26.4.06

Estúpidament Feliç

Avui venia amb la Laia al tren i el meu cervell m'ha obsequiat amb una de les seves grans BSO! I de fet, jo al·lucino amb la maranya de neurones que tinc al cap, me l'ha escollit perfecte, realment és tal i com em sento avui: estúpidament feliç!

" Sé que la feina em va xuclant
la vida per un sou,
i que festejo per no quedar-me sol.
(bé, de fet no ve a ser així ben bé... però és la única frase que no quadra amb mi!)

Sé que la tele és tan banal
que em fot de mala llet
i que els amics es casen i truquen menys
(bé, encara no hem arribat a aquest punt, però no crec que triguem gaire....)

I tot i aixi hi ha dies en que
entre la gent i els crits
sense motiu i estupidament
crec que sóc felic
Tinc ganes de cantar i cridar,
de saltar i riure,
sense cap perquè,
tinc ganes d'oblidar el que sempre m'amoïna
vull estar content.
(bàsicament és això: vull estar contenta! Vull ser feliç, vull que res m'amoini...)

Sé que el futur que m'han pensat
és dòcil i global
i que al final qui guanya sempre és el blanc.

I és que si ho penses tot plegat
o et deprimeix o et cou
però és massa fàcil i a més no porta enlloc.
(Veieu? No porta enlloc estar deprimit!!!)

Per això cada dia al carrer
m'enfronto als enemics
sense motius i estupidament
amb un gran somris.

24.4.06

Ser feliz

Hoy una persona me ha enseñado algo. Algo de lo que ni siquiera él es consciente. Más que nada porque él no lo sabe. No ha sido nada palpable, nada que se pueda demostrar con ninguna teoría científica.

"Dime que eres feliz y yo me lo creo"
"Y tú, lo eres?"
"Posiblemente más que tu"
"Tendrás más motivos para ello"

Pues sí. Tengo motivos. Pero él también. Sé que los tiene, pero no los quiere ver. O no puede verlos. Y me gustaría ayudarle. Pero no me deja. Su rabia le ciega, su odio hacia... el mundo puede con él. Su rencor, su angustia, su infelicidad... no le permite ver que él también puede ser feliz, podría serlo si quisiera. Pero no. No puede, no quiere, no se deja.

Y eso es lo que me ha enseñado. Que el ser feliz no depende de lo que tengas, de los motivos que te de el mundo para serlo. Ser feliz depende de lo que tu veas del mundo, depende de lo que puedas ver delante de tí, depende del valor que le pongas a los malos momentos para tirar hacia adelante. Ser feliz depende de tí. Si alguna vez lees esto, que sepas que profundamente creo que tienes motivos para ser feliz. Sólo intenta verlos a través de los malos momentos.

22.4.06

Carpe Diem

Llença't, Carpe Diem! Aquest és el comunicat que avui m'ha deixat la Laiona al seu blog. I coi, té raó!

Mireu, qui no s'arrisca, no pisca; qui no plora, no mama. Doncs res, a arriscar-se toquen! I a lluitar pel que una creu que és seu, pel que una creu que es mereix, pel que una vol tenir, pel que a una li agrada! Per tot això penso lluitar amb les ungles, si cal, des d'avui mateix!

Ja s'ha acabat amagar-me darrere les meves llàgrimes. Ja s'ha acabat el pensar en negatiu. Avui sé que la vida val la pena només pel fet d'estar viva. I sembla una tonteria, però en el moment en que et fas plenament conscient d'això, t'agafa un positivisme absolut que... buf! Quina passada! Jajajajaja!

Ara proposo:
  • Tres visques per les fases semi-maníaques que et fan apreciar la vida!!!
  • Tres visuqes per les fases semi-depressives que, un cop marxen, et fan apreciar la vida!!!
  • Tres visques pels bons amics que fan que tant les fase semi-maníaques com les semi-depressives les passis acompanyat!!!

21.4.06

Hoy, avui, today

Avui tinc un bon dia. Definitivament. Avui he decidit que "passo del món". Au, avui... seré jo mateixa, sense deixar-me trepitjar per ningú. Avui no penso deixar que res m'afecti, el pensament segueix, però tinc la capacitat d'allunyar-lo i substituir-lo per un de positiu (de l'estil: "ets increïble, xata!"). Si no m'ho dic jo, de moment, no m'ho dirà ningú, no? Doncs au, m'ho dic jo i tan contenta que em quedo.

