquí dins (al busito) (coi, que portavem el banyador a sotaaaaaaaa, malpensats!!!) i agafeu la tovallola. Correu fins a la caseta aquella i allà deixeu-hi les tovalloles, i ja son quatre o cinc graons fins a les termes.

Vale, ara necessito un punt i apart. Resulta que a Hondures (i a la majoria dels països centre i sud americans, pel que m'han dit) la gent no usa bikini. La gent es banya vestida. Amb una samarreta, mínim.

Bé, doncs us podeu imaginar que a la caseta aquella de les termes érem el centre d'atenció. No?

Bé, resulta que l'Alepsi va baixar del busito, va agafar la tovallola se la va apretar contra el cos per a que es mullés el mínim possible, i va començar a còrrer, pel camí de sorra que baixava a la caseta.... en arribar just a la porta de la caseta, la xancleta de l'Alepsi va decidir que era el moment d'emancipar-se... va relliscar sota el peu..... i l'Alepsi va entrar de morros (literalment) a la caseta. Allà un hostión del quinze en bikini... es va sentir una exclamació general i la descollonamenta dels meus companys (lògic, d'altra banda).

Resultat de l'anècdota: una ferida considerable al genoll... que, a la setmana següent, es va infectar d'una forma mooooolt lletja...

En fi... hi ha un parell més d'hostions dignes d'explicar... però cap tan sonat com aquest. Probablement els hondurencs presents en l'acte encara em deuen recordar... quin espectacle pornogràfic més tonto, tu..... xDDDD

------------------------
La imatge correspon a la comunitat de "Las Delícias" on vaig passar la meva segona setmana. Aquest paisatge era el que vèiem des de la finestra de l'habitació... buah! Enteneu ara que em senti tancada en aquest món???

5.9.07

Fins aviat... (oi?)

Anava a escriure sobre Hondures... relacionant-ho amb el casal (sí, torno a estar al casal, una setmaneta, abans que els nens comencin classes)... però he anat a casa de la Onix... i m'he trobat això.

No cal dir que estic... trista, com a poc. Òbviament, i com ja li he dit en el meu comentari, és positiu que estudii el que li interessa (potser no li he dit al comentari, ara que ho veig... pfffff....), però em sap molt de greu que "ens deixi". Així que res, li faig un petit homenatge des d'aquí. Faria un vídeo, o un muntatge fotogràfic, o qualsevol altra coseta.... però... la que és experta en això, és ella, i qualsevol cosa quedaria petita. Oi?

Realment és al·lucinant com pot arribar a afectar una cosa així... qualsevol que ho veiés de fora pensaria que estic "p'allá". Vale, no us dic que no. Potser és que estic més sensible del normal donades les circumstàncies que tinc ara mateix a la meva vida (oh! què important em poso quan vull, oi? xDDD), però el cert és que... bé, no sé, estic "afectada".

Però bé, em queda (ens queda) l'esperança que treguis el cap de tant en tant per aquests móns i ens diguis alguna coseta... més que res per saber que segueixes viva. I activa.

[M'he permès la llicència de fer-te aquest "petit homenatge"... espero que aprofitis molt el que facis, ja ens ho explicaràs, oi? xDD].

4.9.07

Aterrant

És complicat aterrar de nou al "nostre món". Molt. Massa. No em pensava que em costaria tant... Molts pensareu que, després d'un viatge de les característiques del que jo he fet (un mes fora de casa, amb una ONG, en un país del "3r món"...), la persona torna amb una escala de valors diferent, que fa que relativitzi tot el que li passa i tal, i tal... bé, jo també pensava així, fins que m'ha tocat a mi ser aquesta persona "relativitzadora"...

Desprès d'un mes de viure sense presses ("ahorita vengo" i podia passar tranquilament una o dues hores...), de no tenir cap mena de compromís amb ningú, de no arribar a veure on acabava el paisatge, perquè més enllà d'on arribaven els meus ulls, encara seguia.... tornar a casa s'ha convertit en un pal.
Tot m'afecta més... encara no m'he tret el Jet-Lag dels collons de sobre... estic especialment sensible (també s'hi suma que m'ha vingut la regla, així com de benvinguda, la molt puta...), tinc tot el dia ganes de plorar... clar que tenia ganes de tornar a la meva realitat i veure la meva gent... però no m'imaginava que em costaria tant...

Trobar-me tancada, ofegada a la gran ciutat. Ahir agafar el metro va ser.... pfffff... estació de Sagrada Família, a les 8 del matí... imagineu-vos... vaig alçar la vista del llibre que duia entre les mans i durant uns instants no vaig entendre què cony fotia tanta gent corrents....

Casa meva és més petita encara que abans... les parets se'm cauen a sobre... necessito veure nens pujant a dalt dels arbres més alts a buscar qualsevol fruit que menjar... vull que em tornin a convidar ("pruebe estas guayabas, las agarramos para usted que están dulcitas")... vull tornar a sentir els "vaya pues" de les famílies quan sorties de casa... vull tornar a respirar l'aire verge d'allà... vull llevar-me de matí sentint els "pollastres assassins" (que tenien obsessió especial amb els meus peus...) i els "chanchos hambrientos" (no us podeu imaginar l'escàndol que foten els putus porcs a les 5 del matí xDD).

M'he quedat enamorada d'Hondures. I sí, ja ho sé, us dec una crònica més exhaustiva (i respostes als vostres comentaris en el post anterior), però poc a poc us aniré explicant... ara no em vull estressar encara més. Ja em perdonareu.

1.9.07

De nou!


Gent... ja he arribat!!!

Què complicat que és posar-se a escriure després d'un mes desconnectada del món, sense telèfons, sense internet, sense televisió... però bé, el cas és que ja he arribat, que tot ha anat molt i molt bé i que estic súper contenta d'haver-me'n anat!!! :D

Ara faré una volteta per la blogueria, a veure si s'ha cuinat res de nou... suposo que sí, no? M'agradaria poder llegir tots els posts que heu anat fent, però no puc prometre res...

Avui encara estic aterrant (i això que vaig arribar ahir a la tarda...)... el tema "jet lag" deixa el cap una mica atabalat... però a banda és que encara no em crec que m'hagi passat un mes allà... ha estat increible... m'hi hagués quedat un mes més encantada de la vida...

Prometo que, aviat, faré una crònica com Déu mana... perquè això que faig avui, en sóc conscient, és un pet com una gla! xDDD

Doncs això, que si mai podeu, visiteu Hondures.... és una passada!

----------
P.D: l'Alepsi "de debó" tornarà aviat... ara encara està reflexionant una mica sobre tot el que ha vist/viscut aquest mes... espero que la sapigueu perdonar... xDD