D'altra banda, m'ha fet ràbia saltar-me la primera hora de classe avui, es veu que ha estat molt interessant. Bé, aquest home sempre les fa interessants, és el meu heroi! Jo vull una cita amb ell!!!Però me l'he saltat per un bon motiu, m'he quedat fent feina a casa, que ja tocava. Després, però, he pujat a la universitat. Avui en catalans... i he acabat de descobrir perquè prefereixo anar-hi en cotxe: no hi ha gent pudent que se t'assegui al costat, és així de simple.

En fi, que avui és un bon dia (i això que el cel està ennuvolat que dona gust) i que el penso aprofitar al màxim!!! Ja ho deia avui el meu horòscop: "puede ser que tu fin de semana empiece esta noche" doncs aviam si és veritat!!!

Hoy, ella se ha puesto color en las pestañas
Hoy le gusta su sonrisa, no se siente una extraña
Hoy sueña lo que quiere sin preocuparse por nada
Hoy es una mujer que se da cuenta de su alma

Hoy vas a descubrir que el mundo es sólo para tí
que nadie puede hacerte daño, nadie puede hacerte daño
(...)
Hoy vas a hacer reir porque tus ojos de han cansado de ser llanto, de
ser llanto
Hoy vas a conseguir reirte hasta de tí y ver que lo has logrado

Hoy vas a ser la mujer que te de la gana de ser
Hoy te vas a querer como nadie te ha sabido querer
Hoy vas a mirar pa´lante que pa´ atrás ya te dolió bastante
Una mujer valiente, una mujer sonriente mira como pasa!!

Avui la BSO és molt més animada! Ho veieu com sempre acabo tornant al meu estat basal??

18.4.06

Els ulls es mullen

Odio el meu cervell. L'odio profundament. Últimament no fa més que donar-me disgustos. Tot té el mateix aire, s'ha centrat en un pensament i no el deixa anar. I cada cop que el pensament apareix l'estòmac se'm regira. El cor em va a mil per hora i els ulls... es mullen. Odio aquesta situació. És una mena de semi-depressió que, com no controli, acabarà per amargar-me la vida.

Però res, STOP, aturada de pensament. Ara el meu cap es centrarà en els estudis. I quan torni a venir "el pensament"... doncs tornaré a estar igual... de fet ja hi tornem a ser... pfffffffffff.... no sé quants cops he suspirat ja avui... em sento tan idiota... tan... tan...

Ah! I com no, el meu estimadíssim cervell em porta oferint des de fa dies una banda sonora especialment escollida per la situació. És una cançó molt maca, que m'estimo molt i per molt diversos motius (qui ho ha de saber ja ho sap) però que ara s'està tornant amarga... ara no la puc escoltar... cada cop que la recordo... l'estòmac se'm regira, el cor em va a mil per hora i els ulls... es mullen


Digue'm que m'estimes
encara que sigui un somni,
digue'm que em desitges
i et prometo que et creuré.

Digue'm que m'enyores
i que no et passen les hores,
digue'm que em somies
cada nit des de fa temps.

Saps que sé molt bé
que un altre t'omple la vida

i que no pot ser,
que no vols mirar el passat;
i ara que he tornat
no pretenc trobar-te sola,
tan sols tenir-te un cop més al costat.

Digue'm que m'estimes,
omple'm el cos de mentides
només et demano un dia
i demà ja hauré marxat.
Sols amb tu podria
suportar la melangia
i guarir-me la ferida
que m'ha quedat.

Digue'm que m'estimes
encara que no t'ho creguis,
digue'm que em desitges
i després me n'aniré.
Digue'm que m'enyores
i et sap greu quan te n'adones,
digue'm que em somies
enganya'm encara més.

Saps que marxaré
i no em tornaràs a veure,
aquest cop pot ser l'últim que m'abraçaràs;
i en aquest instant
recordarem la nostra història,
aquell amor que amb el temps s'ha esborrat.

Digue'm que m'estimes
omple'm el cos de mentides,
només et demano un dia
i demà ja hauré marxat.
Sols amb tu podria
suportar la melangia
i guarir-me la ferida
que m'ha quedat.

17.4.06

Ja hi tornem a ser!!!

Au, ja està, una altra Setmana Santa finiquitada!!!

Ha sigut mogudeta aquest any... entre "capirotes", "nazarenos", "portapasos".... buuuuuuuuf! No t'hi vulguis trobar! Processons, processons, i més processons. Però s'han de veure, en sèrio, són molt maques de veure i s'han de viure al menys un cop a la vida, que l'ambient és molt chulo!!!

Us deixo un link perquè pogueu admirar les millors processons de Setmana Santa de tota Espanya (ei, poca broma que aquest any han estat declarades d'interès turístic internacional!!!): http://www.ayto-cartagena.es/ssanta/menu.htm

Aquí hi teniu, fins i tot, les marxes de les processons en MP3 i us les podeu descarregar pel mòbil! Ooooooooooh! No em digueu que no us emociona??? Jajajajaja!

10.4.06

Vacaciones

Vacaciones de Semana Santa.
Mañana por la mañana me voy. A Cartagena. A visitar a la familia, que desde navidad que no nos vemos.
Lo bueno de todo esto es que... voy a estar una semana desconectada del mundo real. Porque en Cartagena no tengo ni ordenador... así que semana de autismo absoluto.
Me dedicaré a reflexionar, a desconectar del mundo y a volver con fuerzas renovadas para aguantar todo lo que me echen (que entre la Uni y todo... no va a ser poco).

Así que nada, mañana por la noche mi cochecito tendrá 700km más en sus ruedas.

6.4.06

Frases Memorables

Con un título bilingüe de por sí... inauguro hoy mismo esta entrada (que entra directamente en el grupo de las "renovables" véase Ma Mare). Simplemente iré recogiendo frases de aquellas memorables que sabes que alguna vez te han dicho, pero que cuando las vas a utilizar nunca te salen espontáneamente.

  • "Es más corta que el polvo de una hormiga" (Deivit)
  • "Es más feo que el pie de otro" (pel·lícula "Los Aires Difíciles")

4.4.06

Nens petits!

L'ambient està enrarit. A casa es respira tensió. Al carrer es respira... estrany. A la facultat, no sé com es respira perquè des de divendres que no la trepitjo.

I no sé, potser torno a ser jo. Ai mare, ja hi tornem a ser. Nois, no és tan complicat: "vols ser el meu nòvio?" "sí!". I ja està, tots contents. Així ho fan els nens de primària, no? Els més petits diuen: "tinc tres nòvios" i tu et quedes flipant i penses: "collons amb la nena, tan petita i tan espavilada" però clar, no li diràs això. Per quedar bé li fas una pregunta estúpida (d'aquelles que només acabades de fer ja saps quina és la resposta): "i ells ho saben?". Aviam, tu que et penses?. Que la nena s'anirà amagant darrere la porta de la classe ara amb un ara amb l'altre perquè no s'enterin de que festeja amb tres??? Va, home, va!

I aquells nens rosats, tan monos? Que simplement diuen: "la Marieta té unes trenes súper chules!". I van, i li diuen. Així, pim pam. Sense vergonya. I la Marieta probablement li digui: "doncs són meves i no te les dono". Quantes vegades no haurem desitjat dir-li això a un pesat d'aquells que s'apropa dient "m'agrada el jersei que portes" "doncs és meu, no te'l dono". I au, el pesat amb una cara de pa fins al terra i tu amb el teu ego pels aires. Però no, el gènere humà es va entontint mentre creix i la resposta passa a ser "ai, gràcies, jejeje". I clar, li poses cara de tonta i com doni la casualitat de que l'home sigui un d'aquells idiotes emocionals.... ja l'has cagat. El tens penjat tota la nit. Fins que li'n dius alguna de fresca. Amb lo senzill que hagués sigut dir-li "doncs és meu, no te'l dono...". El que passa és que la Marieta, encara que es faci la dura, acaba sent la tercera nòvia del nen rosat. I clar, potser ens ho hauríem de mirar això, noies. Perquè els nens petits ja ho tenen això, que són sincers. Però pobrets, ho són sense malícia: l'altre dia d'excursió amb els nens de l'esplai, un d'ells em va veure la motxilla (que òbviament era més gran que la seva) i "ni corto ni perezoso" em diu: "ala, quina motxilla més gran... [moment de silenci]... clar, com estàs tan gorda...". Sincerament, primer vaig pensar "serà cabronàs el nen", però clar, no li diràs això al pobre nano "ets un cabró!" (es quedaria amb el moc penjant pobret). Simplement li vaig dir "deu ser això". I és que aquesta és una altra qualitat dels nens petits (que poques persones adultes aconsegueixen en mi): moltes vegades em deixen sense parla...

I així són (som) feliços a la primària, entre nòvios que duren un dia (per que al dia següent ja ha vingut la Marieta i te l'ha tret, i és que ella té unes trenes més llargues que les teves i clar...), entrepans de nocilla (que encara no et preocupa si engreixen o no, perquè total, és ben sabut que els nens petits, quant més rodonets, millor), preocupacions existencials que no passen del "podré ser la primera a la fila, avui?", i el dret a la sinceritat absoluta que concedeix el ser un nen petit encara sense malícia....

Potser hauríem de tornar a ser petits de tant en tant, no?

3.4.06

Ma mare

"Tendrías que entrar en mi blog, mama"
"¿Y si entro en tu plumier? ¿Vale? "

Flipo amb ma mare, té cada sortida rara... òbviament, aquesta entrada anirà sent actualitzada, a mesura que ma mare produeixi més frases mítiques d'aquestes.

------------- Frases Fetes / Refranys ------------------
Avui començo un recull dels millors refranys que ma mare i, en general, a casa meva es solen sentir!

"Tó' se pega menos la hermosura" [quant de cert hi ha aquí! És ben cert que només se'ns enganxa les manies dolentes de la gent, té collons la cosa].
"Punto y pelota" [això ho solem dir quan donem per finalitzada una explicació: "esto es así y punto y pelota"]
"Culico veo, culico me da deseo" [una adaptació del típic "culo veo culo quiero" made in Cartagena, diria...]

La teoría de las mujeres

Ya hay una teoría sobre los hombres un poco más abajo, en esta misma página. Hace falta ampliarla, por supuesto, falta muchas tipologías masculinas. Ahora, sin embargo, me querría centrar en una teoría recientemente desarrollada sobre las mujeres.

Es bien sabido que el género femenino es idiota. Sin faltar al respeto, pero lo es. Que nadie se asuste, no soy misógina (aunque alguna vez lo haya dicho, en broma, of course :P). A ver, me explico.

  • Las mujeres siempre nos complicamos la vida. Siempre. Cuando una cosa es sencilla, le buscamos la explicación más difícil. ¿Por qué?¿Para qué? Quizá para poner a prueba nuestra propia integridad emocional, eso nadie lo sabe, pero es así.
  • Las mujeres solemos cometer toda una serie de suicidios emocionales. Es cierto. No podemos evitarlo. Sabemos que si hablamos con nuestro ex el estómago se nos revolverá por dentro, pero da igual, nos gustan los retos. Hablas con él y, obvbiamente, el estómago revuelto. Sabemos que si decimos ciertas cosas, las consecuencias son previsiblemente malas para nosotras, pero es igual, nos siguen gustando los riesgos, y nos tiramos de cabeza. En conclusión nos gusta sufrir... si no, no lo entiendo. Será que tenemos algún gen masoquista?
  • Las mujeres siempre nos enamoramos de la persona menos adecuada. Pues eso. Quizá es un hecho derivado de la teoría de los hombres plurimonguis, puede ser. Pero el caso es que siempre vamos a fijarnos en el hombre que menos nos conviene, es decir, en vez de fijarnos en los plurimonguis (que pobrecitos, son una monada, al fin y al cabo), nos fijamos en los idiotas emocionales que no nos entienden.
  • Las mujeres nos dejamos engatusar fácilmente. ¿A quién de nosotras no se le cae la baba cuando la persona "deseada" nos dice cualquier sandez? "qué guapa estás" y ya está, el cerebro femenino se ha activado: "eso es que le gusto" "seguramente no deja de pensar en mi" "me sienta fantásticamente esta camiseta" "ya verás, pronto se me declara". De este postulado cuelga el siguiente:
  • Las mujeres somos un poco paranoicas. En el sentido de que con las películas mentales que nos hacemos, podríamos darle mil vueltas a los mejores filmes de hollywood. "Hoy no estoy de humor, ya hablaremos" uuuuuuuuuf malo, malo, otra vez el cerebro activado (esta vez con mensajes catastróficos): "ya está, ya he hecho o he dicho algo que le ha molestado" "se ha enfadado conmigo" "me odia, no me quiere volver a ver" "seguro que jamás querrá volver a hablar conmigo"...

De momento... yo creo que ya está, ahora mismo no se me ocurre nada más, pero como en la otra entrada, supongo que se ampliará. Ah! Y espero que nadie se haya sentido ofendido/a. No busco crear conflictos, simplemente quería hacer hincapié en el hecho de que las mujeres también somos clasificables (aunque, of course, siempre está la excepción que confirma la regla). No todas somos iguales, pero seguro que más de una se ha sentido identificada con alguno de los postulados.

Malalta

Buf... quin mal dia! I no perquè el temps estigui malament, que no és així (realment fa dia de platja avui) sino per mi...

Tic fatal! I ara no és degut al meu estat emocional (que tampoc està gaire fi) sino al meu estat de salut, que si l'emocional és dolent, aquest ja és pèssim.

La gola inflamada, amb un mal horrorós, el nas tapat, les orelles tapades, el cos com si m'haguéssin fotut una pallissa... buf! Jo crec que m'autodiagnostico una grip o unes angines, però no ho sé ben bé. D'aquí a una hora he d'anar al metge, aviam què em diu.